Pou de glaç de Palol de Farga de Cornellà del Terri (Pla de l’Estany)

Per anar al Pou de glaç de Palol  cal sortir del veïnat de Palol de Farga i seguir el camí que va fins a tocar la torrentera de la Farga, a prop està el pou situat dins del bosc.

Història :

  • Els pous de glaç foren emprats per emmagatzemar el gel durant tot l’any.
  • Els blocs de gel eren serrats de les geleres, generalment situades prop d’un riu o d’una bassa, i des d’aquí transportats fins a un pou de glaç proper. Per mitjà d’una corda o politja eren baixats fins al fons del dipòsit, on eren acuradament col•locats. Entre les capes de blocs es posaven bolls de blat, branques, o bé terra per evitar-ne la fusió. Un cop era omplert el dipòsit, es segellava hermèticament per tal de mantenir una temperatura baixa en el seu interior.
  • A la comarca la majoria de pous de glaç els podem datar dels segle XVII-XIX.
  • En conservem diferents exemples a Serinyà, Crespià, Vilamarí, Cornellà del Terri i Palol de Revardit.

Pou de glaç amb dipòsit de planta circular excavat en el subsòl. El seu perímetre exterior és de 30 m. Probablement tenia la coberta semiesfèrica, ara desapareguda.

Agents rurals / Generalitat de Catalunya

En el mur perimetral circular no s’aprecia cap mena d’obertura d’accés. La maçoneria de la part interna és amb pedruscall irregular lligat amb morter.

La seva fondària actual és notable, de prop de 6-7 m. Un farcit de terra i pedra cobreix el fons i no és possible determinar-ne la fondària exacta.

Una frondosa vegetació cobreix bona part de l’estructura.

El Pou de glaç de Palol Farga és una obra de Cornellà del Terri (Pla de l’Estany) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Agents rurals / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Que es un Pou de Glaç ?

Els Pous de Glaç es construïen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.

Generalment una nevera era un pou circular.

La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,

si bé de vegades disposaven d’una entrada inferior per a l’operació d’extracció.

Cal comentar que la planta fa entre 10 i 16 metres de llargada i entre 5 i 8 metres d’amplada, la profunditat sol ser d’entre 4 i 8 m.

La construcció sobresurt a la superfície un metre aproximadament i és tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d’aigua per fusió afecti el gel, ja que amb la pedra seca, l’aigua podia sortir.

Aquestes cases de neu sempre estaven cobertes i incloïen un porxo o un habitatge per als nevaters, algunes parets i camins d’accés.

L’activitat de les geleres artificials es coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX,

i han estat utilitzades fins a mitjan segle XX, quan, amb l’aparició dels primers frigorífics, cauen en desús.

Abans que hi hagués fàbriques de gel, l’emmagatzemament i distribució de gel a les gran ciutats i poblacions en la seva època va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.

Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.

Recull de dades Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola