El Parc de l’Agulla de Manresa

Parc de l’Agulla és un llac artificial on desemboca la Séquia de Manresa al nord de la capital del Bages, a la vora de la carretera de Santpedor.

El nom prové del distribuïdor de l’aigua de la Séquia, ja que en aquest lloc abans la Séquia se separava en dos canals. Antigament s’utilitzava «agulla» per un canal o rec.

És un espai lúdic molt freqüentat pels manresans, sobretot els caps de setmana.

Historia:

• La presa del llac es va començar a construir el 1966.
• Va entrar en servei l’any 1974, després de ser revestit totalment amb lloses de formigó.
• Aprofitant l’estany, el 1977 es va construir al seu voltant el parc de l’Agulla, que s’inaugurà per les festes de la Llum.
• Va ser remodelat el 1986.
• Permet emmagatzemar uns 200.000 m³ d’aigua en una superfície de 64.000 m² i una fondària màxima de 4 metres.
• Assegura el subministrament als dipòsits de la ciutat durant sis o set dies.

Al parc hi ha plantades diverses espècies d’arbres, acull més de 600 arbres de 20 espècies diferents, a més d’àmplies zones amb gespa.

Podem veure els monuments a la Séquia i al Gos, l’amic fidel, amb versos del poeta mexicà Amado Nervo, i la columna trencada dedicada a Josep Maria Vives i Llambí.

Hi ha amplis espais de joc i gronxadors per a nens i nenes de diferents edats i la pràctica esportiva que fan d’aquest espai un dels més visitats a la comarca. Així com la casa de l’Aigua i el Museu.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Casa del sequiaire de Santpedor

La casa del Sequiaire (o del Guarda) es situada al costat de la carretera BV- 4511 en el seu pas per Santpedor.

situada a l’esquerra del curs d’aigua i al costat de la planta de tractament de Santpedor és una de les tres construccions que podem trobar al llarg del canal, destinades originàriament a allotjar l’encarregat de la vigilància de la Sèquia en aquell tram.

Es tracta d’un edifici recentment restaurat, de planta baixa, dos pisos i amb coberta a doble vessant, punt de partida des d’on es podia controlar el curs de l’aigua.

Hi ha un escut amb la data 1882.

Des d’aquest punt i en un lateral de la casa, es pot desviar l’aigua al torrent del Riu d’Or.

En aquestes cases és on vivien els sequiers o sequiaires, que són les persones encarregades del manteniment de la Sèquia.

La Sèquia necessita un manteniment constant. Diàriament els sequiaires la ressegueixen de cap a cap.

La seva feina és vetllar perquè els ponts estiguin en bon estat i reparar els murs que s’ensorren.

Dues vegades a l’any es neteja el fang del fons. Per realitzar aquesta operació cal buidar la Sèquia per trams.

Recull de dades: Ajuntament de Santpedor, La Sèquia i altres.

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Canal de Sala-d’Heures de Santa Eugènia de Berga

Pantà de Sala – d’Heures

La Canal de Sala-d’Heures recorre el paratge de Sala – d’Heures, des del Pantà fins els dipòsits de la Mansió o Castell del mateix nom.

Pantà de Sala – d’Heures

El canal s’inicia als peus del pantà i finalitza el seu recorregut al casal de Sala-d’Heures, aquest discorre sempre per la banda dreta del torrent amb una extensió d’aproximadament un quilòmetre, donat que no es recte.

Té una amplada interior de 20 cm i exterior de 28 cm, té una alçada interior de 9 cm i exterior de 13 cm. Per sota hi ha una biga que forma una única peça. Durant el seu trajecte passa per la muntanya, amb predomini de roures, arços i per la vorera de camps, actualment en desús. En alguns trams, més enlairats el canal descansa sobre uns pilars fets amb pedra o formigó. En estar en desús en un futur acabarà desapareixent enmig de la vegetació.

Actualment ho té cap utilitat però havia servit per portar aigua fins a la finca on es feia servir per regar els jardins i consum del bestiar.

El seu recorregut es pot seguir per un camí que marxa paral·lel entre els dipòsits que hi ha sota el Casal i el pantà. Element de poc interès arquitectònic, donada la seva senzillesa, però imprescindible per conèixer la distribució de l’aigua a la finca de Sala-d’Heures.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Anna M. Gómez Bach

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Araceli Peix i Ramon Badia

La Sèquia dels Manresans (Bages)

La Sèquia dels Manresans és un canal d’aigua construït al segle XIV que porta aigua del Llobregat des d’aquesta resclosa situada sota el castell de Balsareny, fins a la ciutat de Manresa (actualment fins al Parc de l’Agulla, on hi ha un estany artificial).

Es tracta d’una infraestructura de 27 km de longitud, que encara subministra aigua a Manresa i a altres poblacions veïnes.

Us passo la seva historia:

L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.

El mes d’abril de l’any 1339 els consellers de la ciutat Jaume d’Artés, Beltran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir la gran obra de la séquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d’agost del mateix any el privilegi de construir la séquia. El 9 d’octubre de 1339 es va fer la subhasta o preu fet de l’obra.

Immediatament es començaren les obres de construcció del canal sota la direcció del mestre major o arquitecte Guillem Catà de Barcelona. La presa d’aigües del riu Llobregat es va fer per sota del castell de Balsareny i s’inicià amb la construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi pels terrenys propietat del bisbat.

Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Davant d’això, el bisbe executà sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.

L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar altra vegada l’obra de la séquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’agulla, terme municipal de Manresa. Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins de la ciutat de Manresa.

L’any 1815 el rei Ferran VII d’Espanya aprovà per decret el nou pla d’administració del canal que instituïa una Junta composta per un president, que havia de ser l’alcalde, i uns vocals que serien persones de diferents classes socials.

Per poder fer ús domèstic de les aigües, l’any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida de la Creu Guixera, obra que es va acabar l’any 1865. Amb l’augment de la població, aquests dipòsits d’aigua potable, resultaren insuficients i la Junta va decidir l’any 1888 de construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.

Han sovintejat els conflictes entre la Junta de la sèquia de Manresa i els propietaris dels horts de les seves vores; la pràctica de foradar la canalització per regar a través d’unes obertures que després es tornaven a tapar acuradament va ser prohibida per la Junta l’any 1787. Tot i així els conflictes han continuat. L’any 1583 una forta crescuda del riu va destruir la resclosa. Inicialment aquesta era de fusta i pedra fins que a mitjans del segle XX es va construir l’actual, de formigó.

La transèquia :

La transèquia és una caminada popular no competitiva, més aviat de caràcter familiar, festiu i ecològic que ressegueix el camí de la Sèquia de Manresa des de Balsareny a Manresa i que té lloc un cop a l’any.

Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta. El 2008 va celebrar la seva 25a edició. El 2014 la Transèquia viu novetats tant pel que fa als organitzadors com a les rutes corrent i en bicicleta dissenyades per Leksport i per Som365, respectivament.

Muntanya de Sal – Sallent

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Fem una ullada fora de Catalunya : L’antiga canal de Milan de Itàlia

En Milà en Itàlia, te canals navegables, però avui ens fitxarem en una antiga i petita canal,

passa pel costat d’antigues cases ben conservades i pintades,

a la llarg del seu recorregut, observarem que en part està cobert amb una teulada amb teules i fusta molt rústica,

i veurem que la gent ha ambientat aquest espai amb moltes plantes,

podem recorre’l pel seu costat per un del seus costats.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Oriol – Ramon Solé , Maria

La Gorga dels Soldats de Castellfollit de la Roca

Per anar-hi a La Gorga dels Soldats cal que us situeu a l’ajuntament nou de Castellfollit de la Roca, on hi ha la torre del rellotge,

cal seguir direcció al riu primer per un carreró, desprès passareu per uns horts, i per últim una zona de vegetació on girareu un xic a la dreta i baixareu fins el riu Turonell, on veureu la Gorga dels Soldats.

Aquesta Gorga no es massa coneguda, fora de la gent de la població.

Una vella canal s’emporta l’aigua.

Us passo informació sobre un accident mortal en aquesta Gorga:

Un jove de 21 anys mor ofegat a la Gorga dels Soldats de Castellfollit de la Roca

El dia que es va fotografiar, baixava poca aigua, una llàstima que plogui poc… per bellesa.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Avui destaquem : La Font de la Riera de Castellar del Vallès

Durant el mes d’agost cada dia una font

El 6 d’abril de 2021, us vaig fer un article sobre “ El passat d’una font : La Font de la Riera de Sant Feliu del Racó”, amb imatges antigues.

Des de finals de març del present any, es pot novament accedir a aquesta Font, que ha estat arranjada per l’ajuntament de Castellar del Vallès.

Per anar -hi, cal sortir de Sant Feliu del Racó per la carretera B-124, al poc trobareu un banc per seure, a mà dreta, en una petita esplanada.

Des d’aquest punt un ampli camí, baixa fins la mateixa font que es troba a peu del riu ripoll, on hi ha la resclosa.

L’aigua surt de 4 gruixuts brocs metal-lics que cau l’aigua a una pica rectangular,

que a la vegada i  per una canal desguassa al riu.

Podem apreciar un tub independent de la resta, més a ma dreta.

Lloc tranquil que fa l’estància agradable després d’anys que la vegetació s’havia apoderat i tapat la font.

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Resclosa i Canal de l’Ametlla de Casserres

La Colònia l’Ametlla o Colònia Monegal és un nucli de població de Casserres (Berguedà), antiga colònia tèxtil,

situada entre Gironella i Cal Rosal i limita amb els municipis d’Olvan, d’Avià i de Gironella.

Es troba a la dreta del riu Llobregat, s’accedeix per a sortida Gironella Nord de la C-16.

Us presento la seva historia:

Els orígens de L’Ametlla de Casserres es troben en l’existència d’un antic molí fariner.

Josep Comas i Ametlla, de la masia de l’Ametlla de Casserres, es va instal•lar el 1814 en un antic molí, que en aquell moment es trobava derruït, i que era propietat de la masia l’Alzina de Morella, del terme municipal de Puig-reig.

Uns anys més tard, el 1825, va obtenir l’autorització per construir un nou molí fariner en la seva mateixa propietat, a l’Ametlla de Casserres.

Probablement la necessitat de finançament per tirar endavant aquest projecte -calia construir una resclosa, un canal, l’edifici amb dues moles i l’escairador-, va propiciar el tracte amb Josep Rutllant, de Berga, a qui el 1831 va vendre una parcel•la de terra annexa al molí per construir-hi una fàbrica tèxtil amb el compromís d’aprofitar l’aigua sobrant.

El 1832 Josep Comas va pactar amb Tomàs Bach, també de Berga, d’instal•lar màquines de cardar a l’interior del molí.

El 1925, l’empresa es transforma en societat anònima, amb el nom de Textil Monegal S.A

La crisi va arrossegar l’empresa al tancament, que es va produir el 1966.

Presenta una estructura clàssica de colònia tèxtil, amb resclosa, canal i fàbrica, un carrer d’habitatges per als treballadors,

a torre de l’amo, i l’església.

Els elements arquitectònics més destacats són, en primer lloc, l’església de la Mercè, edifici d’estil neogòtic, la torre de l’amo, en el qual destaca la torreta de planta circular i la teulada cònica;

i finalment el pont de ferro, construït per la fàbrica barcelonina de “La Maquinista Terrestre y Marítima”, que s’inaugurà l’any 1896

i serví per substituir la vella passarel·la de fusta que travessava el riu Llobregat i comunicava la colònia amb la carretera que portava a Berga i a Gironella.

Des de la resclosa i per medi d’una canal, agafava l’aigua necessària per portar-la a la Fabrica de la colònia, on desprès tornava l’aigua sobrant al riu Llobregat.

Des de la Colònia un camí paral·lel a la canal, ara marcat per PRC-144, amb marques blanques i grogues, us farà arribar una vegada franquejada una arcada on havia la porta de seguretat,

fins la caseta reguladora de l’entrada de l’aigua de la resclosa a la canal.

Per aquest curt tros de camí podeu veure algun aparell antic de regulació de la canal.

Arribareu a la caseta de control de la canal.

Es un paratge que podreu trobar molta vegetació i aus que hi viuen.

Podeu seguir el recorregut o itinerari de les Colònies, a peu o amb BTT.,

tot seguin PRC-144, i a Balsareny seguir per la sèquia del Manresans, fins a les portes de Manresa.

Recull de dades : Viquipedia i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem una ullada fora de Catalunya : Aqüeducte de Segovia

L’aqüeducte de Segòvia és una construcció romana del primer terç del segle ii dC, a l’època dels flavis, al final del regnat de Trajà o començament del d’Adrià. Transporta l’aigua del río Frío a la ciutat de Segòvia.

L’aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb arcs senzills de mig punt que condueixen l’aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom d’El Caserón, on s’emmagatzemava l’aigua.

Posteriorment, un canal transporta l’aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dues monumentals fileres d’arcs superposats.

Consta d’una longitud de 728 metres i una alçada màxima de 28 metres i mig, als quals, a més, s’han de sumar a prop de 6 metres de fonaments en el tros principal. Consta d’una doble arcada, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l’aqüeducte.

A la part superior dels arcs es troba el canal que transporta l’aigua fins a la ciutat. L’elaboració de l’aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats com a enginyers dels romans, i malgrat tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques tan ciclòpies com en aquest cas.

Aquest magnífic monument s’ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, a causa de la grandesa de l’estructura, que imposa respecte al fet que, encara al segle xx continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l’obra original.

En l’actualitat, l’estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l’Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració.

Així i tot, aquesta obra ciclòpia continua cridant l’atenció de milers de turistes bocabadats de la seva brillantor i monumentalitat.

Us passo la llegenda d’aquest pont :

https://www.elnortedecastilla.es/segovia/leyenda-cuenta-acueducto-20190126190938-nt.html

L’any 1985 fou nomenat, juntament amb el centre històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fitografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Imatges antigues : Arxiu Rasola

L’antiga canal o rec de Besalú

A la Canal si accedeix per el camí del rec o camí del horts, d’un quilòmetre de llargada que proporciona aigua a unes 4 hectàrees que acullen uns 200 horts.

Altres dades del Rec :

L’antiga fàbrica paperera de can Surós va ser fundada l’any 1959. exteriorment presenta un aspecte ruïnós però disposa d’una estructura en bon estat, té dos nivells i consta de dues naus de planta rectangular, amb encadellats de fusta, grans finestrals i parets de pedra.

A fora, en un lateral, s’hi conserva el rec que havia servit per canalitzar l’aigua del Fluvià cap a unes turbines de generació d’electricitat.

 Recull de dades : Ajuntament de Besalú i altres

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador