Els Pous de Glaç es construïen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.
Generalment una nevera era un pou circular.
La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,
si bé de vegades disposaven d’una entrada inferior per a l’operació d’extracció.
Cal comentar que la planta fa entre 10 i 16 metres de llargada i entre 5 i 8 metres d’amplada, la profunditat sol ser d’entre 4 i 8 m.
La construcció sobresurt a la superfície un metre aproximadament i és tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d’aigua per fusió afecti el gel, ja que amb la pedra seca, l’aigua podia sortir.
Aquestes cases de neu sempre estaven cobertes i incloïen un porxo o un habitatge per als nevaters, algunes parets i camins d’accés.
L’activitat de les geleres artificials es coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX,
i han estat utilitzades fins a mitjan segle XX, quan, amb l’aparició dels primers frigorífics, cauen en desús.
Abans que hi hagués fàbriques de gel, l’emmagatzemament i distribució de gel a les gran ciutats i poblacions en la seva època va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.
Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.
Recull de dades Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola
