Els dos camins cap el pont de les Arnaules o pont foradat del Bages – 1ª Part #

Camí d’accés i pont foradat o de les Arnaules, AGC, 2022

El Pont de les Arnaules o Pont Foradat és una formació geològica de més de 40 milions d’anys. Es tracta d’una roca calcària que ha quedat damunt d’un torrent, formant un pont natural. Mesura 27 metres de longitud, la meitat dels quals corresponen al tram buit de la roca. La profunditat és de 10,7 metres.

Pont foradat o de les Arnaules des de l’altra banda. AGC, 2022

Situat damunt del Pont de Vilomara, pertany, però a Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Els manresans el coneixen com el Pont de Les Arnaules, mentre que al Pont de Vilomara, és el Pont Foradat.

Pont de Vilomara des del pont de les Arnaules. AGC, 2022

N’hi ha dos accessos per accedir a aquest pont. Com que m’he despistat i els he fet tots dos, us explicaré els itineraris.

Pont sobre l’autopista, abans del que haurem de deixar el cotxe. AGC, 2022.

El més fàcil és el que es fa creuant l’autopista de Terrassa-Manresa. El primer tram de pista, que es pot fer amb cotxe, surt en front del camí que duu a Santa Maria de Viladordis, un lloc molt bonic per a visitar si no el coneixeu. Aquesta pista porta al pont que creua l’autopista on ja hem d’anar caminant.

Viladordis, un bonic lloc a visitar. AGC, 2021

Un cop hem creuat hem de seguir sempre a la dreta, paral·lels a l’autopista. De fet el seu soroll ens acompanyarà fins que trobem el desviament que ens durà al nostre pont de roca.

Primer encreuament que ens indica a la dreta.

Vistes de Montserrat des del camí de baixada. AGC, 2022

Passarem al costat d’una cabana de pedra, ens indica que ja estem a prop, cal que ens fixem perquè no n’hi ha cap cartell al punt just en que hem de tornar a girar a la dreta per trobar el pont, només una roca amb les ratlles grogues i blanques que indiquen el petit recorregut que podem fer des de un lloc o des de l’altre.

Cabana de pedra que queda a la banda esquerra del camí. AGC, 2022

Com que ens hem despistat i hem seguit ens hem trobat amb el camí (més estret i amb moltes pedres i major desnivell, però sense molta dificultat) que baixa cap al Pont de Vilomara, el que faríem pujant si vinguessin d’allí, una vegada creuat el pont gòtic.

Vistes de la vall entre els dos itineraris. AGC, 2022
nici del camí de baixada cap a Pont de Vilomara (o fi de la pujada pel corriol de pedres des del pont gòtic de Pont de Vilomara) AGC, 2022

Abans, però hem pujat una mica més i hem contemplat les boniques vistes des de Pont de Vilomara, amb la silueta de Montserrat al fons, per una banda, i de Sallent, amb la seva muntanya de sal, per l’altra.

Vistes del pont gòtic des de dalt del turó

Cal dir, en la nostra defensa que el piló indicatiu té la informació esborrada.

Hem baixat per aquest corriol pedregós que després hem hagut de pujar i ens hem trobat que aquest tros formava part de l’antic camí ral, un camí que devia ser de ferradura donada la estretor.

Cartell indicatiu de que anem per l’antic camí ral. AGC, 2020

Veient que estaven a Pont de Vilomara, just on començaríem el camí si haguessin escollit aquesta opció no ens ha quedat altra possibilitat que tornar enrere.

Pilò a Pont de Vilomara que senyala l’inici del camí de pedres per on ens hem d’enfilar. AGC, 2022.

Ara calia pujar

I continuar el camí ample fixant-nos bé en tot el que ens envolta.

Tornem a observar les terrasses de les muntanyes, els conreus, el poble…

Venint des d’aquí és més fàcil veure el camí d’accés al pont, el que no esperàvem és que estigués tant amunt.

Desviació que hauríem d’haver agafat per trobar el pont.

Tornant ja cap al cotxe ens trobem amb aquest bonic paisatge.

Muntanya de sal de Sallent. AGC, 2022

Per acabar direm que el pont foradat o de les Arnaules no és un bé protegit oficialment i que en fer l’autopista va anar de poc que no se’l carreguessin.

El pont de les Arnaules, un bé a protegir. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 12-05-2022

Als i a les que estimen la natura i protegeixen l’entorn

Arbres – Els Lledoners de l’església de Santa María de Matadars de Pont de Vilomara

L’església de Santa María de Matadars esta situada en el carrer 1, a les afores de Pont de Vilomara, en un parc tancat.

Podem observar uns magnífics Lledoners, però destacarem el que esta al seu costat,

es de grans dimensions, amb un tronc gruixut i de grans brancatges,

que a l’estiu dona una bona ombra i frescor.

En conjunt, formant un espai tranquil amb taules i bancs de fusta de molt ben estar i poder fer un àpat.

Text i Fotografies: Ramon Solé

La Pedra o Roca de les Creus de Rocafort del Pont de Vilomara

La Pedra de les Creus està situada actualment darrera de l’església de Rocafort.

Aquesta roca estava situada en el camí que anava del Mas Roviralta (vora el Llobregat) a Rocafort,

al capdamunt d’una pujada molt forta a la carena de Casajoana (on ara hi ha la urbanització River Park).

És una roca bastant gran que pesa 3.500 quilos i que fa 3´8 m. de llargada, 1´30 m. d’alçada i 0´60 m. d’amplada.

Esculpides a la roca s’hi poden observar una trentena de creus, unes dates -la més ben conservada és de l’any 1802- i unes cassoletes.

Explica la tradició :

  • Que les creus eren esculpides a la roca cada vegada que es passava pel seu davant portant un difunt procedent del Mas Roviralta o d’altres masies properes, fins al cementiri de Rocafort.
  • Cal recordar que fins l’any 1850, quan es va construir el cementiri al Pont de Vilomara, tots els difunts del terme s’enterraven a Rocafort.
  • A més, en aquells temps la majoria de camins eren de bast, és a dir que el difunt era portat a pes de braços o carregat damunt un matxo o mula fins el cementiri de Rocafort.
  • El camí de Roviralta fins dalt la carena de Casajoana on hi havia la pedra era llarg i costerut; després continuava planer fins a Rocafort.
  • No era estrany doncs, que la comitiva funerària parés a reposar en aquell indret. Llavors algú esculpia una creu a la pedra com a record del pas del difunt.

Recull de dades: Ajuntament de Pont de Vilomara

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : El prodigi de l’agua convertit en vi, al Pont de Vilomara i Rocafort

En el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort i la seva àrea geogràfica més propera (termes de Mura i Talamanca) es donà al segle passat un fenomen únic dins l’àmbit de la viticultura i l’arquitectura rural catalanes: la construcció de tines i premses al bell mig de les vinyes. En total podien emmagatzemat uns 9.000 hl. de vi a plena capacitat.

Avui dia, oblidades i engolides pel bosc o pels incendis, resten encara dempeus i testimoniatge mut d’un activitat que donà riquesa i esplendor a aquestes  eixutes terres.

D’un d’aquests grups de tines, les de la Lluca, situades a la vall de la riera de Santa Creu, passada la Casa nova, se n’explica aquesta feta o llegenda :

En un època que el preu del vi va patir un fort descens a causa de l’excessiva oferta, el rabassaire que guardava el vi en aquestes tines havia estat esperant que el preu que li pagaven pel vi compensés les despeses de producció que havia tingut, o si més no, les que tindria per transportar-lo fins a Manresa. Com que el preu del vi no va fer més que baixar, i aviat s’havia de donar cabuda a la nova verema, no li quedà més remei que desrapar les boixes de les tines i deixar escolar tot el seu roig contingut vessant avall fins a la riera, i d’aquesta al Llobregat.

La notícia va córrer pel poble del Pont de Vilomara com la pólvora. S’havia produït un prodigi sobrenatural! L’aigua de la riera s’havia convertit en vi! Tots els vilomarencs deixaren les seves ocupacions per tal d’acostar-se a la riera i comprovar amb els seus propis ulls un esdeveniment tan inversemblant. Els més incrèduls no en van tenir prou de veure-ho, sinó que en van haver de beure per tal de creure-s’ho. D’altres es banyaven en els tolls d’aigua – perdó, de vi- ja que havia de tenir propietats curatives miraculoses!

En fi, per uns moments, la gent del Pont de Vilomara van trencar la monotonia quotidiana i van ser testimonis d’un prodigi que no es produïa d’ençà de les bodes de Canà!

Us passo un enllaç on teniu més informació sobre les tines i la llegenda :

https://sites.google.com/site/lestinesdenespola/sector-puig-gil-riera-de-santa-creu/tines-de-la-lluca?authuser=0

Recopilació de la Llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé