Jardins del Monestir de Sant Joan Les Fonts

Avui us presento tres articles !

El jardí del monestir és el primer espai del projecte del parc de les Olors a Sant Joan les Fonts.

Es tracta d’una iniciativa que des de fa uns anys, està destinada a la recuperació d’espais agraris d’alt valor paisatgístic per convertir-los en jardins productius i visitables.

En aquest lloc, el visitant hi troba més de trenta varietats de plantes medicinals i aromàtiques.

Per exemple :

Romaní, sàlvia, menta, fonoll, farigola, areguen, …entre altres plantes.

De Garrotxadigital.cat , us passo un article sobre la plantada d’herbes i flors per part d’infants :

https://www.garrotxadigital.cat/2015/05/08/una-plantada-dherbes-i-flors-als-jardins-del-monestir-dona-el-tret-de-sortida-al-sant-joan-les-flors/

Si la visita forma part d’una escola, es pot fer un dibuix o pintar el monestir baix unes línies que s’expliquen en un cartell.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Joan les Fonts i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

El monestir de Santa Maria de Castelldefels i les dones del segle X

Avui us passo dos articles

La primera menció de “Santa Maria de Castell de Félix” és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet (probablement el Lobeto d’abans) que, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del Castell de Ródenas, al lloc d’Eramprunyà que anomenen Castell de Félix[2]. El nom de “Ródenas”, pot venir del color vermellós de les argiles que baixen pel Llobregat i que donen color a Eramprunyà. Aquest nom serà utilitzat també per una altra dona que fa, ella sola, dues donacions: Ermengola (al 967 dona una vinya i al 976 dona cases, hort i vinya que hi tenia a aquest “castell de Ródenas” .

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

Al 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitata Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) que després aquest donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència[9].

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir.

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[12] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres, tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor, potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però els que li tenien de veritat eren les dones i homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs de Catalunya, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna i passarien al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar, però al que hauran de pagar la tasca i amb una terra que ja no serà seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[13], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

Per la seva part, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca. Una altra història en la que les dones tindran un gran protagonisme enfrontant-se a l’abús del monestir de Sant Cugat que, aliat amb el poder comtal i emparant-se en el document escrit, tindrà les de guanyar.

 

Autora del Text :  Àngels García – Carpintero Sánchez – Miguel L’H, maig, 2020 – Col-laboradora del Bloc.

Fotografies : Ramon Solé

 

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV,n. LXXV (966) i CXXX (981)

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, J., oc, n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[13] Ibídem, n. CCXIII,

Les dones i els molins del Riu Sec al s. X.

Avui us presento tres articles

Riu Sec – Montflorit_-Cerdanyola del Vallès

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història basada en els documents escrits que ells mateixos controlaven, no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua. Un riu que ha estat en temps recents molt maltractat per la contaminació i, actualment, millorat.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicaven que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i els hi retornessin la meitat de la propietat amb les millores que hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar la tasca, que feia, com veiem, el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan en aquesta zona a final del segle X, en relació al monestir de Sant Cugat.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudat i la seva esposa Lívul amb el monestir de Sant Cugat. Al 973 permuten les parts que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Sembla que donen a Sant Cugat els trossos que han millorat (que té Sant Cugat però eren d’una altra gent) rebent, a canvi, una altra terra. Al 982 trobem una donació a Sant Cugat d’aquesta mateixa parella[3].

Hem trobat un llistat dels molins que surten al Cartulari de Sant Cugat, amb aquest llistat que Pere roca va fer al 1990 molts d’ells a aquesta zona, podem seguir aquestes referències, però cal tenir en compte que en molts casos no es citen les dones ni es troben relacions[4].

Al 987, per una permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que veiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que fa una donació i, tot seguit, una permuta amb Sant Cugat en 983 i del que, ja difunt a causa de la ràtzia (d’aquest sí que ho sabem), serà la seva germana qui continuï les obres[5].

Un altre personatge que fa aquestes dobles transaccions al 983, Ellemar, també devia morir al 985, perquè al 987 és el seu fill Ató qui dóna a S. Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra de, entre d’altres, Sanla faber, constructor, segurament el pare de na Chixilo[6].

Pierre Bonnassie[7] diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí els que es mencionen als límits. Són aquests noms dels probables habitants, els que van configurant les relacions que trobem en la conjunció dels noms, dates, fets i llocs, distingit identitats de diferents persones amb el mateix nom, però també identificant els que utilitzen indistintament nom i renom o són consignats als documents amb diferències grafies.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on trobàvem, als límits, la Chixilo filla de Sanla faber, i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, tots morts a conseqüència de la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, els molinars d’Ermengada i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta de Teudat i Lívul. També anem trobant a Durabile i a Ermenganda, però aquest últim és un nom força comú i no podem dir quina o quines eren les identitats que hi ha darrera del nom[8].

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells, com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents. Que aquells homes i aquelles dones eren també qui feien les planificacions de les feines.

Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.

Tercer i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI però de la que no s’ha deixat constància, el paper de les dones en les feines, la seva planificació i les transaccions econòmiques de l’època a la Catalunya Nord i als llocs de frontera.

Riu Sec al pas per Cerdanyola del Vallès

 

Escrit per Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

( Des del Blog, vull agrair a l’Àngels, aquest treball propi, que ens ha facilitat  poder conèixer la importància de les Dones en el segle X. )

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

 

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories desde Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX (973) i CXXXVI (982)

[4] Roca, P. (1990) Referències a molins en el Cartulari de Sant Cugat. 202958-Text de l’article-280542-1-10-20101125

[5] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[6] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[7] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[8] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)

Dones i aigua – Històries de dones de l’entorn de Barcelona i la seva relació amb l’aigua.

Avui us passo dos articles 

Na Chixilo, finals segle X.

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana.

Na Chixilo. Una família de constructors de molins

Imatge – Monestir de Sant Cugat del Vallès

En 987, els marmessors testamentaris d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats als voltants del territori de Montem Chantanello (Montcada), proper al torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, límit entre Barcelona i Montcada.

Als límits d’aquest alou trobem el torrent de Aquaria Antigua en terra de Chixilo, filla de Sanla. A més de Chixilo trobem a les afrontacions a Recosind i a Salomon, noms gòtics i bíblics populars al segle X a les nostres terres[i].

L’Aquaria Antigua sembla fer referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que més endavant seria anomenada “Rec Comtal”, ho explica molt bé el professor Magí Travesset a “l’origen del rec comtal i dels subministrament d’aigua a la Barcelona de l’època romana”[ii].

Però nosaltres volem parlar d’una dona propietària d’una terra per on passa un torrent: na Chixilo[iii], filla de Sanla. Podem saber alguna cosa més d’ella?

El nom de Chixilo és molt freqüent entre les dones de l’alta edat mitjana a la part nord de Catalunya i el trobem en diferents versions escrites: Quixilo, Quintilo, Quixol, Cixilane…, variacions força freqüents en una època en que la llengua oral anava fent un procés diferent al llatí dels documents transcrits.

Sabem que era filla de Sanla, un nom que tornem a veure, amb l’afegit de “faber”, en una donació que fa una altra dona, Na Ermengodo, a St. Cugat l’any 988[iv], Sanla faber era un constructor, un artesà, probablement dels molins i regs que canalitzaven l’aigua dels rius i torrents, irrigant una terra que s’anava fent apta pel conreu i la pastura.

Els historiadors expliquen que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que els que l’ocupessin fessin obres i els hi retornessin la meitat de la propietat amb les millores que hi havien fet. Quixilo, dona, podria participar d’aquestes feines així com podia fer ús dels seus bens, ja que la llei gòtica considerava les dones com a parts importants dels clans familiars.

Imatge -Aqüeducte roma que portava aigua a Barcino (Barcelona)

Trobem una Quixilo al 990 donant a Sant Cugat l’herència del seu germà Gigila, mort durant l’assalt d’Almansor, probablement com el Seniofred del testament de 987. Uns mesos després aquesta Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a Sant Cugat per dotze sous i dona l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit. A les afrontacions trobem a Sanla i hereus[v], tot i que aquesta dada, per sí mateixa, no diu res, és un indici a afegir.

El que fa probable que aquesta Quixilo sigui la mateixa que la dels límits del testament de Seniofred de 987 és el fet de pertànyer a una família de constructors, doncs el seu germà Gigila, sembla guanyar-se la vida de la mateixa manera, ja que, en 983, donava a St. Cugat “molinares cum suis capud aquis, et suos regos et subtus regos, et illorum discursis el insulas et gleres, et quantum habeo ego de ipso molino…”, a la zona del Ripollet, permutant, pocs després, terres amb el mateix monestir[vi], potser per a seguir construint.

Fins el 985 en que tot es va capgirar.

Imatge – Torrent de Tapioles (Barcelona)

 

Escrit per Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

( Des del Blog, vull agrair a l’Àngels, aquest treball propi, que ens ha facilitat  poder conèixer la importància de les Dones en el segle X. )

 

[i] Mn. Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL 

[ii]Travesset i Queraltó, Magí. «La Maquinista Terrestre i Marítima: de la seva fundació a la transició democràtica». Finestrelles, [en línia], 2000, Núm.13, p. 41-71 https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214581 [Consulta: 5-05-2020].

[iii] És freqüent que els noms gòtics de dona acabin en –o, mentre que els d’home ho fan en -a

[iv] Mas, oc, CSC, vol. IV, CLXXIX

[v] Ibídem, CCXIII i CCXXIV

[vi] Ibídem, CXXXIX i CXL

 

La Muntanya de Montserrat, una postal des de sempre…

La Muntanya de Montserrat , segons cada persona la veu d’una manera diferent, uns com a lloc de culta i respecta, altres per recorre els seus camins com senderisme, els mes preparats per pujar pels pic, hi ha qui va per buscar una estona de silenci,o per pintar i fotografiar, i inclús per buscar una porta que porti al desconegut…, o esperar a veure algun ovni alguna nit,en definitiva, cada persona la veu a la seva manera, però el mes important és que hi es des de sempre i és més que una postal…Vista des de lluny pels seu diferent costats, molta gent diu: és com una postal, que bonica muntanya…Des de que iniciem la pujada, avui des de l’Aeri, i si tenim un dia sense boira, podem des del primer moment gaudir d’aquesta bellesa que ens ofereix la Muntanya de Montserrat,el mes important, que no hi ha ninguna mes en tot el mon.Lliscant pel rocam, veurem que per una banda el terra el deixem cada vegada mes lluny i a la vegada, estem mes amunt , mes a prop de la Muntanya i el seu Monestir.Ja hi som, estem a la terra un altre cop,una terra de histories i llegendes, que a la llarg del segles han motivat a la gent de les contrades.De Misteris al voltant de monestir, de la muntanya … n’és ple.Un d’ells, seria com es va crear, sols fa uns 50.000 milions d’anys que es creu que es va formar, gràcies a un cataclisme que va crear a favorit per cursos d’aigua, tempestes d’una forma que no podem descriure, es va anar formant aquesta Serra,que és diria Montserrat.Molts dels Pics tenen el seu nom propi, es clar els humans es van ocupar de fer-ho relativament en èpoques recens, com el Cavall Bernat, Sant Jeroni, amb una alçada de1.236 metres, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, i molts mes.Montserrat , miris com es miri agrada a tothom, afalaga els ulls, i sempre hi ha un altra cop per ser visitada, perquè es de tots els Catalans i de la gent del Mon.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La Font del Portal a Montserrat, com era fa 100 anys en rere

La Font del Portal, coneguda com a Font del Miracle, esta situada front a l’antiga portalada d’entrada al Monestir de Montserrat.Segons consta en escrits, es va construir en l’any 1777 i era en forma d’una gran cisterna.A finals del segle XIX, disposava de dues sortides d’aigua, la font de la Verge i la font del Miracle. ( Segons consta en el llibre Ermites i Fonts Montserratines de la Editorial Montblanc de 1967).Aquesta Font, ara fa mes de 100 en rere, era totalment diferent a la que coneixem avui.

Font del Portal o Miracle actualment.

Era una gran Font Monumental, tal com podem observar en les fotografies o postals de l’època.Una gran construcció en forma de casa, en la part central i dins d’una gran arcada, hi havia la fonts i per sobre una estàtua de la verge.Al principi sols era la construcció de la font i un petit lloc de venda d’objectes i ciris. Mes tard es va anar engrandint l’estructura, amb altres petites edificacions i wc.El peregrins o romeus, pujaven caminant, hores de trajecte, i arribaven cansats i necessitats de beure aigua, aliments i  trobar uns serveis.

Vista des del Portal d’entrada

Aquesta Font del Portal, els oferia aigua abundant pels peregrins assedegats i un jardí amb seients per descansar i els arbres proporcionaven frescor, sobre tot en èpoques de calor.Front la Font hi passava el camí del Viacrucis des del Monestir i que anava per  la muntanya .Veiem en aquesta imatge la Font i el seu jardí tot nevat.El nom de la Font del Miracle, es deu a la seva llegenda, que ja us vaig explicar en el seu dia i que trobareu en l’apartat de “Llegendes” en aquest mateix bloc.Va ser tota una gran llàstima en perdre aquella antiga construcció de la Font del Portal o Miracle a Montserrat.

 

Text i recull de Fotografies i Postals Antigues : Ramon Solé

 

Avui destaquem : Font dels Monjos del Monestir de Sant Llorenç de Sous d’Albanyà

El monestir de Sant Llorenç de Sous es troba a l’antic terme de Bassegoda (Garrotxa) tot i que l’annexió d’aquest municipi amb el d’Albanyà hagi fet que ara calgui situar-lo a l’Alt Empordà. Per anar-hi s’ha de seguir la carretera de Figueres a Besalú i desviar-se, al lloc de l’Hostal d’en Vilà, cap el nord, en direcció al Santuari del Mont.La Font dels Monjos, esta al costat del Monestir, un camí hi porta directament.Recull l’aigua dins d’una cisterna, a través de la finestra podem veure el seu interior, l’aigua surt per un tub a nivell baix i va a parar a una gran pica rectangular. Observem que a mitja altura i a prop de la finestra, hi ha el desguàs amb un broc gran de pedra.Aquesta Font, esta com a protegida dins d’una arcada de pedra. La Font dels Monjos es considera molt antiga.Per a mes informació sobre aquest antic Monestir, podeu consultar a :

http://www.marededeudelmont.com/ca/historia/monestir-de-sant-llorenc-de-sous/

Text : Ramon Solé

Fotografies : Celia Peix i Ramon Badia

Avui destaquem : La Font de la Pineda de Riells del Fai

La Font de la Pineda, dona nom a una masia, al paratge on està ubicada i a la seva Font, és del terme municipal de Bigues i Riells.Aquest conjunt, es troba a l’esquerra i a ran del Tenes, al costat d’una font que li dóna el nom: la Font de la Pineda.Antigament era la masoveria de la Pineda, en l’actualitat és un restaurant i prou destacable en els seu menús .La font es un lloc antic de Fontades col·lectives, hi ha un enorme plàtan, catalogat per la Generalitat de Catalunya com a arbre monumental,  té un perímetre de 4,72 metres i és de la varietat “platanus x hispànica”.Des del Restaurant podeu baixar unes escales fins l’explanada de la font i a la llera del riu Tenes, podreu veure en temps d’abundants pluges que l’aigua brolla per varis llocs de la paret, com per un forat amb una teula desgastada pels anys, un altre entre les roques del marge de la muntanya, també, a l’esquerra hi ha un mur de maons i pedra lligada amb calç amb un gruixut tub de ferro encastat per on hi havia l’antiga sortida d’aigües, per ho ara no surt res.La Font de la Pineda es troba en el camí antic que porta a Sant Miquel del Fai, al centre hi ha una taula de pedra rodona no gaire gran.

Aquest lloc encara es fa de be, un àpat per seguir caminant, per anar a veure els Grogs del riu Tenes d’aquesta zona o per pujar / baixar al/del Monestir de Sant Miquel del Fai.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font de la Soleia de Sant Llorens del Munt per Matadepera

Des de Matadepera agafarem l’antic camí dels Monjos, que esta ben indicat o be des de la Urbanització  El Pla de Sant Llorens  podrem accedir  amb cotxe fins l’aparcament  lliure que la Diputació te preparat per tal efecte.

Vista ST. LL M.

Un cop allí seguirem a peu direcció al Monestir de Sant Llorens del Munt, tot passant per un gran dipòsit d’aigua, el camí poc a poc va pujant de cota, amb trams que fa sigues sagues, es mes estret en un punt determinat  i rebassat la cota dels 800 metres a la nostra esquerra veurem  la mola de“ El Cavall Bernat “.

Vista Drac

A poca distancia, hi ha un dels trencalls a l’esquerra que puja de Can Pobla, nosaltres agafarem el segon que tindrem a la nostra dreta que ens porta directament a la Font Soleia, no es massa ample, tot el contrari, tenim d’anar molt en compta que en algun lloc es molt estret i relliscós en dies humits o que hagi plogut, amb importants i perillosos desnivells.

???????????????????????????????

Passarem per el costat d’un gran bauma on hi ha una pica on recull el degoteig de la paret, es la Font del Raig, en l’actualitat e4n poques ocasions es veu aigua.

Ft Soleia amb tap

En uns deu minuts, estarem a la Font de la Soleia, es una cisterna ben camuflada a la paret. Normalment hi ha un tap per retenir l’aigua i així, no es perdi i es sequi.

Sense tap

Si seguíssim el camí arribaríem a la Cova de les Animes.

De tornada podem pujar al Monestir de Sant Llorens i /o tornar a Matadepera.

Text i Fotografies : Ramon Solé