Camí de Sant Jaume de Catalunya a Galícia

Bon dia de Sant Esteve per a Totes i Tots

El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.

És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.

Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.

No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.

Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol

i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.

Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.

Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.

Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.

Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.

Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.

Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.

Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.

Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.

El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.

Es passa per Monestirs, ermites, convents, …

rius, pantans i ponts,

i natura,

fonts naturals,

arbres monumentals, boscos de tot tipus

Boscos casi màgics

i camps…

L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.

El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,

i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.

El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels  camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,

Monestir de Montserrat (Catalunya)

i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.

Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat,  Lleida i fins l’Aragó :

Us animeu a fer la Ruta del Camí de Sant Jaume des de Catalunya fins a Galícia…?

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies : Oriol – Ramon Solé /  Arxiu Rasola

L’Aigua en els Convents, Catedrals, Monestirs, Esglésies…

Per poder formar una comunitat de Monges o Frares, en els Convents, Catedrals, Monestirs, Esglésies…,un element principal i bàsic sempre va ser i és,  tindre i disposar d’Aigua.Sense ella, hagués sigut impossible l’establiment i la vivència en un lloc mes o menys apartat, d’una ciutat o poble, no tant sols pel us diari de les necessitats de la gent que hi vivia, també per poder regar els horts i conreus en els Convents, Catedrals, Monestirs, Esglésies,estem parlant de com va començar i fins els nostres dies, que en bona part, encara es subministren, gràcies a Pous i Cisternes.Els pous estan en el claustre, en patis secundaris o a prop dels horts.En canvi, les cisternes per medi de canals portaven l’aigua del riu o riera per recollir i emmagatzemar,  estaven en llocs gairebé imperceptibles, les seves peculiars característiques constructives eren de volta de canó i parets molt gruixudes, podien estar excavada en part a la mateixa roca.

Font del Claustre de Poble – Any 1909

En altres casos, sols disposaven de les aigües pluvials per tal de proveir d’aigua els Convents, Catedrals, Monestirs, Esglésies.En moments determinats, es procedia a Beneir l’aigua del Pou i de las Cisternes, pregant a Deu, que garantís d’aigua la comunitat.Tenim un exemple molt clar a Manresa, la Sèquia de Manresa, subministrava aigua als regants per conrear les terres i també se’n servia  els monjos caputxins i els jesuïtes per als horts del convent de Sant Bartomeu i del santuari de la Cova de Sant Ignasi.

Poble 1980

Us passo unes interessants dades sobre : Article i reportatge fotogràfic de l’exposició al Museu d’Història de Girona, tretes de “Pedres de Girona”

http://www.pedresdegirona.com/separata_mina_aigua_calvari.htm

A la llarg de l’historia en moltes ocasions, la comunitats dels Convents, Catedrals, Monestirs, Esglésies,

Poblet 2019

demanaven a les autoritats de les ciutats, el subministrament d’aigua a la poblaciói gracies axó es van anar construint les primeres fonts amb abeuradors, com va passar en la ciutat de Barcelona, algunes construïdes fora de muralla.Tant mateix passa amb els Castells, sobre tot es van construir important Cisternes protegides al seu interior.Sense l’aigua, no s’haguessin construït molts dels Convents, Catedrals, Monestirs, Esglésies, que han arribat fins els nostres dies i bona part continuant la seva tasca.

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé, Fidel Rodríguez i Arxiu Rasola