Verge del Roure
de Pruit estel,
feu-nos-hi ploure
gràcies del cel.
Sota una branca
d’un roure ombriu,
coloma blanca,
féreu lo niu.
Tan alt niàreu
per veure el pla,
pla que rosàreu
bé florirà.
Quan se moria
l’arbre envellit,
per vós, Maria,
ha reverdit.
Si el vent l’espolsa,
pom de verdor,
com arpa dolça
llença remor.
Des de Cabrera
fins a Rupit
rosa més vera
no hi ha florit.
Rosa boscana,
blanc gessamí,
feu d’eixa plana
vostre jardí.
Les cogullades
i el rossinyol
vos fan albades
al sortir el sol.
Les pastoretes
vos porten rams,
rams de floretes
d’aqueixos camps.
Nois i donzelles,
portau-li flors,
portau-li amb elles
los vostres cors.
En eixa plana
tothom vos diu,
oh Sobirana,
que ens beneïu.
Beneïu serra,
poble i conreu,
i aqueixa terra
plena de Déu.
I eixes masies,
horts catalans
de satalies,
d’hèroes i sants.
Estau, Maria,
vora el camí
per ser la guia
del pelegrí.
Al cel guiau-nos,
estel de Pruit,
i a Jesús dau-nos
que és nostre fruit.
Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 