El Plataner de can Coll està en un costat de la carretera de Santpedor a Castellnou de Bages, poc desprès de haver passat per la masia de can Coll, a la dreta.
És un gran plataner, amb un tronc molt gruixut,
amb branques altes i tirant cap a munt.
Llàstima que no hi hagi un banc o seient, perquè a la seva sombra a l’estiu es deu d’estar molt fresc.
Text i Fotografies : Ramon Solé
La Sínia de Cal Batista esta al costat del camí de Santpedor a Castellnou al nucli antic, a 62m a l’Est de Cal Tatxeta.
Us passo l’historia de la Sínia:
Sínia ubicada a l’interior d’una edificació, amb la coberta a dos vessants, propera al riu d’Or. Les parets són de pedra lleugerament treballada i argamassa, mentre que als eixos entre façanes hi trobem carreus.
Als murs es poden apreciar unes petites obertures a mode d’espitlleres. També hi ha un cos adossat a l’edificació, posteriorment, semblant a un corral.
La sínia és una: “màquina d’elevar aigua que consisteix en una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l’extrem d’un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seva llargada, l’extrem inferior de la qual és submergida a l’aigua del pou” http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural
Autor de la fitxa: Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero
L’antiga Font de Sant Anton, està al nucli antic, situada en la Plaça de Pare Casanovas de Santpedor.
A partir però del creixement urbà del Cogulló, la deu d’aigua va quedar salinitzada.
Recull de dades : MontSalat
Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé
La Sínia de Castellnou esta situada a prop del camí vell que va de Santpedor a Castellnou al nucli antic. A 95m de l’Ajuntament, tocant al riu d’Or.
Us passo la seva historia:
Sínia construïda aprofitant el desnivell del terreny, tocant al riu d’Or. A la zona del desnivell es pot apreciar un cos de forma circular fet amb pedra seca (els carreus estan enfalcats per pedres més petites).
Sobre aquest cos trobem un cobert de dos aiguavessos amb la teulada feta de teules ceràmiques, però amb un afegit d’uralita a sobre més recent. Les parets que sostenen la coberta són de pedra i argamassa, i conserven part de l’arrebossat. Una llarga biga de fusta va de paret a paret del cobert i sosté l’eix de ferro on es lligava l’animal.
La sínia és una: “màquina d’elevar aigua que consisteix en una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l’extrem d’un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seva llargada, l’extrem inferior de la qual és submergida a l’aigua del pou”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes
Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé
La «sèquia dels manresans» és una construcció que es va construir entre 1339 i 1383 per dur les aigües del Llobregat a Manresa. Neix sota el castell de Balsareny a la denominada “resclosa dels manresans”[1] i travessa els pobles de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós fins arribar a Manresa, al parc de l’Agulla.[2]
És una infraestructura d’uns 26 Km. Travessa paisatges diferents, com boscos de ribera, rouredes, horts o muntanyes de sal pròpies de la zona.[3] Al seu inici és conduïda, durant uns 600 m., per una mina artificial.
Tot i que de vegades passa per conduccions subterrànies, és visible en molts trams. A vegades passa sota ponts o per sobre d’aqüeductes que permeten salvar el desnivell provocat per rieres o torrenteres. Es pot veure en molts trams del que es coneix com el “Parc de la Sèquia”, sempre prop del Llobregat.
L’aqüeducte de Santa Maria, a Balsareny, salva la riera del Mujal a la seva trobada amb el Llobregat.
En aquest tram, trobem la font i la capella de Sant Roc. Ja sabem que aquest sant era molt apreciat en temps de pandèmies. En tot cas, l’arribada de les aigües en aquests temps de moltes calamitats segur que va ser un bé molt preuat pels manresans. Un bé que mai pot mancar als éssers vius. Un bé comú que ara, com abans, hem de preservar.
El llac artificial del parc de l’Agulla de Manresa emmagatzema l’aigua recollida. És una reserva d’uns 200 milions de litres d’aigua.[4]
Aquesta obra d’enginyeria industrial que es va fer a l’Edat Mitjana és, avui en dia, gestionada per la fundació Aigües de Manresa. La tradició es manté viva gràcies als sequiaires, encarregats del seu manteniment. En homenatge a totes les persones que han cuidat i cuiden de la sèquia es fa, des de 1985, la “Transèquia”, un recorregut a peu o en bicicleta d’aquest itinerari.
Segons explica una llegenda, els manresans havien demanat al rei que es portés l’aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa i el rei havia accedit, però el bisbe de Vic es va oposar a que la obra passés per Sallent, d’on era senyor…, però una Misteriosa Llum… en fi, podeu llegir la llegenda seguint aquest enllaç. [5] Tot i que les llegendes no són història documentada, sinó que expressen literàriament el desig més que els fets reals, trobo que aquesta relació d’una llum que commou un cor dur permetent el fluir d’un bé tan necessari és tot un símbol vàlid també pels nostres dies.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 8-1-2022
A les persones que cuiden del bé comú i a les que no es cansen de demanar.
——————————————————————————————————————
[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2015/07/17/la-resclosa-dels-manresans/
[2] https://fontsaigua.wordpress.com/2019/04/07/itinerari-per-la-sequia-a-prop-de-manresa/
[4] https://www.diba.cat/es/web/mediambient/parc-sequia-manresa
[5] https://www.descobrir.cat/ca/agenda/festa-de-la-llum-de-manresa-2017-164938.php
Aquest text es fonamenta a l’article de 2017 de Mireia Vila Cortina i Jordi Falip Sabartés sobre las famílies Llissach i Jorba, les obres que es van fer en la finca de la que van ser, i són actualment, propietaris i, especialment, les intervencions del que va ser arquitecte, artista, investigador i regidor Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) en la època de la última descendent dels LLissach: Serafina Jover de Llissach (1850-1928) en relació a la torre d’aigua.
1 D’entrada ens situem al nucli de la població medieval de Santpedor (Sant Pere d’Or, degut al riu d’Or que travessa el terme). Sembla que les cases medievals i la portada romànica de l’església de Sant Pere va inspirar l’arquitecte en la obra d’autoria conjunta: “L’arquitectura romànica a Catalunya”.
L’actual torre d’aigua va substituir un antic molí que funcionava amb la força del vent i un sistema de pistons a l’època de la mare de Serafina, Concepció de Llissach. L’actual torre, un element emblemàtic de Santpedor, combina elements medievals amb el modernisme però sense deixar de banda una enginyeria funcional que utilitzava la energia elèctrica quan encara aquesta, com l’aigua corrent, no era a l’abast de la població; tot just començava a instal·lar-se a les fàbriques tèxtils de la zona.
El dipòsit d’aigua a dalt de la torre (on es veu l’escala de cargol), podía emmagatzemar 8.000 litres d’aigua. L’interès de Serafina per millorar el jardí va fer que contractés a un jardiner expert, Manel Armengol, originari de l’Hospitalet de Llobregat que va instal·lar, amb la seva família, a la part de dalt de la casa.
Serafina va fer posar una bassa, millorant així el reg del seu jardí, va estar preocupada per l’aigua que trobava tèrbola, mentre la gent de Santpedor emmalaltia de tifus i moria. Puig i Cadafalch va ser diputat entre 1907 i 1909, s’ha trobat un full amb la capçalera de “Congreso de los diputados”, amb esborranys de projectes per a millores d’aquesta casa.
1 Falip Sabartés, J. i Vila Cortina, M. (2017) “L’empremta de Puig i Cadafalch a Can Jorba (Santpedor). Intervencions de l’arquitecte i altres artistes del seu entorn a l’antiga casa Llissach”.
Serafina, vídua, mor sense descendència en 1928 deixant la casa per a que es traslladés una escola religiosa per a nenes, de la mateixa manera que la seva mare va cedir l’ús d’una part de la propietat per a una escola de nens. El projecte no es va poder fer per una fallida del banc hipotecari en 1933.
La fundació del llegat dels Llissach va vendre la casa als Jorba de Manresa (dels magatzems Jorba de Barcelona) que van tenir cura del que van trobar i, per aquest motiu, podem gaudir d’uns elements de la història que en molts altres indrets s’han abandonat i perdut.
Conèixer les històries de l’art, de la tecnologia, dels interessos dels propietaris, de les feines de diferents sectors… ens ajuda a veure, darrera d’aquestes obres, objectes d’interès per a totes i tots, les penúries i els anhels d’una gent anònima que ens ha deixat el seu esforç. Els propietaris van ser uns benefactors, però també uns privilegiats, homes i dones del seu temps, van tenir uns objectius i els van desenvolupar de la millor manera que van poder.
Text : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-12-2021
Fotografies : Ramon Solé
Dedicat : Als treballadors i a les treballadores anònimes.
La Font de l’església de Santpedor, es situada en la plaça de l’església,
concretament, sota de les escales que pujant fins la porta d’entrada de l’església.
Disposa d’una aixeta polsador i una pica elevada del terra antiga.
Text : Ramon Solé
Fotografia: Mª Àngels Garcia – Carpìntero
En la ctra. de Navarcles a Santpedor, BV-4511, esta situat l’església de Santa Anna de Claret en el municipi de Santpedor,
Dins dels seus jardins hi ha una font dedicada a Santa Anna.
Es un mur d’obra amb una aixeta polsador on l’aigua cau a una pica.
A sobre un cartell de pedra on hi ha un poema dedicat a la font d’aquest indret.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Setmana dedicada a les Fonts
Es una Font pública dins del nucli antic de Santpedor d’on rajava l’aigua del Clot de les Aigües o font de les Escales. Actualment la font està connectada a la xarxa pública de Santpedor.
A la placa podem llegir: “Donatiu de la comissió de veïns de Santpedor residents a Barcelona. Any 1910”.
A partir de l’any 1980, amb el creixement del runam del Cogulló, la veta d’aigua va quedar salinitzada i inservible pel ús humà.
Recull de dades: MontSalat
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Mª Angels Garcia – Carpintero
Avui us passo dos articles
L’Aiguamoll de la Bòbila es localitza als afores de Santpedor a 500 metres al sud del poble, entre la via dels Ferrocarrils de la Generalitat i el camí del Coll de l’Om.
L’Aiguamoll habita una fauna i vegetació pròpies de les zones humides.
L’Aiguamoll ocupa una extensió de 3 ha. de zona inundable i de 5 ha. de zona per reforestar.
L’existència del aiguamoll té el seu origen en l’extracció d’argiles que realitzava una antiga bòbila instal·lada en l’indret.
En rebaixar-se els terrenys en la dècada de 1920, les aigües del subsòl van aflorar a la superfície, i que va propiciar un rebaixament del sòl fins a arribar al nivell d’aigües freàtiques.
Als anys 80 la indústria va fer fallida i la zona es va convertir en un abocador.
L’any 1992 la Junta de Residus va clausurar l’abocador i va retirar-ne les deixalles i un any més tard l’organització ecologista local Gestió i Estudi del medi procedí a reconvertir l’antiga argilera en aiguamoll, gràcies a una subvenció del Departament de Medi Ambient.
Els treballs de restauració executats l’any 1994, van incloure la creació de microhàbitats, aconseguint convertir la zona en un espai natural amb una gran diversitat d’espècies animals i vegetals.
S’hi ha detectat més de 130 espècies, algunes d’elles molt rares o fins i tot mai observades a la conca mitjana del Llobregat.
Destaquen, per exemple, i com a nidificants, el martinet menut o el rascló, espècies com el flamenc , el capó reial o el morell xocolater hi han estat observades durant l’hivern o en migració.
Recull de dades : Ajuntament de Santpedor i Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador
fonts naturals, aigua, muntanya i més 