Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres.

1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher

El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.

El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.

Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es pont-diable.jpg
El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé

Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.

Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.

Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.

El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.

El Camí del Mig. De barques i ponts.

A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.

Barca de passatge del Prat.

La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]

L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.

Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.

El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]

El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]

Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]

Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.

El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]

1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.

A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.

Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]

El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]

Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).

El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.

Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.

La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.

Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.

Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria  oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).

Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.

El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]

En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.

Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)

Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.

L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.

A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.

Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.

La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.

Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.

El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet

Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.

Camins que seguien el curs de les rieres i torrents

Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.

Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:

El de la Feixa Llarga, a prop del riu.

El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.

La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).

Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.

Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021

Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.

————————————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.

[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà

[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.

[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.

[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170

[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009.  Ajuntament del Prat. p. 261-279.

[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.

[9] “El pont de les tres puntes” a El poble de les febres http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-tres-puntes.html

[10] “El pont de les voltes” a El Prat ocult: http://m.elpratocult.elprat.cat/el-pont-de-les-voltes/

[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1341.

Llibre recomanat: El cranc de riu

Aquest llibre ha estat editat pels Naturalistes de La Garrotxa.

Un llibre imprescindible pels naturalistes !!!.

El cranc de riu de potes blanques o cranc de riu del país és una espècie que es troba greument amenaçada a Catalunya i al món. Tot i no fer massa anys que era abundant en gran part dels cursos fluvials del país i que també era pescada i molt apreciada en la gastronomia local, actualment ha passat a estar catalogada com “en perill d’extinció”. Es tracta de la única espècie de Catalunya que amb una població de milions d’exemplars, en poc més de trenta anys, ha patit una regressió que ha fet perillar la seva supervivència.

Aquest llibre és un recull de tota la informació que es disposa actualment sobre aquesta espècie i es fa un repàs de la problemàtica i de la gestió que s’està duent a terme per la seva salvaguarda. A més, vol induir a la reflexió sobre els canvis que estan patint els ecosistemes a conseqüència del fenomen de la globalització. El moviment d’espècies a nivell mundial produïda per la ma de l’home està provocant greus alteracions en el medi natural i en aquest llibre se’n dóna un ampli exemple a través del seguiment d’aquesta espècie.

http://anegxdelagarrotxa.blogspot.com.es/2013/12/el-cranc-de-riu-catalunya_20.html

Si voleu adquirir un exemplar :

El llibre podeu adquirir en les llibreries d’Olot i Girona.

Si voleu rebre el llibre a casa, podeu fer la vostra comanda enviant un correu a naturalistesgarrotxa@gmail.com

Nota: Podria ser que estigues esgotat.

Recull del Llibre: Ramon Solé

El Canal industrial del Ter de Manlleu

Avui us presento dos articles

El Canal de Manlleu circula bàsicament pel Passeig del Ter de Manlleu.

Us passo la seva historia:

  • A Manlleu la industrialització va estar molt relacionada amb el riu Ter, però sobretot amb el canal industrial que té antecedents en la séquia que des de 1769 feia funcionar el molí de dalt o d’en Miarons, actual molí de Can Vinyes.
  • A partir de 1829 s’aprofità per fer anar la fàbrica tèxtil adossada al molí.
  • Però, el canal industrial de Ter va ser construït entre 1841 i 1848, quan Francesc Puget, Antoni Baixeres i Salvador Juncadel les van comprar els terrenys prop del molí per aixecar-hi tres fàbriques i un molí fariner al llarg d’una façana fluvial de 1.900 metres al riu Ter.
  • L’obra d’enginyeria hidràulica, i els carrers i edificis que hi desemboquen, fan de Manlleu un nucli industrial molt peculiar.
  • El canal es va anar eixamplant i allargant per cobrir les necessitats de les indústries que s’anaven instal•lant al costat del Ter per aprofitar-ne l’energia hidràulica.
  • El canal, els set salts d’aigua i els diversos compartidors i comportes que servien per alimentar les diferents fàbriques i molins, van patir greus desperfectes durant l’aiguat del 1940, així com els ponts que hi havia sobre el canal i els restants.

El Canal de Manlleu són gairebé 2 km de recorregut, paral·lel al riu Ter al seu pas per la població de Manlleu.

És un canal construït amb còdols de riu que com diem, segueix el riu Ter en el seu pas per Manlleu.

Anava proporcionant aigua a un total de 7 fàbriques i 2 molins, que podien tornar per medi de canals menors l’aigua al riu Ter.

La Canal industrial, passa pels Rentat de Baix,

dit d’una altra forma, el safareig públic de l’època.

Passa per on havia les Tres Fabriques, i que sols queda com un testimoni i museu per l’historia de la canal…

Que era “El submarí” d’aquesta Canal ?, era per on l’aigua desguassava i la derivava a una altra canal, així es podia controlar el nivell de l’aigua…

El canal no és únicament un braç d’aigua, sinó que la seva complexitat amaga un conjunt de complexos sistemes i ginys hidràulics per aprofitar correctament l’aigua en els diferents salts,

que inclou entre altres elements, comportes, rescloses, bagants, repartidors, sobreeixidors, comportes de descàrrega o desguassos.

A la seva vorera, i en una bona part del seu recorregut, es va formar un Parc,

on els arbres són també els protagonistes, amb seients, fonts i els infants tenen jocs.

La canal arriba a l’antiga fàbrica de Can Sanglas, reconvertida fa uns anys en la seu del Museu Industrial del Ter,

on podeu conèixer mes dades sobre l’industria d’aquesta zona on passa el riu Ter.

Us passo mes dades sobre la Canal industrial de Manlleu del Consorci del Ter :

https://www.consorcidelter.cat/el-territori-del-ter/rutes/ruta-del-patrimoni-cultural-fluvial/distribucio/canal-industrial-de-manlleu

El Canal de Manlleu és una obra de Manlleu inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades i informació : Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Viquipèdia, Ruta del Ter i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que en sabem de l’Ànec collverd?

Segur que aquest ànec de collverd, n’heu vist molts al fer una passeig pel costat d’un riu o llac.

L’Ànec collverd o ànec de bosc, de collblau (pel mascle) i àneda rossa (per la femella).

El mascle és de color gris amb el cap verd fosc, el bec groguenc, el pit marronós, el ventre grisós i la cua blanca.

Té una franja blavosa lilosa amb els marges blancs a cada ala.

Durant l’estiu canvia el plomatge i el color verdós de coll es torna marronós.

La femella és de color marronós amb taques; té el bec marronós amb els marges ataronjat

és una espècie d’ànec que viu a prop de zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, rius, rieres i grans basses.

Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques.

Ocell bàsicament aquàtic , que fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes.

La seva alimentació són plantes aquàtiques i també granotes i insectes, per tant viu en aigües “netes”.

Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La femella pon entre 7 i 18 ous de color verdós clar i els incuba durant unes 4 setmanes. Els aneguets comencen a volar a les 7 setmanes.

Al ser un animal molt tranquil, axó fa que visquí en zones urbanes  com a parcs on hi hagi petits llacs i no se’ls molesti.

També n’hem vist adaptats plenament en una granja o masia, que tingui una bassa mes o menys gran,  axó si, separats o independents d’altres animals propis de la granja.

Com a curiositat, en una Masia, vàrem veure que també hi vivia un pato arlekin propi d’Asia, (es van portar molts a Anglaterra i dels escapes alguns criant en llibertat, no esta clar si porten a terme l’emigració… )

Els ànecs collverd, se’l pot veure passar volant amb molta rapidesa i agilitat en grups nombrosos.  Solen viure entre 20 i 30 anys.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Itinerari des de Bellvitge al riu. Camps, horts i jardins. Del passat al prensent albirant un futur més saludable.

Avui us presento dos articles

Cal Trabal des de la Travessia Industrial.

Joan Cases al llibre de 1986, L’Hospitalet, un passeig per la història, fa recorreguts per la ciutat explicant, amb un anàlisis històric i d’una manera literària, el passat agrari de la ciutat, la expansió industrial, els barris… A l’últim capítol parla de Bellvitge, mirant els petits jardinets que cuiden els veïns, diu: “Els jardinets davant moltes de les escales dels blocs parlen d’un sentiment de respecte a la pròpia dignitat durament conquerida i difícilment esborrable”.

Un dels jardinets de sota les escales que cuiden els veïns.

Anant cap al riu, baixant cap a mar des de la Zona Industrial que separa el barri del Centre del de Bellvitge, al marge dret del Carrer Feixa Llarga, trobem l’últim vestigi del que va ser la Marina agrària (L’Hospitalet i Zona Franca), justament a tocar de la Travessia Industrial.

Entrada a Can Masover Nou, Feixa Llarga.

Abans d’abastar els conreus intensius que encara s’exploten des de les masies de Cal Trabal i, més a baix, des de la pràcticament enrunada Can Masover Nou, trobem, junt a les torres d’alta tensió, uns petits horts: “uns espais menudament parcel·lats i dividits en una infinitat de petits horts, llogats a habitants del barri que així poden ocupar el temps d’una manera productiva i potser no perden del tot el personal record d’un passar recent”.

Horts del carrer Feixa Llarga amb la Travessia Industrial.

Aquests petits horts han estat insuficients per una població que recordava el seu passat rural i ho són actualment per la generació que vol conservar el que ens queda de paisatge agrari, per tal d’aprendre a cuidar el que a totes i a tots ens dona vida, per no fer més mal bé aquest Hospitalet tan massificat i per permetre que la vida que es va restaurant al Delta no es torni a fer malbé.

Horts i cablejat de les instal·lacions eléctriques de la Feixa Llarga.

L’historiador diu: “Els homes poblen la vall del riu, tallen o cremen boscos, posen conreus, erosionen el terreny i creix el Delta, l’home agricultor fa el delta, l’home industrial regula el curs dels rius, consumeix l’aigua, el mar es torna a acostar, es perd el delta”. Així acaba el llibre, han passat 35 anys des que va fer els seus passeigs i les seves reflexions… què afegirem al 2020? No hauria de ser la bona noticia de la preservació del paisatge natural que ens queda?

2009 Marxa reivindicant la preservació de la sona agrària.

Autora i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Per la preservació dels espais naturals que encara ens queden a l’Hospitalet.

La Resclosa de Sant Roc d’Olot

La Resclosa de Sant Roc, es una de les mes destacades i conegudes en la Garrotxa, el seu riu es el Fluvià,

es el punt d’unió de un lloc de que te molts atractiu a banda de la pròpia construcció de la Resclosa.

Per un costat l’aigua del Fluvià es recollida i derivada per la canal l’antic Molí de Sant Roc.

Situats molt a prop seu, hi ha el pont de Sant Roc i les Fonts de Sant Roc.

Us passo fotografies antigues  d’aquesta Resclosa :

 

Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola – Fotografies actuals : Dora Salvador

Aiguabarreig de El Ritort amb el riu Ter a Camprodón

Com cada divendres us presento dos articles !

L’Aiguabarreig de El Ritort amb el riu Ter, està al vell mig de Camprodón, darrera del Pont Nou.

El Ritort, passa a tocar de les cases mes antigues de Camprodón.

En canvi, el Ter ve per la Vall, tot passant  per la part mes moderna de la població.

Podeu contemplar aquest aiguabarreig des de sobre del Pont Nou,

com es natural continua aigües avall, com a riu Ter.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

 

La Bogada, també es feia al riu !

Avui us presento dos articles

Moltes vegades m’he referit als safarejos públics i a les dones rentant en ells,

avui em referiré a quan es rentava la roba en un riu.

Us imagineu vosaltres, dones o homes rentant en un riu?

No, ja sé que avui en dia seria impossible pensar-ho i fer-ho.

Les aigües de molts rius i destacades rieres, no són massa netes i no ens deixaria tranquils la roba rentada allí …

Si ja era dur a qualsevol època de l’any anar a fer la bogada a un safareig, sobre tot a l’hivern,

ara poseu-vos a la pell d’aquelles dones que no disposaven d’un safareig prop on vivien,

havien d’anar al riu o a la riera carregades amb un gran cistell amb la roba bruta, el sabó, fins una de les vores del riu,

Havien de buscar un lloc, agenollar-se i estar així mentre durava el procés d’ensabonar i esbandir la roba,

en molts cassos, es buscava una pedra o roca gran, s’hi fregava la roba a sobre,

o també, disposaven d’una fusta amb ondulacions per aquest mateix fet,

algunes disposaven d’aquesta fusta amb potes a un nivell alt  i podien estar incorporades en aquest període del rentat.

Aprofitant el sol, posaven la roba a eixugar sobre unes roques o penjada en un arbre,

Mentre seguien rentant més roba…

Si el poble disposava d’un canal, com en el cas de Manlleu, prop del poble, les dones anaven a rentar-hi la bogada tenint molta cura de que no caigués la pesa de roba que, el més segur, seria arrastrada per la corrent i es perdria.

També, un altre dels punts per fer la bugada era en una resclosa en l’entrada de l’aigua a un rec o canal, com en el cas d’Olot.

La pregunta continua present, aniríeu a rentar la roba al riu ?

En canvi, preferiu més la comoditat d’una rentadora moderna d’última tecnologia ?…

 

Text, Fotografies  i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Petita presa de Vallter 2000 a Setcases

Avui us presento dos articles

La carretera C – 771us porta fins a Vallter 2000 dins del municipi de Setcases, al costat del Restaurant – Hostal Pasturia just al primer pàrquing de Vallter 2000,

trobareu un telesilla,

dirigiu-vos al torrent situat a l’esquerra i veureu com baixen les aigua clares d’un riu, és el Ter, que neix muntanya a munt…

En aquest punt, es va construir una petita presa per retindré i recollir les aigües tant pures i cristal·lines.

Us una presa artificial d’obra però que conviu plenament amb la natura i l’aigua d’aquest paratge.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

On es rentava la roba en la primera mitat del segle XX?

Com cada divendres us passo dos articles

Molts articles que he fet en aquest blog sobre el rentar la roba eren en llocs com un safareig públic d’un poble o en la llera d’un riu.

Avui veurem l’evolució de com es rentava la roba fora d’aquests dos llocs en la primera mitat del segle XX.

Ja des de finals del segle XIX i molt a principis del XX, en ciutats o cases de muntanya que sols disposaven d’aigua de pou o d’una deu propera,

s’utilitzava un cubell de fusta rodó que havia d’omplir-se d‘aigua sovint per ensabonar la roba i aclarir-la amb aigua neta per posar-la a eixugar.

En general l’aigua era freda, qui podia escalfar-la ho feia a una llar de foc, especialment, per l’hora d’aclarir-la,

val a dir que d’aigua corrent no n’hi havia més que a algunes poques cases, com tampoc en tenien d’electricitat.

De seguida es va posar una fusta quadrada i ondulada per poder treballar-hi millor, així com uns rodets per on passar la roba, perquè quedés mes eixuta de l’aigua, abans d’estendre-la a l’aire i al sol.

Amb els anys el cubell serà metàl•lic i es col•locarà a sobre d’una cadira o tamboret.

Generalment, es procurava rentar fora de casa, al camp o a l’entrada, pel mullader que s’originava al terra.

Em pregunto, en aquelles èpoques que ens referim: Era un costum  o un deure el fet de que fossin les dones que rentessin? …

A les nenes, des de petites o de ben jovenetes, se les ensenyava les “feines de la casa”, així aprenien l’ofici, mai valorat, de tirar endavant la casa.

Van anar passant els anys i les dècades i, com es natural, ja es tenia aigua corrent i electricitat a les cases, això va propiciar el fer alguna instal-lació de safarejos individuals a dins o fora de casa.

Alguna persona aprofitava les banyeres per rentar-hi la roba.

Van sortir al mercat, principalment desprès de la guerra mundial, les primeres i primitives rentadores elèctriques que, molt sovint no centrifugaven.

El sabó que s’utilitzava era elaborat per les mateixes dones, però això és un altra tema.

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet