Des de Castellar del Vallès us cal que aneu per la carretera C-1415a, que porta a Terrassa, abans de creuar el riu Ripoll pel pont,
cal agafar a l’esquerra el camí de can Barba, que passa per l’antiga industria de Vda. Tolrà, aneu fins a baix de la pista asfaltada, on a l’esquerra esta la Font.
La Font de Refugi, esta dins d’una construcció d’obra del mateix mur que aguanta i reforça la paret de la muntanya.
Es molt senzilla, un tub enclastat a la paret, amb aigua constant que cau en una pica rectangular.
Es una Font que resisteix la sequera molt be, com el present any, no es apte pel seu consum.
Per anar a la Font del Llimac, cal anar per la carretera B-122 de Terrassa a Rellinars, i al arribar al quilometra 6,9 us cal agafar a l’esquerra la pista que porta a la urbanització els Caus, al poc trobareu un petit aparcament a mà dreta on podeu deixar el vehicle.
Front mateix hi ha un cartell que indica el camí a seguir per anar a la Font.
Teniu de seguir aquest camí que fa baixada fins el torrent dels Caus, que creuareu. Allí fa una petita pujada que us podeu ajudar per una barana de fusta a l’esquerra fins a pocs metre on hi ha la Font del Llimac.
Es una Font de cisterna, adossada al marge de la muntanya, per evitar que se assequi o es buidi la cisterna, en el broc de ferro disposa d’un tap de suro o un tros de branca.
Sols raja quan la temporada de pluges ha sigut generosa, quan vaig estar fa un mes era totalment seca.
Al costat de la font hi ha un plafó informatiu que detalla dades de la font.
No fa masses anys va ser senyalitzat l’indret, reparada la font i adequant el camí de l’accés.
El Molí de la Bastida esta situat a peu de la ctra. de Rubí a Terrassa, en el municipi de Rubí.
Us passo la seva historia :
En la documentació anterior al segle XVIII es parla de “la Quadra”. Segons RUFÉ (1984a; 1997a) existien sota teulada, i per la part interior, alguns merlets que evidenciarien el seu caràcter defensiu. La primera cita coneguda, recollida al Cartulari de Sant Cugat, és de l’any 986.
En algunes publicacions, s’ha identificat l’edifici amb la “domus” o casa forta de Vilamilanys. Prop de la masia, a tocar del torrent de Sant Feliuet i davant de can Rosés, hi havia un molí, potser més antic que la Bastida, del qual ens parla un document del 1140.
És el “molí Viula” o “Roquerol” de la parròquia de Sant Pere de Rubí, que l’església catedral de Barcelona, havia adquirit amb permís per a construir una torre o casa forta per defensa dels sarraïns.
El 1234 el rei Jaume I confirmà tots els castells i possessions del monestir de Sant Cugat amb els molins de Rubí i la dominicatura de Vilamilanys.
La família Bastida comença a aparèixer pels anys 1172 i les seves notícies són abundoses en el llibre d’actes i pergamins de can Xercavins dins del segle XIV. El molí estava situat sota la casa, en el camí que hi accedia, però en una edificació apart, més modesta i antiga.
Es tenen notícies que ja existia en el segle X i aprofitava l’aigua de la riera mitjançant una resclosa i un rec per fer rodar les moles. Aquest molí, amb les consegüents modificacions arribà fins els nostres dies, funcionant en la darrera època, amb motors elèctrics. La meitat nord de la casa pertanyia al terme de Sant Quirze i la part sud al de Rubí succeint que segons l’habitació on moria un difunt era enterrat en un cementiri o l’altre, fins que finalment, va passar tota al terme de Rubí.
L’any 1850 Josep Gros i Jordana va comprar a Isidre d’Angulo aquesta heretat que comprenia la casa, 20 quarteres de terra, un molí fariner i l’aigua pel molí com per als horts per mig d’una sèquia que ve del a riera de Rubí. (RUFÉ, 1984a; 1997a).
El desembre de 1855 es va publicar una reial ordre per la qual s’afegia aquest lloc al terme de Rubí, ja que fins aquell moment una roda pertanyia a Rubí i l’altra a Sant Cugat (SIERRA, 1989).
Prop d’aquesta propietat s’instal·là la primera fàbrica a Rubí, al lloc nomenat “la Verneda de Carreras” de J. Calvet, després de Vallhonrat i Solà de Terrassa. A principis del segle XX s’instal·là un molí de vent a la torre de guaita per abastar d’aigua la casa. A tocar aquesta hi havia una era molt gran per batre i, a sota, la “font de la Tartana”.
Els darrers cent anys va pertànyer a can Corbera fins que el 1974 va ser venuda a una immobiliària per a bastir-hi un polígon industrial.
Es va enderrocar aquell any (MARGENAT, 1988a; RUFÉ, 1984a; 1997a).
El 1960 va deixar de funcionar, resultant, de tota manera, el molí de més llarga vida de la història de Rubí.
“La seva situació era estratègica, tant per l’emplaçament del lloc com pels camins que per allí transcorrien i per la mateixa riera, lloc de pas obligat” (RUFÉ, 1984a; 1997a).
“Es tracta de dues estructures ben diferenciades, construïdes a l’angle del marge aixecat sobre la carretera de Sant Quirze.
L’edificació que es troba a la part alta era l’antiga casa de la “quadra” de la Bastida, mentre que l’edificació inferior consistia en el molí del mateix nom.
El parament en ambdós casos és de còdols, rajoles, totxos i gres de can Fatjó que formen una estructura complexa de molí amb nombroses ampliacions i elements industrials de diferents èpoques (MORO, 1990).
A les excavacions van aparèixer restes d’un molí del segle X i altres posteriors, així com rescloses de la canalització i, especialment, restes de la masia amb cups de trepitjar raïm dels segles XVII a XIX i bases de premsa de pedra, organitzat de cara a donar sortida a una explotació agrícola important.
Conserva paviments en diferents estances i, en molts casos, s’han deteriorat fortament arran de l’excavació arqueològica que ha tingut el lloc.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diputació de Barcelona.
El Centre d’Informació Bonvilar ofereix als visitants els serveis d’informació, una àrea de lleure amb taules de fusta, contenidors per classificar les deixalles, una sala polivalent
i una Font d’aigua potable adossada a la paret de l’edifici.
Disposa d’un ampli aparcament per els cotxes privats.
L’accés en aquesta àrea es pot fer, també fàcilment, amb autobús L1 de TMESA, que arriba fins a la residència Mossèn Homs, en bicicleta o a peu, preferentment, així com amb vehicle propi.
Els seus entorns tenen un elevat valor paisatgístic i són ideals per passejar i gaudir de la natura.
A poca distancia hi ha el forn de calç de can Bonvilar.
L’Anella Verda comprèn un espai natural sense urbanitzar que hi ha des de l’entorn urbà fins als límits del terme municipal
i que conforma un paisatge de gran valor ambiental, paisatgístic i cultural, amb un important potencial ecològic, social i econòmic.
Actualment, ocupa una superfície de 4.400 Ha, amb 2.640 Ha de boscos, 1.210 Ha de conreus, 347 Ha de rieres i torrents que inclouen el sistema hidrogràfic
i el seu àmbit de protecció, 25 Ha d’equipament i 178 Ha d’infraestructures i serveis tècnics.
L’Anella Verda és un patrimoni natural de Terrassa que, a mitjà i llarg termini, es convertirà en un dels trets distintius de la ciutat de Terrassa.
