Coves del Toll de Moià

Les coves del Toll són unes coves prehistòriques situades al municipi de Moià, al Moianès.

Es divideixen en dos sectors:

La galeria sud (108 m), zona ocupada per l’home prehistòric.

La galeria est (80,55 m), que voreja sobre un curs fluvial intermitent.

Recepció

En total fan 1.148 m de profunditat, no obstant això la part visitable, en forma d’ela, és de 180 m.

És una de les coves prehistòriques d’Europa més rica en fauna del Quaternari, durant les glaciacions würmianes.

S’hi han trobat restes fòssils d’hipopòtam, rinoceront, ós de les cavernes, lleó, hiena, bou primitiu, isard, etc.

També s’han descobert restes d’un foc i d’alguns estris de sílex corresponents al Mosterià,

les quals demostren la presència humana de l’home Neandertal durant el Paleolític Mitjà (entre 100.000 i 40.000 anys d’antiguitat).

Les troballes, relatives a l’Epipaleolític, al Neolític i a l’edat de bronze, mostren canvis en l’activitat dels pobladors.

S’hi va trobar un individu masculí i robust, no gaire alt i branquimorf, de tipus alpí,

del qual s’ha trobat l’enterrament i que s’acompanya d’un fermall metàl·lic d’origen centreuropeu.

Actualment totes les restes arqueològiques que s’hi han trobat s’exposen al Museu de Moià.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Aus de Sant Llorenç de Munt i l’Obac

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Té una superfície protegida de 13.694 haectàrees repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental, el Moianès.

Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m),[2] on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac forma part de la Xarxa d’Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. L’interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l’ús racional del territori i fer possible l’aprofitament ordenat dels seus recursos.

Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien.

A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.

De tant en tant, apareixen al cel alguns rapinyaires com l’àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis), esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extints ambdós com a nidificants.

També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d’Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.

Bassa d’aigua

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Riera de Fontscalents entre Castellcir i Castellterçol. Banyeres i Balmes.

La Riera de Fontscalents és una riera dels termes municipals de Castellcir i Castellterçol, de la comarca del Moianès.

Es forma en el lloc on s’ajunten el torrent de la Mare de Déu amb el Sot del Forn, a prop i a ponent del Mas Montserrat, al sud-est del Verdeguer. Des d’aquell lloc davalla cap al sud-est, deixant a la dreta els Camps de Portet. Poc després rep per l’esquerra el Xaragall de la Cuaranya.

Cal destacar les Banyeres, que són unes cavitats naturals de la mateixa roca on es reté l’aigua de la riera.

Tot seguit travessa la Quintana d’Esplugues, deixa a l’esquerra la font de Fontscalents;

en aquell lloc deixa a l’esquerra, en el mateix marge de la riera, la Poua Montserrat.

Poc després, deixa a la dreta la masia d’Esplugues, passa per sota del Pont d’Esplugues i deixa a l’esquerra el Pou d’Esplugues. Encara, rep per l’esquerra el Sot d’Esplugues, deixa a l’esquerra les restes del Molí Vell i continua cap al sud-oest, amb la Font del Molí Vell.

En el moment que rep per l’esquerra el Sot de la Vinyota, deixa enrere Castellcir per entrar en el terme de Castellterçol a ponent del Pla de la Terma.

Ja en terme de Castellterçol, deixa a la dreta -nord- la Vinyota i el Molí Nou, mentre que a l’esquerra queden la Font de la Vinyota i la Poua del Molí Nou.

De seguida deixa a l’esquerra Cal Murri, rep per l’esquerra el Xaragall dels Pollancres, i s’aboca en el torrent de l’Àngel per tal de formar la Riera de la Fàbrega just a llevant del Polígon industrial El Vapor.

Aquesta és una riera viva, que sempre porta aigua. Travessa racons molt bonics: boscos de ribera, pinedes, camps on hi pasturen ramats de bestiar.

Recull de dades: Ajuntament de Castellterçol , Viquipèdia.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies. Mercè Manzano

Molí de Baix de Sant Quirze Safaja

El molí de Baix es troba situat al sud del molí de Llobateres, a la riba dreta del Tenes. S’hi accedeix mitjançant un camí empedrat des del molí de Llobateres, dins del municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Moianès.

També era conegut com el Molí de Llobateres de Baix. Era molt a prop del límit del terme, a ran del Gorg Negre.

Hi ha restes de runes de l’habitatge del molí. Queden estructures inferiors bastant ben conservades, com el carcabà, la sala de la mola o la sortida d’aigua cap a la riera. Va ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.

És una edificació de planta rectangular de planta baixa i dues plantes amb soterrani on hi ha ubicada la zona del carcabà, amb una obertura a la zona inferior del mur de llevant per desaiguar l’aigua novament al Tenes. A la façana de migjorn hi ha una porta de llinda que dona accés a la sala coberta en volta de canó que dona lloc a l’obrador, on s’hi conserva una mola i la caixa de farina realitzada amb grans lloses verticals. Aquesta mateixa façana, a l’alçada del primer pis hi ha dues portes més.

La que es troba situada l’extrem de ponent és de llinda de pedra amb l’any 1793 inscrit i dona accés a un segon obrador, el qual conserva dues moles i una de les caixes de farina construïda amb grans lloses col•locades verticalment. La segona porta, d’arc de mig punt, dona accés a la zona d’habitatge on encara es conserva in situ la pica i el forn de pa tapiat.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografia: Mercè Manzano

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : Fem una mirada pels boscos del Moianes

Com cada divendres us presento dos articles

Per poder fer una mirada als boscos de la Comarca del Moianes, em triat La vall del Marfà, tot fent un recorregut fotogràfic.

Aquesta Vall esta situada entre els municipis de Moià i Castellterçol, de fet, pertany a Castellcir.Des de Moià ens dirigirem a La Vall del Marfà, on ens fitxarem que en les parts altes de la muntanya, sobre tot l’arbre que hi ha es el pi roig i alguns de roure martinenc,amb sotabosc de boix, germinés i joncedes entre altres plantes.

A llocs a un nivell mes baix, veurem una diversitat d’arbres i sotabosc destacable, com el pi blanc, roures joves

i amb fulla petit, alzina muntanyenca i moltes clapes de garrigues,

Al fitxar-nos be, també en algun lloc d’aquest bosc hi ha romaní,  farigola, espígol i les sajolida, que tant li havia agradat al meu pare… buscar i trobar aquestes plantes !

Ja en les fondalades humides i mes fosques és freqüent trobar la bardissa amb roldor.

Però ens preguntem…, com es que hi ha tant de bosc per aquestes contrades ?Es diu, segons hi ha referències escrites que a mitjans del segle XIX, part d’aquest  territori era emprat com explotació forestal, ramadera i agrícola,

va anar cada vegada mes patint l’abandonament de la pagesia i les terres de conreu i l’explotació forestal, les famílies anaven als pobles o ciutats a viure.

Per tant, axó va originar que en el seu lloc tornaren a créixer masses forestals de forma incontrolada,

majoritàriament mes pins roig i blanc, i molt menys de roures, alzines …

Encara avui en dia podem veure en moltes parts d’aquest Bosc del Moianès, arbres joves o casi recent nascuts,

creixent gracies a les bones temperatures i humitats que durant l’any mante.

Algú fa temps em va preguntar si aquests boscos del Moianes eren prou bons per trobar-hi bolets… sobre tot rovellons…

No vaig dubtar de dir-li que si, però …com bon boletaire, no vaig dir el lloc on podria trobar-ne molts, axó era secret de boletaire.!

Espero que si aneu per aquestes contrades us agradi veure el bosc i els llocs que allí hi ha, com antigues masies, ermites, fonts naturals, les restes d’algun molí,

i molt mes a poder descobrir per un mateix, alguns d’aquest llocs us he anat fent articles en setmanes passades.

Sigueu respectuosos amb el bosc i tot el que allí conte,

i gaudiu de la natura.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Font de la Cantarella de Castellterçol, és una font senzilla i típica del Moianes

Moltes de les fonts del Moianes, son senzilles com la Font de la Cantarella de Castellterçol, us preguntareu, per que aquesta afirmació ?En aquestes contrades, dècades en rere, els pastors i ramaders al pasturar el seu bestia i al desplaçar-se d’en extrem a l’altra, tenia localitzats punts d’aigua per poder abeurar els animals.Aquestes deus o fonts d’aigua com dèiem al principi, eren molt senzilles, tant sols una beta d’aigua que fora permanent tot l’any i conduïda a un bassal front seu. La particularitat, d’aquest tipus de Font, és que està la surgència de l’aigua protegida per unes llosses de pedra planes, en cada costat i damunt seu una tercera.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Llibret : Pous de glaç al Moianès

Revista de l’ Associació Cultural Modilianum

Autors : Varis

Publicació : nº 40

Lloc : Moià

Any : 2009

Nombre de  pàgines : 3-63

Temari :

Aquesta publicació recull tres articles d’historiadors sobre els pous de glaç al moianès.

Jaume Dantí ens parla de la importància de la indústria i el comerç del glaç com a complement econòmic i factor d’ascens social. En aquest sentit l’autor analitza l’abast de la producció del glaç, la seva comercialització i l’arrendament del subministrament a la ciutat de Barcelona i com afecta el procés d’enriquiment d’algunes famílies com els Guàrdia de Castellterçol.

Cinta Cantarell destaca l’àrea geo-gràfica del Moianès com una de les més importants en nombre de construccions de Catalunya així com l’ús que es feia medicinal i alimentari, el procés del treball de la neu i el glaç i alguns aspectes arquitectònics dels pous.

Per últim, Jaume Perarnau va més enllà i analitza la situació europea i el procés de desaparició de la indústria tradicional del glaç i la implantació de la producció de gel artificial. L’autor contextualitza la indústria del gel català i del Moianès dins el marc mediterrani.

 

Recull de la Informació : Ramon Solé