La Llegenda de Les Cent Donzelles de Riells del Fai

En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :

                                   Era el gorg de les Donzelles.

DSCN0245_01En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.

Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.

Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.DSCN0242_01Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.

En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.45898898_01De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.

Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé

La llegenda : El Temple de Venus, a de Riells del Fai

Una d’aquestes llegendes – compte que fa molts segles, abans de l’edificació del monestir cristià, en aquestes coves es situava un santuari dedicat a la Deessa Venus. Ella de tant en tant apareixia en aquest temple per atendre els éssers humans que necessitaven la seva ajuda. Després de les audiències ella canviava l’interior de les coves on es trobava el santuari dissenyant formacions fantàstiques segons el seu estat d’ànim, conversava amb els sacerdots que li servien, passejava amb els follets i jugava amb les fades que habitaven a les grutes, les cascades , les fonts i els rius propers.

Cova Sant Miquel del Fai

Cova Sant Miquel del Fai

Quan va arribar l’època cristiana, en aquest lloc tan pagà es va presentar l’arcàngel Miguel que va llançar a tots els follets i les fades als abismes i remolins situats prop de les coves. Per això en el seu honor al lloc del temple pagà va ser fundat el monestir cristià

No obstant això, quan Sant Miquel se’n va anar, algun temps després els follets i les fades ressuscitar i van tornar als voltants del cenobi.DSCN0249_01

Des de llavors les nit de lluna les fades canten melodiosament i les seves veus ressonen per la vall i les muntanyes de les Cingle de Berti, i quan alguna persona els pregunta :

“Qui sou vosaltres que canteu des del fons dels estanys?,

Elles responen :

“Som les fades d’aquests contorns que ens vam caure en els estanys”.

I es diu que quan algú intenta ajudar, queia irremeiablement fins al fons d’aquestes aigües sense poder sortir mai. Això explica les freqüents morts que es produeixen entre els banyistes dels estanys que es troben en Fai i Riells.

Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai

Autor : Antoni Pladevall (1970) i publicada amb el títol “El Temple De Venus” al llibre “Llegendes de Sant Miquel del Fai” (Ed. De l’Brau, 1993)
Recopilació de la Llegenda i fotografies antigues : Ramon Solé