La Bogada, també es feia al riu !

Avui us presento dos articles

Moltes vegades m’he referit als safarejos públics i a les dones rentant en ells,

avui em referiré a quan es rentava la roba en un riu.

Us imagineu vosaltres, dones o homes rentant en un riu?

No, ja sé que avui en dia seria impossible pensar-ho i fer-ho.

Les aigües de molts rius i destacades rieres, no són massa netes i no ens deixaria tranquils la roba rentada allí …

Si ja era dur a qualsevol època de l’any anar a fer la bogada a un safareig, sobre tot a l’hivern,

ara poseu-vos a la pell d’aquelles dones que no disposaven d’un safareig prop on vivien,

havien d’anar al riu o a la riera carregades amb un gran cistell amb la roba bruta, el sabó, fins una de les vores del riu,

Havien de buscar un lloc, agenollar-se i estar així mentre durava el procés d’ensabonar i esbandir la roba,

en molts cassos, es buscava una pedra o roca gran, s’hi fregava la roba a sobre,

o també, disposaven d’una fusta amb ondulacions per aquest mateix fet,

algunes disposaven d’aquesta fusta amb potes a un nivell alt  i podien estar incorporades en aquest període del rentat.

Aprofitant el sol, posaven la roba a eixugar sobre unes roques o penjada en un arbre,

Mentre seguien rentant més roba…

Si el poble disposava d’un canal, com en el cas de Manlleu, prop del poble, les dones anaven a rentar-hi la bogada tenint molta cura de que no caigués la pesa de roba que, el més segur, seria arrastrada per la corrent i es perdria.

També, un altre dels punts per fer la bugada era en una resclosa en l’entrada de l’aigua a un rec o canal, com en el cas d’Olot.

La pregunta continua present, aniríeu a rentar la roba al riu ?

En canvi, preferiu més la comoditat d’una rentadora moderna d’última tecnologia ?…

 

Text, Fotografies  i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

On es rentava la roba en la primera mitat del segle XX?

Com cada divendres us passo dos articles

Molts articles que he fet en aquest blog sobre el rentar la roba eren en llocs com un safareig públic d’un poble o en la llera d’un riu.

Avui veurem l’evolució de com es rentava la roba fora d’aquests dos llocs en la primera mitat del segle XX.

Ja des de finals del segle XIX i molt a principis del XX, en ciutats o cases de muntanya que sols disposaven d’aigua de pou o d’una deu propera,

s’utilitzava un cubell de fusta rodó que havia d’omplir-se d‘aigua sovint per ensabonar la roba i aclarir-la amb aigua neta per posar-la a eixugar.

En general l’aigua era freda, qui podia escalfar-la ho feia a una llar de foc, especialment, per l’hora d’aclarir-la,

val a dir que d’aigua corrent no n’hi havia més que a algunes poques cases, com tampoc en tenien d’electricitat.

De seguida es va posar una fusta quadrada i ondulada per poder treballar-hi millor, així com uns rodets per on passar la roba, perquè quedés mes eixuta de l’aigua, abans d’estendre-la a l’aire i al sol.

Amb els anys el cubell serà metàl•lic i es col•locarà a sobre d’una cadira o tamboret.

Generalment, es procurava rentar fora de casa, al camp o a l’entrada, pel mullader que s’originava al terra.

Em pregunto, en aquelles èpoques que ens referim: Era un costum  o un deure el fet de que fossin les dones que rentessin? …

A les nenes, des de petites o de ben jovenetes, se les ensenyava les “feines de la casa”, així aprenien l’ofici, mai valorat, de tirar endavant la casa.

Van anar passant els anys i les dècades i, com es natural, ja es tenia aigua corrent i electricitat a les cases, això va propiciar el fer alguna instal-lació de safarejos individuals a dins o fora de casa.

Alguna persona aprofitava les banyeres per rentar-hi la roba.

Van sortir al mercat, principalment desprès de la guerra mundial, les primeres i primitives rentadores elèctriques que, molt sovint no centrifugaven.

El sabó que s’utilitzava era elaborat per les mateixes dones, però això és un altra tema.

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet

Llibre recomanat : Qui te roba per rentar ?

RENTADORS, VIVERS I SAFAREIGS DEL PLA DE L’ESTANY. LLEGAT PATRIMONIAL

Dades :

Autors : ABELLÁN MANONELLAS, JOAN ANTON; CASADEVALL FUSELLAS, RAMÓN

Editorial:  MMV EDICIONS

Any d’edició: 2016

idioma: Català

Matèria : Publicacions locals

ISBN: 978-84-617-4257-8

Pàgines: 260

Dimensions : 210 x 230 mm.

Enquadernació:  Cartoné

Preu : 28 euros

Descripció :

De la mateixa manera que els pobles i les ciutats moltes vegades aixequen monuments en record d’algú o d’alguna cosa, en aquest cas possiblement no caldria anar tan lluny, ja que en els nostres pobles en tenim de monuments: els rentadors públics, de la mateixa manera que tenim forns de calç, rajoleries i pous de glaç. Monuments, uns d’ells dedicats a totes aquelles dones que amb l’esquena corbada i les mans a l’aigua han passat a la història com a éssers anònims, i d’altres, a homes que d’una manera molt feixuga, es guanyaven la vida com podien.

Ara només cal que siguin preservats per a les futures generacions, i una manera de fer-ho es escriure sobre ells i documentar-los, tal i com hem fet en aquest llibre en el que hem pogut documentar prop d’uns 300 rentadors.

Mes dades :

https://issuu.com/espaigrafic/docs/rentadors

 

Recull del Llibre : Ramon Solé