Com cada divendres us passo dos articles
Molts articles que he fet en aquest blog sobre el rentar la roba eren en llocs com un safareig públic d’un poble o en la llera d’un riu.
Avui veurem l’evolució de com es rentava la roba fora d’aquests dos llocs en la primera mitat del segle XX.
Ja des de finals del segle XIX i molt a principis del XX, en ciutats o cases de muntanya que sols disposaven d’aigua de pou o d’una deu propera,
s’utilitzava un cubell de fusta rodó que havia d’omplir-se d‘aigua sovint per ensabonar la roba i aclarir-la amb aigua neta per posar-la a eixugar.
En general l’aigua era freda, qui podia escalfar-la ho feia a una llar de foc, especialment, per l’hora d’aclarir-la,
val a dir que d’aigua corrent no n’hi havia més que a algunes poques cases, com tampoc en tenien d’electricitat.
De seguida es va posar una fusta quadrada i ondulada per poder treballar-hi millor, així com uns rodets per on passar la roba, perquè quedés mes eixuta de l’aigua, abans d’estendre-la a l’aire i al sol.
Amb els anys el cubell serà metàl•lic i es col•locarà a sobre d’una cadira o tamboret.
Generalment, es procurava rentar fora de casa, al camp o a l’entrada, pel mullader que s’originava al terra.
Em pregunto, en aquelles èpoques que ens referim: Era un costum o un deure el fet de que fossin les dones que rentessin? …
A les nenes, des de petites o de ben jovenetes, se les ensenyava les “feines de la casa”, així aprenien l’ofici, mai valorat, de tirar endavant la casa.
Van anar passant els anys i les dècades i, com es natural, ja es tenia aigua corrent i electricitat a les cases, això va propiciar el fer alguna instal-lació de safarejos individuals a dins o fora de casa.
Alguna persona aprofitava les banyeres per rentar-hi la roba.
Van sortir al mercat, principalment desprès de la guerra mundial, les primeres i primitives rentadores elèctriques que, 
molt sovint no centrifugaven.
El sabó que s’utilitzava era elaborat per les mateixes dones, però això és un altra tema.
Text : Ramon Solé
Imatges antigues : Internet
