Torrent Gran d’Abrera

El Torrent Gran està bàsicament situat entre el carrer del Camí dels Sagraments i el carrer Barcelona d’Abrera, aquest es la part mes natural amb mes abundant en vegetació; al pas per el costat del nucli, és amb menys vegetació.

Es tracta d’un torrent que travessa d’oest a est el terme municipal fins a desembocar al riu Llobregat.

…/… Hi ha dos camins per passejar i gaudir de la natura a prop del Torrent Gran. El punt de sortida d’aquests camins és al parc de Sant Ermengol, just al costat de l’autovia A-2: Camí del Parc de Sant Ermengol (marcat en color vermell): passa per la part superior del Torrent Gran i voreja el Polígon Industrial de Sant Ermengol fins a arribar a una zona de pícnic amb lavabos i contenidors d’escombraries; al llarg d’aquest camí s’han habilitat zones de descans amb bancs, papereres i fonts d’aigua potable.

El Camí del Torrent Gran d’Abrera (marcat en color verd) és un camí rústic que passa pel fons del torrent. Cada entrada i sortida d’aquest camí està marcada amb una pedra vertical.

Aquestes rutes es poden fer caminant o en bicicleta. Està prohibit circular-hi amb vehicles motoritzats.

També hi passa el Camí Històric d’Abrera (PR-C 169)…/…

…/… La vegetació i la flora són molt variables; al fons del torrent hi creixen diferents espècies de pollancres (Populus alba, P. nigra) i salzes (Salix spp.), mentre que als marges superiors es troben pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), intercalats amb alzines (Quercus ilex) i roures joves (Quercus cerrioides)…/…

Pel que fa a algunes de les espècies de vertebrats detectades (per observació directa o mitjançant l’anàlisi de vestigis) al Torrent Gran són amfibis (gripau comú, gripau corredor i granota), rèptils (vidriol, serp blanca, serp verda, dragó comú, sargantana ibèrica), aus (esparver, aligot comú, àguila marcenca, polla pintada, puput, picot, rossinyol, merla, tord, tec.), mamífers (guineu, fagina, toixó, senglar, ratolí, esquirol, ratpenat, etc.).

Ruta fluvial per conèixer el Torrent Gran d’Abrera, fruït del projecte d’apoció fluvial que Associació Hàbitats – Projecte Rius desenvolupa en aquesta població gràcies a la participació dels voluntàries i voluntàries locals, l’associació ANDA i l’Ajuntament d’Abrera.

El Torrent Gran, permet realitzar un bon recorregut d’anada i tornada a Abrera

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. / Altres

Autor de la fitxa : ArqueoCat SL – Natàlia Salazar

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

El Riu Cardener al pas per Súria

Per gaudir del riu Cardener i la seva arbreda al pas per Súria, podeu travessar el riu pel pont de Salipota.

Girar a la dreta i baixar per un camí que us portarà per un passeig arranjat, a l’ombra d’una plataneda

i amb llocs preparats per a pescar i veureu també,

on hi ha una escala per pujar els peixos riu amunt.

Aneu ara aigües amunt, pujant pel barri de Salipota fins a la Fàbrica Vella i el pla de Sant Sebastià, meandre on s’ha establert una de les zones d’horta de Súria.

Creueu per la palanca de la fàbrica i baixeu per la banda esquerra del riu, on la làmina d’aigua arriba gairebé a tocar de carrer,

provocat per la retenció de la presa del pont de Salipota, que deriva aigua al Molí de Reguant.

Espai on trobar ocells d’aigües tranquil·les, seguiu ara aigües avall en un entorn naturalitzat amb més vegetació arbòria de ribera fins a arribar al canal de sortida del molí de Reguant.

La distància que ens separa dels arbres, permet descobrir els ocells que belluguen per les capçades.

En aquest espai hi ha un bosc de ribera molt representatiu,

una de les millors alberedes del riu Cardener, gaudint de la seva frescor i dels sons dels ocells.

Recull de dades : Natura Local

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Que es una caseta per gats sense llar…?

Primer ens tindríem de plantejar-nos d’aquí es la responsabilitat que hi hagin gats i /o gossos sense llar en un poble o població gran. Qui els te de cuidar, esterilitzar i alimentar…

Alguns ajuntaments porten aquesta feina, una forma de protecció sobre tot al gats; en el cas que us presento es la caseta per gats sense llar de Súria, situada a prop del riu Cardener.

La caseta pot servir per dormir bàsicament, el terra esta aïllat, pot tindre una menjadora i bevedora al seu interior; un candau a la part de la teulada obre l’accés per veure l’interior de la caseta, i poder fer las manipulacions necessàries…

Es sols un exemple per tenir controlada una manada de gats sense llar.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Pou de glaç del Solar del Vilar de Sallent

El Pou de glaç del Solar del Vilar està en un costat del riu Cornet, a prop de l’antic abocador d’escombriaires de Sallent.

Us passo la seva historia:

  • Construït durant el segle XVII per abastar de glaç i neu, indiferentment, a la vila de Sallent.
  • Durant el segle XVIII, època de màxim desenvolupament d’aquesta indústria rural, l’arrendament del pou i de l’abastament del gel a Sallent corresponia a Josep Claret Pujadós.
  • Va deixar d’utilitzar-se com a tal durant la segona meitat del segle XIX.

Pou de glaç d’estructura típica en aquest tipus de construccions. Planta circular, cos cilíndric, soterrat parcialment, i recobert amb volta de cúpula semiesfèrica a la part exterior. L’aparell, tant la part interna com externa, és de pedra i calç, tot i que més modernament es va arrebossar tot l’interior de ciment per a poder-lo utilitzar com a dipòsit d’aigua.

Disposa d’una única obertura a la volta, i restes de la sortida de desglaç a la part inferior. Té un diàmetre aproximat de 6’8 metres i una alçada parcial (hi ha molta sedimentació al fons) de 7’5 metres. Destaca de la majoria de pous de la comarca pels seus gruixuts murs: 80 cm., superiors a l’habitual i, segurament, realitzats per a donar-li un millor aïllament tèrmic just en un indret on no hi ha gaire ombra ni està situat en un lloc bac.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Avui destaquem : La Font de can Morral del riu d’Abrera

La Font de can Morral del riu està sota la masia de Can Morral del Riu,

des del camí dels horts de la casa, en una zona amb plataners, en Abrera.

La masia de Can Morral del Riu és mencionada pel Baró de Maldà, a la seva obra “calaix de sastre”, escrita a la segona meitat del segle XVIII, com la casa “d’en Murral”.

Envoltada de quatre grans plataners i una filera de lledoners,

la font presenta un petit túnel tancat amb una reixa on es troba la mina.

L’aigua, no potable, surt per un canaló a una cubeta de petites dimensions des d’on desguassa per una canonada per sota del camí d’accés.

La font està emmarcada per una estructura feta de maó i pedra que cobreix la surgència en forma d’arc de mig punt,

que es perllonga cap als costats en forma d’una doble filera de bancs.

La paret inscrita dins de l’arc està enrajolada.

La surgència és permanent, conduint-se l’aigua a la bassa de rec dels horts de la masia de Can Morral del Riu.

Es un lloc agradable per estar una estona i per fer un àpat.

Llàstima que està brut de deixalles que per part d’algunes persones tiren al terra.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: ArqueoCat SL – Natàlia Salazar

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Neixement del riu Congost de Collsuspina (Moianes)

El Riu Congost, sempre s’ha dit que neix a la Font del Regàs, així també d’altres punts d’aigües provinents dels espadats occidentals de la Plana de Vic, en terrenys formats per gresos i margues. També rep aportacions dels vessants dels Cingles de Bertí i del Pla de la Calma.

Emplaçada a uns dos quilòmetres al nord del nucli urbà de Collsuspina, molt a prop de Can Regàs de qui rep el nom.

El Congost és un riu de la conca del Besòs i deu el seu nom a l’estreta gorja per la qual passa, en bona part a través de la Serralada Prelitoral, entre Centelles fins La Garriga, on es fa planer.

En la seva confluència amb el riu Mogent, a l’alçada de Montmeló formen el riu Besòs. No té afluents d’importància, però molts d’ells es troben, també, engorjats.

La Font del Regàs, es una font senzilla, amb un tub no massa gran on raja poca aigua, per tant en un estiu sec no hi raja aigua.

Per axó, es més simbòlic que no pas una gran deu que dones un bon cabal al riu Congost.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Badia i Celia Peix

Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres.

1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher

El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.

El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.

Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es pont-diable.jpg
El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé

Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.

Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.

Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.

El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.

El Camí del Mig. De barques i ponts.

A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.

Barca de passatge del Prat.

La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]

L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.

Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.

El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]

El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]

Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]

Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.

El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]

1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.

A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.

Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]

El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]

Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).

El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.

Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.

La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.

Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.

Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria  oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).

Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.

El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]

En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.

Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)

Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.

L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.

A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.

Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.

La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.

Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.

El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet

Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.

Camins que seguien el curs de les rieres i torrents

Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.

Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:

El de la Feixa Llarga, a prop del riu.

El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.

La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).

Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.

Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021

Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.

————————————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.

[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà

[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.

[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.

[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170

[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009.  Ajuntament del Prat. p. 261-279.

[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.

[9] “El pont de les tres puntes” a El poble de les febres http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-tres-puntes.html

[10] “El pont de les voltes” a El Prat ocult: http://m.elpratocult.elprat.cat/el-pont-de-les-voltes/

[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1341.

Llibre recomanat: El cranc de riu

Aquest llibre ha estat editat pels Naturalistes de La Garrotxa.

Un llibre imprescindible pels naturalistes !!!.

El cranc de riu de potes blanques o cranc de riu del país és una espècie que es troba greument amenaçada a Catalunya i al món. Tot i no fer massa anys que era abundant en gran part dels cursos fluvials del país i que també era pescada i molt apreciada en la gastronomia local, actualment ha passat a estar catalogada com “en perill d’extinció”. Es tracta de la única espècie de Catalunya que amb una població de milions d’exemplars, en poc més de trenta anys, ha patit una regressió que ha fet perillar la seva supervivència.

Aquest llibre és un recull de tota la informació que es disposa actualment sobre aquesta espècie i es fa un repàs de la problemàtica i de la gestió que s’està duent a terme per la seva salvaguarda. A més, vol induir a la reflexió sobre els canvis que estan patint els ecosistemes a conseqüència del fenomen de la globalització. El moviment d’espècies a nivell mundial produïda per la ma de l’home està provocant greus alteracions en el medi natural i en aquest llibre se’n dóna un ampli exemple a través del seguiment d’aquesta espècie.

http://anegxdelagarrotxa.blogspot.com.es/2013/12/el-cranc-de-riu-catalunya_20.html

Si voleu adquirir un exemplar :

El llibre podeu adquirir en les llibreries d’Olot i Girona.

Si voleu rebre el llibre a casa, podeu fer la vostra comanda enviant un correu a naturalistesgarrotxa@gmail.com

Nota: Podria ser que estigues esgotat.

Recull del Llibre: Ramon Solé

El Canal industrial del Ter de Manlleu

Avui us presento dos articles

El Canal de Manlleu circula bàsicament pel Passeig del Ter de Manlleu.

Us passo la seva historia:

  • A Manlleu la industrialització va estar molt relacionada amb el riu Ter, però sobretot amb el canal industrial que té antecedents en la séquia que des de 1769 feia funcionar el molí de dalt o d’en Miarons, actual molí de Can Vinyes.
  • A partir de 1829 s’aprofità per fer anar la fàbrica tèxtil adossada al molí.
  • Però, el canal industrial de Ter va ser construït entre 1841 i 1848, quan Francesc Puget, Antoni Baixeres i Salvador Juncadel les van comprar els terrenys prop del molí per aixecar-hi tres fàbriques i un molí fariner al llarg d’una façana fluvial de 1.900 metres al riu Ter.
  • L’obra d’enginyeria hidràulica, i els carrers i edificis que hi desemboquen, fan de Manlleu un nucli industrial molt peculiar.
  • El canal es va anar eixamplant i allargant per cobrir les necessitats de les indústries que s’anaven instal•lant al costat del Ter per aprofitar-ne l’energia hidràulica.
  • El canal, els set salts d’aigua i els diversos compartidors i comportes que servien per alimentar les diferents fàbriques i molins, van patir greus desperfectes durant l’aiguat del 1940, així com els ponts que hi havia sobre el canal i els restants.

El Canal de Manlleu són gairebé 2 km de recorregut, paral·lel al riu Ter al seu pas per la població de Manlleu.

És un canal construït amb còdols de riu que com diem, segueix el riu Ter en el seu pas per Manlleu.

Anava proporcionant aigua a un total de 7 fàbriques i 2 molins, que podien tornar per medi de canals menors l’aigua al riu Ter.

La Canal industrial, passa pels Rentat de Baix,

dit d’una altra forma, el safareig públic de l’època.

Passa per on havia les Tres Fabriques, i que sols queda com un testimoni i museu per l’historia de la canal…

Que era “El submarí” d’aquesta Canal ?, era per on l’aigua desguassava i la derivava a una altra canal, així es podia controlar el nivell de l’aigua…

El canal no és únicament un braç d’aigua, sinó que la seva complexitat amaga un conjunt de complexos sistemes i ginys hidràulics per aprofitar correctament l’aigua en els diferents salts,

que inclou entre altres elements, comportes, rescloses, bagants, repartidors, sobreeixidors, comportes de descàrrega o desguassos.

A la seva vorera, i en una bona part del seu recorregut, es va formar un Parc,

on els arbres són també els protagonistes, amb seients, fonts i els infants tenen jocs.

La canal arriba a l’antiga fàbrica de Can Sanglas, reconvertida fa uns anys en la seu del Museu Industrial del Ter,

on podeu conèixer mes dades sobre l’industria d’aquesta zona on passa el riu Ter.

Us passo mes dades sobre la Canal industrial de Manlleu del Consorci del Ter :

https://www.consorcidelter.cat/el-territori-del-ter/rutes/ruta-del-patrimoni-cultural-fluvial/distribucio/canal-industrial-de-manlleu

El Canal de Manlleu és una obra de Manlleu inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades i informació : Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Viquipèdia, Ruta del Ter i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Que en sabem de l’Ànec collverd?

Segur que aquest ànec de collverd, n’heu vist molts al fer una passeig pel costat d’un riu o llac.

L’Ànec collverd o ànec de bosc, de collblau (pel mascle) i àneda rossa (per la femella).

El mascle és de color gris amb el cap verd fosc, el bec groguenc, el pit marronós, el ventre grisós i la cua blanca.

Té una franja blavosa lilosa amb els marges blancs a cada ala.

Durant l’estiu canvia el plomatge i el color verdós de coll es torna marronós.

La femella és de color marronós amb taques; té el bec marronós amb els marges ataronjat

és una espècie d’ànec que viu a prop de zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, rius, rieres i grans basses.

Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques.

Ocell bàsicament aquàtic , que fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes.

La seva alimentació són plantes aquàtiques i també granotes i insectes, per tant viu en aigües “netes”.

Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La femella pon entre 7 i 18 ous de color verdós clar i els incuba durant unes 4 setmanes. Els aneguets comencen a volar a les 7 setmanes.

Al ser un animal molt tranquil, axó fa que visquí en zones urbanes  com a parcs on hi hagi petits llacs i no se’ls molesti.

També n’hem vist adaptats plenament en una granja o masia, que tingui una bassa mes o menys gran,  axó si, separats o independents d’altres animals propis de la granja.

Com a curiositat, en una Masia, vàrem veure que també hi vivia un pato arlekin propi d’Asia, (es van portar molts a Anglaterra i dels escapes alguns criant en llibertat, no esta clar si porten a terme l’emigració… )

Els ànecs collverd, se’l pot veure passar volant amb molta rapidesa i agilitat en grups nombrosos.  Solen viure entre 20 i 30 anys.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé