La Bogada, també es feia al riu !

Avui us presento dos articles

Moltes vegades m’he referit als safarejos públics i a les dones rentant en ells,

avui em referiré a quan es rentava la roba en un riu.

Us imagineu vosaltres, dones o homes rentant en un riu?

No, ja sé que avui en dia seria impossible pensar-ho i fer-ho.

Les aigües de molts rius i destacades rieres, no són massa netes i no ens deixaria tranquils la roba rentada allí …

Si ja era dur a qualsevol època de l’any anar a fer la bogada a un safareig, sobre tot a l’hivern,

ara poseu-vos a la pell d’aquelles dones que no disposaven d’un safareig prop on vivien,

havien d’anar al riu o a la riera carregades amb un gran cistell amb la roba bruta, el sabó, fins una de les vores del riu,

Havien de buscar un lloc, agenollar-se i estar així mentre durava el procés d’ensabonar i esbandir la roba,

en molts cassos, es buscava una pedra o roca gran, s’hi fregava la roba a sobre,

o també, disposaven d’una fusta amb ondulacions per aquest mateix fet,

algunes disposaven d’aquesta fusta amb potes a un nivell alt  i podien estar incorporades en aquest període del rentat.

Aprofitant el sol, posaven la roba a eixugar sobre unes roques o penjada en un arbre,

Mentre seguien rentant més roba…

Si el poble disposava d’un canal, com en el cas de Manlleu, prop del poble, les dones anaven a rentar-hi la bogada tenint molta cura de que no caigués la pesa de roba que, el més segur, seria arrastrada per la corrent i es perdria.

També, un altre dels punts per fer la bugada era en una resclosa en l’entrada de l’aigua a un rec o canal, com en el cas d’Olot.

La pregunta continua present, aniríeu a rentar la roba al riu ?

En canvi, preferiu més la comoditat d’una rentadora moderna d’última tecnologia ?…

 

Text, Fotografies  i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Noms de dones del segle X al Baix Llobregat.

Avui us presento tres articles

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

Una cosa que ens sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies .

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algun personatge dels esmentats als documents, el podem trobar actuant a diferents zones entre el Vallés i el Llobregat, per exemple.

Serra dels Galliners,una via de comunicació natural entre la Serra de Collserola i el Vallés.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985, ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart o amb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec, com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Placa que recorda el nom de l’Amalvigia, propietària d’un rec al segle X a la Marina de l’actual Hospitalet de Llobregat. AGC.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat  mencionat en 1055 en una donació de Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues .

A prop del límit entre St. Feliu i St. Just.

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione” entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magarona (Sabadell) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració .

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.

Recuperació del Llobregat amb Saboga ( Fotografia internet)

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar a la dona anomenada Preciosa, que veiem al Vallés (ja sabem que no cal preocupar-nos per aquestes distàncies), al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir de Sant Pere de les Puel•les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que “és sobre la casa de Ferrocint”.

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col•laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

De nou,  Àngels, ens ha ofert un article interessant sobre les Dones del segle X, i li agraïm aquesta aportació al Blog.

——————————————————————————————-

1 Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

2 Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

3 Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

4 Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

5 Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

6 Ibídem CCXXXIV i CCXCIV

Les dones i els molins del Riu Sec al s. X.

Avui us presento tres articles

Riu Sec – Montflorit_-Cerdanyola del Vallès

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història basada en els documents escrits que ells mateixos controlaven, no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua. Un riu que ha estat en temps recents molt maltractat per la contaminació i, actualment, millorat.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicaven que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i els hi retornessin la meitat de la propietat amb les millores que hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar la tasca, que feia, com veiem, el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan en aquesta zona a final del segle X, en relació al monestir de Sant Cugat.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudat i la seva esposa Lívul amb el monestir de Sant Cugat. Al 973 permuten les parts que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Sembla que donen a Sant Cugat els trossos que han millorat (que té Sant Cugat però eren d’una altra gent) rebent, a canvi, una altra terra. Al 982 trobem una donació a Sant Cugat d’aquesta mateixa parella[3].

Hem trobat un llistat dels molins que surten al Cartulari de Sant Cugat, amb aquest llistat que Pere roca va fer al 1990 molts d’ells a aquesta zona, podem seguir aquestes referències, però cal tenir en compte que en molts casos no es citen les dones ni es troben relacions[4].

Al 987, per una permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que veiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que fa una donació i, tot seguit, una permuta amb Sant Cugat en 983 i del que, ja difunt a causa de la ràtzia (d’aquest sí que ho sabem), serà la seva germana qui continuï les obres[5].

Un altre personatge que fa aquestes dobles transaccions al 983, Ellemar, també devia morir al 985, perquè al 987 és el seu fill Ató qui dóna a S. Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra de, entre d’altres, Sanla faber, constructor, segurament el pare de na Chixilo[6].

Pierre Bonnassie[7] diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí els que es mencionen als límits. Són aquests noms dels probables habitants, els que van configurant les relacions que trobem en la conjunció dels noms, dates, fets i llocs, distingit identitats de diferents persones amb el mateix nom, però també identificant els que utilitzen indistintament nom i renom o són consignats als documents amb diferències grafies.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on trobàvem, als límits, la Chixilo filla de Sanla faber, i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, tots morts a conseqüència de la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, els molinars d’Ermengada i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta de Teudat i Lívul. També anem trobant a Durabile i a Ermenganda, però aquest últim és un nom força comú i no podem dir quina o quines eren les identitats que hi ha darrera del nom[8].

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells, com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents. Que aquells homes i aquelles dones eren també qui feien les planificacions de les feines.

Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.

Tercer i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI però de la que no s’ha deixat constància, el paper de les dones en les feines, la seva planificació i les transaccions econòmiques de l’època a la Catalunya Nord i als llocs de frontera.

Riu Sec al pas per Cerdanyola del Vallès

 

Escrit per Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

( Des del Blog, vull agrair a l’Àngels, aquest treball propi, que ens ha facilitat  poder conèixer la importància de les Dones en el segle X. )

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

 

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories desde Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX (973) i CXXXVI (982)

[4] Roca, P. (1990) Referències a molins en el Cartulari de Sant Cugat. 202958-Text de l’article-280542-1-10-20101125

[5] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[6] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[7] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[8] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)

Dones i aigua – Històries de dones de l’entorn de Barcelona i la seva relació amb l’aigua.

Avui us passo dos articles 

Na Chixilo, finals segle X.

Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana.

Na Chixilo. Una família de constructors de molins

Imatge – Monestir de Sant Cugat del Vallès

En 987, els marmessors testamentaris d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats als voltants del territori de Montem Chantanello (Montcada), proper al torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, límit entre Barcelona i Montcada.

Als límits d’aquest alou trobem el torrent de Aquaria Antigua en terra de Chixilo, filla de Sanla. A més de Chixilo trobem a les afrontacions a Recosind i a Salomon, noms gòtics i bíblics populars al segle X a les nostres terres[i].

L’Aquaria Antigua sembla fer referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que més endavant seria anomenada “Rec Comtal”, ho explica molt bé el professor Magí Travesset a “l’origen del rec comtal i dels subministrament d’aigua a la Barcelona de l’època romana”[ii].

Però nosaltres volem parlar d’una dona propietària d’una terra per on passa un torrent: na Chixilo[iii], filla de Sanla. Podem saber alguna cosa més d’ella?

El nom de Chixilo és molt freqüent entre les dones de l’alta edat mitjana a la part nord de Catalunya i el trobem en diferents versions escrites: Quixilo, Quintilo, Quixol, Cixilane…, variacions força freqüents en una època en que la llengua oral anava fent un procés diferent al llatí dels documents transcrits.

Sabem que era filla de Sanla, un nom que tornem a veure, amb l’afegit de “faber”, en una donació que fa una altra dona, Na Ermengodo, a St. Cugat l’any 988[iv], Sanla faber era un constructor, un artesà, probablement dels molins i regs que canalitzaven l’aigua dels rius i torrents, irrigant una terra que s’anava fent apta pel conreu i la pastura.

Els historiadors expliquen que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que els que l’ocupessin fessin obres i els hi retornessin la meitat de la propietat amb les millores que hi havien fet. Quixilo, dona, podria participar d’aquestes feines així com podia fer ús dels seus bens, ja que la llei gòtica considerava les dones com a parts importants dels clans familiars.

Imatge -Aqüeducte roma que portava aigua a Barcino (Barcelona)

Trobem una Quixilo al 990 donant a Sant Cugat l’herència del seu germà Gigila, mort durant l’assalt d’Almansor, probablement com el Seniofred del testament de 987. Uns mesos després aquesta Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a Sant Cugat per dotze sous i dona l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit. A les afrontacions trobem a Sanla i hereus[v], tot i que aquesta dada, per sí mateixa, no diu res, és un indici a afegir.

El que fa probable que aquesta Quixilo sigui la mateixa que la dels límits del testament de Seniofred de 987 és el fet de pertànyer a una família de constructors, doncs el seu germà Gigila, sembla guanyar-se la vida de la mateixa manera, ja que, en 983, donava a St. Cugat “molinares cum suis capud aquis, et suos regos et subtus regos, et illorum discursis el insulas et gleres, et quantum habeo ego de ipso molino…”, a la zona del Ripollet, permutant, pocs després, terres amb el mateix monestir[vi], potser per a seguir construint.

Fins el 985 en que tot es va capgirar.

Imatge – Torrent de Tapioles (Barcelona)

 

Escrit per Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

( Des del Blog, vull agrair a l’Àngels, aquest treball propi, que ens ha facilitat  poder conèixer la importància de les Dones en el segle X. )

 

[i] Mn. Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL 

[ii]Travesset i Queraltó, Magí. «La Maquinista Terrestre i Marítima: de la seva fundació a la transició democràtica». Finestrelles, [en línia], 2000, Núm.13, p. 41-71 https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214581 [Consulta: 5-05-2020].

[iii] És freqüent que els noms gòtics de dona acabin en –o, mentre que els d’home ho fan en -a

[iv] Mas, oc, CSC, vol. IV, CLXXIX

[v] Ibídem, CCXIII i CCXXIV

[vi] Ibídem, CXXXIX i CXL