Per anar a la Sènia, cal deixar la carretera BV-2127 i agafar la pista que porta a Les Graus ( masia rural), a l’arribar a la altura i a la dreta dues cases, veureu a l’esquerra, un camí que us portaria a la Riera de Viloví, un cartell indica on trobareu la font d’en Rovira.( descrita en aquest bloc, no us cal baixar)
La Sènia esta on teniu la casa de la dreta poc abans del encreuament de camins.
Es una de les més completes i ben conservades del municipi, on podeu veure tot el seu engranatge i estructura.
Per seguretat la seva portella esta tancada amb una reixa.
La Font de La Prada de Sant Boi de Lluçanès esta a 1150 metres per pista forestal de la carretera BV-4608, punt quilomètric 3’100. (Sector central del terme municipal)
Historia:
El nom original de la font és el de la font de la Parada, ja que ben a prop de l’emplaçament hi havia la parada de Pujols.
Les parades eren punts d’aigua on els habitants de la masia estovaven el cànem en basses i el treballaven.
La font de la Prada està situada a tocar de la riera de Sorreigs, al sud del nucli urbà de Sant Boi i al nord-oest de la Cirera, en una raconada amb grans arbres. S’accedeix a la font des d’una pista forestal que surt del mateix nucli urbà i es dirigeix a la font passant per la masia de Pujols. Un cop s’arriba prop de la riera hi ha dues opcions per a creuar-la: un pas per sobre les roques prop d’un camp amb pollancres plantats o bé una passera moderna de fusta, situada uns metres més a l’est. Creuant la riera pel pas de les roques es troba, a l’altre costat, una gran esplanada, molt ombrívola gràcies a la presència d’arbres de grans dimensions, com pollancres i avets. Des d’aquesta esplanada surt un corriol que, seguint paral·lel al rec, condueix fins la font.
La font està ubicada sota un cingle rocós que sobresurt a la superfície a pocs metres de la riera. A la part inferior del cingle s’observa un tram de mur de maçoneria de pedra, darrera el qual s’amaga el dipòsit. Just davant del mur sobresurt una petita estructura totalment coberta de molsa on es troba el brollador, format per un tub metàl·lic. Just a sota hi ha una petita pica delimitada amb blocs de pedra treballada.
Al costat de la font es troben diversos bancs i taules bastits amb grans blocs de pedra i en algun cas també amb formigó. Uns metres sobre la font, adossada al cingle rocós, hi ha una placa de pedra on es llegeix la inscripció: “AL DR. PER PONT COLL I A LA SEVA ESPOSA, ELS AGRAITS VEINS D’AQUEST POBLE. ANY 1971”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Molí del Lladó esta a la ctra. BV-4131 de Puig-reig a Casserres, poc abans del km 11 trencall a l’oest.
Historia:
Les notícies històriques de la masia del Lladó es remunten al segle XIII, quan era propietat dels Templers, senyors del castell de Puig-reig.
Des d’aquesta data la família ha conservat el mateix cognom. El molí és situat al peu de la riera de la Sala (antigament del Merdançol), que neix a la mateixa propietat del Lledó.
El molí actual es va construir al segle XVII.
Un document conservat a l’arxiu particular del Lledó dóna notícia detallada del procés de construcció del molí.
Es va mantenir actiu fins després de la Guerra Civil de 1936.
Pels volts de 1970 la resclosa i el rec encara estaven en funcionament, i la bassa s’utilitzava com a reserva d’aigua per a les cases.
Antic molí fariner del qual es conserva l’edifici, la bassa, la resclosa i el rec. El molí, situat al costat de la riera de la Sala, és de planta gairebé quadrada. La construcció, que s’adapta al desnivell del terreny, té planta baixa i dos pisos i la teulada és a dues vessants. Conserva part dels murs inferiors (on hi ha el forat del carcabà) fets amb carreus força regulars, la qual cosa fa pensar que al segle XVII l’actual molí es va construir sobre els fonaments d’una construcció medieval anterior. Així mateix, la construcció de la casa presenta dues fases, diferenciades pel tipus d’aparell. L’edifici més antic només tenia una planta, en la qual hi havia les instal·lacions de la mola. Posteriorment es sobrealçà amb els dos pisos superiors. Les finestres, de distribució irregular, són fetes amb llindes i brancals. Els baixos, coberts amb dues voltes de pedra, conserven només la mola inferior, encaixada en un banc de pedra.
Fotografia: Cèsar August Torras i Ferreri
La bassa, que en realitat forma un estany d’una superfície considerable, està continguda per uns murs de contenció molt massisos als costats de llevant i de tramuntana, fets amb grossos carreus ben escairats i col·locats en filades. A l’extrem nord-oest la bassa té un sobreixidor. La bassa es nodreix amb aigua de la pluja, aigua que neix en el mateix indret i, en part també, pel rec, del qual encara se’n poden resseguir les traces. La resclosa encara es conserva i està situada uns 150 metres amunt de la riera. Al costat est de la casa es conserva un cobert de pedra.
El Molí de Lledó està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Per anar a La Font del Lledó, cal agafar la carretera de Puig-reig a Casserres, abans del Km. 10, seguir pel camí a mà esquerra, continuar 500 mt, aparcar el vehicle i entrar per un tancat de fusta, i al fons de l’explanada veureu la font.
Historia:
A la font del Lledó tenia lloc la Tornaboda, la festa de cloenda de la Festa Major de Puig-reig que es celebra per Pasqua Granada; la gent s’hi aplegava per dinar i a la tarda tenia lloc un lluit concurs de Sardanes.
La font del Lladó, una de les més populars del terme municipal de Puig-reig i de Casserres, es prou generosa com per fer néixer la riera del mateix nom.
A començaments del s. XX fou condicionat l’entorn com a zona d’esbarjo i lleure,
creant un espai interior empedrat que permet accedir a la font amb comoditat a partir d’unes escales.
Els murs fets amb pedra polida i de grans proporcions, sostenen els margues i delimiten l’espai de la font, que també compta amb un dipòsit d’aigua que ajuda a mantenir la seva regularitat.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
La Poua de Glaç de La Ginebreda nº: 1 està a uns 200 m al nord-oest de Sant Gaietà, a l’altre costat de la carretera.
Història:
Les poues de la Ginebreda, formen un conjunt únic i singular en tota l’àrea mediterrània, pel fet d’estar formades per quatre grans poues annexes sense estar connectades interiorment entre si.
Sembla ser que la primera poua es va construir a mitjans del segle XVII.
Estaven dins dels límits de l’antiga pairalia de la Ginebreda, però s’arrendaven a diferents famílies entre les que destaca, pel gran rendiment i ús continu que en va fer, la família Planella de Castellnou de la Plana (Moià).
Per tal de proveir les poues de gel, es van construir unes grans basses a tocar de la riera de Fontscalents. Actualment, les restes de les basses es troben colgades sota dels camps de conreu, però es conserva el topònim dels “Estanys de la Ginebreda”.
A la tardor es netejaven les basses i s’omplien amb l’aigua de la riera. Un cop congelada, era tallada en blocs, que s’emmagatzemaven a les poues.
Es tracta d’una de les poues de gel que formen part del conjunt de la Ginebreda.
És una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç. És de planta rodona i coberta amb una cúpula semiesfèrica colgada de terra.
No se’n poden determinar les seves dimensions exactes ja que presenta les obertures tapiades. La part soterrada fa aproximadament uns 6-7 m de diàmetre, i la seva profunditat segurament oscil·la entre els 7 i 9 m.
Observacions:
Les poues de la Ginebreda formen part del projecte Ecomuseu del Moianès.
El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ha inclòs aquestes poues en el seu llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
El Parc de les Planas està situat en l’Av. d’Isabel la Catòlica de l’Hospitalet de Llobregat.
Historia:
Fins a mitjan segle XVIII, aquest sector de l’Hospitalet, situat al samontà, era ocupat per algunes masies disperses entre les terres de conreu de vinyes i cereals.
Durant el segle XIX es produïren importants canvis en l’agricultura i la indústria, deguts bàsicament al creixement de la població, a la construcció del canal de la Infanta, i a la industrialització del pla de Barcelona.
Per altra banda, la plaga de la fil·loxera (la primera notícia que se’n té a la zona és del 1892, en una finca de les Planes), va destruir en dos anys la major part de les vinyes. Es van replantar garrofers, camps de blat, oliveres i vinyes, però amb menys intensitat.
La creixent i veïna ciutat de Barcelona tenia una gran necessitat de materials de construcció. Alguns propietaris agrícoles van vendre les seves terres, riques en argiles, en les quals es van instal·lar les primeres bòbiles.
Les de l’Hospitalet van tenir gran importància en la producció de maons, maons refractaris, terracota fina per a decoració, rajola fina i teules, fins al punt que l’Hospitalet era anomenat “la bòbila de Barcelona”. Malgrat això, el paisatge agrari va continuar dominant fins a la primera meitat del segle XX.
A partir de 1950 i principalment en la dècada del 60 al 70, els camps de Pubilla Cases, Can Serra, la Florida i les Planes desapareixen sota l’onada constructiva de blocs i polígons, que convertiran la zona en una ciutat dormitori destinada a allotjar, sobretot, immigrants atrets per l’oferta de llocs de treball.
L’especulació del sòl i la manca de planificació són les grans protagonistes d’aquest moment històric tant nefast, en el qual la identitat de la majoria de pobles i ciutats de l’entorn de Barcelona, va quedar totalment desfigurada.
L’espai del Parc era ocupat darrerament per les bòbiles (Cerámica Barcelonesa para la Construcción, S.A. i Cerámica Goyta y Oliveros), i també per la fàbrica de productes químics Cardoner. Les dues esveltes xemeneies que destaquen entre els pins recorden aquest passat industrial recent.
L’any 1976 s’aprova el Pla General Metropolità, que intenta posar fre al creixement indiscriminat i a l’especulació. Els espais buits existents són escassos i reduïts, però el Pla els reserva per a equipaments i zones verdes.
L’antiga Corporació Metropolitana va expropiar els terrenys necessaris i, redactat el projecte, va emprendre les obres de construcció de la primera fase del Parc, 3,6 ha, acabades l’any 1986.
La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’ha succeït en aquestes tasques.
El 1992 es va inaugurar la segona fase de 2 ha,
El 1995 es van acabar les obres de la tercera fins a completar una total de 7 ha, que fan del parc de les Planes el pulmó verd més important de tot l’Hospitalet.
Una riera divideix el parc en dues àrees ben diferents: la primera va de la riera del Cementiri a l’avinguda d’Isabel la Catòlica,
i la segona de la riera del Cementiri al carrer del Teide.
La primera és la zona arbrada més frondosa del parc, amb petits i relaxants racons habilitats per al repòs i un turonet artificial que fa de mirador.
La segona és el sector est del parc, on se situen els pendents més forts que pugen cap al turó de les Planes.
En aquest bloc, amb data 15/08/2017, us vaig presentar la Font de Carlets, i us deia en la descripció,
“Per arribar a la Font de Carlets, us dirigiu al quilòmetre 13,6 on una pista baixa fins la Riera de Rellinars, allí a l’esquerra del camí, esta l’abundosa Font de Carlets.
La Font de Carlets, una de les més conegudes fonts del Municipi de Rellinars, l’aigua surt per les escletxes de la roca i si ha plogut molt, disposa d’un abundant cabal.
Des de sempre ha sigut un lloc de reunió de la gent, per menjar o per omplir garrafes de la seva apreciada aigua.
Alguna gent aprofitava una cavitat o pica natural, per refrescar la fruita o les begudes.”
Com podem veure en les imatges en l’actualitat no raja …
A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…
Sués un poble del municipi de Riner (Solsonès). L’any 2020 tenia 34 habitants. Està situat a l’extrem meridional d’aquest terme, sobre uns plans a la capçalera de la riera de Matamargó, a una altitud de 726 metres sobre el nivell de la mar. El lloc consta d’un nucli de cases d’estil romànic i gòtic agrupades al voltant de l’església parroquial de Santa Maria.
Aquest indret ja és citat l’any 1055 (originalment com a Suu) moment en el qual formaven part del domini del vescomtat de Cardona. Antigament, formava un comú independent de Riner, tot i que a mitjans del segle XIX ja formava part del terme municipal de Riner. Al nord-est del poble hi ha l’antiga casa i capella de Sant Diumenge.
KODAK Digital Still Camera
La Font de Su, esta situada en una plaça dins del nucli antic de Su.
Es molt senzilla, adossada a un mur, l’aigua surt d’una aixeta polsador i cau a una vella pica.
En cada costat hi ha un seient de la mateixa obra fet tot de pedra.
El Pont de fusta de Marganell, està situat sobre la Riera de Marganell i davant del Raval de Cal Janet a Marganell.
Pont de gelosia situat davant el nucli de Cal Janet i que es troba construït sobre la riera de Marganell.
El material de construcció emprat és la fusta, tant al tauler com als laterals. És d’un sol tram, amb el tauler recolzat en cada extrem per estreps de formigó.
És un pont concebut com a passarel·la, per tal de facilitar el pas als vianants i excursionistes.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Bassa de can Dalmases esta situada en la Riera de can Dalmases.
Per anar –hi cal situar-se al final del carrer de la Riera en la Urbanització can Dalmases, un camí baixa a la riera i cal remuntar-la fins a la bassa.
Us passo dades generals i de la seva historia:
Antigament, on ara hi ha la bassa, hi havia la vinya de ca l’Anton de l’Ermità (un pagès del carrer Bonavista, de Collbató) i una petita bassa o bassal, dit de ca l’Anton de l’Ermità, que s’omplia amb l’aigua d’un rec que queia des dels plans de can Dalmases.
Aquesta aigua era utilitzada pels pagesos que tenien camps a prop.
Més tard, quan es va urbanitzar la finca, els treballadors van extreure grava i sorra d’aquesta vinya i van fer un gran clot que s’omplia amb l’aigua de la riera i era utilitzada per pastar el ciment, etc.
Durant uns anys va ser un abocador incontrolat, on Ajuntament i particulars llençaven runes i altres deixalles amb l’objectiu de reomplir l’esvoranc.
Les protestes d’alguns grups sensibilitzats pel medi ambient van servir per cridar l’atenció sobre aquest petit racó, que és gairebé l’únic espai humit que hi ha al terme de Collbató, i sobre la necessitat de protegir-lo.
La bassa de can Dalmases és un petit llac artificial de 0,50 ha d’extensió i forma ovalada que està envoltat de vegetació.
Observacions:
Està inclosa en l’Inventari d’Acords i Entitats de Custòdia del Territori i des de l’any 2005 i custodiada per la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. El 2007 l’Ajuntament va aprovar un projecte de regeneració per convertir-la en un reducte de diversitat faunística i vegetal riberenca.
Imatge de l’any 2011 / Fotografia : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Nota:
En la visita feta, com no plou massa poca aigua tenia, i el lloc esta molt tapat per la vegetació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 