Llibre destacat : Historia y leyenda de las fuentes urbanas y campestres de Barcelona

Dades generals :

Autor : Riutort, Josep Maria.

Barcelona : Librería Millá,

Any :1946.

88 p. (Monografías históricas de Barcelona; 16).

Imatge de la coberta: https://pics.librarything.com/picsizes/ea/25/ea251f171e18f9f59675a776b67444341587343.jpg

 COMENTARI sobre aquest antic llibre :

Barcelona és una ciutat privilegiada per la geografia. Gaudeix d’un clima mediterrani atemperat, amb unes variacions estacionals quasi sempre suportables, és a prop del mar i de la muntanya, i l’abundància d’aigua potable que hi ha al seu voltant fan de la capital de Catalunya un lloc immillorable per viure-hi. De fet, des de l’antigor, el pla de Barcelona ha estat habitada per pobles diversos.

L’aigua, element imprescindible per a la supervivència, és un altre al·licient que fa de Barcelona un lloc estupend, ja que hi és abundant, gràcies a múltiples fonts naturals situades tant a l’extensa serra de Collserola, com a la muntanya de Montjuïc. I també en els diversos rius i rieres que solquen o solcaven el territori barceloní.

Els afeccionats a la geo hidrofília podem documentar-nos sobre les fonts de Barcelona i el seu voltant gràcies a una vintena de monografies publicades des de principi de segle XX fins a l’actualitat.

https://cat.librarything.com/catalog/apons&tag=Barcelon%25C3%25A8s

Avui ressenyarem un d’aquests llibres, que va ser publicat per la malaguanyada Llibreria Millà el 1946.

Es tracta d’una guia d’intenció exhaustiva de les fonts que es troben a Barcelona, tant dins del casc urbà com als camps i serres que envolten la ciutat. En total inclou informació de més de 130 fonts, tant desaparegudes (33) com actuals: de dins de la ciutat (47) i també de Montjuïch(11) i de Collserola (43). Però, abans d’entrar en la descripció de les fonts, el llibre dedica dos capítols preliminars (32 p.) a tractar sobre la història de l’abastament de l’aigua a la ciutat i sobre l’ús que es feia de l’aigua en temps passats, tant per rentar roba com per prendre banys o altres.

L’explicació sobre cada font no és molt extensa (al voltant de set línies de text) i amb una descripció que destaca els aspectes més rellevants o característics de cada cas, sense ser gaire sistemàtica. No s’aporten detalls gaire concrets per trobar-les sobre el terreny: no hi ha cartografia ni esquemes per localitzar cada font. Algunes fotografies i reproduccions de gravats o quadres (en blanc i negre) il·lustren el text. No conté bibliografia ni cap índex analític que permeti trobar ràpidament una font determinada.

En conclusió, hem de ser conscients que estem parlant d’un llibre que té més de 70 anys de vida i que ens evoca una realitat ja passada, però molt simpàtic i amè de llegir. A més, una bona colla de les fonts esmentades encara existeixen en l’actualitat.

 

 

Comentari : Amadeu Pons i Serra

Facultat de Biblioteconomia i Documentació

Col·laborador del Blog

Poema : Preludio de Primavera

Ya viene la galana primavera

con su séquito de aves y flores,

anunciando a la lívida pradera

blando engramado y música de amores.

Deja ¡oh amiga! el nido acostumbrado

enfrente de la inútil chimenea;

ve a mirar el sol resucitado

y el milagro de luz que nos rodea.

Deja ese hogar, nuestra invención mezquina:

ven a este cielo, al inmortal brasero;

con el amor de Dios nos ilumina

y abrasa como padre al mundo entero.

Ven a este mirador, ven y presencia

la primera entrevista cariñosa

tras largo tedio y dolorosa ausencia

del rubio sol y su morena esposa;

ella no ha desceñido todavía

su sayal melancólico de duelo,

y en su primer sonrisa de alegría

con llanto de dolor empapa el suelo.

No esperaba tan pronto al tierno amante,

y recelosa en su contento llora,

y parece decirle sollozante:

¿Por qué si te has de ir vienes ahora?

Ya se oye palpitar bajo esa nieve

tu noble pecho maternal, Natura,

y el sol palpita enamorado y bebe

el llanto postrimer de tu amargura.

«¡Oh, que brisa tan dulce! –va diciendo-.

»Yo traeré miel cáliz de las flores;

»y a su rico festín ya irán viniendo

»mis veraneros huéspedes cantores»

¡Que luz tan deliciosa! es cada rayo,

larga mirada intensa de cariño,

sacude el cuerpo su letal desmayo

y el corazón se siente otra vez niño.

Esta es la luz que rompe generosa

sus cadenas de hielo a los torrentes

y devuelve su plática armoniosa

y su alba espuma a las dormidas fuentes.

Esta es la luz que pinta los jardines

y en ricas tintas la creación retoca;

la que devuelve al rostro los carmines

y las francas sonrisas a la boca.

Múdense el cierzo el ábrego enojosos

y andan auras y céfiros triscando

como enjambre de niños bulliciosos

que salen de su escuela retozando.

Naturaleza entera estremecida

comienza a preludiar la grande orquesta,

y hospitalaria a todos nos convida

a disfrutar su regalada fiesta.

Y todos le responden, toda casa

abrase al sol bebiéndolo a torrentes,

y cada boca al céfiro que pasa,

y al cielo azul los ojos y las frentes.

Al fin soltó su garra áspera y fría

 al concentrado y taciturno invierno

y entran en comunión de simpatía

nuestro mundo interior y el mundo externo.

Autor del poema: Rafael Pombo

 Si voleu saber mes d’aquest poeta, podeu consultar a :

https://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Pombo

Recull del Poema : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Ramon Solé