Arbres – Roureda Les Tapies de Calders

Per anar a la Roureda de Les Tapies, si veniu de Manresa, us cal seguir la carretera N – 141 c direcció Moià, cal a l’arribar a una cruïlla que a la dreta va a  Viladecavalls de Calders, pues vosaltres gireu a l’esquerra, direcció al mas Les Tapies, al poc en una bifurcació de camins,

seguiu tot recta direcció al Forn de Calç, molt abans passareu pel aquesta Roureda.

Arribareu desprès de passar entre camps conreats i bosc de pins, a un espai que os ho esperàveu…!

La Roureda de les Tàpies esta format per un destacat nombre de roures grossos i vells, situats en un prat sense vegetació.

Un cercat de fusta no us permetran entra amb el cotxe, però si a peu.

Molts d’aquest Roures, són centenaris amb una alçada important.

Tenen entre 200 i 300  cm. de perímetre.

I una gran majoria son d’un alçada de 20 m.

Pi destacable

No tots estan prou be, alguns presenten branques seques o danyades per algun paràsit,

també, segons estudis  fa que la manca actual de pluges generoses l’aigua no profunditzi tant dins de la terra, on les arrels se assequin i poc a poc podria morir l’arbre.

Són pocs el roures d’aquestes característiques que podeu trobar en altres llocs de la comarca, donat que l’explotació forestal del segle XX, va fer desaparèixer molts exemplar com aquests..

Es un espai tranquil amb molta ombra i que cal respectar.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Bassal Roig de Moià

Per anar al Bassal Roig, us caldrà  que sortiu de Moià per la Carretera N- 141c direcció Manresa, la deixareu aviat tot anant per la dreta per una bona pista que porta a la masia “caseta d’en Fermí”, on en el turó hi ha el Castell i l’ermita de Sant Andreu de Clarà,

seguiu per la pista on un cartell ens indica “Via Verda”, sempre pel camí principal, passarem per “Circuit de Motocross MX Verd Moià”.

Cal seguir i passar pel costat de la bassa per incendis forestals que ens queda a la dreta; seguiu l’últim tram, esteu en el Camí del Rourell, veureu abans d’arribar a mà i a tocar de la pista el Bassal Roig.

Aquest reducte d’aigua, és de construcció artificial, li arriba per una conducció l’aigua que prové des de la Font de l’Horta del Rourell,

i surt com si fos una Font i que cau directament al bassal.

Es un lloc on la vegetació vinculada als espais lacustres o pròpia d’aigua retinguda en part però es neta,

es conserva sense cap problema sempre.

A la part dreta hi ha un desguàs que surt l’aigua i es perd pel bosc.

Aquí tenen un punt la fauna de la zona, on poden beure perquè hi ha durant tot l’any.

Text i Fotografies: Ramon Solé

El Pont de les Arnaules o Pont Foradat de Manresa – 2ª Part #

Per visitar El Pont de les Arnaules o Pont Foradat  cal anar per la carretera BV -1225 venint des de Manresa i abans de passar per sota de l’autopista C-16,

en una corba veureu un cartell que indica una camí per on arribar al Pont Foradat.

Seguireu per una pista molt a prop i paral·lelament a la citada autopista, teniu d’anar amb cura amb desnivells i rocam de la pista podent danyar el vostre vehicle, arribareu al punt que el pont que passa per sobre l’autopista esta barrat per una cadena i que caldrà seguir a peu.

Una vegada a l’altre costat cal seguir el camí principal que va paral·lel a l autopista, fins fer un gir a l’esquerra direcció a Pont de Vilomara,

als pocs metres hi ha un camí a la dreta que va baixant, cal seguir-lo fins que arribareu al Pont Foradat.

Es un pont natural de roca de més de 40 milions d’anys.

Es tracta d’una llarga llenca de roca calcària nummulítica que ha quedat separada del vessant per on discorre un petit i esporàdic torrent,

formant un pont natural de roca que uneix els dos costats.

El pont mesura 27 metres de longitud total, dels quals 13,2 metres corresponen al tram buit per ambdós costats.

L’amplada oscil•la entre els 2,7 metres de la secció més ampla als només 85 centímetres de la més estreta.

Queda suspès a 10,7 metres, damunt del torrent.

Podeu accedir-hi també des del mateix Pont de Vilomara, tot creuant els seu impressionat pont medieval, i seguir les indicacions dels cartells que trobareu.

La tornada es fa pel mateix camí fins on heu deixat el vehicle.

Es un recorregut fàcil d’uns ¾ d’hora entre anar i tornar.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Els dos camins cap el pont de les Arnaules o pont foradat del Bages – 1ª Part #

Camí d’accés i pont foradat o de les Arnaules, AGC, 2022

El Pont de les Arnaules o Pont Foradat és una formació geològica de més de 40 milions d’anys. Es tracta d’una roca calcària que ha quedat damunt d’un torrent, formant un pont natural. Mesura 27 metres de longitud, la meitat dels quals corresponen al tram buit de la roca. La profunditat és de 10,7 metres.

Pont foradat o de les Arnaules des de l’altra banda. AGC, 2022

Situat damunt del Pont de Vilomara, pertany, però a Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Els manresans el coneixen com el Pont de Les Arnaules, mentre que al Pont de Vilomara, és el Pont Foradat.

Pont de Vilomara des del pont de les Arnaules. AGC, 2022

N’hi ha dos accessos per accedir a aquest pont. Com que m’he despistat i els he fet tots dos, us explicaré els itineraris.

Pont sobre l’autopista, abans del que haurem de deixar el cotxe. AGC, 2022.

El més fàcil és el que es fa creuant l’autopista de Terrassa-Manresa. El primer tram de pista, que es pot fer amb cotxe, surt en front del camí que duu a Santa Maria de Viladordis, un lloc molt bonic per a visitar si no el coneixeu. Aquesta pista porta al pont que creua l’autopista on ja hem d’anar caminant.

Viladordis, un bonic lloc a visitar. AGC, 2021

Un cop hem creuat hem de seguir sempre a la dreta, paral·lels a l’autopista. De fet el seu soroll ens acompanyarà fins que trobem el desviament que ens durà al nostre pont de roca.

Primer encreuament que ens indica a la dreta.

Vistes de Montserrat des del camí de baixada. AGC, 2022

Passarem al costat d’una cabana de pedra, ens indica que ja estem a prop, cal que ens fixem perquè no n’hi ha cap cartell al punt just en que hem de tornar a girar a la dreta per trobar el pont, només una roca amb les ratlles grogues i blanques que indiquen el petit recorregut que podem fer des de un lloc o des de l’altre.

Cabana de pedra que queda a la banda esquerra del camí. AGC, 2022

Com que ens hem despistat i hem seguit ens hem trobat amb el camí (més estret i amb moltes pedres i major desnivell, però sense molta dificultat) que baixa cap al Pont de Vilomara, el que faríem pujant si vinguessin d’allí, una vegada creuat el pont gòtic.

Vistes de la vall entre els dos itineraris. AGC, 2022
nici del camí de baixada cap a Pont de Vilomara (o fi de la pujada pel corriol de pedres des del pont gòtic de Pont de Vilomara) AGC, 2022

Abans, però hem pujat una mica més i hem contemplat les boniques vistes des de Pont de Vilomara, amb la silueta de Montserrat al fons, per una banda, i de Sallent, amb la seva muntanya de sal, per l’altra.

Vistes del pont gòtic des de dalt del turó

Cal dir, en la nostra defensa que el piló indicatiu té la informació esborrada.

Hem baixat per aquest corriol pedregós que després hem hagut de pujar i ens hem trobat que aquest tros formava part de l’antic camí ral, un camí que devia ser de ferradura donada la estretor.

Cartell indicatiu de que anem per l’antic camí ral. AGC, 2020

Veient que estaven a Pont de Vilomara, just on començaríem el camí si haguessin escollit aquesta opció no ens ha quedat altra possibilitat que tornar enrere.

Pilò a Pont de Vilomara que senyala l’inici del camí de pedres per on ens hem d’enfilar. AGC, 2022.

Ara calia pujar

I continuar el camí ample fixant-nos bé en tot el que ens envolta.

Tornem a observar les terrasses de les muntanyes, els conreus, el poble…

Venint des d’aquí és més fàcil veure el camí d’accés al pont, el que no esperàvem és que estigués tant amunt.

Desviació que hauríem d’haver agafat per trobar el pont.

Tornant ja cap al cotxe ens trobem amb aquest bonic paisatge.

Muntanya de sal de Sallent. AGC, 2022

Per acabar direm que el pont foradat o de les Arnaules no és un bé protegit oficialment i que en fer l’autopista va anar de poc que no se’l carreguessin.

El pont de les Arnaules, un bé a protegir. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 12-05-2022

Als i a les que estimen la natura i protegeixen l’entorn

La Sèquia dels Manresans (Bages)

La Sèquia dels Manresans és un canal d’aigua construït al segle XIV que porta aigua del Llobregat des d’aquesta resclosa situada sota el castell de Balsareny, fins a la ciutat de Manresa (actualment fins al Parc de l’Agulla, on hi ha un estany artificial).

Es tracta d’una infraestructura de 27 km de longitud, que encara subministra aigua a Manresa i a altres poblacions veïnes.

Us passo la seva historia:

L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.

El mes d’abril de l’any 1339 els consellers de la ciutat Jaume d’Artés, Beltran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir la gran obra de la séquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d’agost del mateix any el privilegi de construir la séquia. El 9 d’octubre de 1339 es va fer la subhasta o preu fet de l’obra.

Immediatament es començaren les obres de construcció del canal sota la direcció del mestre major o arquitecte Guillem Catà de Barcelona. La presa d’aigües del riu Llobregat es va fer per sota del castell de Balsareny i s’inicià amb la construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi pels terrenys propietat del bisbat.

Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Davant d’això, el bisbe executà sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.

L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar altra vegada l’obra de la séquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’agulla, terme municipal de Manresa. Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins de la ciutat de Manresa.

L’any 1815 el rei Ferran VII d’Espanya aprovà per decret el nou pla d’administració del canal que instituïa una Junta composta per un president, que havia de ser l’alcalde, i uns vocals que serien persones de diferents classes socials.

Per poder fer ús domèstic de les aigües, l’any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida de la Creu Guixera, obra que es va acabar l’any 1865. Amb l’augment de la població, aquests dipòsits d’aigua potable, resultaren insuficients i la Junta va decidir l’any 1888 de construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.

Han sovintejat els conflictes entre la Junta de la sèquia de Manresa i els propietaris dels horts de les seves vores; la pràctica de foradar la canalització per regar a través d’unes obertures que després es tornaven a tapar acuradament va ser prohibida per la Junta l’any 1787. Tot i així els conflictes han continuat. L’any 1583 una forta crescuda del riu va destruir la resclosa. Inicialment aquesta era de fusta i pedra fins que a mitjans del segle XX es va construir l’actual, de formigó.

La transèquia :

La transèquia és una caminada popular no competitiva, més aviat de caràcter familiar, festiu i ecològic que ressegueix el camí de la Sèquia de Manresa des de Balsareny a Manresa i que té lloc un cop a l’any.

Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta. El 2008 va celebrar la seva 25a edició. El 2014 la Transèquia viu novetats tant pel que fa als organitzadors com a les rutes corrent i en bicicleta dissenyades per Leksport i per Som365, respectivament.

Muntanya de Sal – Sallent

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

El Camí de Vacarisses a Monistrol de Montserrat

El itinerari d’avui comença a Vacarisses i finalitza la ruta en Monistrol de Montserrat, amb una distancia d’uns 19 kilòmetres aproximadament.

Podeu iniciar el recorregut en l’estació de RENFE. de Vacarisses de la línia Barcelona – Manresa que està a 30 min del poble de Vacarisses, o iniciar des del mateix poble.

Des de Can Serra seguim pel conegut com a “camí vermell”, passem per la urbanització del Palà / Xòles fins a la carretera C58,

alli trobarem diferents indicadors o cartells de diferents colors

on passa el camí per sota la carretera.

Deixem a mà dreta l’Hostal del Palà,

l’edifici actual està tant reformat que no resten senyal de l’originar Hostal.

Passem per la urbanització de la Creu, agafarem l’originari camí Romeu a la nostra dreta. 

Pujarem per un turonet  conegut com camí de la creu.

Un cop a la carena del Cul de la Portadora, ja estem en el terme de Monistrol de Montserrat, ens trobem amb l’Hostal de la Creu.

Cal seguir per les indicacions, i arribarem a la població de Monistrol de Montserrat, que creuarem el seu Pont.

A partir d’aquí, podeu seguir fins al Monestir o visitar Monistrol de Montserrat.

Allí hi ha el tren de FFCC de la Generalitat per tornar a casa…

Text : Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’Hotel per insectes de Sant Fruitós de Bages (Bages)

Aquest nou Hotel per insectes esta situat a la sortida de Sant Fruitós de Bages en la N-141-c direcció Manresa, abans de travessar el Pont del riu D’Or i a pocs metres de la Creu de terme.

És un Hotel per insectes, molt complert i força gran.

Les caixes o hotels d’insectes són molt útils per preservar i ajudar a augmentar la biodiversitat i la cria d’insectes, com el cas que avui us presento.

Esta destinat a una diversitat d’insectes, com marietes, abelles, vespes, papallones, escarabats, estisoretes, i un llarg etc…

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La sèquia dels manresans

Balsareny i el seu castell, sota el que s’inicia la sèquia dels manresans. AGC, 2022

La «sèquia dels manresans» és una construcció que es va construir entre 1339 i 1383 per dur les aigües del Llobregat a Manresa. Neix sota el castell de Balsareny a la denominada “resclosa dels manresans”[1] i travessa els pobles de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós fins arribar a Manresa, al parc de l’Agulla.[2]

Rescola dels manresans i caseta des d’on es regula la entrada de les aigües a l’inici de la sèquia a Balsareny. Foto: Ramon Solé [1]
https://fontsaigua.wordpress.com/2015/07/17/la-resclosa-dels-manresans/

És una infraestructura d’uns 26 Km. Travessa paisatges diferents, com boscos de ribera, rouredes, horts o muntanyes de sal pròpies de la zona.[3] Al seu inici és conduïda, durant uns 600 m., per una mina artificial.

La sèquia al seu pas per Sallent, prop de la muntanya de sal d’aquesta localitat.
Foto: Ramon Solé [3]
https://fontsaigua.wordpress.com/2020/12/09/itinerari-de-balsareny-a-sallent-per-la-sequia-del-manresans/

Tot i que de vegades passa per conduccions subterrànies, és visible en molts trams. A vegades passa sota ponts o per sobre d’aqüeductes que permeten salvar el desnivell provocat per rieres o torrenteres. Es pot veure en molts trams del que es coneix com el “Parc de la Sèquia”, sempre prop del Llobregat.

La sèquia a Balsareny. AGC, gener de 2022

L’aqüeducte de Santa Maria, a Balsareny, salva la riera del Mujal a la seva trobada amb el Llobregat.

Aqüeducte de Santa Maria de Balsareny. AGC, 2022

En aquest tram, trobem la font i la capella de Sant Roc. Ja sabem que aquest sant era molt apreciat en temps de pandèmies. En tot cas, l’arribada de les aigües en aquests temps de moltes calamitats segur que va ser un bé molt preuat pels manresans. Un bé que mai pot mancar als éssers vius. Un bé comú que ara, com abans, hem de preservar.

Capella i Font de Sant Roc, sobre la carretera d’Avinyò. AGC, 2022

El llac artificial del parc de l’Agulla de Manresa emmagatzema l’aigua recollida. És una reserva d’uns 200 milions de litres d’aigua.[4]

Parc de l’Agulla a Manresa. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2014/08/13/el-llac-del-parc-de-lagulla-de-manresa/

Aquesta obra d’enginyeria industrial que es va fer a l’Edat Mitjana és, avui en dia, gestionada per la fundació Aigües de Manresa. La tradició es manté viva gràcies als sequiaires, encarregats del seu manteniment. En homenatge a totes les persones que han cuidat i cuiden de la sèquia es fa, des de 1985, la “Transèquia”, un recorregut a peu o en bicicleta d’aquest itinerari.

Sèquia, horts i aqüeducte a Balsareny. AGC, 2022

Segons explica una llegenda, els manresans havien demanat al rei que es portés l’aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa i el rei havia accedit, però el bisbe de Vic es va oposar a que la obra passés per Sallent, d’on era senyor…, però una Misteriosa Llum… en fi, podeu llegir la llegenda seguint aquest enllaç. [5] Tot i que les llegendes no són història documentada, sinó que expressen literàriament el desig més que els fets reals, trobo que aquesta relació d’una llum que commou un cor dur permetent el fluir d’un bé tan necessari és tot un símbol vàlid també pels nostres dies.

A la gent de Balsareny, d’on va venir la llum aigües avall.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 8-1-2022

A les persones que cuiden del bé comú i a les que no es cansen de demanar.

——————————————————————————————————————

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2015/07/17/la-resclosa-dels-manresans/

[2] https://fontsaigua.wordpress.com/2019/04/07/itinerari-per-la-sequia-a-prop-de-manresa/

[3] https://fontsaigua.wordpress.com/2020/12/09/itinerari-de-balsareny-a-sallent-per-la-sequia-del-manresans/

[4] https://www.diba.cat/es/web/mediambient/parc-sequia-manresa

[5] https://www.descobrir.cat/ca/agenda/festa-de-la-llum-de-manresa-2017-164938.php

Avui coneixerem: La Font de Santa Maria de Viladordis – La Salut de Manresa

Santa Maria de Viladordis és una església que centra una petita barriada de cases disseminades que forma part del municipi de Manresa.

En la seva esquerra i en una petita zona enjardinada, hi ha la seva font, d’aigua de xarxa.

Sobre d’un mur de pedra hi ha una mola on esta la aixeta de polsador, l’aigua cau a una pica de poca alçada del terra.

Texts i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : La Sèquia de Manresa. 10 Camins a l’entorn d’un canal medieval

Fitxa tècnica :

Autors : ALERT, JOSEP / HUGUET, POL

Editorial: COSSETANIA

Any d’edició: 2014

Matèria Excursions Barcelona

ISBN: 978-84-9034-220-6

Pàgines: 144

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 14,50 €

Sinopsi

Des del segle XIV, la sèquia de Manresa pren aigua del Llobregat, a Balsareny, i després de recórrer 26 km arriba a la capital del Bages.

Aquest canal fascinant continua complint la seva funció i encara conserva la fesomia medieval en bona part del traçat, amb alguns trams realment paradisíacs.

La guia que teniu a les mans presenta nou rutes circulars ­totes elles molt senzilles­ i una de lineal que us permetran descobrir la història, el patrimoni, el paisatge i la natura que envolten la sèquia.

També incorpora un carnet segellat ble amb el qual podreu gaudir de diferents avantatges.

Recull del llibre : Ramon Solé