Historia del Parc de la Font de la Vaca de Caldes de Malavella

La Font de la Vaca és una font situada a la urbanització La Granja, al Parc de la Font de la Vaca del municipi de Caldes de Malavella.

Us passo dades Històriques :

L’estiueig de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX tenia un caràcter elitista, ja que es limitava als sectors benestants de la societat. Anava lligat a pràctiques curatives i també començava a ser una activitat de lleure.

La millora en els mitjans de transport va contribuir a consolidar els nuclis d’estiueig cosa que tingué un fort impacte en l’urbanisme i l’economia dels pobles amb aigües termals.

El parc de la Font de la Vaca forma part de l’ambiciós projecte urbanístic promogut per Miquel Picó i Jou als anys vint, de materialitzar una urbanització de caràcter residencial a nomenada “Colònia La Granja”.

És de color gris i el seu brollador està situat dintre d’una fornícula decorada amb ceràmica blanca trencada i flanquejada per pilastres motllades. A sobre de la fornícula uns esgrafiats geomètrics i una ceràmica amb el dibuix en color blau d’una vaca.

Cos central coronat per una cúpula decorada amb ceràmica trencada de terra cuita vitrificada i un element de gerreria. Una cornisa petita amb dentallons separa la cúpula de la resta. Els cossos laterals tenen una petita balaustrada.

A una altre sector del parc podem veure una caseta de pou de planta hexagonal, de maó vist, amb coberta piramidal.

El Casinet de la Font de la vaca, data de l’any 1925, vinculat a la Font de la Vaca i el parc del seu entorn funcionava com a punt de trobada per als estiuejants de Caldes i especialment per als de la urb. de la Granja, és una petita edificació aïllada d’una sola planta i d’estructura pentagonal amb façanes ben decorades i amb joc d’obertures i balconades amb potent teulada sostinguda per un magnífic encavallat de fusta.

El 2006 l’Ajuntament va promoure la seva rehabilitació per a finalitats i usos culturals.

La Font de la Vaca és  una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia. Ajuntament de Caldes de Malavella

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem una ullada fora de Catalunya : Jardines de La Granja de Segovia

Los Jardines de La Granja de Segovia están en el Palacio Real de la Granja de San Ildefonso en la Plaza España, 15 de Segovia.

El Palacio Real de la Granja de San Ildefonso es una de las residencias de la familia Real Española y se halla situado en la localidad segoviana de Real Sitio de San Ildefonso.

Está gestionado por Patrimonio Nacional y se encuentra abierto al público.

El Real Sitio de La Granja está situado en la vertiente norte de la sierra de Guadarrama, a 13 kilómetros de Segovia, y a unos 80 kilómetros de Madrid.

Su nombre proviene de una antigua granja que los monjes jerónimos del monasterio de El Parral tenían en las inmediaciones.

En 1719 el rey Felipe V mandó construir una capilla en sus alrededores, «sin demoler cosa alguna de lo antiguo»​ lo cual explica, según Eugenio de Llaguno en su Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su Restauración, publicada treinta años tras su fallecimiento por Juan Agustín Ceán Bermúdez en 1829, «su irregularidad» y el hecho de que sea «un conjunto de añadiduras».

Los reales jardines con una extensión de ciento cuarenta y seis hectáreas, los jardines rodean el palacio y son uno de los mejores ejemplos del diseño de jardines de la Europa del siglo XVIII.

Fueron diseñados por el jardinero francés René Carlier, que usó las pendientes naturales de las colinas que circundan el palacio como ayuda para la perspectiva visual

y como fuente de energía para hacer brotar el agua de cada una de las veintiuna fuentes monumentales que decoran el parque.

Carlier falleció en 1722, y su trabajo fue continuado por su compatriota Esteban Boutelou I (en francés Étienne Boutelou).

Al contrario que en Versalles, donde tenían muchos problemas para conseguir la presión del agua para las fuentes, en el Palacio de la Granja se utilizó la propia pendiente natural del terreno para conseguir una presión no vista hasta entonces en la época lo que permite que algunas fuentes superen los 40 metros de altura.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel