La Llegenda del Pesca Llunes de Sant Feliu de Pallerols

Des de temps immemorials, les avies explicant als seus nets, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un noi de Sant Feliu vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades del riu.Tan embabaiat en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi.Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: Noi, què voleu fer?  Pescar la lluna…?El xicot avergonyit es va marxar, potser pensant en tornar-ho a intentar-ho en la propera nit de Lluna plena…

 

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Llegenda de la Font de Canet d’Adri

Moltes llegendes sobre les dones d’aigua, son en llocs com escenaris naturals d’arreu de Catalunya.Una d’aquestes és el cas de La Llegenda de la Font de Canet d’Adri, on es diu que allí vivien dones d’aigua, aquestes eren sempre joves i francament molt belles…, a les nits sortien de les coves on passa la riera i anaven a rentar la roba tot cantant.La font allí existent, és diu que si us renteu la cara o el propi cos amb la seva aigua mantindreu una pell jova que no semblareu la edat que teniu…Llàstima que sols es una llegenda…!  Podria ser que fora veritat …? Axó us deixo a vosaltres quan visiteu aquest lloc natural.

Recull de la llegenda, Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

 

La Llegenda : Ull de Ter

Un any fou tan eixut, que pel Pirineu gairebé no es trobava gota d’aigua per a beure. Una nit un vellet trucà a la cabanya d’un pastor per oferir-li una olleta que en tenia i que havia anat a cercar moltes hores lluny.En acomiadar-se, el vellet, lliurà encara al pastor una bota d’aquella aigua i li digué que era inextingible i que, per més que en begués, sempre rajaria. S’escaigué, però que passant pel cim d’una muntanya, al pastor li caigué la bota, que rodolà rostos avall i féu seguir un gran nombre de  pedregam; en arribar a la vall restà enterrada pels rocs i no fou possible trobar-la. Però en el pedregar sortí un gran doll, que és el que hom conta donà origen al riu Ter.El vellet era Jesús, que agraït als pastors perquè van ésser els primers a visitar-lo quan va néixer i  a consolar la seva mare en aquell trànsit, els ajuda sempre que es troben en treballs.

Afegeix la veu de la tradició que el Ter, després de lliscar manyagament per la plana, féu cap a la platja, vers l’Empordà, on trobà una fondalada immensament gran, que va arribar a omplir a força d’abocar-hi el seu corrent, fins a formar una gran mar, que per està voltat de terra rebé el nom de Mediterrània.

Costumari Català – Joan Amades

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

 

 

La Llegenda de l’espasa d’en Soler de Vilardell

dscn8246_01Con dèiem ahir, avui us donaré a conèixer aquesta particular Llegenda pròpia de les contrades de Sant Celoni, on és diu que deurien haver passats els fets… :

“ Fa molt de temps, pels entorns de Sant Celoni hi havia un drac

ferotge que tenia atemorida tota la contrada i molts viatgers

que passaven pel camí ral morien a les seves urpes.

 Al peu del Montnegre, hi vivia en Soler, senyor del petit

castell de Vilardell. Un dia, un pidolaire va trucar a la porta

demanant aliment i en Soler va anar a buscar un pa, però quan

va sortir ja no va trobar el pobre.dscn8245_01 Al seu lloc hi havia una espasa magnífica.

En Soler, sorprès, es va afanyar a provar-la. Va donar

un cop a un roure i es va partir. Quan va colpejar una

gran roca també es va trencar sense cap esforç. dscn8361_01El cavaller va entendre que aquella era una espasa de virtut i que la hi havien fet arribar del cel amb un objectiu: matar el drac.

 L’endemà va anar a l’església de Sant Martí de Pertegàs

per encomanar-se a Déu i va sortir cap a la roca del Drac, el

cau de la fera, protegit amb una armadura lluent i l’espasa de virtut.

 Quan va ser davant del drac, aquest es va espantar

en veure’s reflectit en l’armadura i l’escut, que brillaven

com miralls. Aprofitant el desconcert, en Soler de Vilardell

va alçar l’espasa i li va tallar el coll.dscn8244_01Satisfet de la gesta, va anar a trobar la gent de Sant Celoni,

que l’esperaven amb ànsia al portal de la Força.

Aleshores, alçant l’espasa amarada de sang proclamà:

 “Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has migpartit la roca,

                                                          i el drac també”.dscn8241_01En Soler de Vilardell es va equivocar i va donar més

importància al seu braç que no pas a l’espasa de virtut,

que era la que havia guanyat el drac.

 Aleshores la sang que regalimava de l’espasa el va emmetzinar i li va causar la mort.

 Les paraules que havia d’haver dit eren:

 “Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has migpartit la roca,

                                                            i el drac també.”dscn8238_01La llegenda té un final agredolç, ja que acaba amb la mort

dels dos protagonistes, però és un bell al·legat contra l’orgull

i la supèrbia. Històricament l’espasa de Vilardell, que era una

espasa de virtut, va ser molt apreciada a l’època medieval. Va

anar a raure a l’armeria dels comtes de Barcelona, segons consta

al testament del rei Pere el Cerimoniós, i va servir per guanyar

diverses batalles…”

dscn8243_01

Per veure els símbols d’aquesta llegenda podeu consultar a:

http://relatsencatala.cat/relat/simbols-de-la-llegenda-del-drac-de-vilardell/1029495

 

Informació obtinguda de l’Ajuntament de Sant Celoni

Recopilació de la Llegenda : Ramon Solé