Pous de Glaç de Mogoda de Santa Perpetua de Mogoda (Vallès Occidental)

Pou Gran

Els dos Pous de Glaç de Mogoda està a prop de la Plaça del Molí (en la Mogoda) de Santa Perpetua de Mogoda.

Pou Gran i Pou Petit

Historia:

  • Pous de glaç de Mogoda (CANYAMERES, 2009: 116-118). Els pous de glaç formen part d’aquell grup d’estructures de l’àmbit rural que com diria l’expressió popular: fan de mal conèixer. Generalment han deixat poc rastre escrit. Esbrinar la seva cronologia per la via dels documents resulta força complicat, i en la majoria de casos no hi ha resultats. S’ha de tenir en compte que hi ha moltes zones límit pel que fa a hores de fred, ja que normalment aquestes estructures productives es situen en zones de major alçada, a la muntanya i a les planes interiors, àrees més fredes que la plana del Vallès.
  • Tant els pous de Sant Oleguer i Ribatallada a Sabadell com els de Mogoda o can Donadeu aprofiten el diferencial tèrmic que hi ha al Ripoll i el Baix Vallès durant l’hivern i que predisposa a patir més intensament les situacions d’inversió tèrmica i per tant glaçades més fortes. Un dels factors determinants per a la ubicació de pous de glaç era la distància als possibles centres de consum.
  • En el cas dels pous del Vallès això no era cap limitació, sinó més aviat un avantatge. La limitació venia donada per les hores de fred. Un mínim de fred suficient per “empouar” garantia uns menors costos, donada la proximitat a centre de consum com la ciutat de Barcelona”.
  • Hom està d’acord que si bé la tècnica de la conservació de la neu i el glaç és coneguda des de l’antiguitat, però no és fins l’època moderna i especialment als segles XVII i XVIII quan a casa nostra podem parlar d’una indústria de l’obtenció, la conservació, el transport i el consum de glaç.
  • En aquest sentit, les dades que tenim dels pous de glaç de Mogoda són del segle XVIII.
  • El pou de glaç gran de Mogoda ja estava construït l’any 1718 i aquest mateix any es començava a fer el pou petit: “També y tenim un pou de glas gran que est any se ha tret que era ple, aventlo començat de traurer a 10 de juny y averlo acabat de traurer a tres de juriol, 1233 cargas.
  • Constant les cargas del 9 de juny, a 9 sous la carga, y les de juriol a 10 sous. Se ha tret 559 lliures. Sense 10 carregas que se’n tragué per nosaltres, y quatre sen da de limosna als Pares Capuchins de Barcelona. Les 1015 càrregas a 9 sous valen 456 lliures (…) Est any (1718) se fa lo altre pou petit,”
  • El més d’octubre de 1774, dos regidors de Barcelona, el marquès de Lló (Domènec de Mota i d’Arenys) i Francesc de Portell, acompanyats dels experts Joan Soler i Lluís Sadurní Galí, visitaren diversos pous de glaç dels Vallès i el Maresme per encàrrec del consistori barceloni, amb l’objectiu d’estudiar les possibilitats de subministrament de glaç a la ciutat. En l’informe fan referència als dous pous de Mogoda a més de diverses consideracions que ratifiquen el que s’ha dit a l’inici sobre hores de fred al Vallès, i costos de transport.
Pou Gran

Els Pous de glaç de Mogoda, es troben situats a la plaça del molí de Mogoda, a pocs metres de l’antic molí de Mogoda, actualment en runes. Des del nucli urbà l’accés a Mogoda es fa des d’una rotonda situada entre les avingudes Onze de setembre i avinguda Mossèn Jacint Verdaguer. Si es continua cap a llevant per l’avinguda Onze de setembre es troba una segona rotonda on cal trencar a la dreta. Seguint la pista arribem pel camí la Bòbila Bellsolà al nucli de Mogoda. Els pous es troben al nord-oest del nucli de Mogoda. Aquest nucli es troba al sud-est del nucli urbà, entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.

Pou Gran

Els pous de Mogoda estan formats per dues construccions de planta circular, secció cilíndrica i volta en cúpula. El pou més gran sabem que ja estava construït l’any 1718. El pou petit situat just al costat de ponent, és el que es veu primer, es va realitzar a l’any esmentat. Es tracta de construccions soterrades, obrades amb còdols barrejats amb maons i lligam de morter de calç.

Pou Petit

El pou petit conserva la volta en cúpula, amb una part descoberta protegida per una reixa metàl·lica. A la part inferior, del parament exterior no soterrat s’hi observa una obertura d’accés al pou. Quan el pou estava en funcionament, una vegada carregat, es tapaven les obertures amb lloses, portes, pedres, etc.

Vistes Pous

El glaç natural s’obtenia de fonts i mines pròximes que durant l’hivern quedaven glaçades, o bé de basses de poca fondària i de grans dimensions construïdes expressament. En el que és ara un camp de futbol, hi havia l’antiga bassa del Moli de Mogoda, que també hauria servit per a tal fi.

Pou Petit

Observacions:

Puntualment alguns diumenges el Grup Pro-Arqueologia organitza visites guiades als pous de glaç de Mogoda. Sense senyalització informativa. Les coordenades corresponen al pou gran, que és el de fet que apareix topografiat en tots els mapes. Les coordenades del pou petit són: x: 433049.96; Y: 4598110.86; Z: 67m snm.

Vistes Pous

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultutal – Diba.

Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Visitem la Vall d’Horta de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

La Vall d’Horta està dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac del municipi de Sant Llorenç Savall.

Història :

  • Tot i no tenir-se clar des de quan va començar a haver-hi presència humana a la vall d’Horta, les troballes d’algunes eines lítiques treballades al massís de Sant Llorenç del Munt, i concretament una peça trobada a la vall d’Horta, permeten afirmar-hi la presència d’éssers humans almenys des de l’època del paleolític.

La vall d’Horta és una vall situada al vessant nord-est del massís de Sant Llorenç del Munt.

Es troba al municipi de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental.

Té una àrea aproximada d’unes 887 hectàrees i el límit perimetral fa uns 14,8 km.

Hi discorre el torrent de la Vall d’Horta, tributari del riu Ripoll, que és afluent del Besòs.

És dins del límit del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, creat el 1972. Des del 2000 també forma part de l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) inventariat com espai d’interès geològic en el conjunt de la geozona Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la qual forma part del parc natural majoritàriament.

La vall d’Horta és al sector occidental del terme municipal de Sant Llorenç Savall i es tracta d’una de les valls més grans i amples del municipi.

Discorre de sud-est a nord-oest, pràcticament en paral·lel a la carena del Pagès, la qual uneix els cims de la Mola i del Montcau.

Té una longitud d’uns 4,5 km i una amplada màxima d’uns 3,5 km. El tàlveg, o fons de vall, té una alçada que va des dels 450 m als 550 m aproximadament i les carenes que envolten la vall tenen alçades molt diverses des dels 500 m aproximadament als 1.056 m del cim del Montcau, un dels límits careners de la vall.

Roca Sareny (804,4 m) i el castell de Pera (740,6 m), a la dreta, des del contrafort sud-oest de Baiarols (uns 670 m).

El límit carener està format per diverses serres i carenes que van perdent altitud en direcció sud-est fins a arribar al punt de sortida de totes les aigües de la vall, a una alçada d’uns 430 m i situat a la confluència del torrent de la vall d’Horta amb el riu Ripoll. Des d’aquest lloc i en sentit nord hi ha la carena de Ricó, que tanca la vall pel cantó est fins a arribar al Puig Cornador (586,5 m) al cap d’1,5 km. Des d’aquí el límit carener gira cap al nord-oest fins a arribar al turó de Baiarols (696,1 m) després de gairebé 1 km.

La carena continua primer en sentit nord, passant pel coll de la Muntada (611,8 m), i després cap al nord-oest, passant pel coll del Castell (654 m), i 1,7 km més tard arriba al turó on hi ha el castell de Pera (740,6 m). El límit nord-oriental el tanca la serra del castell de Pera, la qual, després de passar per dos colls més, el coll d’Agramunt (673,5 m) i el coll de la Costa (682,5 m), arriba al turó de Roca Sareny (804,4 m) al cap d’1,7 km.

Al segle XX, la industrialització i el canvi de models econòmics han anat provocant el despoblament de la vall.

Actualment encara queda algun mas dedicat a l’agricultura, els molins han estat abandonats, altres masos s’han recuperat com a segones residències i encara uns altres són elements de dinamització cultural i turística.

És un racó muntanyós, amb planes fèrtils aprofitades per conreu i probablement l’indret de poblament més antic.

Per les seves característiques naturals ha viscut sempre d’una manera autàrquica i autosuficient. L’excursionisme i l’interès per la natura poden acabar revifant aquesta fèrtil vall, sobretot després que els devastadors incendis del 2003 li restessin interès paisatgístic.

Farem el mateix camí per tornar a la carretera.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Pou de Castellarnau de Sabadell (Vallès Occidental)

L’antiga masia de Castellarnau és fortificada del segle XII. Al segle XVII aquesta pertanyia a la família Borrell que la va vendre l’any 1662 al genovès Francesco Berardo per la qual cosa passà a ser coneguda com Torre Berardo.

Dins de la finca a part de la masia, ara un destacat Restaurant de Sabadell , hi ha la Torre, l’ermita, un jardí molt cuidat i el Pou.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211207_111309.jpg

El Pou és de construcció casi circular, podeu veure que les parets són entre velles rajoles planes i trossos de roc, per sobre esta obert, disposa d’una finestra tancada per una reixa, per on es treia l’aigua.

Sota de la finestra disposa de dos petits seients de pedra vermella.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211207_110743.jpg

En un dels costats veureu adossat al pou, una pesa d’obra rectangular que faria d’abeurador, no te res a veure amb la construcció del pou.

Si visiteu el lloc, recordeu que esteu dins d‘una finca particular oberta al públic que va a menjar al Restaurant, cal respectar tot el seu conjunt.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Feixa dels Ocells de Can Coll de Cerdanyola del Vallès

can Coll

Can Coll és una antiga masia del segle XV situada a la serra de Collserola dins el terme municipal de Cerdanyola del Vallès, al Vallès Occidental, que es troba al km 2 de la Ctra. de Cerdanyola a Horta.Avui, a més de centre d’educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d’educació infantil, primària i grups d’Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d’informació i acollida del Parc els diumenges.A demes, tots els diumenges de gener i febrer, matinal ornitològica :Activitats d’iniciació a la identificació dels ocells més comuns dels nostres boscos, prats i conreus. Observacions a la Feixa dels Ocells de Can Coll, instal·lació de suport alimentari hivernal que facilita l’apropament a les aus dels nostres paisatges.Servei de préstec gratuït de prismàtics. Activitat gratuïta, recomanada per a majors de 7 anys.Hora: de 10.30 a 13.30 h

Lloc: Can Coll Centre d’Educació Ambiental (Ctra. de Cerdanyola a Horta, km. 2)

Organització: Parc Natural de CollserolaA continuació, us passo fotografies d’ocells captats amb gran precisió per en Tito Garcia, bon fotògraf i amic, que va anar a La Feixa dels Ocells de Can Coll fa uns dies, i que us passo a continuació :

Durbec

Estornell Vulgar

Gaig

Lluer

Mallerenga Blava

Mallerenga Blava

Mallerenga Carbonera

Mallerenga Carbonera

Mallerenga Carbonera

Pardal Comú i Pinsa Comú

Perdiu Roja

Perdiu Roja

Pinsà Comú

Pinsà Comú

Pit-roig

Tudó

Verdum

Recordeu , si aneu a can Coll a veure ocells i no sou experts, hi ha moltes guies per reconèixer cada un d’ells o classificar-los !

 

Fotografies : Tito Garcia ( expert en ocells i en Fotografia)

Text : Ramon Solé

El Llibre : Excursions pels arbres singulars del Vallès Occidental

Autor  : Vicens Llauradó, Albert

ISBN: 9788492811526

EDITORIAL: Farell Editors

ANY PUBLICACIÓ : 2013

Nº EDICIÓ: 1ª

COLECCIÓ: Llibres de Muntanya

IDIOMA: Català

ENCUADERNACIÓ: Rústica amb solapesExcursions_pels_arbres_singulars_del_Valles_Occidental-Vicens_Llaurado_Albert-9788492811526_01

Resum del Llibre :

Quin és l’arbre més gruixut del Vallès Occidental? I el més alt? I el més vell?

De la mà d’aquest llibre podreu descobrir, a través d’una acurada selecció d’excursions i passejades, alguns dels arbres monumentals i singulars més espectaculars de la comarca. Alzines i roures, pins i pinasses, lledoners i plàtans, til·lers i oliveres… un munt de venerables gegants que, de ben segur, us deixaran bocabadats.

Alguns s’amaguen al cor dels boscos de Sant Llorenç del Munt, d’altres creixen a la plana o a redós d’una antiga masia.

Tots ells acumulen segles d’història viva, una història que no parla però que es percep amb claredat si pares bé l’orella.

Apropeu-vos a saludar-los i, per damunt de tot, estimeu-los. S’ho mereixen.

Recull de la informació : Ramon Solé