Pot afectar als arbres, gelades, boires prolongades i grans nevades?

Els arbres i vegetació en general poden estar exposats a les inclemències dels efectes de l’hivern, com gelades, boires prolongades i grans nevades, arribant a posar en perill la seva existència o produir danys importants.

De l’enciclopèdia.cat llegim en “ L’hivern silenciós “ :

A les boscanes decídues l’hivern és l’estació més tranquil·la, l’època de la quietud i el silenci. El bosc descansa en molts sentits i de diferents maneres; la majoria d’ocells han migrat i la seva xerradissa sorollosa s’ha aturat fins a la primavera. Molts mamífers, amfibis i rèptils entren en una fase de letargia o hibernació i pràcticament sembla que hagin desaparegut del bosc.

Els insectes i altres artròpodes moren, o bé passen l’hivern en estat letàrgic o en forma de larves o pupes immòbils. Fins i tot les llavors entren en una fase de letargia: tot i que podrien haver germinat en el moment de madurar i caure, retarden la germinació fins a la primavera per diferents mètodes.

Els arbres i els arbustos es troben inevitablement exposats al fred i a altres condicions adverses. Les plantes herbàcies, en canvi, passen l’hivern en forma de llavors, de bulbs o de rizomes i d’aquesta manera eviten els rigors de l’estació: les llavors sota la virosta, i bulbs i rizomes sota terra.

Per a arbres i arbustos, l’estació freda comporta el risc addicional de la possible formació de glaç als teixits de les seves parts aèries, que pot causar la mort del vegetal, bé per deshidratació i danys físics causats per la formació de cristalls de glaç, bé per alteracions en l’estat col·loïdal del citoplasma cel·lular o en la permeabilitat de les membranes plasmàtiques a baixa temperatura.

Els mecanismes destinats a prevenir aquests danys constitueixen un procés anomenat enduriment, l’única manera de resistir amb eficàcia les glaçades.

En aquest procés se succeeixen diferents fases: en primer lloc un pre-enduriment, que es dóna quan la temperatura encara és per sobre dels 0°C, i comporta un ràpid increment de la concentració de sucres en els sucs cel·lulars.

L’enduriment pròpiament dit es produeix durant la primera setmana de glaçades, al final de la tardor, quan la temperatura se situa entre els -3 i els -5°C. Comporta canvis en l’estructura col·loïdal del citoplasma cel·lular (principalment reduint el contingut d’aigua) i en la permeabilitat de la membrana plasmàtica, cosa que assegura que no es produeixin danys cel·lulars per formació de cristalls de glaç i permet a la planta suportar temperatures de fins a -30°C.

La fase d’enduriment final incrementa la resistència a la congelació i les parts aèries de la planta esdevenen pràcticament inactives.

En condicions de laboratori, s’ha comprovat que es pot sotmetre una planta a congelació amb nitrogen líquid a -196°C sense que es formin cristalls de glaç i es pot invertir el procés de vitrificació o congelació absoluta sense dany si es descongela la planta de manera adequada, pas a pas. Les arrels, que mai no es veuen exposades a l’acció del fred com les parts aèries de la planta ni han de resistir inclemències tan extremes, sempre es mantenen poc o molt actives i constitueixen una reserva important de saba i de substàncies nutritives que es podran utilitzar durant la següent estació de creixement fins que les fulles puguin reprendre la seva activitat sintetitzadora.

Les espècies acomoden els seus processos d’enduriment a la temperatura de les regions on viuen. El roure pènol (Quercus robur) i el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), per exemple, són molt més resistents a la congelació que altres espècies dels gèneres respectius pròpies de zones més occidentals d’Europa, de clima menys continental…

…Més avall, sota la neu, l’activitat al sòl s’ha reduït però no s’ha aturat del tot. Les fulles caigudes van desapareixent, consumides i digerides per cucs, bacteris, fongs i una miríade d’artròpodes, que al seu torn serveixen d’aliment a musaranyes (Sorex, Crocidura, Blarina) i talps (Talpa, Mogera, Parascalops, Condylura). Moltes de les llavors que han quedat mig colgades a la virosta són desenterrades, una darrere l’altra, pels ocells que es passen l’hivern al bosc i per petits mamífers com ara els talpons (Microtus, Eothenomys).

Hi ha ocells que emmagatzemen determinats tipus de llavors, com és el cas del gaig europeu (Garrulus glandarius), que té el costum d’enterrar aglans per menjar-se’ls a l’hivern i contribueix així, sense voler però ben activament, a la regeneració de les rouredes.

Els ocells i els mamífers de bosc que es mantenen actius durant l’hivern pateixen taxes de mortalitat elevades, sobretot en hiverns rigorosos durant els quals molts moren de fred o de gana. Per a aquests animals algunes espècies d’arbres i arbustos de les boscanes decídues que no perden la fulla a l’hivern, com ara els grèvols (Ilex) i el teix europeu (Taxus baccata), són particularment importants; els proporcionen refugi, sobretot als ocells i, en el cas dels grèvols, les seves fulles i llavors són una font d’aliment essencial.

D’Alerta Forestal, us passo una informació sobre, “ Les nevades a cotes baixes són més greus per als boscos” :

Si voleu saber més sobre aquest tema d’avui, podeu accedir a CREAF :

https://ddd.uab.cat/pub/butcre/butcre_a2018m2n53iCAT/index.html.5

Com hem vist, si que afecta les inclemències dels efectes de l’hivern al arbres i vegetació.

Recull de dades : enciclopèdia.cat i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es el Microclima?

Un microclima és el conjunt de condicions climàtiques d’una zona que són diferenciades del clima general de l’àrea que l’envolta. El terme pot referir-se a una superfície de pocs metres quadrats per exemple un jardí o ser tan gran com uns quants quilòmetres quadrats com passaria en una vall, estany…

Fotografia : Dora Salvador

De fet hi ha diferents microclimes per cada tipus d’ambient de la superfície de la Terra, ja que per exemple, sota una coberta vegetal hi ha un microclima determinat i sobre la mateixa coberta un altre de diferent. També prop de superfícies d’aigua hi ha un refredament de l’atmosfera local. En grans àrees urbanes on el maons, ciment, i asfalt absorbeixen l’energia del sol i irradien la calor a l’aire ambiental el resultat és una illa de calor que és un factor per al microclima urbà.

Fotografia Dora Salvador

Les variables de meteorològiques d’un microclima, com són la temperatura, precipitació, vent o humitat poden ser lleument diferents de les condicions prevalents sobre la superfície global i d’aquelles que es podrien esperar sota certs tipus de pressió o coberta de núvols. De fet el microclima d’un lloc és una amalgama de molts microclimes lleugerament diferents.

Veurem diversos tipus de microclima :

Zones altes

Les superfícies elevades tenen un tipus específic de clima que resulta notablement diferent del de les terres més baixes que les envolten. La temperatura normalment davalla d’acord amb l’alçada a raó d’entre 5 i 10 °C per cada 1000 m que es puja en altitud, depenent de la humitat de l’aire.A vegades, la inversió de temperatura fa que sigui més calenta la superfície que està a més altitud, però aquestes condicions rarament es perllonguen. En les muntanyes més altes la temperatura mitjana acostuma a ser més baixa amb els hiverns més llargs i els estius més curts. Les terres altes acostumen a ser també més ventoses, cosa que fa més extremats els hiverns.

Fotografia : Dora Salvador

Això té efectes en animals i plantes que redueixen el seu període d’activitat o escurcen els seus cicles reproductius.

Fotografia Tito Gràcia

Les muntanyes prou altes formen núvols amb l’aire ascendent i això pot donar pluja en el costat encarat al vent i en canvi produir un vent ressec en l’altre costat (Efecte Föhn). En l’hemisferi nord el vessant sud (solana) és més calent que el vessant nord (obaga). A banda de les inversions de temperatura una altra ocasió en la qual els turons poden ser més calents que les valls és durant les nits clares amb poc vent, especialment a l’hivern. Així com l’aire es refreda, comença a descendir cap a la vall i això de vegades pot portar boira i/o glaçada al fons de la vall. La baixada de l’aire pot crear vent catabàtic.

Regions costaneres

El clima litoral està influït per la terra i el mar i on la costa forma una frontera. Les propietats termals de l’aigua són tals que la mar manté una temperatura relativament constant al llarg del dia comparada amb la terra.El mar també tarda molt a escalfar-se durant els mesos de l’estiu, i alhora molt de temps en refredar-se a l’hivern. En els tròpics, la temperatura del mar canvia poc i el clima de la costa depèn de l’efecte causat per l’escalfament de dia i el refredament de nit de la terra. Això implica el desenvolupament de la brisa des del mar (brisa marina) des del matí i des de la terra (brisa de terra) durant la nit.El clima tropical està dominat pels ruixats convectius i les tempestes que de forma contínua es formen sobre el mar, però només ho fan sobre la terra durant el dia i per això els ruixats es formen més sobre el mar que sobre la terra. Al voltant dels Pols, la  temperatura del mar roman baixa per la presència de gel, i la pròpia posició de la costa pot canviar quan es fon el gel o se’n torna a formar. A més es formen forts vents catabàtics.En latituds temperades, el clima costaner depèn més de la influència marina que de la terrestre i les costes són més temperades que l’interior. Tanmateix hi pot haver canvis considerables de temperatura a curt termini. A la banda exposada al vent la costa té una temperatura similar a la marina mentre que a la part no exposada al vent varia molt més. Amb excepció dels climes mediterranis, a la tardor i l’hivern la costa exposada al vent és més propícia a ruixats en canvi a la primavera i la tardor ho són més les de l’interior.També la boira pot persistir a la costa en les zones encarades al vent en canvi les no encarades són més seques. Quan hi ha una mica de vent a l’estiu no es formen les boires ni la pluja.

 

Boscos

Els boscos tropicals humits cobreixen només un 6% de la superfície terrestre, però es creu que tenen un gran paper en el transport de vapor d’aigua a l’atmosfera. Això es deu al procés d’evapotranspiració, des de les fulles i el sòl, dels boscos. Les superfícies forestals de climes temperats poden ser més fresques i menys ventoses que les àrees amb herbacis del voltant, amb els arbres actuant com a tallavents i la radiació solar filtrada per fulles i branques.Tanmateix, aquestes diferències varien d’acord amb les estacions això és mentre els arbres tenen fulles, i el tipus de vegetació caducifòlia o persistent.Alguns tipus d’arbres com els xiprers són especialment aptes per fer de tallavents.

 

Zones urbà

L’efecte de l’illa de calor, efecte de la impermeabilització del sòl, la variació en la direcció i la intensitat del vent, etcètera es donen amb més intensitat a les grans urbs però en menor escala també es presenten en ciutats petites.

Fotografia : Tito Garcia

Properament en diversos articles, els dedicarem a veure el microclima, en diferents llocs naturals i urbans, que us serveixi, sobre tot al anar –hi amb els petits de la casa poder ensenyar el secrets del microclima que us envolta en el lloc on us trobeu.

 

Recull de dades : Wiquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Tito Garcia, Oriol -Ramon Solé i Ramon Solé

Poesia : El Sot de L’Aremany

Oh vall genuïna

del Montseny.! Apar

selva que s’afina

sota un gruix de mar.

La gresa, amarada,

fins del gat mesquer

la més lleu petjada

fidelment reté.Boires en deriva

entelen de fred

la mirada activa

d’un cel massa net.

D’allaus de tartera,

el terrabastall

plega a la vorera

de la closa vall.

Fins el llop atura

son udol allí

com si la natura

provés de dormir.Clapes de bardissa

que irradien tanys,

d’alga vincladissa

renoven paranys.

Cercant la mullena

d’aiguamolls i recs,

elegants de mena

hi enfonsen els becs

merles endolades,

mudats oriols,

que alternen passades

i juguen a estols.

Camins i passeres

congrien llimacs,

fondes les roderes,

i els revolts, obacs.Hi esquellegen vaques

d’oscil•lants braguers,

refregant les taques

dels avellaners.

I un desmai, que imita

enterbolides

d’una estalactita

l’etern degotís,

contrasta amb la calma

d’un casal tot bru,

que una creu de palma

beneïda, duu.

Oh vall genuïna

del Montseny nadiu,

que et planys la divina

basarda d’un riu!

 

Autor : Guerau de Liost (1878-1933)

 

Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé