ensabonar | fonts naturals, aigua, muntanya i més

Aquest safareig esta situat front el castell i la casa que hi ha a Santiga, lloc conegut com Plaça de Santiga de Santa Perpetua de la Mogoda.

Es diu que l’aigua que omplia el safareig provenia de la mina del castell de Santiga, i va ser utilitzada fins a mitjan segle XX.a.

El safareig es composa d’un sol dipòsit, que conserva a la seva banda de llevant les antigues peces perimetrals de batre i ensabonar la roba, però la seva banda de ponent sembla de construcció més recent.

A l’extrem sud-est del safareig hi ha un muret de protecció construït al damunt de la repisa on les dones hi recolzaven la roba per rentar-la.

Aquest serveix de suport a una placa rectangular feta de rajoles quadrades de color beix, on s’hi llegeix amb lletres pintades de color verd el poema de J. Navarro que diu:

“El vell safareig que el vent pentina fa de mirall al verd Santiga”.

Actualment no manté les funcions originals, ja no s’hi renta roba.

El safareig actualment serveix de reserva d’aigua en cas d’incendi.

Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diputació de Catalunya.

Adaptació al Text i fotografies: Ramon Solé

Avui us presento dos articles

Moltes vegades m’he referit als safarejos públics i a les dones rentant en ells,

avui em referiré a quan es rentava la roba en un riu.

Us imagineu vosaltres, dones o homes rentant en un riu?

No, ja sé que avui en dia seria impossible pensar-ho i fer-ho.

Les aigües de molts rius i destacades rieres, no són massa netes i no ens deixaria tranquils la roba rentada allí …

Si ja era dur a qualsevol època de l’any anar a fer la bogada a un safareig, sobre tot a l’hivern,

ara poseu-vos a la pell d’aquelles dones que no disposaven d’un safareig prop on vivien,

havien d’anar al riu o a la riera carregades amb un gran cistell amb la roba bruta, el sabó, fins una de les vores del riu,

Havien de buscar un lloc, agenollar-se i estar així mentre durava el procés d’ensabonar i esbandir la roba,

en molts cassos, es buscava una pedra o roca gran, s’hi fregava la roba a sobre,

o també, disposaven d’una fusta amb ondulacions per aquest mateix fet,

algunes disposaven d’aquesta fusta amb potes a un nivell alt i podien estar incorporades en aquest període del rentat.

Aprofitant el sol, posaven la roba a eixugar sobre unes roques o penjada en un arbre,

Mentre seguien rentant més roba…

Si el poble disposava d’un canal, com en el cas de Manlleu, prop del poble, les dones anaven a rentar-hi la bogada tenint molta cura de que no caigués la pesa de roba que, el més segur, seria arrastrada per la corrent i es perdria.