La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet

Pels rodals de Terrassa, de La Grípia, can Montllor i Torre Mossèn Homs – Itinerari 1er.

Em parlat de l’Anella verda de Terrassa, com a camí circular pel perímetre exterior del nucli de Terrassa, entre la gran ciutat i el bosc i/o camps; així com d’arbres destacats que hi ha per les seves rodalies.

Avui però,  us detallaré un primer itinerari a poder fer a peu o amb bicicleta i apte per a qualsevol edat, amb un recorregut no massa llarg, com és el recorregut del barri de La Grípia, can Montllor i Torre Mossèn Homs.

Podeu iniciar-ho en el Passeig del Vint-i-dos de Juliol amb carrer de Joaquim Vayreda de Terrassa, on hi ha un Pipican Camp del Roure i tot seguit de conreus.

Des d’aquí hi ha un camí de terra que va entre les cases i un bosc, que us cal seguir.

Arribareu al carrer del Pintor Casas, on trobareu  una desviació que pel torrent us portaria en rere direcció al Baixador de Torrebonica i a l’Anella Verda.

Seguiu i arribeu-vos a la confluència del carrer del Besos, podeu baixar a la Font de La Grípia que esta al tocar, i que ja us he fet un article fa uns dies.

Cal mencionar, que el Berenador de La Grípia NO existeix, en la remodelació de fa uns anys l’Ajuntament el va convertir en aquell espai en un parc amb jocs infantils.

Seguiu pel carrer ďIbáñez de Aldecoa, on al seu costat dret teniu bosc

i camps que van paral-lels al Torrent de La Grípia.

Un cartell us indica la masia de can Montllor, varis camins hi portant, rodegeu-la la casa pel costat dels camps

i des d’aquest punt teniu varies opcions, per anar a la Torre Mossèn Homs, segons els cartells podeu anar-hi  per varis camins.

Prenem el recorregut, tot seguin un camí que va pel costat de la carretera de Castellar  la C-1415a,

i la deixarem per anar a l’àrea e lleure, per un camí indicat, no és massa gran i algo descuidat, sobre tot les taules i bancs.

Cal ara pujar fins els jardins de l’aparcament de la Torre Mossèn Homs, que la trobareu tot seguit, actualment és una escola de cuina.

En front, teniu la petita capella dedicada al Sagrat Cor, faig menció dels dos edificis en el Blog Terra, Aigua i Racons.

Una vegada aquí podeu tornar al punt d’inici pel mateix camí o agafar algun altre alternatiu que us porti a Terrassa, l’autobús  urbà que arriba fins aquí te horaris molt limitats.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Zona d’esbarjo de Gossos: Camp del Roure de Terrassa

La zona d’esbarjo de Gossos del Camp del Roure, està situada entre passeig del Vint-i-dos de Juliol i carrer de Joaquim Vayreda de Terrassa.Es una de les 10 de les zones de lliure circulació de gossos, són espais habilitats especialment perquè els terrassencs i terrassenques puguin gaudir dels seus gossos. Aquestes zones, envoltades de tanques, permeten que els animals corrin i juguin sense anar lligats, amb l’excepció dels gossos de races catalogades com potencialment perilloses que, com marca la normativa, han d’anar sempre lligats i amb morrió. Per garantir la comoditat dels ciutadans aquestes zones compten, segons els casos, amb papereres, fonts i bancs, entre altres elements de mobiliari com cartells explicatius.Per a mes informació podeu accedir a :

https://www.terrassa.cat/zones-de-lliure-circulacio-de-gossos

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Antic Museu d’Eines del Camp, de la Masia de can Deu de Sabadell

Can Deu durant anys va albergar un Museu d’Eines del Camp, reconvertit l’any 2000 en Museu de la Vida al Camp, que inclou una exposició d’eines dedicades al conreu del blat, de la vinya i de l’olivera i estances moblades i amb els estris de la vida quotidiana del món rural tradicional.El Museu permet recrear, d’una banda, la vida quotidiana a la masia, a través de les estances (cuina, sala i dormitoris) moblades amb estris quotidians; i de l’altra, les feines que es feien al camp, de la qual en són testimoni les eines exposades a les sales de la planta baixa.L’espai està dividit en tres sales, dues de les quals estan dedicades als conreus típics de la zona mediterrània (el blat, la vinya i l’olivera),mentre que la tercera se centra en les activitats forestals i estris relacionats amb el transport.La claredat de l’exposició, els materials de suport (fotografies, filmacions…) i les explicacions de cadascuna de les eines exposades fan d’aquest equipament una atractiva mostra didàctica del món rural tradicional per visitar en família.El Museu de la Vida al Camp és una visita obligada per bona part dels escolars de Sabadell i el Vallès Occidental, però els diumenges al matí (de 10.30 a 14.30) és obert al públic general (excepte agost).  A les 12.30 es fa una visita comentada que dura uns 90 minuts.

Recull de dades i Text : Fundació 1859 Caixa Sabadell

Imatges : Antigues – Arxiu Rasola

Itinerari de les Barraques de Pedra Seca de Castellar del Vallès

Barraca a SabadellEl maig de l’any 2019 us vaig fer un article sobre les construccions de pedra seca.

Avui us presento un petit itinerari sobre les Barraques de pedra seca que vaig poder fer gràcies a la amabilitat d’en Josep Llínares que em va fer de guia.

Desprès de visitar la seva exposició d’obres fetes amb fusta natural, o sigui d’arbres i que us vaig fer un article el passat divendres, vàrem ‎seguir la pista forestal que ens portaria a Sabadell per Togores,

al poc ja vaig veure algun cartell i marques grogues, que ens indicava al itinerari de les 4 cabanes de pedra seca, situades a prop del camí.

Cal dir que hi ha catalogades mes de 180 Barraques de pedra seca, pràcticament a totes s’ha mirat de refer-les segons el seu estat de conservació, per tant, totes tenen un nom i un numero, per identificar-les.

La primera que vàrem veure, va ser la Br -112, amb el nom de Josep Vidal, molt ben refeta i amb vegetació a dalt seu.

Era per guarda els estris de la vinya que hi havia en aquest lloc, ara ocupat per bosc de pins i altres arbres amb sotabosc, que ens fa difícil pensar que allí era una vinya.

Tornarem en rere i a uns 15 metres segueix el itinerari, tot seguit ens vàrem arribar a la Barraca, Br -135 a nom de Jordi Solà.

Aquesta va portar feina, estava enderrocada , per tant podem veure que hi ha majoritàriament pedres mes clares perquè no son originals, les mes fosques ho son.

Molt a prop i seguin el camí hi ha la Br-132, el nom de Raimon,

segons explicacions d’en Josep, de molt antic va ser un forn d’obra, per poder tindre material rapit i varat per alguna casa o masia de les rodalies… el grup que va estar treballant per la recuperació d’aquestes Barraques,

va localitzar a prop que havien teules i una d’elles podria ser d’època romana… parlem de fa molts segles, anys mes tard, algú que treballava al camp, i aprofitant les restes del forn, va construir la Barraca.

Sols ens quedava veure la mes petita i realment es així, en una zona devastada molta part del bosc, pel vent el 9 de desembre de 2014, hi trobem la barraca Br-23,

amb el nom de Salvador Juliana, aquesta com us dic es molt petita de dimensions i prou feines es pot entrar, sols deuria ser per guardar les eines, encara es pot veure rebots d’oliveres entre rebots de nous pins, que tenien en aquestes terres un protagonisme essencial.

A pocs metres, sortim a la pista principal, on finalitza el recorregut.

Em comenta com a punt final en Josep, que dins del municipi que com veiem hi ha molta Barraca de Pedra Seca, no vol dir que mig amagada per la vegetació hi hagi alguna o algunes mes per localitzar, enumerar i posar li nom, i si es cal, fer una reparació o refer-la.

Aquest itinerari, el centre Excursionista de Castellar del Vallès i Grup de Recerca de Pedra Seca, el denomina :

“ Petit tast de Pedra Seca”.

Els interessats, podeu sol·licitar un tríptic informatiu d’aquest itinerari,al Centre excursionista.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Recull d’explicacions i col·laboració : Josep Llínares

Aquesta setmana, tenim els primers signes de la primavera

Avui us presento un segon article

Deixem cap enrere l’hivern?…

Les fotografies que us passo són realitzades aquest mateix matí,

podem afirmar que ja tenim els primers signes de l’inici de la primavera.

Els podem veure i gaudir tant en molts llocs de les ciutat, poble o en el camp,  són indiscutibles, arbres i plantes amb flors.

Algun arbre de fulla caduca, que ja comença a esclatar les fulles…

Us deixo amb imatges de principis de primavera a mitat de febrer :

 

Text i Fotografies : Ramon Solé i Dora Salvador

Arbres – Els Plataners del passeig d’entrada a Torrebonica de Terrassa

Com cada dissabte us presento dos articles sobre Arbres

Avui destaquem el conjunt dels Plataners del passeig d’entrada a Torrebonica de Terrassa.Aquesta important Finca, esta darrera de l’Hospital de Terrassa, disposa de bosc, en general pi blanc i pi pinyer i camp.Com en moltes entrades a grans finques, disposa a les dues bandes i alineats uns destacables plataners,fins arribar al jardins de Torrebonica.Tot donant ombra i frescor a l’estiu i deixar passar el sol a l’hivern.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es un Abeurador en muntanya ?

Com cada diumenge, us presento dos articles

Els rius, rierols, torrents, fonts, basses, sèquies, llacs i deus, figuren en el Grup d’Abeuradors Naturals, i juntament amb alguns vegetals, les fulles dels quals, per la seva forma còncava i amples, conserven l’aigua de la pluja i la rosada de les nits, que serveixen d’abeurador als ocells i altres petits animalons.Un Abeurador és un lloc on solen anar a beure els animals o bestiar de granja, que pot lliurement estar en una àrea delimitada d’un bosc o camp.Un Abeurador pot estar format per una estructura de pedra en sec que serveix de dipòsit d’aigua o fet d’altres materials, fins hi tot, hi ha el cas d’alguna banyera que no es fa servir domèsticament;Podem trobar un abeurador , en mig de la muntanya o al costat d’un camí, a prop d’un estany, riu o zona humida, estan especialment habilitats perquè el bestiar pugui abeurar.L’Abeurador ha de ser espaiós, perquè els animals puguin entrar i sortir amb facilitat sense causar-se dany.Pot estar format per un o mes compartiments i enllaçats un amb l’altre per que passi l’aigua que entra i en l’últim desguassa, es important que l’aigua corri i no s’estanqui.Ha d’anar-se amb compte que les aigües siguin netes, a fi que no danyin als animals, ni saturin l’atmosfera amb gèrmens, amb aquest objecte s’han de netejar-se sovint i evitar que en els esmentats paratges es tirin animals, cossos, immundícies o altres objectes que puguin corrompre les aigües.

abeurador amb aigua estancada

D’altres consisteixen en una pica allargada, tradicionalment de pedra o fusta, encara que també poden ser de metall o plàstic, col·locada horitzontalment, al costat d’un pou o d’una font d’aigua.Alguns són alhora fonts monumentals i abeuradors,

que poden estar a prop d’una de les entrades al poble.També segons estiguin el remats o animals, l’aigua es deu de portar fins el lloc necessari per medi de conduccions des de la font o mina, que pot estar a varis kilòmetres lluny en la muntanya o camp.La industrialització de la ramaderia ha donat a lloc diferents solucions per tal de mantenir el bestiar convenientment hidratat i al mateix temps estalviar aigua.Així per exemple han aparegut els abeuradors mecànics, que disposen de mecanismes per omplir-los d’aigua, com els abeuradors automàtics que s’omplen quan l’animal fa obrir la tapadora del recipient, o els de nivell constant que es mantenen sempre plens d’aigua amb l’ajut una vàlvula de flotador que manté el nivell de l’aigua.Els abeuradors de pressió són abeuradors automàtics en què l’aigua raja únicament quan l’animal pressiona amb el morro una placa articulada.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i dades pròpies

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé, Oriol Solé, Araceli Peix, Ramon Badia, Dora Salvador

Arbres – Pi de Can Plandolit de l’Ametlla del Vallès

Com cada dissabte un presento dos articles sobre : Arbres

Aquest magnífic Pi, està situat en la propietat de la masia de can Plandolit en el municipi de l’Ametlla del Vallès, és molt fàcil d’endevinar quin es…,és el mes esvelt de tota la zona,i esta entre al costat de la riera i el camp de llaurar.Es un Pi alt i vell, en alguna part de la seva copa, te  mancança de les seves branques, caigudes probablement, per causa d’una tempesta de vent o pluja…Des del pontet que creua la riera i el camí que porta a la masia, surt un camí paral·lel a la citada riera,cal seguir-lo fins que veiem a la dreta aquest majestuós Pi.Es com un vigilant de l’extensió de la finca, que vigila el permanentment aquesta propietat.Per arribar a aquest paratge, es pot fer per diferents camins de terra que hi ha des del municipi.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Finestra oberta a Cànoves i Samalús : La Carbonera i Mostra de Carboneig

Del 23/02/2019 al 31/03/2019, és reviu com era l’ofici de carboner a la Mostra de Carboneig de Cànoves i Samalús, està situada sota el camp de la Rectoria.Un mes ple d’activitats per ensenyar-te com era la vida dels carboners i com es feia el carbó.Fa més d’un segle, els boscos de l’entorn de Cànoves estaven nets i no tenien sotabosc. En part, era gràcies a la feina dels carboners, que utilitzaven la llenya per fer carbó. Per coure-la, ho feien amb una carbonera que havia d’estar tres setmanes encesa.Coneix el procés per fer una carbonera i l’ofici a la Mostra de Carboneig de Cànoves i Samalús. Hi fan activitats durant mes de tres setmanes !Demà, 10 de març, és l’acte d’encesa de la Carbonera a les 12 del matí, us esperem.

 

 Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Cànoves i Samalús i el Sui

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé (*)

(*) Les fotografies son preses aquest mateix matí.