La Font de la Capella es va pel camí que va del barri de la Capella a la Casa Llarga (Sector d’Ordal) i al camí de la serradora d’Ordal, després de la riera.
També és coneguda amb el nom de La Fonteta.
Dades històriques :
- La imatge de la Mare de Déu de Lorda, que es venera a l’interior de la gruta de la font, se sap que es trobava ja en aquest indret abans de 1936, any en què va desaparèixer i on més tard fou reinstal·lada de nou, segurament que per alguna persona que s’hi va amagar durant la Guerra Civil, segons testimoni oral de Regino Chamorra i de Rafael Camps, Marquès de Camps, recollits a HUERTA (1985).
Font situada dins d’una gruta artificial convertida en capella, on es troba la imatge de la mare de Déu de Llorda.
L’aigua raja dins d’una pica de pedra des del sortint d’una roca.
El sostre està cobert amb una volta de totxo i pedra.
Una porta de ferro, flanquejada a banda i banda per parets de pedra seca, tanca el recinte de la cova-font.
La part superior de la cova està envaïda per heures
Uns 10 m. al costat de la cova es veuen restes del que fou un safareig públic.
Existeix un text que descriu amb precisió el lloc on s’ubica la font, recollit per Carme Huerta (HUERTA MARTÍN, 1985). Es tracta d’un fragment de les memòries de Ramon Solsona i Cardona, nebot de mossèn Isidre Solsona, que fou rector de la parròquia de Sant Esteve d’Ordal fins el 1924:
“(…) Des d’allà caminava instintivament cap a la “Fonteta”. Sens dubte que és el lloc més plaent, més deliciosament poètic de la comarca. Al final d’un passeig llarg (…) que des del parc de Can Ravella baixa en línia recta i en suau pendent fins a una placeta, es troba al fons una gruta artificial de la qual en altre temps rajava una font, que li ha donat el seu nom. La gruta està coberta de pedra, simulant estalactites, ara ja seques, però en altres temps s’hi havia infiltrat l’aigua cristal·lina, regalimant i caient en un llac de pedra que hi ha al fons. Sens dubte, els comtes d’Olzinelles ho tenien com a lloc d’esbarjo, segons ho confirmen la gran taula central de pedra i els bancs laterals, gastats pel temps i deteriorats per les mans bàrbares, malgrat la reixa de ferro forjat que tanca l’ampla entrada de la gruta (…)”.
De la taula de pedra esmentada en el text, avui ja no en queden senyals, però sí dels bancs, que encara resten adossats a la paret de la gruta.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Josep Anton Pérez
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 