Historia de la Font de La Mina de Caldes de Malavella

L’aigua termal de la Font de la Mina, també coneguda com la del Raig d’en Mel o d’en Xiberta, brolla a una temperatura propera als 60 graus i prové del manantial del Puig de les Moleres.

El vincle de Caldes de Malavella amb l’aigua és latent a tot el poble però resulta especialment evident a l’entorn de la Mina, un espai situat al carrer de Trasmuralla que exemplifica diferents usos socials d’aquest element

d’una banda, l’apreciada font d’aigua termal i, de l’altra, els antics safareigs on es rentava la roba.

Us passo la seva historia :

Tot i no ser la més antiga, és una de les fonts més populars de Caldes i va sorgir arran d’una extracció de terres feta per dessecar un camp pantanós.

Això passava a mitjans del segle XVIII, després que les fonts del poble deixessin de rajar com a conseqüència d’un terratrèmol produït l’any 1755.

Foto de INSPAI

Aquesta aturada va ser temporal i un cop restablerta la normalitat es va comprovar que al sector de les Moleres sortia aigua calenta: era, doncs, una tercera déu d’aigua termal que s’afegia a les del Puig de les Ànimes i de Sant Grau.

La descoberta va portar a crear una mina i, posteriorment, a la canalització de l’aigua i a l’obertura de la font pública que avui continua sent un dels llocs més visitats de Caldes.

A mitjans del segle XIX l’aigua termal de la font de la Mina es va canalitzar per a donar-li un ús balneari.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ft.-de-la-mina.jpg

Al costat hi ha uns antics safareigs creats a principis del segle XX sobre la riera Lleixiu, un nom que prové del convenciment que l’aigua de Caldes té molt bones propietats per rentar la roba.

Aquests rentadors formen part del conjunt de la font de la Mina, que es completa amb una zona enjardinada que convida a asseure’s i assaborir l’aigua termal.

La Font de la Mina és una font situada al nucli urbà de Caldes de Malavella inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

L’historia de la Font o Font Baixa d’Espluga de Francolí

La Font Baixa  esta situada en l’avinguda de Catalunya o carretera T-700 d’Espluga de Francolí.

Us passo dades històriques d’aquesta Font :

Es diu que ja existia el 1151, podria ser que estigues enllaçada amb la gran deu de la Font Major.

L’estructura va ser reconstruïda el 1852, moment que es va aprofitar de tenir  11 canelles a ser ampliades fins a les 17 canelles que podem veure actualment.

L’any 1954 l’ajuntament va portar a terme unes obres posant l’escut de la vila i posaren les boles de pedra a les pilastres.

Aquesta Font Baixa disposa d’una  allargada  paret de carreus que curiosament,  forma com un semi-cercle.

En cada extrem hi ha una columnes llises rematen els extrems, podeu veure dues figures que com a gàrgoles que sobresurten de la paret.

Durant l’any 1956 les canyelles de bronze van ser robades, l’ajuntament va posar unes de ferro.

En l’actualitat, destaca el perímetre que dona al carrer, una reixa o barana de ferro forjat, obra del reconegut ferrer espluguí Ramon Martí Martí, Biel.

Varis plataners donen ombra a l’explanada de la font

i al seu costat hi ha un bar, que a l’estiu es un lloc molt concorregut i fresc.

Text i imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Historia dels Brolladors de Caldes de Malavella

Avui us presento dos articles

Les aigües termals de Caldes de Malavella són conegudes des de l’època romana.  Al segle I d.C., amb la romanització, Caldes esdevingué nucli urbà gràcies al fet de tenir aigua calenta. És així com Caldes es convertí en una important estació termal anomenada “Aquis Voconis” i, posteriorment, amb l’estatut del dret llatí, Caldes passà a ser municipi: “Aquae Calidae”.

És a la segona meitat del segle XIX que Caldes es convertí lentament en vila balneària. Els brolladors que ho feren possible vénen emmarcats per l’existència de tres turons que configuren una línia de ponent a orient que inclou totes les fonts termals de la població:

  • En primer lloc el Puig de les Ànimes, que contenia a més de dos brolladors, la font de la “Cantera”, la font Xica i la font del Fetge.
  • Al mig del nucli urbà, en el Puig de Sant Grau, s’hi ubicaven les fonts que tradicionalment havien estat objecte d’explotació dels veïns: els Bullidors, el raig de Sant Grau, la font de l’Hospital i la font de Sant Narcís o d’en Pla.
  • Per últim, i prop del Puig de les Moleres, la font de la Mina o d’en Xiberta i el Raig o rec d’en Mel, descobertes el 1829 quan s’obrí una mina o rasa per tal d’assecar un camp pantanós.

El Brolladors, és una font pública d’on brolla aigua termal a 56º, procedent del Turó de Sant Grau.

Per la situació d’aquesta font, es creu que era la surgència que abastia d’aigua les Termes Romanes.

Ells veïns anaven als brolladors a buscar  aigua per l’ús propi, no tant sols per  beure sino per cuinar , i algunes persones venien l’aigua en tines als pobles de les rodalies transportant-ho amb els seu carros.

A finals del segle XIX, el brollador va ser adquirit per l’industrial Pau Estapé, demanant a l’ajuntament que una bona part de l’aigua fora per l’explotació.

Així durant l’any 1902, va començar a embotellar l’aigua amb el nom de “Vichy Caldense”,  però va haver problemes legals amb el nom i va canviar-ho a “Agua Xala” i finalment, l’any 1912, per “Agua Imperial”.

Cal destacar les seves propietats curatives, són apropiades per al tractament de malalties com :

reumàtiques, dispèpsies, hepatitis, fractures, ferides, i al mateix temps són recomanades per tal de regular les alteracions de l’aparell digestiu, urinari i circulatori.

Contràriament al que popularment es pensa, l’aigua amb gas de Caldes, que sorgeix a una temperatura superior a 50º, no afavoreix una pressió arterial alta, sinó que redueix el risc cardiovascular.

 

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Malavella i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Imatges antigues : Arxiu Rasola

Historia de la Font de Sant Narcís de Caldes de Malavella

Avui us presento dos articles

L’any 1845, les aigües de Caldes van ser declarades d’ús públic degut a les seves qualitats salutíferes i de manera tradicional tant els caldencs, com els veïns de les poblacions properes o més llunyanes s’han acostat a les fonts termals de Caldes per a aprofitar-se’n de les propietats de les aigües.

Al Turó de Sant Grau li corresponen diversos sortidors o fonts: Font d’en Pla o de Sant Narcís, Els Bullidors, Raig de Sant Grau o de la Roqueta, Font de l’Hospital i Can Manegat.

El brollador de Sant Narcís va obtenir l’autorització per a exportar les aigües amb el nom de “San Narciso” el 1870, aleshores de propietat de la família Pla i Deniel.

La Font de Sant Narcís o d’en Pla era en el primers temps coneguda com la Font de Santa Cecília. L’aigua brolla a una temperatura pròxima a 60º,  és ferrosa amb sofre.

Durant el segle XX la propietat va canviar de mans en diverses ocasions.

Es de la mateixa propietat l’Aigua Imperial.

El seu origen es remunta a l’any 1916, quan l’industrial Pau Estapé va rebre l’autorització per començar a envasar i comercialitzar l’Aigua Imperial.

Va ser el mateix Pau Estapé qui va promoure l’excavació de les termes romanes i les va convertir en bandera i logotip de la seva empresa embotelladora d’ Aigua Imperial, precisament ubicada a l’altra banda de la muralla del castell medieval.

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Malavella i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Guia del Rec Comtal – Caminant pel Rec i la Seva Història

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : HERNÁNDEZ MARCH, ENRIC

Editorial: VIENA

Any d’edició: 2019

Matèria: Història de Barcelona

ISBN: 978-84-17998-00-4

Pàgines: 168

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 25,00 € – IVA inclòs

Sinopsi

Aquesta guia ens porta per la història viva d’aquesta infraestructura hidràulica mil·lenària, ens n’explica els antecedents i ens proposa un recorregut a peu per les seves traces: des del naixement a Montcada i Reixac, on les aigües encara avui flueixen a la superfície, passant pels barris de Can Sant Joan i Vallbona, on la sèquia rega les darreres hores urbanes de la ciutat, fins a arribar a les restes arqueològiques del Born.

Un viatge per una canalització que movia molins i regava hortes mentre les seves aigües, com un riu, dibuixaven la ciutat que avui coneixem.

 

Recull del Llibre: Ramon Solé

L’antic Pou de Santa Mónica de Barcelona

El Convent de Santa Mònica és un dels convents que, fruit de la reforma tridentina, s’establiren a la Rambla barcelonina a partir de mitjan segle XVI i contribuïren a la seva urbanització.

Us passo breument dades mes destacades de la seva historia (*) :

  • Els agustinians s’establiren a Barcelona el 1618, fora muralla.
  • El 1619 adquiriren una nova propietat, vora el portal de Santa Madrona, on bastiren una petita església,
  • Beneïda el 18 de desembre d’aquell mateix any.
  • L’obra del temple definitiu s’inicià el 1626.
  • En la postguerra, després de la destrucció de l’església el 1936, el claustre fou utilitzat com a església provisional.

El pou o cisterna que hi havia al mig del pati, i que datava del 1804, fou desmuntat.

Sols tenim aquestes imatges com a testimoni, de finals del segle XX.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu històric Rasola

(*) per a mes informació sobre aquest Convent de Santa Mònica podeu accedir i consultar al Blog Rasola de : Terra, aigua i racons. – Article publicat el 25/09/2019.

L’historia de les Fonts de Mas Miquel de Valls

Com a cada dissabte us passo tres articles

Mas Miquel és una antiga masia del municipi de Valls, situada al costat de la carretera N- 240 A, a tocar del Torrent de Catllar.

Fotografia : B M.E. Gimenez – 1983 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • El 1740, el Mas Miquel era propietat de la família Mora, que el va vendre a Rafel Miracle, curtidor de Valls, el 1741.
  • El 3 de setembre 1743 va ser cedit a Francesc Vives, i des d’aleshores ha passat en heretat.
  • Sembla que el nom li ve del primer resident, a qui deien “Miquelet del Tupiner”, però no hi ha la total certesa.
  • El fet cert és que en 1741 ja era conegut per aquest nom i també pel de “Hort de les Fonts”.
  • Tant propietaris com llogaters es dedicaren al conreu de la terra.

  • La fama li ve de finals del segle XIX i principis del segle XX, quan passà a ser un lloc d’esbarjo familiar on els vallencs anaven a berenar, es feien concerts, entre d’altres.
  • Fou un lloc molt concorregut fins a la Guerra Civil Espanyola, però també després del conflicte conegué un període de gran popularitat: s’hi instal•là un bar, s’hi feien balls els diumenges,
  • El 1967 encara era un lloc de reunió i fins i tot es parlà de convertir el Mas Miquel en un parc públic.

L’espai està constituït per una àmplia zona de vegetació al voltant d’un edifici, el Mas Miquel.

Fins no fa gaires anys, el conjunt comptava amb una sèrie de fonts, fins a 26 canelles, que en completaven el caràcter d’indret d’esbarjo popular.

L’edifici del mas és d’estructura simple.

Disposava d’un notable safareig, on les dones del mas rentaven la roba.

Té coberta a dues vessants i obertures rectangulars, distribuïdes asimètricament.

Us passo un article de Tarragona.digital, de com estava aquesta zona del Parc de Mas Miquel :

https://tarragonadigital.com/alt-camp/mas-miquel-valls

I us passo la recuperació d’aquest espai i les fonts, es un article de infocamp.cat :

https://infocamp.cat/arxiu-seccio-medi-ambient/item/31434-valls-comenca-a-obrir-els-torrents-a-la-ciutat

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i imatges : Ramon Solé

Llibre recomanat : El llop a Catalunya – Memòria, llegenda i història

Fitxa Tècnica :

Autor: Manent i Segimon, Albert

ISBN: 978-84-9779-224-0

Pàgines : 240

Tapa : rústica

170 x 240 mm

Col·lecció: Guimet Nº 81

Data de publicació: Novembre 2004

Preu : 17,00 €

 

Epíleg

El llop fins a la darreria del segle XIX es passejava arreu de Catalunya i fou el darrer competidor de l’home amb el qual es podia enfrontar i vèncer-lo. La seva omnipresència i la mala fama que ha tingut i encara té n’han fet un mite de la por. Van ésser sobretot els atacs contra els ramats allò que va promoure una campanya per perseguir-lo i caçar-lo. S’inventaren tota mena de paranys i es feren grans batudes.

No obstant això, trobem la figura del “llobater” que els amansia i dominava. S’han exagerat molt els atacs contra persones amb víctima mortal. El llop seguia l’home, sobretot quan rondava la gana, però durant un segle llarg s’han comptabilitzat unes cent persones devorades pel llop.

I s’ha de subratllar que la guerra contra la fera es dugué fins a l’extermini i finalment amb el verí més eficaç.

Vuit-cents topònims de l’apèndix certifiquen aquesta omnipresència llopera.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Torre i dipòsit d’Aigua del carrer Transversal de Terrassa

Aquesta Torre o Dipòsit d’Aigua, esta situada dins d’una propietat privada en el carrer Transversal, 22 de Terrassa; el dipòsit  és de 25.000 litres de capacitat i amb una alçada de 14 metres.Es diu : Els Amics – cooperativa de consum d’aigua, esta gestionada pels mateixos veïns, creada en 1929, per subministrar aigua als habitatges de les rodalies.Us passo un article aparegut en l’any 2015, on Malarrassa.cat, fa detall de la seva llarga historia :

https://malarrassa.cat/2015/09/09/els-amics-cooperativa-de-consum-daigua-gestionada-pels-veins/

Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Aqüeducte de Ciutat Meridiana i la seva historia

Mireu la Nota informativa dels Blocs Rasola, aparaguda a les 00,05 d’avui, Gracies

Nou Barris, és situat al peu de les muntanyes de Collserola, sempre ha tingut infraestructures vinculades amb l’abastiment d’aigua de Barcelona, que han deixat un llegat arquitectònic sorprenent.

Un dels principals exponents és l’aqüeducte de Ciutat Meridiana, avui dia en desús, que s’eleva imponent en el districte.

A finals del segle XIX Barcelona creixia i l’antic rec Comtal i els pous resultaven insuficients per satisfer la creixent demanda d’aigua.

Rec Comtal

Per aquest motiu van sorgir iniciatives públiques i privades per portar aigua a la ciutat.

A Nou Barris es van dur a terme tres actuacions importants:

  • les conduccions privades d’aigües del Vallès
  • de Dosrius.
  • l’aqüeducte públic Alt de Montcada.

A més, hi havia altres canalitzacions que pertanyien a petites companyies de Sant Andreu, a mines de masies i particulars.

L’aqüeducte de Ciutat Meridiana forma part de les conduccions privades d’aigües del Vallès.

El canal va ser projectat per Andreu Marí, qui posseïa drets sobre les aigües a les rieres de Ripoll i de Caldes, i va ser finançat pel banquer Manel Girona.

L’aqüeducte del Baix Vallès feia més de 18 quilòmetres i conduïa més 1.700 metres cúbics d’aigua cada dia.

Aquests aqüeductes utilitzaven les carenes de la muntanya de Collserola per poder facilitar-ne la penetració des dels afores fins a l’interior de Barcelona.

Encara es poden veure els Aqüeductes amb què salvaven els desnivells de les rieres, estant situats a :

  • Aqüeducte del carrer Palau Solità
  • Aqüeducte del carrer Llerona.
  • Aqüeducte Torrent de la Torre Vella
  • Aqüeducte Torrent de Font Muguera
  • Aqüeducte Torrent del Bosc Llarg
  • Aqüeducte Torrent de Tapioles o del Cargol

L’aqüeducte de Ciutat Meridiana forma part d’una gran infraestructura hidràulica per abastir la ciutat.

L’any 1881 l’empresa va ser venuda a la societat Compañía de Aguas de Barcelona, qui se’n va fer càrrec.

Però quan la ciutat va superar el milió i mig d’habitants els aqüeductes es van veure superats i es va iniciar la canalització del riu Ter.

Algunes parts n’han estat restaurades, però encara a la muntanya hi ha trams dels antics aqüeductes que els veïns i l’arxiu històric de Roquetes – Nou Barris no volen que es perdin.

L’aqüeducte de Ciutat Meridiana destaca com un dels monuments històrics que conserva el districte.

Per aquest motiu, l’any 2012 l’Escola Mestre Morera va treballar en un projecte conjunt amb el Museu d’Història de Barcelona anomenat “Patrimonia’m”, que va servir per fomentar la conservació de l’aqüeducte de Ciutat Meridiana i fer-ne valer la rellevància històrica.

Abans, a principis dels anys 90 es va rehabilitar l’aqüeducte que passa per Ciutat Meridiana.

Anys després, el 2003, amb la construcció de la segona fase del Parc Central de Nou Barris, es va rehabilitar l’aqüeducte del parc i es va transformar en un pont que travessa un dels llacs.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé