El Mur es situat en el carrer El Mur, 8 de Begues (Barcelona) en un entorn privilegiat, el mirador del Mur és un lloc idoni per gaudir del silenci i contemplar un paisatge totalment panoràmic del sud del Baix Llobregat.
Es tracta d’un espai dedicat a la reflexió, la tranquil·litat i la meditació. Per aquest motiu s’ha batejat com a ‘Espai de silenci’.
El mirador inclou un parc amb recorreguts dissenyats per estimular els sentits de la vista, l’olfacte i l’oïda, amb quatre passejos sensorials que recorren els camins del mirador.
Els colors, les olors, la contemplació i la meditació són els quatre eixos que guien aquestes rutes.
Compta amb bancs públics, serveis i un magatzem de material per guardar-hi l’equipament necessari per organitzar activitats al voltant de la meditació i la contemplació.
Un dels atractius principals del mirador són els camins que desfilen just per sota de les voltes de l’entrada. Es poden recórrer els corriols fins arribar a l’anomenat mirador de la cova, des d’on es veu una panoràmica extensa del Delta del Llobregat.
Horari de visita :
Hivern: Dissabtes, diumenges i festius de 10.00 a 17.00h Estiu: Dissabtes, diumenges i festius de 10.00 a 21.00h.
1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher
El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.
El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.
Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.
El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé
Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.
Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.
Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]
Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.
El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.
El Camí del Mig. De barques i ponts.
A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.
Barca de passatge del Prat.
La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]
L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.
Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.
El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]
El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]
Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]
Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.
El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]
1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.
A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.
Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]
El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]
Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).
El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.
Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.
La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.
Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.
Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).
Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.
El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]
En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.
Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)
Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.
L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.
A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.
Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.
La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.
Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.
El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet
Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.
Camins que seguien el curs de les rieres i torrents
Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.
Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:
El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.
Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021
Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.
————————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.
[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà
[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.
[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.
[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170
[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. p. 261-279.
[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.
Des del segle XIV, la sèquia de Manresa pren aigua del Llobregat, a Balsareny, i després de recórrer 26 km arriba a la capital del Bages.
Aquest canal fascinant continua complint la seva funció i encara conserva la fesomia medieval en bona part del traçat, amb alguns trams realment paradisíacs.
La guia que teniu a les mans presenta nou rutes circulars totes elles molt senzilles i una de lineal que us permetran descobrir la història, el patrimoni, el paisatge i la natura que envolten la sèquia.
També incorpora un carnet segellat ble amb el qual podreu gaudir de diferents avantatges.
En aquest bloc us he explicat les diferents senyals que podeu trobar oficials fent una marxa o recorregut, més o menys llarg, en la muntanya o camins rurals en general
i que són :
GR – Llarg recorregut
PR – Petit Recorregut
SR – Sender Local
Ara agafeu la vostra motxilla i comenceu un itinerari, més o menys el sabeu, però creieu que trobareu senyals amb possibles dubtes…
A banda de les tres senyals indicades en podreu trobar moltes més i de colors diferents, com blaves, blanques i blaves, blanques, grogues, vermella i groga, groga i blava … i moltes més.
Que estant pintades aprofitant el pals de cartells, roques, senyals de tràfic i fins i tot en un arbre.
Si no teniu una ajut previ, no feu massa o gens de cas a aquestes senyals, si teniu alguna guia o informació podeu seguir-les.
Generalment, són d’alguna entitat que ha organitzat alguna ruta per itineraris molt concrets i locals.
Us podeu trobar, com passa en aquest camí del municipi de Terrassa, en una cruïlla de camins i amb una multitud de senyals, realment saps on vas o et quedes parat mirant-les una estona fins que decideixes per on anar o triar?… Amb la pregunta en algunes ocasions de : realment vaig pel bon camí ?
Mirem-les més a prop :
La senyal per vehicles es prou clara, fan l’excepció de vehicles autoritzats i bicicletes.
En l’antic pal de la cadena hi ha una senyal groga que ens indica el camí a seguir, a la vegada la senyal blanca, ens indica que no es el camí correcte.
En un costat un pal indicador amb quatre possibilitats a seguir.
I per últim, en la senyal de tràfic que indica el perill de bèstia, podem veure tres opcions, una que és el pas a seguir, el pas del camí del traçat que segueix la senyals grogues i el pas a seguir que fa el recorregut en les blanques.
Això afegeríem els camins confluents en aquesta cruïlla, que també tenen les seves indicacions a la inversa.
Aquí tenim un altre cas, s’uneixen en una mateix lloc tres itineraris marcats, GR., PR. i senyal groga…
Repeteixo, sabeu des d’un inici on aneu i quina és la senyal preferent a seguir ? us podeu trobar fent una ruta que no teníeu prevista, sempre es pot preguntar a algú que us trobeu i sigui coneixedor del paratge.
Es cert, que els cartells oficials, instal·lats per generalitat, diputació, ajuntaments i altres entitats locals,
són els que ens poden donar una certesa de per on anar i veure algun lloc que ens interessi,
Recorregut
Monument, vista panoràmica,
Població o ciutat, masia, font natural
Cartell local d’un municipi a diferents colors els itineraris
Moltes masies tenen el seu propi cartell al camí de l’entrada a la finca,
però no vol dir que sigui el camí que s’ha d’agafar o seguir, en molts casos són particulars i finalitzen en la casa o masia.
Cal tenir cura si veieu alguna marca o cartell mogut o presumiblement canviat de lloc, molt esborrat o desgastat el color…a les hores mireu durant un curt tram si trobeu una altra senyal com la que seguíeu.
En general els cuidadors de les senyals de camins, tenen cura d’arreglar-ho en assabentar-se.
En Sant Antoni de Vilamajor hi ha la ruta de les masies senyalitzada.
Com a curiositat, us passo un indicador de situació per quan es fa un recorregut organitzat i temps limitat, organitzat per alguna entitat excursionista o altres, i és el punt de control on s’ha de marcar el seu pas cada persona o grup.
Desprès de totes aquestes explicacions segur que teniu una bona ruta fins al final.
Nota : Podreu trobar un nou article, on diu “Altres articles” situat en la barra de Menú, una vegada dins, seleccioneu el mes i el dia. Per tornar al bloc principal, cal fer “clic” en la barra de Menú on diu “Bloc Principal”.
Al recorre camins, boscos, rieres, ciutats i pobles, fa que a vegades ens cridi l’atenció curiositats que a mi personalment, em fan fer que siguin fotografiades.
Avui he seleccionat cinc imatges, com a objectius Curiosos :
Un grup de cases ven curioses a Barcelona
Un bolet nascut sobre un tronc tallat d’arbre
Una escultura natural a Terrassa
Una nuvolada extraterrestre
El Drac o dinosaure fet de trossos de cotxes a Terrassa
La Muntanya de Montserrat , segons cada persona la veu d’una manera diferent, uns com a lloc de culta i respecta, altres per recorre els seus camins com senderisme, els mes preparats per pujar pels pic, hi ha qui va per buscar una estona de silenci,o per pintar i fotografiar, i inclús per buscar una porta que porti al desconegut…, o esperar a veure algun ovni alguna nit,en definitiva, cada persona la veu a la seva manera, però el mes important és que hi es des de sempre i és més que una postal…Vista des de lluny pels seu diferent costats, molta gent diu: és com una postal, que bonica muntanya…Des de que iniciem la pujada, avui des de l’Aeri, i si tenim un dia sense boira, podem des del primer moment gaudir d’aquesta bellesa que ens ofereix la Muntanya de Montserrat,el mes important, que no hi ha ninguna mes en tot el mon.Lliscant pel rocam, veurem que per una banda el terra el deixem cada vegada mes lluny i a la vegada, estem mes amunt , mes a prop de la Muntanya i el seu Monestir.Ja hi som, estem a la terra un altre cop,una terra de histories i llegendes, que a la llarg del segles han motivat a la gent de les contrades.De Misteris al voltant de monestir, de la muntanya … n’és ple.Un d’ells, seria com es va crear, sols fa uns 50.000 milions d’anys que es creu que es va formar, gràcies a un cataclisme que va crear a favorit per cursos d’aigua, tempestes d’una forma que no podem descriure, es va anar formant aquesta Serra,que és diria Montserrat.Molts dels Pics tenen el seu nom propi, es clar els humans es van ocupar de fer-ho relativament en èpoques recens, com el Cavall Bernat, Sant Jeroni, amb una alçada de1.236 metres, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, i molts mes.Montserrat , miris com es miri agrada a tothom, afalaga els ulls, i sempre hi ha un altra cop per ser visitada, perquè es de tots els Catalans i de la gent del Mon.
Al recorre camins, boscos, rieres, ciutats i pobles, fa que a vegades ens cridi l’atenció curiositats que a mi personalment, em fan fer que siguin fotografiades.
Avui he seleccionat cinc imatges, com a objectius Curiosos :
A Sant Cugat del Vallès la gent deu de patir molta set, que posen de dos en dos les fonts.
Un molí de vent a Ripollet ? No, veritablement és sols un monument de record…
Com en el vells temps, bonic cartell que anunciaven on estava la vacaria, està a Barcelona.
Un seients no massa còmodes, per fer la tertúlia els jubilats de Ripollet.
I aquí tenim una magnifica possibilitat de NO llegar un llibre,, ah, i no us adormiu, que podeu caure.
Cardedeu és una vila i municipi de la Comarca del Vallès Oriental, amb una població de més de 18.000 habitants i forma part de la subcomarca del Baix Montseny.Les rodalies és un entrecreuat de camps i bosc.Axó fa, que hagi una bona harmonia entre el cultiu i la vegetació.Poden comptar una seixantena de masies els seus vorals d’aquest municipi.En documents escrits, ja es troben referències a cases de pagès des del segle X i, a partir del segle XIII, alguns dels seus noms ja comencen a ser identificables amb els actuals.L’aigua per regar els camps prové en general de pous; de rieres n’hi ha poques i l’aigua en elles es nul·la, si no ha plogut amb força recentment; l’accepció seria la riera de Cànoves, que amb mes o menys cabal si pot comptar.Trobarem alguna granja, també hípiques, entre altres i podem veure pasturant cabres i ovelles.El bosc es bastant net amb matolls, generalment esta format bàsicament de Pins, pinyoner i blanc i bosc d’Alzines, algun Roure i d’altres arbres.Aquest boscos no son gran extensos, rodejats de camps, si miréssim des de l’aire veuríem, el constant canvi entre camps de diferents tonalitats i el verd del bosc.També, a l’estar en aquest entrecreuat de camps i bosc, afavoreix molt, en cas d’incendi, que no es propagui tant ràpidament i frena el foc, i fer millor les tasques d’extinció.Esta farcit de camins i pràcticament tots i en cada cruïlla important, es troba senyalitzada, per tant es poden fer molts i diferents itineraris.Cal vigilar que no ficar-se en algun camí que porta directament a una casa o masia, en general és troba indicat al inici de la entrada que es d’us privat i cal respectar-ho.
En definitiva, a qualsevol època de l’any, es bonic gaudir del paisatge, els camps, les masies, el bosc, fent una passejada per les rosalies de Cardedeu.
Avui us recomano i a la vegada us presento un llibre que en Jordi Monfort de Castelló (*), m’ha fet reso de la seva presentació que es va portar a terme, el passat 25 de gener de 2019.
La presentació del llibre : Els camins de l´aigua de La Vall d´Uixó, es va fer en el saló d’actes del Centre Cultural Palau de Vivel, en la població de La Vall d´Uixó.
Com diem, el nom del Llibre, és “ Els camins de l´aigua de La Vall d´Uixó”, va ser escrit per Josep V. Font i Ten, en el que ha col·laborat l’Ajuntament de La Vall d´Uixó i el Centre d´Estudis Vallers.L’Ajuntament de La Vall d´Uixó, esta molt implicat amb el tema de l’Aigua dolça del seu municipi, molt important en deus subterrànies.
Per axó també hi ha el projecta de la Ciutat de l’Aigua, i que us passo informació :
En aquest llibre es pot gaudir de diferents temes sobre, fonts naturals, barrancs, aljubs, ponts, i molt mes… situats en les rodalies del municipi.
Cal mencionar , segon en Jordi, que aquest llibre no es troba a la venda, es dona gratuïtament, al centre cultural Palau de Vivel, de La Vall d’Uixó.
(*) Jordi Monfort, es l’autor de llibre que us vaig presentar , amb el títol : “Fonts de La Plana Alta, Visites i Excursions”, i serà a partir d’avui un nou col-laborador dels Blog’s Rasola des de Castelló, a profito per agrair les seves aportacions, Gràcies Jordi.
Aportació de la informació : Jordi Monfort
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Ajuntament de La Vall d´Uixó i el Centre d´Estudis Vallers.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 