La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet

Avui destaquem : La Font de Cuní d’Olot

Com cada diumenge, us presento dos articles, avui dues Fonts Naturals 

Per anar a La Font de Cuní, es situada a prop del camí del mas Cuní a l’Esperança de La Canya i dins els terrenys de la masia de mas Cuní al municipi d’Olot.Es tracta d’una font molt popular des de sempre en el transcurs de dècades.La Font de Cuní és intermitent, donat  que raja amb certa abundància en temps de pluja, però no tant o no raja res en períodes de sequera, com va ser el 2019.L’entorn ha sofert modificacions al llarg del temps, sobre tot amb els canvis de terreny i desaparició de l’arbrat.Però manté, la seva pica, les canalitzacions i la petita bassa al seu costat ,

Bassa

així com el pedrís del banc per seure,disposa d’un broc gran fet de pedra.Tot el conjunt de la font va ser fet amb rocs de la zona.En  època de pluja es forma algun bassal d’aigua important.Cal dir, que les vaques pasturen per les seves rodalies en els caps allí existents.La Font de Cuní és una font d’Olot  que està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Pessebre Vivent de Joanetes

Coneixeu el petit poble de Joanetes…? Joanetes és un nucli urbà de la Garrotxa que el 1970 es va integrar al municipi de la Vall d’en Bas.Per a mes informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joanetes

En Joanetes,  cada any i ja fa més de trenta anys, que s’hi representa un dels Pessebres Vivents amb més arrelament i tradició de tot Catalunya.A mitjans dels anys 80 va començar com una petita representació dels nens de l’escola d’unes poques escenes a l’hort de la rectoria de l’església.Amb els anys, s’ha convertit en una gran escenografia que no deixa lliure ni un racó del poble, ni indiferent cap visitant.Aquest any amb un total de 43 escenes.El Pessebre Vivent de Joanetes mobilitza més de 350 persones, entre figurants i participants de tot tipus, i rememora digna i meravellosament gairebé mig centenar d’escenes pròpies de Nadal però, sobretot, de la tradició pagesa de la nostra terra al llarg d’un recorregut de gairebé un quilòmetre pel poble i el seu màgic entorn natural.Representen oficis antics que amb el temps s’han anat perdent , com es feia el carbó,  les espelmes, batre el blat, la matança del porc, el ferrer, el fuster, el picapedrer.….entre altres,El bestiar, també són protagonistes, aquest any participen més de 40 bèsties del mateix poble o de masies, entre burros, xais, vaques, conills, porcs, gossos i galls, entre d’altres.L’estrella més gran del món, al cim de Santa Magdalena, que serveix de guia pels Tres Reis Mags d’Orient.El preu de l’entrada és de 7 euros per als adults i gratuïta per als nens, on bona part dels fons recaptats es donen a Càrites Garrotxa i la resta es fa servir per mantenir, reparar i millorar cada edició i assegurar la seva continuïtat.Pel que no pugui anar us deixo amb imatges del pessebre vivent d’aquest any :

Un espectacle preparat amb molt d’esforç pels participants de l’associació de veïns de Joanetes i on ningú hi pot faltar,

Encara podeu anar-hi aquest dissabte i diumenge !

Recull de dades : Ajuntament de Joanetes i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Que és una Bassa pluvial ?

Una Bassa pluvial, recull i manté en el seu interior l’aigua de la pluja, per ser utilitzada com abeurador per grup d’animals, com remats de xais, cabres, vaques entre altres.La seva construcció és senzilla, i la pot fer ho el mateix propietari de la finca amb un tractor o excavadora.En el lloc o terreny que se ha seleccionat, caldrà rebaixar-ho i fer una sola entrada amb una certa pendent, per que així pugui quan plou fort quedar l’aigua depositada i estancada en el seu interior,i a la vegada, també, serà el pas del bestiar per anar a beure.Pot estar mes o menys les tres parets que forment la Bassa pluvial, consolidades amb unes pedres o rocs com si fora un mur, o crear un mur.En moltes ocasions no serà així, la mateixa terra serà prou solida per mantindràs en peu.En general, es troben situades en llocs de secà o paratges que no hi ha proper un riu, torrent, font o canal d’aigua,  que pugui el bestiar anar a beure,i quan mes gran és el nombre de caps bestiar, mes es necessari l’aigua.És construeixen properes a un camí, on el remat pot ser conduit fins la Bassa, rodejats de camps i/o bosc.Les dimensions d’una Bassa pluvial, seran proporcionals al nombre de bestiar a abeurar.Cal anar vigilant de tant en tant que no es sequi la Bassa Pluvial, en aquest cas, caldria si no plou, sobre tot a l’estiu, portar aigua amb alguna cubà i descarregar-la a la Bassa.La Bassa pluvial, és una modalitat molt antiga de la pagesia a Catalunya, en l’actualitat ja hi ha altres medis i abeuradors mes moderns i amb control des de la casa o masia amb comandament de la regulació, per l’abast i us dels remats.Podeu trobar en alguns llocs, que ja no son utilitzades, i a les hores la vegetació els va cobrin i sols son utilitzades pels animals lliures del bosc o camp.Us passo informació sobre “Captura d’aigua” :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Captura_d%27aigua

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Crònica d’un camí diferent que porta a Santiago – 2ª part i última #

Un nou dia.!Seguim el camí, aviat passem per una estàtua “del caminant “ i realment avui ens creuem amb molts peregrins, serà perquè és festiu ?.El camí ara ens fa molta pujada, i caminem poc a poc, L’ombra del Sant ens torna a estar present… per donar-nos forces !Al costat del camí hi ha una ermita feta de pedres, que ens sembla que amb una bufada és pugui caure i fer-se un munt de rocams.Preguntem a unes vaques que estan pasturant per si hi ha alguna font propera…. no obtenim cap resposta, per ho, al poc ens creuem amb una gran font que representa uns conxa, aquesta aigua és bona !Passem per un bosc que ens sembla encantat i mes quan esta núvol a punt de ploure… cosa que no tardarà massa en fer-ho.Sort que anem equipats.A sobre, aquesta nit no em trobat cap alberg lliure, un home ens ha indicat que podem anar a l’esportiu i dormir allí al terra… millor dit, a sobre un matalàs esportiu …Ens falten dos jornades per arribar a Santiago de Compostela, això ens anima molt.Un altre dia que ens anirem trobant  pel camí, “Orrios”…fonts…monuments…pobles … i fites per on tenim d’anar …i un altre cop, en una petita finestra uns ulls ens miren, aquesta vegada es una vaca, que deu de pensar de nosaltres que anem tant carregats ?Seguim per la vora d’un pantà.Una estona mes tard ens fan pujar escales d’un pont, per si no estàvem prou cansats.Ja ens falta poc… Avui a la tarda entrarem a Santiago de Compostela, al transcurs el dia veiem cada vegada mes a prop la Ciutat.L’última font del Camí de Santiago… recuparem forces  !Ens fa una il•lusió increïble que podem dir : Ja hi som !!!Ens sembla que va ser ahir que vàrem començar el pelegrinatgeAra direcció a la Catedral Creients o no creients, sempre és bo anar a donar gràcies al Sant i/o veure el Monument com a turista.Sembla que el Sant ens a vingut a donar ell mateix la benvinguda i donar-nos forces per la tornada amb l’avió cap a Barcelona. Per aquest any ja em complert !!!

 

Text  : Ramon Solé

Fotografies : Oriol-Ramon Solé i Mª Lourdes Casas

Caminaires : Oriol-Ramon Solé i Mª Lourdes Casas