La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet

Antic Museu d’Eines del Camp, de la Masia de can Deu de Sabadell

Can Deu durant anys va albergar un Museu d’Eines del Camp, reconvertit l’any 2000 en Museu de la Vida al Camp, que inclou una exposició d’eines dedicades al conreu del blat, de la vinya i de l’olivera i estances moblades i amb els estris de la vida quotidiana del món rural tradicional.El Museu permet recrear, d’una banda, la vida quotidiana a la masia, a través de les estances (cuina, sala i dormitoris) moblades amb estris quotidians; i de l’altra, les feines que es feien al camp, de la qual en són testimoni les eines exposades a les sales de la planta baixa.L’espai està dividit en tres sales, dues de les quals estan dedicades als conreus típics de la zona mediterrània (el blat, la vinya i l’olivera),mentre que la tercera se centra en les activitats forestals i estris relacionats amb el transport.La claredat de l’exposició, els materials de suport (fotografies, filmacions…) i les explicacions de cadascuna de les eines exposades fan d’aquest equipament una atractiva mostra didàctica del món rural tradicional per visitar en família.El Museu de la Vida al Camp és una visita obligada per bona part dels escolars de Sabadell i el Vallès Occidental, però els diumenges al matí (de 10.30 a 14.30) és obert al públic general (excepte agost).  A les 12.30 es fa una visita comentada que dura uns 90 minuts.

Recull de dades i Text : Fundació 1859 Caixa Sabadell

Imatges : Antigues – Arxiu Rasola

Poema – L’aigua és Vida

L’aigua és vida,
diu la lluent rialla del riu.
L’aigua és vida,
remoregen les copes dels àlbers de la ribera.
L’aigua és vida,DSCN0608_01canta neta i transparent la séquia.
L’aigua és vida,
somia l’ombra amable que m’acompanya.
l’aigua és vida.2014-05-18 11.06.11_01

M’hi assec. Escolteu :
l’aigua és vida,
l’aigua és vida…
i sent als llavis la lluna
que m’ofereix tèbia i dolça
l’olor gustosa de l’herba – sana.

Una veu fresca de dins em diu:
l’aigua és vida.

Josep Piera. (1996)CAM00429_01

Informació sobre l’Autor del poema, en Josep Piera :
http://www.escriptors.cat/autors/pieraj/pagina.php?id_sec=1248

Recull del Poema : Ramon Solé
Fotografies : Judith i Ramon Solé