Avui destaquem : La Font del Forn de Rajadell

La Font del Forn esta situada a 300m a l’E. del Mas de Forn, cal seguir el camí des del barri dels Molins al E. i que va a la Font del Forn.

Amb diverses estructures de pedra i murs de contenció, incloent una mena de taula-banc, amb una gran llosa.

També hi ha un salt d’aigua i una petita gorga, que s’omple en èpoques de pluges.

Hi ha dos fonts,  una  es un tub que desemboca l’aigua en una petita pica.

Al costat del seient hi ha la segona, més rústica que regalima l’aigua per una canal feta per la calç.

Observacions:

Senyalitzada per l’ajuntament com arribar-hi. L’entorn es boscós. S’accedeix per un sender indicat des dels roures de la Font del Forn.

El nom prové del Mas del Forn i del fet que aquesta font formava part d’aquesta finca. El mas del Forn es troba a uns 300m sortint del barri dels Molins en direcció a Manresa.

El topónim es deu a que al Mas hi va haver, a finals del segle XVI, i durant 25 anys, un forn de vidre. Hi van arribar a treballar una vintena de persones, entre vidriers, llenyataires, traginers i altres.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Arbres – Roures martinencs de la Font del Forn de Rajadell

Els Roures de la Font del Forn estan situats a 300m a l’E. del Mas de Forn, cal seguir el camí des del barri dels Molins al E. i que va a la Font del Forn.

Arbreda de tres roures martinencs (quercus pubescens) de 20 m. d’alçària. La capçada a nivell amida 9,30 m.; la capçada perpendicular, 16,60 m.; i la capçada mitjana, 13 m. Les mides (de 2009) corresponen al roure i per que es molt difícil amidar els roures II i III, pel pendent i el sotabosc. El primer roure té 4 besses a 2 m. d’alçada; i el segon, 3 besses a 3 m. Els roures II i III es troben a la dreta del Roure I, a 3 i a 8 m. respectivament.

El roure martinenc és un arbre caducifoli que té les fulles de forma ovalada, amb uns lòbuls més o menys arrodonits, i de color verd clar quan neixen i que es van enfosquint amb el temps.

Al catàleg municipal de bens protegits 2014 està com Arbre 8 amb la denominació Roure de la Font I, II, i III.

Situat a la finca del Forn (Mas del Forn, fitxa 66) , al final del camí que va a la Font del Forn (s’hi arriba amb 4×4).

El roure II té agalles i podridures; el roure III té agalles. Tots tres tenien heura que els perjudicava, i per això s’hi actuà tallant-ne una porció del troc de l’enfiladissa (2008).

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: F. Xavier Menéndez. OPC 2017-21

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Arbres – La diversitat d’arbres del Parc del Castell de l’Oreneta de Barcelona

El Parc del Castell de l’Oreneta es troba a Sarrià, es va obrir al públic l’any 1978; es un gran espai forestal que connecta Barcelona amb la serra de Collserola. Les seves 17 hectàrees són el resultat de la suma de dues finques rurals i de les restes d’un castell, el de l’Oreneta, que dóna el seu nom al parc.

Compta amb arbres destacats de la mediterrània, com :

Pins blancs

Pins pinyers

Alzines i roures

Alguns Xiprers

Oliveres

Trobarem exemplars centenaris, i arbres catalogats d’interès local a Barcelona, com és el cas, d’un Eucaliptus,

que ja vàrem fer menció a part en un article.

Es un bon espai par passar entre arbres i fer altres activitats en un dia festiu.

Nota : Podreu trobar un nou article, on diu “Altres articles” situat en la barra de Menú, una vegada dins, seleccioneu el mes i el dia. Per tornar al bloc principal, cal fer “clic” en la barra de Menú on diu “Bloc Principal”.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – Els destacats i vells arbres de Vilaüt

Com cada dissabte us presento dos articles

L’Estany de Vilaüt i la bassa Rodona constitueixen una de les últimes mostres de l’antic estany de Castelló.

Ocupen una superfície d’unes 30 hectàrees i es localitzen al municipi de Pau, a prop del nucli de Vilaüt.

Estan en una propietat privada, malgrat tractar-se d’una Reserva Natural Integral. Està equipat pels visitants amb itineraris, rètols informatius i un aguait.

Propers a l’Estany, hi ha una petita diversitat d’espècies arbòries que destacant les alzines i els roures.

Dels que cal destacar els dos magnífics suros en un aflorament de pedra granítica, on molta gent caminant o ciclistes que visitant la zona, fan una parada a l’ombra d’aquests vells exemplars.

En un altre costat, trobarem uns molt vells roures, algun d’ells en estat de molta decadència, amb branques seques o trencades.

Tot esperant que les nostres generacions puguin gaudir del conjunt d’arbres i estany en Vilaüt.

Nota : A partir d’avui podreu trobar un nou article, també en “Altres articles” situat en la barra de Menú.

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Àrea d’estada de can Figueres i can Canya de Terrassa

Avui com cada dissabte us presento dos articles

L’Àrea d’estada de can Figueres i can Canya ,

és un lloc ideal per quant estigueu passejant o fent un recorregut a prop de l’anella verda de Terrassa.

On està? Cal prendre la carretera N-150, que uneix Terrassa i Sabadell  i entrar com si anéssiu a l’Hospital de Terrassa,

cal continuar direcció a la Finca de Torrebonica, deixant a mà esquerra el camí d’accés a Can Figueres del Mas, a uns 200 metres trobareu a la dreta una pista de terra que baixa al torrent de la Betzuca, una vegada que el passeu

i a la vostra dreta esta aquesta Àrea d’estada,

amb arbres i vegetació que teniu destacada a les rodalies amb bona ombra,

aquest espai forma un racó  amb roures i alzines, així com pins.

Disposeu d’uns rocs on poder descansar o fer un àpat.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Parc – Forestal de la carretera de Montcada a Terrassa

Avui com cada divendres us passo dos articles

El Parc – Forestal de la carretera de Montcada  esta en la confluència amb l’avinguda de Madrid de Terrassa a prop del Cementeri,

es a tocar del camí dels Monjos que passa per Terrassa.

Aquest parc, no és massa gran en extensió,

però si necessari per trencar l’impacte de les naus existents per les rodalies.

És un Parc que s’ha aprofitat el vells pins existents en la zona i amb la vegetació pròpia del terreny,

en algunes clarianes s’ha plantat mes pins i roures joves, així com variada vegetació.

El pins vells són molt alts qual cosa ens fa pensar que són antics.

Disposa de bancs metàl·lics, papereres

i una font d’aigua de xarxa pública.

Ens crida l’atenció un gran roc a un costat del parc.

També s’ha col·locat elements per fer gimnàstica els adults,

i uns jocs pels infants.

Gracies al lloc on esta situat, en dies de sol, es pot gaudir d’ell.

Sens dubte la gent del barri agraeix disposar  d’un espai verd com aquest.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : Els Recs de les aigües del paratge de la Moixina tot passant pel mas Engracia d’Olot

Com cada divendres us presento dos articles !

Aquest passat diumenge us parlava de la font de la Deu Vella de la Moixina

i que amb la seva abundant Deu d’aigua, i conjuntament amb la font Moixina i la font de Santa Anna, són l’aportador d’aigua els aiguamoixos que donant un paisatge encantador.

També, es sumen altres petites deus situades en les cases o masies d’aquest paratge, amb nombrosos petits recs, que aportant aigua fresca i neta per regar els conreus d’aquesta zona d’Olot.

Gràcies a tots aquests recs del voltant, neix el rec de Ravell amb abundant aigua tot l’any.

Aiguabarreig del rec de la Moixina i rec de mas l’Engracia

L‘origen d’aquestes surgències tenim d’atribuir-lo a les colades confinades en aquests terrenys.

Amb medidor de cabal

Es tracta d’un entorn ombrejat per pollancres, salzes, roures… entre altres arbres,

on hi ha camins, petits horts, camps i parets seques a tocar dels recs, un conjunt que fa en molts casos agradable poder fer una passejada i és propera a la ciutat, apte per tota la família per ser un terreny planer.

Els recs constitueixen un dels hàbitats de més interès del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa,

amb un ambient aquàtic i a la vegada humit, i gràcies a la seva puresa d’aigües , fa que visquin alguns organismes de plantes i d’animals amenaçats i alguns d’ells protegits.

Es curiós que pel costat mateix de l’ermita de la Salut  passa un rec.

Així, com mas Engracia, que l’aigua va a parar El Mas del Molí de Les Fonts

abans pel seu funcionament com a tal i ara com a Centre de Reproducció, que bàsicament  te cria de crancs de riu de potes blanques.

Diaridegirona.cat, informava del nou projecte sobre l’itinerari circular de la zona de la Moixina, us passo l’article :

https://www.diaridegirona.cat/comarques/2019/01/17/olot-ha-fet-itinerari-circular/957103.html

Dels nous projectes de recuperació d’aquest entorn natural, us passo aquest enllaç que en parla :

http://www.evgirona.cat/index.php/noticiari/ad/accio-moixina,295

Tota aquesta zona, forma part de les rutes turístiques de la ciutat  d’Olot i està protegit pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Si no sou d’Olot, us invito a fer un tom per conèixer aquest paratge.

Us passo l’enllaç sobre imatges d’ocells d’aquest paratge :

https://dorapajareranovel.wordpress.com/2019/12/06/la-moixina-y/

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Petit Pantà de Sala d’heures de Santa Eugènia de Berga

Des de Santa Eugènia de Berga, podeu seguir  els senyals blancs i grocs del PR C-93 per anar al Pantà de Sala d’heures, cal situar-se el cementiri, deixareu el camí de carro per endinsar-vos en un sender a mà esquerra, que us portarà pel mig del bosc de Sala-d’heures, entre roures i boixos típic de la plana de Vic.A uns 2,500 Kilòmetres des del poble, s’arriba al pla de Sala d’Heures, al seu costat esta situat El pantà o el mur de Sala d’heures, tal com s’anomena popularment, recull l’aigua del torrent de Vilalleons,i per un inactiu canal, del qual es pot seguir parcialment el seu recorregut, arribava l’aigua al casal, on aquesta servia bàsicament per regar i per a les explotacions agropecuàries.És un pantà considerat petit, depenent molt de l’aigua de la puja que baixa pel Torrent de Vilalleons.Està construït amb pedra del país, ciment i tirants de ferro per donar-li solidesa.La presa té una forma corba, amb tres sortides d’aigua;

Desguàs o sobreeixidor

fa 9 metres d’alçada i el mur té una amplada de 1,60 metres.El promotor de l’obra va ser Carles de Fontcoberta, que també va fer els dipòsits d’aigua, l’aqüeducte, el canal i la font del Paradís que estan propers al pantà.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé ( Arxiu Rasola)

Arbres – L’heura, un perill per a molts arbres – 1ª Part #

Avui com cada dissabte us presento dos articles,  i aquesta vegada van relacionats entre ells

Quan pensem amb l’heura, ens ve al cap aquella planta que decora, cases i murs d’una finca,i que creix mes o menys controlada pels propietaris de la finca.Però que passa en els boscos de Catalunya amb l’heura?S’ha observat un increment considerable d’heura, que s’enfila pels roures, plataners, faig,…i també, en arbres de cultiu com oliveres.En el temps l’heura que es petita va creixen i envoltant a l’arbre, fins a l’extrem d’arribar a tombar-los i provocar-los la mort.Fins i tot, trobareu algun arbre mort i que ha sigut tallat, ple de l’heura

Penseu que s’agafa de tal manera que a vegades es impossible arrancar-lo de l’arbre on esta subjecta,algunes branques de l’heura son tant gruixudes com les del propi arbre,i les fulles ven espesses de lluny se’ns fa difícil en quin arbre esta situat,quedant l’arbre en una imatge fantasmagòrica,les branques poden arribar a l’arbre fins la part mes alta d’aquest.Us passo un escrit sobre part ‘un informe realitzat en el Parc de l’Albera :

“… A altres indrets del Mediterrani (Sicília o França, per exemple) està succeint el mateix fenomen, i l’explicació més generalitzada ho atribueix al canvi global. D’una banda, els hiverns són cada vegada més suaus (s’escurcen els dies de fred intens, allargant-se la tardor i la primavera), i d’altra banda sembla que l’heura aprofitaria millor l’increment de diòxid de carboni (CO2) atmosfèric. Tots dos efectes combinats afavoririen el creixement d’aquest arbust enfiladís.

Però la població local creu que l’increment de l’heura és degut a l’abandonament de l’activitat forestal (fa 20 o 30 anys que no s’explota el bosc). Antigament, els mateixos llenyataires feien un control de les heures per considerar-les una planta perjudicial. L’altra raó tindria relació amb la ramaderia extensiva de boví (hi ha uns 1000 caps de bestiar als boscos de l’Albera). Fins fa uns anys, els vaquers que portaven els ramats anaven despenjant les heures dels arbres, les quals eren menjades pels animals, però avui en dia això ja no es fa. Actualment, les vaques pasturen a voluntat pels boscos i prats, menjant només les fulles que tenen a l’abast, i només un cop l’any s’apleguen els animals…”

Cal dir que tot i tallant les arrels, l’heura costa molt de treure-la de la escorça dels arbres  que queden deformats o marcatsi al cap d’un temps rebota i torna a envair el mateix arbre…Ens preguntem , tallar l’heure es la solució… ?Dintre del següent article d’avui, veureu un exemple de com és aquest procés en un mateix arbre.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Finestra oberta a Cànoves i Samalús: La riquesa del seu Bosc

Com cada dissabte, avui us presento dos articles sobre arbres

Cànoves i Samalús és un municipi de la comarca del Vallès Oriental, amb el cap de municipi a Cànoves que va donar nom al municipi fins al 1989 i forma part de la subcomarca natural del Baix Montseny.El municipi de Cànoves i Samalús te una superfície de 29,2 km²; disposa d’un massa forestal molt important i la major part dins del Parc Natural del Montseny.El terme és especialment muntanyós i boscós, amb alzines i pins com a protagonistes,tot i que muntanya amunt també s’hi poden trobar roures, castanyers i alguns faigs.Ja m’he referit en moltes ocasions del Castanyer del Cuch, segurament el més gran de Catalunya,  un exemplar monumental que és molt visitat per la gent, famílies, excursionistes. N’és tant gran, que fins i tot va servir de barraca d’un carboner que hi va viure un temps.La riera de Vallforners, que baixa del Montseny, en travessa el terme de nord a sud,i resguarda una interessant vegetació de ribera,com plataners, pollancres, alguna feixa i entre altres arbres,i a prop de les masies alguns gatells i lledoners,també, plantes com ara baladres, murtra, aloc, diverses herbes, falgueres, … a més de plantes aquàtiques, joncs, canyes…Us passo informació de l’Ajuntament de Cànoves i Samalús, sobre la vegetació en les diferents Urbanitzacions del Terme municipal :

http://www.canovesisamalus.cat/1-ajuntament/urbanisme/135-planol–guia-de-carrers/urbanitzacions/

 

Text i Fotografies : Ramon Solé