La Dona d’Aigua del Figaró, real o llegenda ?

Avui us presento tres articles 

Era un diumenge de mitjans de gener, jo tenia com a objectiu anar a fer fotos, amb la càmera digital, d’unes fonts naturals al  poble del Figaró, al peu del Montseny.

Vaig agafar el tren de les 8,10 del matí i, amb poc menys d’una hora, curiosament , baixava tot sol a l’estació del Figaró.

No feia fred i amb un cel totalment blau, es presentava un dia magnífic.

Al costat mateix de l’estació vaig seguir la pista asfaltada que, en uns pocs més de quatre quilòmetres, ens porta fins el Mas del Montmany.

Abans d’arribar-hi, en una corba del camí, surt un sender que porta fins la Font de Montmany o de l’Estalviada.

Em va agradar a l’instant. Vaig fer unes fotos del conjunt de la vegetació, de la Font i del petit salt d’aigua que es recollit per un gorg.

Em va sorprendre la quantitat d’aigua que baixava per la torrentera, ja que feia temps que no plovia.

Vaig seure al costat de la Font i vaig començar a esmorzar.

En pocs minuts la boira era present i el sol s’enfosqui, curiosament, sols ho era en aquell lloc del torrent, i a la vegada vaig notar que entre la vegetació, a prop del gorg, algú m’estava observant … Vaig preguntar amb veu alta si hi havia algú,

va sortir una dona d’uns… trenta anys, prima, no massa alta, amb una llarga cabellera ben pentinada i ulls blaus. Em va sorprendre com anava vestida, amb una roba com blava i molt fina de seda transparent.

Tot seguit em va preguntar tímidament :

qui ets… i perquè fas fotos d’aquest lloc ?

Sóc en Ramon, respongué, i m’agrada molt fer fotos de tot el que està relacionat amb l’Aigua i la Natura.

I  tu,  qui ets ?    vaig replicar, desprès d’uns instants de silenci, digué,

sóc la Gorguina …una Dona d’Aigua del Puiggracios.

En aquells moments, no sabia si encara estava al llit tenint un somni i volia despertar-me, donat que tot allò no podia estar passant,  en canvi, em trobava ben… ben despert !     …i davant meu estava  … Ella.

Em vaig adonar que hi havia un silenci mai viscut abans per mi. Sols sentia la remor de l’aigua passant pel  torrent i el soroll que sortia de la font, interromput sols per les nostres veus, sobre tot per la d’ella, que era molt, molt… dolça!

Al meu cap s’estaven acumulant moltes preguntes que li volia fer. Era l’ocasió privilegiada de conèixer molt mes sobre elles, tot i que alguna cosa ja sabia per haver llegit sobre el tema, feia anys…

I vaig fer el pas,

Gorguina, puc fer-te unes quantes preguntes sobre  vosaltres, les Dones d’Aigua ?

Vaig rebre un Sí, per resposta.

Quines característiques teniu, les Dones d’Aigua ?

Som només éssers femenins, que habitem en indrets d’aigua dolça. Com a rius, torrents, gorgs, aigües subterrànies, estanys, fonts, pous, deus… i boscos molt humits. Com veus, arreu on hagi aigua dolça.

Segons on vivim, ens anomenem de diferent manera: als rius, les ondines i nàiades,  al bosc, les alseides, a les valls, les napees, a les grans muntanyes, les orèades, als boscos de roure, les dríades.

No és el cas de Catalunya, però les que viuen a la costa o dins la mar, són les nereides, i als oceans, les oceànides.

Ramon, tu hauràs sentit uns altres noms… són els que els humans coneixeu més popularment :

Aloges, goges, encantades, paitides, nimfes dels llacs, fades d’aigua, estunes… depèn molt del lloc de Catalunya on habitem.

Tenim certs poders màgics, tant per fer el bé com per castigar als humans. Compte! no som bruixes…! Algunes tenim una vareta màgica feta, això si, de la fusta d’avellaner. És l’única que ens val per fer els encanteris i encisos.  Som bones dones que ens agrada portar riquesa i benestar als humans.

En canvi, si som ofeses o enganyades, podem castigar els mortals.

Ah! parlant de mortals, dir-te que nosaltres sempre som d’aspecte jove, juganeres, ens agrada ballar, fer gresca al costat d’un gorg o estany, tot i que, en els transcurs de centenars d’anys, podem arribar a morir…

Moltes de les Dones d’Aigua que existeixen a Catalunya, són de les mateixes característiques físiques que jo. Ens agrada no aparèixer quan el humans esteu pel nostre territori, sortim sovint durant la nit de lluna plena, ens emmirallem amb l’aigua per pentinar les nostres llargues cabelleres daurades o pèl-roges.

De dia, en alguna ocasió com avui, amb un sol radiant, sortim dels nostres palaus o de les ciutats amagades dins les aigües o de les coves d’entre els boscos per rentar la roba i cantar cançons.  Com et deia, vivim en llocs inaccessibles pels humans, generalment en grups,  per protegir-nos millor.

Quan volem voltar una mica durant el dia podem transformar-nos en ocells, com merles d’aigua o orenetes.

En quins punts de Catalunya esteu?

De fet, arreu de tot Catalunya. Principalment, als Pirineus o en grans Muntanyes, com el Montseny, el Montnegre o el Puigmal entre d’altres. També a rius nets com el Noguera… i a pobles concrets, com Odèn, Sant Iscle de Vallalta, Vall del Freser, Gualba, Viladrau, Sant Hilari, Arbúcies, Riells, Sant Miquel del Fai, Porqueres, La Garrotxa, Caldes d’Estrac, Torroella de Montgrí, Masies de Voltregà, Puigcerdà…….

Era un no parar de dir llocs on habitaven! …I per últim, va dir,  Puiggraciós, on estàvem… i on ella vivia…!

Vaig mirar el rellotge amb compte per a no ofendre-la i em va semblar que el temps quasi no havia passat…

Em podries explicar alguna llegenda o historia?

Si! 

Puc explicar-ne de cada un dels llocs que t’he dit… Si és que tens temps per escoltar-me…!

Vaig comprendre de seguida que havia vist com mirava l’hora, i ràpidament li vaig demanar disculpes.

Així va ser com, durant una bona estona, anava explicant sense pausa una llegenda darrera una altra. Quasi no tenia capacitat de recollir tota la informació que m’estava facilitant.

Curiosament, en cap moment, em va explicar cap llegenda del lloc on ella vivia, Puiggraciós.

Semblava que era el moment de dir adéu. Ja ho estava allargant tot el que podia per estar mes estona amb ella.

Vaig fer-li una última petició:

Gorguina, em deixaries fer-te unes fotos al costat del gorg?

Ella va accedir, amb la condició que mai les ensenyés a ningú.

Allà es va quedar assentada al costat de la Font. Semblava que el sol, que havia tornat a sortir entre la boira, li donava un resplendor molt més brillant.

Vaig tornar pel mateix camí que havia anat. Durant el viatge de tornada amb el tren, tenia ganes de veure les fotos que havia fet, sobretot on ella, Gorguina, sortia.

Els meus pensaments, però, estaven traint la promesa. Volia ensenyar les fotos de la Gorguina  a la família, als amics, als companys de feina… fins i tot, per que no, publicar-ho al diari o anar a la TV…

A casa, no vaig esperar ni un moment, i un cop passades totes les fotos digitals a l’ordinador, vaig  mirar-les i… quin ensurt!  A les fotos on havia de sortir la Gorguina, apareixia només  la imatge del gorg i de la vegetació, de la seva bella figura, res de res, estaven cremades amb molta llum…

Em deia una i mil vegades, que havien estat els meus mals pensaments, això havia succeït per voler ensenyar les seves fotos a tothom.

Em sentia malament amb mi mateix i decidí tornar al dia següent a la Font on feia unes hores l’havia deixat.

Però aquesta vegada no aniria sol, m’acompanyaria en Bernat, un amic meu que és un entusiasta dels enigmes i misteris.

Cap dels dos vàrem anar a la feina, l’important era arribar a primera hora del matí.

Quan érem al lloc, vaig descobrir una cosa que em va deixar fred com el gel: el torrent, el gorg i la mateixa Font, estaven totalment secs i amb esbarzers! No trobàvem explicació a aquest misteri i cap rastre d’on podia estar la Gorguina.

Pel camí passava un ramat d’ovelles, en Bernat va preguntar al pastor si coneixia alguna llegenda de les Dones d’Aigua de les Muntanyes del Puiggraciós.

El vell pastor li va contestar breument :

El meu avi m’havia dit alguna vegada, que una jove  Dona d’Aigua havia habitat en aquell torrent, però no en sé res més… i menys de llegendes… Carai…!

Es va acomiadar amb una mirada com si digués que estàvem una mica tocats. Va anar baixant pels camps amb el ramat d’ovelles.

En Bernat continuà preguntant a la gent de les Masies properes, …i res de res.

Vàrem buscar per llocs, casi… casi… inaccessibles per aquelles contrades.

En Bernat i jo, prenguérem una decisió, era qüestió de deixar-ho, si més no, de moment…!

Tenia el convenciment de que era l’únic ser humà que havia tingut l’extraordinària sort de veure i parlar amb una Dona d’Aigua en el nostre segle XXI… De fet, això, és el que jo volia creure !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Versió actualitzada

Dibuix de la Gorguina : Bernat Serrat

( La primera versió es va publicar en el Bloc antic i anterior a aquest, el 31 d’Octubre de 2013) 

La Llegenda : No es pot banyar-se quan es pon el sol al gorg de la Llana

El gorg del Molí de la Riba, a Oristà, conegut també com el molí de la Llana, era un dels llocs on al capvespre els homes que tornaven de treballar tenien el costum d’anar-se a banyar allà i així aprofitaven per treure’s la suor.Amb el pas del temps va ser un lloc on molts joves hi anaven: si hi anaven abans de la posta de sol no hi havia cap perill però si s’hi tiraven quan hi ha era post, algunes de les goges que hi havia al fons del gorg se’ls podia emportar a dintre l’aigua per tal de passar una nit esbojarrada plena de jocs amorosos i al dia següent, però, tornava a la superfície i el deixaven en llibertat, la llegenda diu que aquestes goges es quedaven als nois ben plantats i galants.

Un dia un grup de joves s’hi van anar a banyar i hi van estar-hi fins tard. Ben plantats i galants, es van despullar i hi van passar una estona. Competien per veure qui aguantava més temps sota l’aigua fins que van quedar dos dels tres amics que aguantaven el mateix, així que van decidir de tirar-se un últim cop per veure qui era el guanyador.

Quan es van haver tirat, un dels dos va sortir sa i estalvi, però l’altre no sortia, i va passar una bona estona i no va sortir.

Així que els dos amics van marxar amb el pensament al cap que el seu amic havia mort ofegat. Ells dubtaven que la llegenda de les goges fos veritat, però no se la creien, tot i així l’endemà tornarien per buscar-lo.El dia següent, l’amic perdut va aparèixer nu, sa i estalvi. Deia que havia vist com unes noies molt joves i maques feien una dansa molt bonica i vestien amb una túnica blanca.

Quan va emprendre el camí altre vegada cap a Sant Feliu es va trobar els dos amics que anaven en la seva busca, els va explicar tot i va ser llavors quan els seus amics van creure la llegenda de les goges.

 

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Nota : Les fotografies no corresponen al lloc citat per la Llegenda