Avui dia de Sant Jordi, la seva Llegenda

Avui diada de Sant Jordi, us he preparat tres articles

Us l’explico …

“ Que per les terres de Montblanc hi vivia un drac ferotge que tenia aterrida tota la població de la comarca.

El drac terrible feia anys que devorava persones i ramats sencers de bestiar i ningú podia viure tranquil.

Un dia el rei va decidir buscar una solució al problema: per poder portar una vida normal havien d’aconseguir que el drac no tingués gana i per això es va decidir que cada dia oferirien a la bèstia una persona escollida a l’atzar i així la resta dels vilatans podrien viure tranquils, almenys aquella jornada.

La sort va voler que la primera víctima en sacrifici fos la filla del rei. La jove i bella princesa va entrar en desconsol, però també tot el poble que l’estimava i l’adorava i que va demanar clemència al pare de la noia.

Però el rei, fidel a les seves decisions, va acceptar el que l’atzar havia marcat i amb tota la seva pena va enviar la seva estimada filla cap a la cova del drac per al seu sacrifici.

Però de sobte, muntat en un cavall blanc, va aparèixer un cavaller. El seu nom era Jordi i venia a salvar la princesa i tota la població de Montblanc.

Va lluitar de la manera més heroica i valenta contra el drac i, finalment, va aconseguir travessar-lo amb la seva llarga llança.

D’aquesta manera el cavaller no només va vèncer el drac i va alliberar tota la població d’aquell horror, sinó que també va salvar  la princesa d’una mort segura.

La Llegenda també explica que, de la sang que en brollà, en sorgí un preciós roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai.

Tot seguit, el cavaller en tallà una i l’oferí a la princesa. “

 

 

Aquesta bonica llegenda de Sant Jordi, ha sigut adaptada gràcies a la nostra col·laboradora, Joaquima Pellicer i Solà

Fotografies: Ramon Solé – Arxiu Rasola

La Llegenda de la Font del Canari de Barcelona

Aquesta Font del Canari de Barcelona, no, no la busqueu que no la trobareu..!. Ens preguntem avui en dia, si va existir o no aquesta Font ? Segons es diu sembla probable que existís fora de les muralles de l’antiga Barcelona, entre 1500 i 1700, any mes o any menys…Era anar a fer un passeig per fora de Barcelona, i sobre tot quan era l’estiu, anaven a La Font del Canari a beure l’aigua  fresca i passar la estona a sota de l’arbreda.Segons la llegenda, per aquelles èpoques havia un home propietari d’un comerç, que no sabia on amagar les monedes que tenia d’Or, i al final va decidir fer ho dins de la mina de la Font del Canari.Al poc temps, la gent que anava a la Font, va veure un fenomen estrany, l’aigua sortia de color groc, varen mirar dins de la mina i es va descobrir una gran Caixa plena de monedes d’Or, que es van repartir, l’avar comerciant és va arruïnar…

 

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

Les dues llegendes de l’ermita de Santa Magdalena de Conangle de les Masies de Roda

  • La llegenda del pou de Santa Magdalena diu que a Santa Magdalena, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou, i quan la canalla mirava cap avall veien els ullets dels nens que des de dins el pou els miraven. Quan veien això és que havia arribat el temps de sortir i llavors la llevadora treia les criatures del pou.

  • La llegenda del Sant Crist de Santa Magdalena diu que a dins de l’ermita hi havia antigament la imatge d’un sant Crist que era molt estimada. Segons la tradició a aquesta imatge, que fou cremada durant la Guerra Civil, li creixien les ungles i era l’ermitana l’encarregada de tallar-les-hi. Era molt venerat per a les dones prenyades. També el treien quan convenia que plogués.

 

Recopilació de les dues llegendes : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Ramon Solé

Llegenda del Cavall Bernat de Montserrat

Muntanya de Montserrat – Any 1920

Hi ha varies versions d’aquesta antiga Llegenda, segons qui l’explica, jo us faig ressenya d’aquesta manera :

“Heus ací ja fa molt temps, que hi havia un boscater que vivia en un poblet dels voltants de Montserrat. Es guanyava la vida tallant i venent llenya que recollia dels boscos de la muntanya. Era una feina dura i sacrificada, ja que es passava el dia aterrant arbres a cops de destral i transportant fatigosament els feixos als pobles de la plana, vora el riu.

 Per això el llenyataire va fer un tracte amb el diable que li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta feina.

 – Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat- deia el llenyataire al cavall !. –  i com un llamp el cavall portava la llenya a baix…

Cavall Bernat al fons a l’esquerra

 Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de característiques similars.

 El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat, i que si no complia, se n’havia d’anar a viure amb ell a l’infern.

 Davant d’això, la seva muller va pregar a la Mare de Déu de Montserrat i una llum va omplir l’indret.

 Després de l’ensurt, el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu lloc s’alçava una gran pedra assenyalant el cel.”

El Cavall Bernat !!!

 

Recopilació de La Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

 

La Llegenda de les coves del Mont

Les coves del Mont, eren un cau d’encantades.

Un dia un pastor va enamorar-se d’una i s’hi va casar. Va tenir dos fills i sempre van nedar en gran riquesa i felicitat.cova_01

Un dia mentre la mare pentinava els noiets se li va trencar la pinta.

El pastor, enfadat, li digué que ja no hauria d’ésser encantada.

La mare va fugir i ell mai més no la va veure. Cada dia tornava i pentinava la mainada amb una altra pinta.

Un dia el pastor la hi amagà i encarregà als menuts que quan tornés li diguessin que ell tenia la pinta i que si la volia, la hi anés a demanar.img-20161031-wa0017_01

L’encantada, en saber-ho, se’n va anar i no la van veure més.

 

Joan Amades – Editorial Farell

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda – El perquè de la Ribera Salada

Asseguren els vells que la comarca de la Ribera Salada, en temps llunyans, era una esbarjosa plana suaument inclinada des del Prat d’Estaques a les ribes del Segre terra fecunda, brodada d’un seguit de trenes d’aigües.dscn6227_01Esdevingué una hora malastruga :

“ Un terratrèmol sotraguejà la comarca i arreu esllavissaments i timbes feréstegues, pedres punyents i còdols cantelluts, noses pels camins, neguits pels conreus; les terres perden les trenes d’aigua que s’enfonsen pels fondals, fatídic record perenne, les deus d’aigües es tornen, o brollen salades i les gemades aigües que del Querol a la serra de Cambrils nodrien la sonora i abundosa ribera d’An, que fecundaven tota la comarca, es convertiran en ribera d’Altés, i amb completa, absoluta repugnància, anomenaren la “Ribera Salada”.dscn5486_01

No poden negar els veïns el canvi i el càstig, les seves aigües cremaven les plantes de les hortes i les vores restaven eixarreïdes i cremaven les sargueres dels seus arenys, el animals morien…cam01257_01Malastrugança que perdura fins que treuen la sal de les aigües de Sant Quintí i s’acaben les ironies sagnants dels pagesos dels environs que mofaven les collites, els atuells i els ases amb que les treballaven.cam01307_01( Les fotografies no és correspon al lloc de la llegenda)

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

La Llegenda : El Gorg blau

Segons és diu, es troba pel camí de Sarrià de Ter a Torroella de Montgrí.  En altres temps havia estat un senzill toll de poquíssima fondària.dscn7728_01Un dia un fadrí prengué una peça de roba d’unes goges quan estaven rentant i que vivien en una cova propera.dscn6287_01Les goges, per castigar-lo, el tiraren dintre el sot i demanaren que el seu fons es fes insondable perquè mai més no pogués sortir-ne.img-20161031-wa0006_01El sot es tornà gorg i l’aigua té un color blau, de tant toll que hi havia.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de llegenda i Fotografies : Ramon Solé

Llegenda – Les aigües de Tarragona

Un pastor pirinenc visità un dia la ciutat de Tarragona i en beure aigua d’una font,  reconegué que tenia el mateix gust que la d’una altra font muntanyenca propera on ell guardava les ovelles. Sospità que pogués ésser la mateixa aigua.benasque-balneariDe retorn al seu país, desvià el corrent  de la font abundosa i ben aviat la ciutat de Tarragona es quedà sense aigua. Es produí un greu conflicte que no se sabia com solucionar-ho les autoritats de Tarragona.ft-placa-catedralEs presentà el pastor de nou a Tarragona i s’oferí a tornar l’aigua si li donaven una forta quantitat de diners i fou acceptada la seva proposició. Ell tornà al seu país, encarrilà novament l’aigua de la font de muntanya i la ciutat de Tarragona tingué aigua bona una altra vegada.angelica-f-los-ignacios-1

Joan Amades -Editorial Farell

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font del Vedell d’or

Són així anomenats uns enderrocs que hi ha al peu de la muntanya de Montjuïc, propera a Girona. La Font del Vedell d’or, havia rajat de la boca d’un vedell de pedra, la font era molt concorreguda.bou-1_01Un dia el diable va embruixar l’aigua i per atreure més la gent canvià la tosca pedra del vedell per un gran i preciós vedell d’or, de boca del qual rajava també aigua. La gent, però, veié en el canvi una intervenció diabòlica i no acudí a la font. Irat el Diable en veure el seu fracàs, un dia enrunà la font i fugí enfellonit muntanya de Montjuïc amunt.dscn7235_01La font resta encara com la deixà en Banyeta, tot un munt de rocs i a sobre a nascut un arbre. A la muntanya es veuen encara les petjades que feia el Diable en sa fugida.dscn7237_01

Joan Amades  (Costumari Català)

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

(Nota : Les fotografies no corresponent a la llegenda)

La Llegenda de les bruixes de la balma de la Quintana i els temporals

Us passo una altra llegenda de El Lluçanès i que diu així :

Les reunions que celebraven les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de “samaniat”.

Un d’aquests indrets era la balma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a ser ple.

Quan hi havia un temporal sortien de la balma i anaven fins a la Gavarresa, un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per als seus conjurs.DSCN5362_01Quan el temporal arribava damunt mateix de la Gavarresa, sortien de l’aigua i pujaven damunt de les bromes. Si el temporal no travessava la Gavarresa, no hi tenien res a fer; si aconseguien que el temporal travessés la Gavarresa de llevant a ponent, pedra segur. La pedregada que queia destrossava totes les collites.

La pagesia de la banda de llevant afirmava :

“ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada”. CAM00951_01Si els campaners dels pobles tocaven ben fort les campanes, entre el fum i el so de les campanes, les bruixes quedaven molt atabalades.

Aquesta creença va arrelar de tal manera que encara avui hi ha persones que hi creuen…!

 

Recull de la llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé