El monestir de Santa Maria de Castelldefels i les dones del segle X

Avui us passo dos articles

La primera menció de “Santa Maria de Castell de Félix” és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet (probablement el Lobeto d’abans) que, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del Castell de Ródenas, al lloc d’Eramprunyà que anomenen Castell de Félix[2]. El nom de “Ródenas”, pot venir del color vermellós de les argiles que baixen pel Llobregat i que donen color a Eramprunyà. Aquest nom serà utilitzat també per una altra dona que fa, ella sola, dues donacions: Ermengola (al 967 dona una vinya i al 976 dona cases, hort i vinya que hi tenia a aquest “castell de Ródenas” .

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

Al 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitata Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) que després aquest donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència[9].

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir.

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[12] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres, tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor, potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però els que li tenien de veritat eren les dones i homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs de Catalunya, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna i passarien al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar, però al que hauran de pagar la tasca i amb una terra que ja no serà seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[13], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

Per la seva part, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca. Una altra història en la que les dones tindran un gran protagonisme enfrontant-se a l’abús del monestir de Sant Cugat que, aliat amb el poder comtal i emparant-se en el document escrit, tindrà les de guanyar.

 

Autora del Text :  Àngels García – Carpintero Sánchez – Miguel L’H, maig, 2020 – Col-laboradora del Bloc.

Fotografies : Ramon Solé

 

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV,n. LXXV (966) i CXXX (981)

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, J., oc, n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[13] Ibídem, n. CCXIII,

Fem Safareig : El Rentador de Siurana

Com a cada diumenge us passo varis articles

Siurana, o Siurana de Prades, és un poble del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat.

Està situat a 737 metres d’altitud, sobre una cinglera de roca calcària, a l’extrem de les Muntanyes de Prades i sobre el riu de Siurana.

La població era de 41 habitants al cens del 2005.

Cal destacar :

  • El castell de Siurana va ser l’últim reducte musulmà de Catalunya.
  • L’Església romànica de Santa Maria o de la Mare de Déu de l’Aigua.
  • Les vistes al Pantà.
  • El Safareig.

Per a mes dades sobre Siurana podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Siurana_(Priorat)

A la part més oest del poble, hi ha l’antic Safareig o rentador, situat en un lateral del carrer dels Rentadors a tocar al mur d’una casa, a prop de l’església de Santa Maria.

És un Safareig format per dos compartiments, no es de grans dimensions, quant es va construir i com el poble era de pocs habitants,anaven a fer la bogada les dones que hi habitaven, es va considerar que era suficient.

En general, s’ha conservat força be i podem veure en les seves aigües que hi ha peixos a colors…

Siurana, lloc estratègic amb vistes espectaculars, on els que ens agrada la fotografia no deixaríem de fer-ne.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Anna Maria Molinero i Arxiu Rasola

Font del nen de la regadora, front l’Església de Santa Maria d’Els Hostalets d’En Bas

Si aneu per La Garrotxa, mireu de parar en un bonic poble situat entre muntanyes i camps vers, com és Els Hostalets d’En Bas.Passeu per front de l’entrada principal de l’Església de Santa Maria, us cridarà l’atenció una figura d’un nen on raja l’aigua per una regadora,

una curiosa font d’aquest poble.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Araceli Peix i Ramon Badia

Arbres – El conjunt d’arbres de la Font de Sant Josep de Santa Maria de Palautordera

Cada dissabte us presento dos articles dedicats a Arbres

En la Font dels Enamorats o de Sant Josep del terme municipal de Santa Maria de Palautordera, trobareu arbres o arbredes de gran interès, com ara, Pins, Alzines, Plataners, algun roure, entre altres especies.Aquest espai de Lleure de la Font  de Sant Josep, esta en el Municipi de Santa Maria de Palautordera a tocar de Sant Celoni, per arribar-hi i com a punt de referencia, podem sortir de l’estació de Tren de la RENFE de Sant Celoni, agafant el carrer de Jacint Verdaguer fins l’accés que està al Passeig Enamorats, des d’on podreu baixar per un ample camí o per unes escales verticals al costat mateix de l’estructura de la font.També, es pot arribar des de Santa Maria de Palautordera, per la carretera que uneix a Sant Celoni.Estareu en una gran explanada, on podeu gaudir de dos elements, una zona de pin nic i una arbreda.La zona de Pin nic, disposa de varies taules amb seients de fusta, sota dels grans arbres que hi ha per les rodalies de la font i repartits en la gran explanada.L’arbreda, a l’estar situada en una zona humida i relativament no toca massa el sol, els arbres han crescut molt i afavorits que ningú els ha talat han pogut tindre aquestes importants alçades.Aquest paratge, és un bon lloc per fer un àpat, en qualsevol època de l’any.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – El Pi de can Pagà de Santa Maria de Palautordera

Cada dissabte us presento dos articles dedicats a Arbres

El Pi de can Pagà ,esta situat en el marge dret de la carretera BV-5301, que ens porta a Santa Maria de Palautordera, tot venint de la carretera de Sant Celoni a Granollers.Concretament,  a pocs metres després de l’entrada de la urbanització de Can Pagà, i com a vigilant de les rodalies, trobareu aquest Pi de can Pagà, de dimensions considerables amb un tronc gros i recta.En aquest punt, i si aneu  a peu per la carretera direcció a Santa Maria de Palautordera,  fàcilment trobareu la Font de Can Pagà,  per sobre d’ella hi ha el mur d’un xalet, des de fa anys esta seca, però, conserva be la senzilla estructura amb una gran pica.( En el seu dia us vaig fer la ressenya en  “ Avui destaques “)

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Mirador al riu Ripoll des de Barbera del Vallès

Aquest Mirador es com una gran finestra oberta al riu Ripoll.El Mirador esta situat en la plaça – jardí que disposa  l’església de Santa Maria – la Romànica, en la Ronda de Santa Maria de Barbera del Vallès.Des del Mirador podem contemplar la plana que forma el riu Ripoll al seu pas pel municipi de Barbera del Vallès.Podem situar-nos gracies a un mapa- plànol de la zona a contemplar.Les hortes municipals, El Torrent de Llobeteres, Molí d’en Santó, l’antiga Torre de ca n’Altamira, Molí d’en Dou…Us passo dades tècniques del Mirador :

http://fabregatfabregat.com/index.php/portfolio_page/mirador-de-ripoll/

Text i Fotografies : Ramon Solé

Una passejada pel pantà de Vallvidrera a Barcelona, en un dia de neu

Cada diumenge surt publicat dos articles en aquest Blog !

Si es va amb precaució una passejada amb neu pot ser tant divertit per els mes petits com per els grans…Avui us porto imatges d ‘una passejada pel pantà de Vallvidrera en un dia  gris i de neu.Vàrem anar amb tren, ens oferia mes seguretat que no amb el vehicle propi.L’estació va ser la del baixador de Vallvidrera, vàrem creuar la carretera i directa cap a el Pantà de Vallvidrera.No era una gran nevada, per ho si que era prou per poder fer fotografies del fet.El contrast de l’aigua, la neu i la vegetació eren prou atraients per fer les fotografies, llàstima del cel ven gris que feia.Una volta pel perímetre del Pantà va ser fantàstica, axó si, calia anar amb precaució de no relliscar, per aquest motiu portàvem uns pals adients.Com que teníem temps, ven allargar l’itinerari fins la Font de Sant Ramon, propera a la zona de lleure de Santa Maria de Vallvidrera i el Bar – Restaurant, coneguda la zona com Santa Bàrbara.

El camí de la Font de Sant Ramon, amb arbres caiguts per la neu

En poques ocasions raja la font, però vàrem tindre sort que després de les pluges i ara amb la neu, sortia un bon raig d’aigua.Vàrem tornar a l’estació del tren i es va donar per finalitzada una Passejada pel Pantà de Vallvidrera en un dia de neu.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Font Vella d’Igualada

La Font Vella es situa a redós de les parets de l’església de Santa Maria, entre  Plaça del Pilar i el  carrer de Nostra Senyora de la O. a Igualada.Construït  a mitjans del segle XVIII , d’estil Gòtic. La Font queda protegida per una fornícula que ostenta el record en pedra i templet del que fou l’antiga Font Vella, de la qual avui només ens en queda aquesta part.Fou la primera Font construïda a Igualada i en el seu origen es trobava a la plaça del Pilar. Al fer-se la nova urbanització de la plaça es va traslladar la font i va posar-se al costat de l’església de Santa Maria.Es diu Font Vella perquè és la primera que va existir, encara que primer es deia La Font.La Font Vella, forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé