Dipòsit d’aigua d’Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)

El Dipòsit d’aigua esta situat en el carrer Conflent, s/n d’Olesa de Montserrat.

Historia :

  • Antigament, l’aigua potable la subministrava la font pública de la plaça de la Constitució, si bé algunes cases particulars, sobretot les situades a la part alta, tenien pous als seus patis.
  • A finals del segle XVI es va iniciar una gran obra que no es va finalitzar fins el 1855 que permetia aprofitar els sobrants d’aigua d’algunes cases per fer augmentar el cabal de les fonts.
  • L’any 1868 es va constituir la primera societat privada amb l’objectiu d’explotar el subministrament d’aigües: la Sociedad Minera Olesana.
  • Cap a finals del segle XIX novament la iniciativa privada es va fer càrrec de canalitzar les aigües d’alguns torrents cap a la vila.
  • Segons la inscripció que figura en la torre aquest dipòsit va ser construït per la Sociedad Minera Olesana el 1902. La construcció del dipòsit i la mina que hi porta l’aigua van ser de vital importància per a la vila, ja que d’aquesta manera s’aprofitava el ric aqüífer del subsòl olesà per a l’abastament del consum domèstic, agrícola i industrial.
  • La Comunitat Minera Olesana és actualment una Societat cooperativa de consumidors i usuaris sense ànim de lucre, totalment deslligada d’altres institucions administratives o empresarials i manté viva la filosofia dels fundadors, que era l’autogestió de l’abastament d’aigua potable.

El Dipòsit d’aigua consta d’una torre d’estil modernista feta amb totxo i pedra. El dipòsit resta semisoterrat a l’interior. És una obra sostinguda amb pilars, arcs escarsers i volta de rajola.

La torre és de planta rectangular, amb coberta a quatre vessants feta amb maó, amb elements decoratius de ceràmica vidriada. Els murs són arrebossats i pintats de blanc.

El que dóna al carrer està decorat amb diferents arcs escarsers d’inspiració modernista i té una inscripció on es llegeix: “Sociedad Minera Olesana. 1902”. La torre està situada en un terreny amb desnivell i adossada a un mur de contenció, dins d’un recinte enjardinat on hi ha altres instal·lacions.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Montserrat, muntanya amb silueta

Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya, situada a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat.

És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es h_01.jpg

És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.

Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.

Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància.

Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.

A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.

Montserrat ha estat vinculada a l’espiritualitat. A part del monestir i la Santa Cova, la muntanya conté un bon nombre de petites esglésies i d’ermites, com Santa Cecília, Sant Benet, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Miquel i Sant Jeroni.

El Massís de Montserrat va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la seva conservació.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé

Noms de dones del segle X al Baix Llobregat.

Avui us presento tres articles

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

Una cosa que ens sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies .

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algun personatge dels esmentats als documents, el podem trobar actuant a diferents zones entre el Vallés i el Llobregat, per exemple.

Serra dels Galliners,una via de comunicació natural entre la Serra de Collserola i el Vallés.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985, ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart o amb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec, com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Placa que recorda el nom de l’Amalvigia, propietària d’un rec al segle X a la Marina de l’actual Hospitalet de Llobregat. AGC.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat  mencionat en 1055 en una donació de Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues .

A prop del límit entre St. Feliu i St. Just.

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione” entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magarona (Sabadell) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració .

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.

Recuperació del Llobregat amb Saboga ( Fotografia internet)

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar a la dona anomenada Preciosa, que veiem al Vallés (ja sabem que no cal preocupar-nos per aquestes distàncies), al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir de Sant Pere de les Puel•les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que “és sobre la casa de Ferrocint”.

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col•laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

De nou,  Àngels, ens ha ofert un article interessant sobre les Dones del segle X, i li agraïm aquesta aportació al Blog.

——————————————————————————————-

1 Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

2 Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

3 Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

4 Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

5 Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

6 Ibídem CCXXXIV i CCXCIV

L’Aqüeducte de can Nyac de l’Hospitalet de Llobregat – Part 2 #

Avui us presento, L’Aqüeducte de can Nyac , de fet és la continuació de l’estructura del que vàrem veure ahir;  està situat a l’Hospitalet de Llobregat, al costat de la Ronda de Dalt, on al passar amb vehicle, és pot veure.dscn7952_01Per accedir-hi, podem agafar un camí de terra a prop de l’ascensor del metro de can Buxeres, on hi ha un petit pàrquing, que ens portarà fins a uns horts i l’Aqüeducte.dscn7955_01L’Aqüeducte està sobre el torrent de can Nyac o torrent d’en Farré , és una obra que es va portar a terme entre 1878 i 1888, està compost  per vuit arcs, és d’obra vista, de maçoneria i maó,  amb els angles reforçatsdscn7953_01Formava part de la xarxa de distribució per proveir d’aigua que era recollida a la muntanya de Sant Pere Màrtir, i destinada a les poblacions del Baix Llobregat, que estaven amb molta manca d’aigua potable.dscn7954_01Actualment la zona és plena d’horts furtius, cultivats amb molta cura.dscn7959_01La bòbila de Can Nyac, està al costat de l’Aqüeducte, manté la xemeneia en bon estat però la resta de les edificacions estan en mal estat.dscn7956_01L’Ajuntament de l’Hospitalet inclou com a bé cultural d’interès local del municipi,  l’Aqüeducte i la bòbila de Can Nyac .dscn7958_01

Text i Fotografies : Ramon Solé