Avui us presento tres articles
Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que el pobre Sentemir reclama el 19 de març de 988 convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar -o no- les mans al foc per algú.
Annex del Monestir de Sant Cugat del Vallès
Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comportava aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que devia ser la dona qui ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.
Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.
El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.
Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, amb el seus bisbes, abats i clergues l’accepten, sabent el que passaria. Era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir, té unes propietats que ha guanyat treballant amb la família, unes propietats propicies pel monestir, però no és un senyor, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels grans. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que deuria controlar el veguer. Les eines, junt els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…
La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, Sentemir està segur de que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova. Podria ser que hi hagués hagut el testament del germà, però també podria ser que ho hagués fet pressionat a l’hora de la mort, no gosem dir que fos una falsificació.
En tot cas Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.
Aiguabarreig del riu Ripoll amb riu Besos
Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, horts i per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un altre lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que Na Mello fa al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].
Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.
Sant Pere de Reixac
Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.
Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josp Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].
Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020
Viatjant per la història en temps de confinament.
Aportació de Fotografies : Ramon Solé
Fotografia de Sant Pere de Reixac : Fidel Rodríguez
————————————————————————————
[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2.
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.
[3] Ibídem, CCXXXIX
[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39
[5] Mas, J., oc, n. CCCXXIV.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
La Torre d’Aigua amb la Font està situada dins d’una illeta en la carretera de Montcada amb confluència amb el carrer de Topete i per la carretera de Rubí. Es coneguda com la Torre de la mina pública i font de les quatre carreteres.
De fet La Torre tenia la important funció del repartiment d’aigua a cases, tallers i sobretot indústries, estem parlant de mitjans del segle XIX, quant les cases particulars no tenien subministrament d’aigua directe.
Es una mostra de les moltes Torres d’Aigua que estaven repartides en la part antiga de Terrassa, i que ja n’he destacat alguna en articles en 2019.
Aquesta, com la majoria fou construïda a cavall entre finals del segle XIX, principis del segle XX per donar pressió a l’aigua potable que havia d’abastir als habitatges de l’entorn.
Abans de la remodelació d’aquest sector, estava situada a la cantonada de la carretera de Rubí i Montcada, adossada a una mitgera d’habitatge, amb una font a la part inferior ; al voltant de la font hi havia un quiosc de venta de queviures, que va ser enderrocat al 1962, amb el conseqüent abandonament de l’espai.
Aquesta torre de repartiment d’aigües té la particularitat de tenir incorporada al seu basament una font publica que en altres de terrassa no en tenia; d’aquesta arrenca la torre, coronada per una cúpula recoberta d’escames ceràmiques de colors i una cornisa amb merlets, que sobresurt de l’habitatge de la carretera de Rubí al qual està adossada.
El plumero i la font, que són propietat de la Mina Pública d’Aigües de Terrassa, van ser restaurats l’any 1993 i en l’any 2011.
Torre d’Aigua i la Font és una construcció protegida com a bé cultural d’interès local.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 