El monestir de Santa Maria de Castelldefels i les dones del segle X

Avui us passo dos articles

La primera menció de “Santa Maria de Castell de Félix” és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet (probablement el Lobeto d’abans) que, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del Castell de Ródenas, al lloc d’Eramprunyà que anomenen Castell de Félix[2]. El nom de “Ródenas”, pot venir del color vermellós de les argiles que baixen pel Llobregat i que donen color a Eramprunyà. Aquest nom serà utilitzat també per una altra dona que fa, ella sola, dues donacions: Ermengola (al 967 dona una vinya i al 976 dona cases, hort i vinya que hi tenia a aquest “castell de Ródenas” .

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

Al 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitata Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) que després aquest donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència[9].

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir.

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[12] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres, tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor, potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però els que li tenien de veritat eren les dones i homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs de Catalunya, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna i passarien al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar, però al que hauran de pagar la tasca i amb una terra que ja no serà seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[13], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

Per la seva part, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca. Una altra història en la que les dones tindran un gran protagonisme enfrontant-se a l’abús del monestir de Sant Cugat que, aliat amb el poder comtal i emparant-se en el document escrit, tindrà les de guanyar.

 

Autora del Text :  Àngels García – Carpintero Sánchez – Miguel L’H, maig, 2020 – Col-laboradora del Bloc.

Fotografies : Ramon Solé

 

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV,n. LXXV (966) i CXXX (981)

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, J., oc, n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[13] Ibídem, n. CCXIII,

Les dones i els molins del Riu Sec al s. X.

Avui us presento tres articles

Riu Sec – Montflorit_-Cerdanyola del Vallès

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història basada en els documents escrits que ells mateixos controlaven, no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua. Un riu que ha estat en temps recents molt maltractat per la contaminació i, actualment, millorat.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicaven que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i els hi retornessin la meitat de la propietat amb les millores que hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar la tasca, que feia, com veiem, el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan en aquesta zona a final del segle X, en relació al monestir de Sant Cugat.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudat i la seva esposa Lívul amb el monestir de Sant Cugat. Al 973 permuten les parts que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Sembla que donen a Sant Cugat els trossos que han millorat (que té Sant Cugat però eren d’una altra gent) rebent, a canvi, una altra terra. Al 982 trobem una donació a Sant Cugat d’aquesta mateixa parella[3].

Hem trobat un llistat dels molins que surten al Cartulari de Sant Cugat, amb aquest llistat que Pere roca va fer al 1990 molts d’ells a aquesta zona, podem seguir aquestes referències, però cal tenir en compte que en molts casos no es citen les dones ni es troben relacions[4].

Al 987, per una permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que veiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que fa una donació i, tot seguit, una permuta amb Sant Cugat en 983 i del que, ja difunt a causa de la ràtzia (d’aquest sí que ho sabem), serà la seva germana qui continuï les obres[5].

Un altre personatge que fa aquestes dobles transaccions al 983, Ellemar, també devia morir al 985, perquè al 987 és el seu fill Ató qui dóna a S. Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra de, entre d’altres, Sanla faber, constructor, segurament el pare de na Chixilo[6].

Pierre Bonnassie[7] diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí els que es mencionen als límits. Són aquests noms dels probables habitants, els que van configurant les relacions que trobem en la conjunció dels noms, dates, fets i llocs, distingit identitats de diferents persones amb el mateix nom, però també identificant els que utilitzen indistintament nom i renom o són consignats als documents amb diferències grafies.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on trobàvem, als límits, la Chixilo filla de Sanla faber, i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, tots morts a conseqüència de la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, els molinars d’Ermengada i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta de Teudat i Lívul. També anem trobant a Durabile i a Ermenganda, però aquest últim és un nom força comú i no podem dir quina o quines eren les identitats que hi ha darrera del nom[8].

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells, com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents. Que aquells homes i aquelles dones eren també qui feien les planificacions de les feines.

Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.

Tercer i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI però de la que no s’ha deixat constància, el paper de les dones en les feines, la seva planificació i les transaccions econòmiques de l’època a la Catalunya Nord i als llocs de frontera.

Riu Sec al pas per Cerdanyola del Vallès

 

Escrit per Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

( Des del Blog, vull agrair a l’Àngels, aquest treball propi, que ens ha facilitat  poder conèixer la importància de les Dones en el segle X. )

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

 

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories desde Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX (973) i CXXXVI (982)

[4] Roca, P. (1990) Referències a molins en el Cartulari de Sant Cugat. 202958-Text de l’article-280542-1-10-20101125

[5] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[6] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[7] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[8] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)

Arbres – Els Arbres del Cor del Parc Natural de Collserola, situats al municipi de Barcelona

Com cada dissabte us presento dos articles sobre Arbres

El cor del Parc Natural de Collserola podríem situar-ho entre el Tibidabo i la Finca de Vilajoana en el Terme Municipal de Barcelona,i que es podria allargar fins a Sant Medir , en el municipi de Sant Cugat.En tota aquesta important massa forestal , podem veure molts arbres centenaris.A pesar que estigui tant a prop de la ciutat de Barcelona, hi ha llocs que són molt frondosos, amb vegetació molt variadaI amb arbres centenaris, especialment formats per pinedes i alzinars.Hi han molts camins i senders que hi passant, amb lloc d’estada amb bancs de fusta.En l’antiga Finca de Vilajoana, podrem gaudir dels arbres mes antics, com plataners, pins, alzines i algun roure.Concretament , en la zona on estant les seves fonts, n’hi trobem molts de centenaris, com és, a prop de la Font vella i la Font nova.Els millors exemplars, estan en el fondal que va de la Font Nova fins les rodalies de l’estació dels FGC del baixador de Vallvidrera,allí destacant els grans i alts platanersi els nombrosos pins pinyoners amb troncs molt allargat.Podem trobar a un costat del camí algun d’aquests vells arbres abatuts pel fort vent o les grans nevades des de fa anys.Quan feu un tom per aquesta rica zona forestal del Parc Natural de Collserola,mireu els seus arbres i penseu en el respecta que se’ls a tingut i cal mantenir-ho així, donat que forment el cor de Collserola.

Text  i Fotografies : Ramon Solé

La Font de Can Mallol de Collserola, a la llarg del temps…!

Any 1986 - Fotografia de l'Arxiu RASOLA

Any 1986 – Fotografia de l’Arxiu RASOLA

Descripció sobre La Font de Can Mallol, d’en X. Coll, al llibret i plànol humorístic “Fuentes en las Montañas de Barcelona” dels anys 50 del segle passat, ho descriu així :

“… Consta de las preferidas de los montañeros amantes de la quietud y soledad que le prestan las vecinas ruinas de Can Malloll, desde las cuales un senderó desciende a la Fuente, pasando por la izquierda de la linea eléctrica . Su ubicación se distingue por una hermosa encina , debajo del camino , en un ambiente acogedor. La Fuente alimenta el lavadero, que a su vez se utilizaba para regar la huerta, hoy llena de maleza… “

Any 1988 - de l'Arxiu RASOLA

Any 1988 – de l’Arxiu Fotografic RASOLA

Efectivament, la Font de Can Malloll, esta situada a sota del camí que porta de Can Busquets fins la carretera BV-1468 de Vallvidrera a Molins de Rei.
A principi dels anys 80 del segle passat, les característiques de la font era molt senzilla, era una cavitat natural on sortia de les escletxes una certa quantitat d’aigua, i es va fer amb totxanes una petita cisterna que a l’agafar altura sortia per broc.

Any 1986 - de l'Arxiu Fotografic RASOLA

Any 1986 – de l’Arxiu Fotografic RASOLA

Anava a parar l’aigua a una pica i d’aquí a la petita bassa situada a l’esquerra al costat mateix de la Font, tot això, estava a l’ombra d’una centenària alzina.

Any 1986 - de l'Arxiu fotografic de RASOLA

Any 1986 – de l’Arxiu fotografic de RASOLA

A mitjans de l’any 1988, amb un grup de Voluntaris forestals vàrem tapar amb pedra de pissarra, la paret de totxanes de la font i posarem un tub d’acer inoxidable.

Any 1988 - de l'Arxiu Fotografic RASOLA

Any 1988 – de l’Arxiu Fotografic RASOLA

La Gerència del Parc de Collserola va aportar la taula i seients de fusta, un cop esbardissat les rodalies. De la bassa poc quedava tota estava plena de terra i bardissa.Ft. Can Malloll A_01A principis del present segle, és va produir una important esllavissada, va despendre la centenària alzina i va caure al costat de la font i les restes de la bassa.DSCN0004_01DSCN0007_01Des de a les hores, ja no ha sortit aigua per el tub de la Font, agreujat també, per les èpoques de llargues sequeres.DSCN0005_01S’ha observat que surt aigua quan plou molt, per sota de la font on hi ha l’antiga pica.DSCN0006_01
Fa pocs anys i per part del Voluntaris del Parc, es va portar a terme una nova esbardissada, de les rodalies de la Font de Can Malloll.DSCN0002_01
Caldria tornar a fer una recuperació de la font i esperar que quan torni a ploure amb ganes, pugui sortir aigua per el tub de la font.Ft. Can Malloll B_01És una manera d’evitar així que la gent vagi oblidant moltes fonts que hi ha arreu de la serra de Collserola que en l’actualitat no és que puguem dir que estan en el millor moment.

Estat Actual de la Font

Fotografia de l’estat Actual de la Font

Text i Fotografies : Ramon Solé
Fotografia Actual : extreta de Fent Fonts Fen Fonting

Els Secrets de Collserola : El Casino i L’Hotel de La Rabassada en l’actualitat #2

DSCN1275_01Que es el que queda i podem veure en l’actualitat ?

Com dèiem en l’article d’ahir, sols algunes petites mostres, com la façana o mur exterior del Casino que dona a la carreteraDSCN1284_01DSCN1283_01DSCN1282_01DSCN1280_01DSCN1279_01DSCN1278_01DSCN1277_01I altres mig amagades per la vegetació, com el túnels, algun fossars, i seients de pedra on estarien els jardins, murs, escales…DSCN1259_01DSCN1257_01DSCN1271_01DSCN1270_01DSCN1246_01Columnes on s’assentava les estructures de la muntanya russa, escales, el gran llac, ara completament sec, maseters al costat d’algun camí, casetes amb pou, o inclòs les restes d’una banyera de metall, entre altres restes.DSCN1268_01DSCN1267_01DSCN1247_01

IMG_4640_01DSCN1266_01Una estructura que hi ha força be, es un túnel amb corba que passava per allí dins les vagonetes de la muntanya russa, es un lloc molt fosc, i caldria portar una lot. Segons es diu, en aquest lloc s’han enregistrat moltes psicofonies…DSCN1253_01DSCN1250_01DSCN1249_01També al mig del bosc, hi han les parets d’un altre edifici sense sostre, que no sabem quina finalitat tenia.DSCN1256_01DSCN1255_01DSCN1254_01I llocs soterranisDSCN1262_01DSCN1261_01DSCN1272_01Cal destacar, que com es necessitava molta aigua, es van buscar recursos en la mateixa zona, s’han comptabilitzat entre mines i fonts, mes de nou.

Font d'en Ribas

Font d’en Ribas

Font de La Rabassada

Font de La Rabassada

Font del Casino

Font del Casino

Font Sulfurosa

Font Sulfurosa

La mes destacada que esta a un nivell sota el gran llac, es la Font Sulfurosa, que des de fa anys no raja, i era aigua – medicinal. Altres fonts properes tenim, La Rabassada, La del Casino, la d’en Ribes.DSCN1264_01

I un edifici amb una cara que somriu veien com passa el temps en aquest lloc que te un aire tot misteriós… era el mirador del Casino a la vall on havien els jardins i les atraccions.

DSCN1248_01gh_01DSCN1269_01Us recomano, si no ho coneixeu, fer una visita en aquest racó de Collserola, que amaga molts de secrets…!!!

Fotografies i Text : Ramon Solé