La Llegenda : La naveta dels Tudons i el Pou de ses angoixes de Menorca

  • Avui us passo una llegenda molt popular a Menorca :

“ Dos joves que vivien molt prop de Ciutadella pretenien l’amor d’una pubilla que, amb la seva indecisió, no feia més que complicar les coses a aquells enamorats.

Com que no es tractava de resoldre a les males aquella qüestió amorosa, els dos pretendents decidiren que la seva habilitat resoldria el problema, i de mutu acord, es varen imposar realitzar dues obres importants. Un hauria de construir, amb pedres ben tallades, una naveta, i l’altre, només amb la força dels seus braços, hauria de foradar un pou. Qui primer acabés la feina completar l’edifici de la naveta o trobar aigua en el fons resultaria guanyador del repte i s’enduria com a premi la noia, que, mentrestant, cada nit, repartiria a parts iguals atencions i amorosies entres els dos pretendents. Pou Mas Casas Blanques- L'Arboçar de Dalt_01

Dit i fet, els dos joves començaren les seves obres. Un, abraonat, va començar a foradar les dures penyes del terra. L’altre arrencava pedres d’una pedrera propera, se les carregava a les espatlles, les posava ben col·locades tot formant l’estructura d’aquella estranya naveta.

La feina progressava cada dia. El jove del pou havia desaparegut ja davall la superfície del terra i seguí perforant la roca vivia, amb la il·lusió del premi que l’esperava. El seu rival, carregat amb els enormes blocs de pedra, guaitava sovint al forat i comprovava els progressos del seu company. Així un dia i un altre, sense aturar-se mai i sempre amb ganes renovades.

En el darrer viatge, carregat amb la pedra que acabava la naveta, va guaitar per donar-li la notícia al seu adversari. Des del fons li va arribar la veu alterada de l’altre jove:

No importa que l’acabis. He guanyat jo: acabo de trobar aigua!

Cegat per la gelosia, pres d’una gran ràbia incontenible, va aixecar la darrera pedra per amunt i la va tirar amb força a l’interior del pou. Una renou infernal, va sortir de les entranyes de la terra, on va romandre el jove que havia fet el pou.

De l’altre jove, mai més ningú no en va saber res.

Aquesta es l’explicació de per què a la naveta des Tudons hi falta una pedra.DSCN1179_01

Diuen que es troba en el fons del pou de Ses Angoixes, prop d’allà, però ningú no ha estat capaç de treure-la…”

 

Recull de la Llegenda  i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : El naixement del riu Ter

Segons la llegenda, un estiu molt sec, un vell va trucar a la porta d’una cabana de pastor per demanar-los aigua.st+joan+abadesses+riu+terEl pastor, en comptes de guardar-se-la per a ell, tot i que bona falta li feia, li’n va donar de bon grat, tot i que li havia calgut anar-la a buscar molt lluny.

En recompensa a aquest acte altruista, el nouvingut li va donar una botella d’aigua inexhaurible.50447896Un dia, el pastor va perdre la botella enmig d’una tartera i, com que no ha deixat mai de rajar, vet aquí l’origen de les fonts on el Ter neix.

Joan Amades, 193646375826Recopilació de La Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del Bosc Màgic

A caigut a la meves mans una llegenda de Bosnià, i que diu així :  

Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.DSCN5354_01Molt a prop d’aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.DSCN2266_01El fill era una mica mandrós i curt de gambals , i va pensar:

– Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop?

La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp. El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d’ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.

Mentrestant, per casa l’àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l’àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc. En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.

Al cap d’uns quants dies l’àvia va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.IMG-20150406-WA0008_01El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l’àvia se n’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava.

Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare. L’àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls. Tot i amb això l’àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp. L’àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces.DSCN5295_01Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:

– El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu. En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l’àvia va viatjar a l’interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si.En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre.DSCN5309_01Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:

– Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.

En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.DSCN4196_01– Entra a l’interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família – digué el rei del bosc. L’àvia es va posar a córrer cap a l’interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill.

Ella va preguntar al rei:

– Què li passarà al meu fill?

– Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te’n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.DSCN4013_01En aquell moment l’àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:

– Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.

Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals… i la dona-serp es convertí en serp de debò.

L’àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l’àvia van quedar sols.

Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.IMG-20151126-WA0013_01

Traductora  del Conte: Alexandra Seslija

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de Les Cent Donzelles de Riells del Fai

En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :

                                   Era el gorg de les Donzelles.

DSCN0245_01En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.

Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.

Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.DSCN0242_01Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.

En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.45898898_01De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.

Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé

La Llegenda de Sant Martirià i la seva Historia a Banyoles

Ja sabem que el patró de Banyoles és… Sant Martirià !
Segons la tradició, en Martirià va néixer a Florència (la Toscana, Itàlia) a mitjan segle IV en el si d’una família noble, pagana (fa més de 1600 anys!). Atret pel cristianisme, s’hi va convertir, va regalar el seu ric patrimoni als pobres i va ser batejat per l’abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, a prop d’Albenga, on va entrar com a monjo.
La seva saviesa va causar gran admiració i en morir l’abat Fructuós, va ser triat com a nou abat del monestir.

Més tard va ser nomenat bisbe d’Albenga i al cap d’uns anys es va retirar al desert a fer-hi vida d’ermità, dedicat a l’oració i portant una vida austera. Al cap de tres anys, cridat pels cristians d’Albenga, hi va tornar perquè el governador perseguia els cristians, obligant-los a renegar de la seva fe. Banyoles - Llac 2_01El governador el va fer empresonar i el va fer llançar als lleons que, en veure’l, no se’l varen menjar, no, sinó que el varen respectar, llepant-li les mans i els peus. El governador, enfurismat, va ordenar que el degollessin. El seu cos va ser enterrat en el terra d’una església, on va rebre la veneració dels cristians.

Al segle X hi hagué una invasió a la regió d’Albenga per part d’un exèrcit estranger que saquejava els pobles i les esglésies. Dos monjos que estaven resant a la capella on havia estat enterrat en Martirià varen sentir una veu que provenia de la tomba del sant que els deia: ‘Recolliu les meves restes i traslladeu-les a un lloc segur , a un indret on hi hagi una deu abundosa d’aigua que no s’hagi eixugat mai’. Els monjos, sorpresos, compliren el desig del sant. Posaren les seves restes dins una petita bóta que col•locaren dalt d’una mula i començaren a fer camí. Allà on trobaven una font s’aturaven i preguntaven als qui hi trobaven si recordaven si havia deixat de rajar alguna vegada. Tot i que algú deia que li semblava que no, sempre trobaven algú d’edat avançada que recordava que aquella font sí que s’havia eixugat en alguna ocasió.I així un dia i un altre…

Després de molts de dies de fer camí, arribaren a un puig des d’on es divisava un estany, l’estany de Banyoles. No veient-hi cap riu que hi aboqués aigua, pensaren que aquella aigua tan abundosa provenia d’una font que brollava del fons d’aquell bonic estany. Havien arribat, ja, al final del seu camí? En aquestes, varen sentir com començaven a tritllejar les campanes de la vila que es veia a prop de l’estany. Seria un senyal diví? Alhora, dins d’aquella vila, tothom sortia de casa seva , sorprès de veure com les campanes s’havien posat a tocar totes soles , sense que ningú no hagués pujat al campanar.Banyoles - Llac Vilar 1_01Esglaiats, uns als altres es preguntaven perquè o per a qui repicaven soles les campanes. Alguna cosa, doncs, estava passant. Fent processó, tothom va sortir pel portal de la vila en direcció a l’estany. Essent a mig camí, es varen trobar els dos monjos que baixaven amb la seva mula carregada amb la bóta. Aquests, explicaren als vilatans d’on venien i com era que havien arribat fins allí.
El poble va acollir amb gran alegria les restes d’aquell sant que havien estat portades de tan lluny. Més tard, els banyolins varen bastir una petita capella en el seu honor, just dalt del bonic puig on els monjos varen intuir que havien arribat al lloc que buscaven, el puig de Sant Martirià.
Actualment, les relíquies es troben al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins d’una caixeta de fusta de xiprer, guardada a la capella dedicada al sant. És de gran valor l’anomenada ‘Arqueta de Sant Martirià’. Es tracta d’una funda que cobreix la caixeta que conté les relíquies quan aquesta és treta en processó, ja sia amb motiu de la festivitat del sant o quan abans, també en processó, el poble de Banyoles portava el sant a l’estany per demanar la seva intercessió en èpoques de sequera o de grans inundació.

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

La Llegenda del riu Gaià

A Catalunya havia una regió molt seca i no tenia cap riu, eren terres eixutes i pobra d’aigües.CAM00437_01Els seus habitants, desesperats, no paraven d’acudir a Sant Magí, perquè els donés aigua en abundor.magi_01Un dia el Sant, volent protegir els seus feligresos llança tan lluny com va pogué la seva gaiata, tot dient :

“On el meu gaiato caurà, un riu naixerà”

DSCN2165_01Des de les hores aquest riu va passar a dir-se Gaià, que vol dir “Gaiato”, en record del seu origen.

Recull de la llegenda : Joan Amades ( Editorial Farell)
Recull del Text : Ramon Solé

La Llegenda de Les Goges d’aigua del castell de Rupià

La llegenda afirma que el poder malèfic de les goges del castell de Rupià provenia d’unes pedres que tenien a l’interior de l’estómac.
Aquestes goges d’aigua eren mes aviat dolentes, els agradava molt la carn dels nenes i enviaven els seus servents a buscar-ne. A mesura que passà el temps, tota la contrada es quedà sense infants, i els servents cada vegada havien d’anar més lluny a cercar-ne algun.dfgAixí les coses, van decidir servir carn de gos a les goges. “Què és això?”, preguntà l’una, tota esverada. “Quin mal gust!”, exclamà l’altra. Totes van vomitar la carn de gos ingerida i, amb ella, també les pedres màgiques que tenien a l’estómac.
Així que sortien les pedretes, les goges es convertien en fum i desapareixien.
El castell romangué, doncs, deshabitat i aviat fou enrunat. S’assegura que qui trobi una de les pedretes màgiques serà la persona més afortunada de la terra.

Informació del Castell de Rupià :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Rupi%C3%A0

Recopilació del Text de la Llegenda : Ramon  Solé – Fotografia extreta de Google

La Llegenda de l’Estany d’Aqualata, on be el nom de la ciutat d’Igualada

Temps era temps, quan els diables anaven solts per aquests mons de Déu, rondant d’ací d’allà porfidiosos, sempre cercant ocasió d’engalipar els pobres mortals i, si tan badaven, fer presa de la seva ànima. Així alimentaven les insaciables calderes de l’infern…
En aquells dies remots, la muntanya dels Moions i la del Castell de la Pobla estaven ajuntades per un rocam que obstruïa el curs del riu Anoia. Això feia que des de Sant Procopi fins a l’indret del Mili Blanc s’hi configurés un gran estany on s’hi emmirallava la Serra de Coll-Bas. Aquest embasament, segons es conta és el que va donar nom al riu, el qual, en temps antic es deia riu Aqualata, ,mot que ve de la llengua llatina i que vol dir Aigua Ampla, i a fe que l’hi esqueia aquest nom, puix que la seva amplada anava des dels plans de Sant Magí fins a tocar les vinyes de Can Titó.

Vista parcial 9 Aleshores , pels verals on avui es troba la Capella de Sant Bernabè hi havia una gran masia que reunia gran quantitat de boscos i terres de cultiu, l’amo de la qual tenia fama d’home malcarat i geniüt. El nostre hisendat, a causa del seu tarannà irascible, no s’avenia amb ningú. Fins i tot quan va enviudar, li van marxar els fills de casa. La gent que tenia a treballar, atorrollats pels seus crits, sempre treballaven de fàstic i, és clar , les coses mai no sortien ben fetes. I com sia que l’home posseïa tantes propietats i anaven tal mal menades, ni els camps ni les vinyes, ni els olivars no produïen la meitat que haurien pogut donar si aquella terra hagués estat cultivada amb seny. I això encara no és tot: el blat mal conduït, se li corcava al graner; el vi se li tornava agre i l’oli pudent.
Ell, en veure que les coses li sortien a l’inrevés, tot era rondinar i blasmar dels fadrins que tenia llogats; per no res els tractava de ganduls i mal feiners i fins i tot els amenaçava amb una verga. Els minyons, indignats de tan mala avinença, perdien els estreps i, enutjats, el deixaven plantat sense esperar San Silvestre.
Raon així li havien esdevingut moltes vegades, però el dilluns a matinada es presentava a la plaça del poble i llogava gent nova. Tant, però, sovintejaven els conflictes, que els pagesos, en veure’l venir, dissimuladament s’amagaven. Ell, porfidiós, els anava a cercar i els prometia bons sous i bones condicions. A pesar de les promeses, els jornalers, escarmentats d’altres cops, no hi volien saber res. Pregava i tornava a pregar, però , de poc li valien les paraules; ningú volia tractes amb un amo tan díscol. Se n’havia d’entornar bo i maleint la gent i la sang que els aguantava…
Tants cops es repetien escenes així, que ja no veia solució a les seves trifulgues. Un d’aquells dies, tornant a casa retut per la malastrugança bo i mastegant malediccions i paraulotes, caminava d’esma , va ensopegar en una pedra del camí i va caure tan llarg con era. Es va aixecar renegant i for a de si mormolà: – Maleït sia!… Tot me surt malament; si sabés que m’avia d’ajudar, em donaria al diable!…
El Banyeta, que feia dies que el vetllava, no esperava altra cosa i tot seguit es va disposar a complaure a aquell pobre insensat que l’invocava.

Vista parcial 1

Despuntava el dia, el cel era rogent i es va girar una venteguera que semblava que s’ho havia d’endur tot. En arribar al nostre hisendat a la masia, ja hi va trobar el Banyeta amb aparença de jornaler que s’esperava davant mateix del portal.
-Vinc a veure si tindríeu feina per mi , li digué:
-Per tu i per una dotzena d’homes, tinc feina; si en coneixes algun i vol venir…
-Si ens entenem i em llogueu a mi, no crec que n’hàgiu de menester cap altre, puix que jo sol faig la feina de deu; si no, proveu-me.
-Quan vols començar?
-Per què no ho provem ara mateix?
-M’agrada el teu tarannà minyó. Mira, ara que el sol encara és baix, anirem a regar l’horta.
El minyó va agafar una aixada i va seguir el nou amo, el qual li mostrà l’hort i el lloc d’on havia de prendre l’aigua. Quan es va posar en feina, l’hisendat va fer veure que es retirava, però es va quedar darrera d’un canyar per aguaitar-lo. Des de l’amagatall es va convèncer de la destresa del minyó i de l’afany que posava a la tasca. Bo i entornant-se’n a casa pensava: -Em sembla que aquest cop l’hauré encertada…
Al cap de mitja horeta, quan l’amo es disposava a esmorzar, se li presentà el jornaler i li diu: -Nostramo, ja teniu l’hort ben regat; per cert que estava molt eixarreït. Mireu-vos-les ara, aquelles plantes tan emmusteïdes, com han adreçat el cap… Van anar tots dos a veure l’hort i efectivament, totes les plantes, amb l’humitat del regatge, s’havien eixorivit. Aleshores, l’amo, sorprès de tanta llestesa i satisfet de la feina va dir al minyó:
-Per la meva part ja et pots quedar, si ens entenem en els tractes.
-Es clar que ens entendrem; a mi tot em va bé. Tan sols m’haveu de firmar aquest contracte.
Aleshores el Banyeta molt complimentós, treu un pergamí del butxacó.
L’hisendat li respon:
-Arribem-nos a casa i el signaré, que ací no hi ha ni tinta ni ploma…
-No patiu, per això, ja en porto jo.
Ningú sap com s’ho va fer, però el fals jornaler ja sostenia una ploma d’oca de punta molt afinada. Com qui li dóna, agafa la mà de l’amo i, amb molta llestesa, però dissimuladament li punxà el cap del dit gros bo i dient-li:
-Veieu, de ploma ja en porto jo i de tinta, més bona i més vàlida que la vostra sang no crec que en trobéssim d’alta.
L’amo com encaterinat per les habilitats del minyó, agafà el pergamí i sobre una pedra el va signar sense a penes mirar-se’l. Mentre el Banyetes es guardava el document firmat, molt complimentós li’n va allargar un altre d’igual:
-Si us plau. Ací teniu el que jo he rubricat per vós. Guardeu-vos-el; amb aquest requisit ja estem arreglats.
-Bé, diu l’hisendat, quan començaràs, demà?
-Per què hem d’esperar a demà si puc començar ara?
-Oidà, així m’agraden els homes. Mira, ací al cobert hi ha dalles, falç i vencills. Pujarem a les feixes altes i començaràs a segar , que el blat ja es ros.
-No cal pas que pugeu vós, ja les sé jo. No son les llenques que toquen el camí se la font de la salamandra?
-Les mateixes.
-Doncs no patiu, que es farà tal com maneu; ja sé l’obligació jo…
El fals jornaler se’n va anar molt decidit amb les eines al coll. L’amo se’l mirava complagut tot pensant que el minyó era diligent de veres.
Al cap d’un parell d’hores, ja tornava atenir el minyó davant seu.
-Nostramo, els bancals ja estan segats i les garbes apilades…
-Què dius!… Si mai ho havíem fet amb quatre dies i tu tot sol ho has fet amb un quart de jornal?…
-Veniu, veniu i mireu-vos-ho.
L’amo surt al defora i el Banyeta li va al darrera. De l’era estant va poder comprovar que el minyó no mentia i, meravellat, va afegir tot parlant d’esma: -Es cert, noi, és cert. Ets lleuger com un dimoni!…
-Ja us ho he dit, que a mi no m’acabaríeu les ganes de treballar. Sou vós el que heu de mirar de no acabar la feina. Llegiu, llegiu el contracte…
-Saps què pots fer?… Vés segant. Tots aquests camps que veus són meus; des d’aquell repetjó on comença el bosc fins al barranc que trobaràs a l’esquerra, vas seguin tota l’amplada fins a la riba de l’Aqualata. I si tant t’enllesteixes, darrera del pujol hi ha els camps de la rasa callosa i els bancals de l’aigol. Tot es pot segar…
El mosso es tornà a posar a la feina. L?hisendat es disposava a mirar-se el contracte. En desplegar-lo pensava: Es llest el minyó i pel que veig escriu com un notari. Sembla estrany que faci de pagès , tenint com té tanta lletra menuda…

Mur interior i Torre d'Aigues 1En llegir el document es va quedar tot parat; el minyó es comprometia a trescar de sol a sol mentre li manessin feina. El dia que l’amo no sabés què fer-li fer, aleshores el diable es podia ensenyorir de la seva ànima tal com li havia promès de matinada . El nostre home restà esfereït: Aleshores recordà que, efectivament tornant de la plaça, en un moment de desesperació havia invocat el dimoni!… Ara ho entenia tot. El maligne li havia parat un parany. Però ell cercaria la manera de sortir-se’n. Potser sí que de moment es va quedar sobtat, però aviat va reaccionar i, recobrant la confiança en si mateix, es féu el propòsit de llitar fins el final.
Per què s’havia d’acovardir?… La seva propietat era mol gran i hi havia feina permanentment tots els temps de l’any; segar, batre, conrear l’horta, cuidar les vinyes, collir raïms, trepitjar-los, premsar la brisa, trasbalsar el vi, collir olives, aixafar-les i després tornar a començar llaurant i sembrant els camps… I si això no fos prou, podria engegar el molí de la farina, podria esporgar els boscos i fer carboneres…
L’home un xic mes tranquil·litzat, pensava: aquest diabló es pensa ésser molt llest, però aquest cop, no sap amb qui se les heu…
Encara estava absort en aquest pensaments quan es tornà a veurà amb el banyeta plantat al seu davant:
-Nostramo ja teniu els camps segats!…
-Vols dir?… Si hi havia tres setmanes de feina…
-Doncs, mireu, ja estan enllestits; i les garberes ben afilerades que a mi m’agrada la feina ben feta. Sortiu, sortiu a veure-ho.
Realment aquells camps amb poques hores havien canviat de fesomia .
L’hisendat bo i atordit va dir:
-Potser que reposis ara, que no menges tu?
-Nostramo, jo quan em poso en feina, de bon matí ja estic menjat, begut i arreglat per tot el dia.
L’amo atordit, va barbotejar:
-Potser, doncs, potser que comencéssim a batre…
-Voleu dir que aneu bé? Es molt tendre aquest blat. Jo de vós el deixaria uns quants dies que s’assequés a sol i serena.
El diable tenia raó. Aquell blat no estava a punt per la batuda. Però ell li havia de manar feina:
-Tens bon cap, noi; saps què farem per esperar que el blat es posi a punt? Doncs esporgaràs els boscos i després farem carboneres. Pren la destral i passa al davant, que t’ensenyaré les pinedes i els alzinars…
-No cal que pugeu vós a la serra, ja sé quins són els vostres boscos. No veniu que aquestes contrades les conec com el palmell de la mà! Resteu a casa tranquil que es farà tal com maneu. Vaig per feina…
El minyó amb la destral al coll, se’n puja cap a la serra. L’hisendat es creia que la tasca del bosc fora molt llarga, però, a mitja tarda ja se’l torna a veure al davant repetint la mateixa cançó:
-Nostramo, la feina que m’heu manat ja està llesta. Què voleu fer més ara?…
-Ja has esporgat tots el boscos?
-Sí…
-Mira que son molt grans!…
-Tots estan enllestits, els de l’obaga i els del solei i els de sota la cinglera.
-Doncs, talla el brancam a mida, fes-ne carboneres i cala-hi foc.
-També està fet, nostramo; si això és la meva feina preferida. Guaiteu, guaiteu les fumeroles com s’enlairen…
Sense acabar-s’ho de creure, l’amo va sortir a l’era i espaordit veié totes aquelles columnes de fum escampades per la serra… Aleshores sí que el nostre home ja començava a estar esverat. Tot just era mitja tarda i es podia dir que hi havia acabat les tasques… Si abans estava desorientat ara ja es començava a veure perdut.
De sobte se li aclariren els ulls i con si li vingués una idea lluminosa es va girar i assenyalant amb la mà estesa cap a llevant va dir al Banyeta:
-Veus aquestes dues muntanyes que tenim al davant?
-Sí.
-Veus aquesta filera de roques que les ajunta i que obstrueix el pas de l’aigua?
-Sí.
-Doncs vés i destapa-les si pots, i fes que l’aigua corri riu enllà. El diable se’n va anar, aquest cop sense cap eina.
Van passar un parell d’hores. L’hisendat ja es creia que havia atrapat el maligne i que de la feina que li havia manat, no se’n sortiria així com així. Bon xic assossega, el nostre home es va posar a sopar sense gaire gana. Després se’n va anar a dormir, però no podia aclucar l’ull.
Al defora es va girar una forta tempesta; llampegava i tronava sense parar; el vent xiulava com un maleït i l’aigua queia a bots i a barrals. Més endormiscar. Però al bell punt de la mitjanit, un tro estrepitós el va desvetllar. S’aixecà del llit esverat, obrí la finestra i a la claror dels llampecs va veure com l’aigua de l’estany s’escolava precipitadament per la bretxa que el diable havia obert…

Mur interior 4Esmaperdut i horroritzat, cridant com un foll, es va posar a córrer boscos endins cuitant d’amagar-se, però al seu darrera ja hi anava el Banyeta rient sinistrament amb el contracte a les mans.
Ningú no ha sabut mai més res d’aquell hisendat que es va vendre l’anima al diable; hi ha però qui assegura que en las nits de temperi, en les barrancades del Puig d’Aguilera, encara s’hi senten ressonar els planys d’aquella pobla ànima condemnada juntament amb el ressò de la rialla esglaiadora del Maligne…
A l’endemà el dia va despuntar serè i lluminós com mai; feia una hora quieta torbada, tan sols, per la fressa que feien els pardals i les orenetes xisclant i volant cel amunt i cel avall sense parar. Tots el veïns de l’encontrada contemplaven meravellats el canvi que en una nit havien experimentat aquells paratges. De la majestàtica amplada d l’aigua d’abans, tan sols en restava el llot…

Mur interior 3Ara, centúries més ençà, al bell mig del fondal hi passa, mansament, un corrent d’aigua cristal·lina. Del mur de roques que abans junyia els dos pics no en queda ni rastre, però la muntanya de l’esquerra, abans de corbes molt suaus, d’ençà d’aleshores, s’hi veuen tres geps encastats: són les tres rocasses gegantines que el diable va arrencar de la muralla que aturava l’aigua per precipitar-les sobre el faldar de la serra. D’aquell dia estant, de la susdita muntanya, se’n diu Els Moions i d’aquell indret conegut com Aqualata, ara, juntament amb les terres del seu entorn i de les serres que l’envolten s’anomena La Conca d’Òdena i al bell mig, tocant a l’aigua d’hi asseu la industriosa ciutat d’Igualada.

A -Mapa situació 2 Les fotografies son del pantà petit prop de Les Perellades l’embassament d’Aigües potables d’Artes del Municipi de Santa Margarida de Montbui    

Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé