La Font del Sant, està situada a la sortida de Ripoll, direcció Campdevànol. S’hi pot anar des de la plaça de l’Ajuntament és a 11 minuts, pel Camí Ral, o per la carretera de Ribes.
Poc abans d’arribar a la Font, hi ha una zona enjardinada,
amb una bassa rodona al centre amb arbres i vegetació per les rodalies.
Disposa de seients de pedra en bona part del jardí.
Per anar-hi podem sortir de Ripoll pel raval de Sant Pere on hi ha el camí Ral, passareu pel costat d’uns jardins, al poc arribareu al paratge de la Font del Sant, on la Font de la Tosca es situa front seu.
L’aigua surt per un tub de ferro situada en paret d’obra amb una pica rectangular.
A cada costat de la Font hi han uns allargats bancs per seure, més un tercer col·locat en angle a la dreta.
La font resta en un espai disposa de barbacoes, taules i seients de fusta i barbacoa tot compartit amb la Font del Sant, descrita ahir.
1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher
El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.
El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.
Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.
El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé
Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.
Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.
Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]
Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.
El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.
El Camí del Mig. De barques i ponts.
A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.
Barca de passatge del Prat.
La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]
L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.
Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.
El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]
El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]
Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]
Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.
El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]
1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.
A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.
Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]
El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]
Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).
El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.
Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.
La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.
Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.
Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).
Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.
El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]
En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.
Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)
Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.
L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.
A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.
Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.
La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.
Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.
El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet
Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.
Camins que seguien el curs de les rieres i torrents
Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.
Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:
El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.
Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021
Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.
————————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.
[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà
[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.
[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.
[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170
[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. p. 261-279.
[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.
Per anar a la Font de Sant Esteve del poble de Sant Esteve d’en Bas, es pot anar-hi fent tot un passeig.
Sortim del poble per la carretera c -63z en direcció a agafar la carretera c63 direcció a Sant Feliu de Pallerols. En las últimes casa passem un pont i un creuament en la via verda, seguim el camí ample a la dreta que agafem i deixem el vehicle a 50m, mes endavant esrà la Font del Gat. Just hem girat a la carretera veurem un camí amb senyals de la via verda a la dreta, l’agafem passarem al poc per un pont la riera de Ridaura que resseguirem entre un bosc de ribera.
Quant de la banda de la carretera a la nostra dreta veiem una fàbrica uns metres més enllà a l’esquerra es troba la Font de Sant Esteve..
Com que esta situada a un nivell mes baix que el camí hi ha que baixar unes escales.Es una font tipus cisterna, disposa d’una aixeta polsador que cal fer pressió amb la palanca en la conxa metàl·lica. L’aigua cau a una petita pica; en cada costat hi ha un seient de pedra.Sota l’aixeta, una llosa amb el nom de la font gravat i amb la data 1947.Tot es veu molt nou, no fera masses anys que la deurien refer
L’Ametlla del Vallès, disposa d’un camí asfaltat que porta a varies urbanitzacions, i a can Daví.El nou camí peatonal i de bicicleta, s’inicia des del carrer Sector Can Draper fins front l’antiga masia, on canvia pel nom de Camí Ral.Podrem veure si ens fitxem, en la fondalada de la riera, on hi ha la Font de can Draper i el seu gran i allargat Pi.El camí va paral-lel a camí real, on deixarem a la dreta l’entrada a la deixalleria Municipal, punt on hi ha que anar amb cura per que es entrada i sortida de vehicles.Tenim bones vistes del paisatge, amb camps de can Draper i la urbanització al fons.És un camí de seguretat no te massa mes que protegir a la gent que l’utilitza, i és de pocs mes de dos kilòmetres el seu recorregut i enllaça amb altres rutes o camins forestals i/o rurals del municipi.Una alternativa és anar per el fons del torrent de can Daví, que en l’actualitat esta net de vegetació i matolls.
Des de Sant Estevan d’en Bas o des de Els Hostalets d’en Bas, cal anar per la carretera C-153, una vegada passeu pel costat de l’ermita Sant Simplici, mireu de deixar el vostre vehicle aparcat , que no sigui una molèstia per altres.Seguiu les indicacions de varis cartells, que hi ha en aquest punt, una vegada creuat el torrent i de seguida trencareu a la dreta passant pel costat d’un camp, tot seguint les indicacions.Arribeu al Molí Vell on, trobeu un cartell que us indica per anar el Camí Ral, important via de comunicació que d’antic es feia servir per anar entre dues poblacions, d’Olot a Vic.Al peu de la muntanya, gireu cap a la dreta, per un camí que guanya altura fins passar pel Pixador dels Matxos, a partir d’aquí, començareu a veure les restes de l’empedrat, del Camí Ral.A la poca estona i a peu del Camí Ral, hi ha la tant bonica Font de les Marrades, situada dins d’una fageda.Es una aigua que surt de les roques de la muntanya i recollida per un tub, que cau i a la vegada es deposita a una Bassa.A partir de la font, el camí supera la part més dreta del vessant mitjançant unes ziga-zagues monumentals, les marrades, que es recolzen en uns murs de pedra molt ben aparellades.Trobareu un indicador que us porta a la Mina dels Bandolers, en 10 minuts; segons les llegendes era un amagatall preferit dels bandolers que assaltaven els usuaris del Camí Ral.Podeu fer moltes rutes per aquestes contrades, tot seguin les indicacions de nombrosos cartells.L’altre article d’avui que us he preparat és : “Que es el Camí de Ronda ?”
El Gorg Negre, conegut també pel gorg del pla d’Oristà, es troba sota del pont del riu Bassi. A la banda dreta del saltant del gorg, a la vora es trobava la Font de l’Animeta. A prop també hi passava el camí ral per on la gent hi passava molt sovint.Un dia van començar a dir que a la Font del Gorg Negre hi sortia por…!
Que uns dies sortia una noia vestida de blanc però que al acostar-s’hi desapareixia.
Deien que era l’ànima d’una noia que havia mort ofegada al gorg.
Altres deien que l’ànima d’aquesta noia tornava per fer saber que allà hi havia hagut una mort violenta…
També, que era degut a un incompliment d’una deixa, que abans hi vivia un pagès que volia que una vegada sigues mort, es venguessin les terres i que amb els diners es fessin misses.
Llavors la seva ànima tornava per reclamar les misses.
Des de llavors la font és coneguda com la font de l’Animeta.
Recull de la Llegenda : Costumari Català
Fotografies : Dora Salvador
( Les fotografies no corresponen al Grog Negre d’Oristà)
L’amic Alfons ( del Blog el Rondaller) va fer una excursió a la vall de Llémena (Girona), entre Llorà i Sant Martí de Llémena, a finals de desembre i en el camí Ral, va veure una construcció que li va cridar l’atenció, era molt antiga envoltada de vegetació, al mirar que podia ser, es va donar que era un Forn.Em va enviar les fotografies fetes des de lluny, perquè era ple de malesa i no és podia accedir-hi.La situació aproximada és pot veure en aquest enllaç:
Situat en el Camí Ral de can Ferreret de Sant Martí de Llémena (Gironès)També, podeu consultar mes dades d’aquest Forn, com d’altres varis que forment part del patrimoni de la Comarca a :
Podeu veure que les dues obertures inferiors semblen iguals, només que la de l’esquerra havia sigut tapada amb maons, en algun moment. En general és prou conservada la seva estructura general del Forn.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 