Tornarem a Núria !

Estació del Cremallera de Núria, 2006. A Núria només s’accedeix a peu o en Cremallera.

Núria és un lloc emblemàtic de Catalunya, tothom que hi ha anat, hi vol tornar i qui no ho ha fet encara, té el desig de veure-ho amb els seus propis ulls.

Núria és un lloc per mirar i per respirar a fons.

Part del santuari, l’ermita de San Gil i el llac artificial de Núria des del Pic de l’Àliga.

Respirar a fons és el que hem trobat a faltar els que hem estat confinats a ciutat i no hem pogut més que repassar les nostres fotos i records.

Els meus records més recents són de l’alberg de la Generalitat “Pic d’Àliga” on vam fer un parell d’estades familiars i compartides amb amigues i amics.


L’Alberg “Pic d’Àliga” duu el mateix nom de la muntanya en la que es troba.

Un parell de caps de setmana llargs, tots dos amb temps plujós i fred, però plens de bons records: xerrades en bona companyia, jocs amb la canalla, vistes de les que, sense allunyar-nos massa, podíem gaudir, passejades amb pluja o núvols i el respirar a fons. Al matí fèiem Chi-Kung a l’esplanada de darrera l’alberg.

Una tarda, passejant, vam veure una vaca parint, vam quedar tan absorts que ningú va fer la foto. Els millors moments de la vida són aquests que hem gaudit amb tots els nostres sentits.

Passejada després de la pluja.
Part posterior de l’alberg. Al costat: les instal·lacions del telecabina Coma del Clot que puja a l’alberg Pic de l’Àliga

Els records, una mica més llunyans, de les excursions que fèiem de joves, l’esforç per arribar, sempre amb el goig de les vistes i del respirar. Pedres i pujades que després, ja esgotada, es tornaven baixades que feien patir els genolls. L’aigua freda on em mullava els peus.

Els pics que voltegen Núria es coneixen com “l’olla de Núria”.

Uns records una mica confusos del viatge a Núria d’adolescent amb els pares i la meva millor amiga del moment. La primera impressió del Cremallera que pujava vertical entre roques, muntanyes i rieres, el riure permanent dels quinze anys.

La visita al museu, l’olla i la campana on les dones demanen fertilitat, novament les rialles amagant la por a tot allò desconegut que ens havia de passar.

Una dona demanant fertilitat. Postal antiga.

Mai m’ha agradat la estètica de la església actual. Tot el santuari en conjunt sembla una instal·lació militar –ho va ser en certs moments de la història-. Ja de joveneta em tirava el romànic i tot el que era o semblava ser antic, com l’ermita de Sant Gil. La bellesa es troba en allò que se’ns mostra fràgil i senzill.

Ermita i font de Sant Gil Postal antiga.

Tenia un altre record amagat en algun racó de la consciència, devia ser als tretze o catorze anys, només vam fer una estada de nit, fèiem una ruta amb l’esplai i ens allotjàrem a la part dels excursionistes més pobres.

Tots els vàters estaven obturats. Una situació horrible amb la que de vegades he somniat, que vaig mig recordar llegint l’Assaig sobre la ceguera de Saramago i que ara, mirant les fotos de Núria he aconseguit situar.

Em ve la imatge d’una noia d’un barri obrer de les perifèries de Barcelona que, portada d’excursió sense saber massa bé on, mirava per unes finestres, amb una mica d’enveja, els que dormien a l’hotel i esmorzaven calent.

No ens van deixar colar als seus lavabos, érem pàries. Era el temps en que l’Opus Dei venia estampetes i altres objectes clericals, un temps en que, ara s’ha sabut del cert, es volia fer amb el complex.

L’església del santuari (1960), respon a una estética que se’ns fa estranya. Foto: Ramon Solé

Amb aquests records que entre llums i ombres s’han fet una mica més clars, espero tornar a Núria.

M’enduré la nena aclaparada per un món hostil, l’adolescent amb moltes ganes de viure malgrat les amenaces ambientals, la jove que gaudia amb la Natura tant com amb l’amistat, la mare de família que va saber trobar bons moments entre la duresa de compaginar les feines de les cures amb el treball fora de casa. Me la enduré amb els records i amb la història que ara conec una mica millor.

Esglèsia antiga enderrocada al 1911.
Façana neogòtica amagada per l’actual. Postal antiga.

Me’n duré aquesta que vaig ser i la deixaré als peus d’alguna font, perquè la deessa de la mare vida no rau als objectes fabricats pels homes, sinó a la terra i al fang, a la fusta del noguer amb la que, segons la llegenda, Sant Gil va fer la primera talla de la marededéu, als rituals ancestrals per demanar fertilitat, als aplecs de pastors i peregrins que menjaven la sopa dels monjos fent fila pobres i rics per igual.

M’acomiadaré de tot el viscut, somniat o imaginat i tornaré a ser. 

Text i Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 30-abril-2021

A qui gaudeix i procura bellesa, sense amagar la realitat ni oblidar les necessitats