Arbres – La Tipuana

La Tipuana tipu o acàcia rosa és un arbre de la família Fabaceae (Papilionàcia).

És originari del Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai.

És un arbre semi caducifoli (les fulles cauen molt més tard que en altres caducifolis), corpulent, de 10-15 m d’altura, resistent i de ràpid creixement. Les fulles son grans i de color verd intens.

S’anomenen fulles compostes perquè estan formades per entre 5 i 15 parells de folíols, estrets i de forma el·líptica, i un últim folíol al capdamunt.

De maig a juny fa la floració. Les flors tenen 5 pètals desiguals (el central és molt més gros), arrugats i de color groc ataronjat.

Es troben agrupades en ramells que cauen amb facilitat.

El seu fruit és un llegum que porta soldada una ala membranosa.

Les seves fulles són compostes i de color verd esgrogueït.

L’època de floració de la tipuana és l’estiu.

És molt utilitzat com a arbre ornamental en moltes places, carrers i parcs.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2020-12-02_15-37-40-3.jpg

Es cultiva com a arbre ornamental, per la bellesa de la seva floració, en zones temperades d’Europa i dels Estats Units.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Totes les fotografies van ser realitzades en el Parc de Can Mercader de Cornellà de Llobregat

Arbres – Els dos Pins del Parc de la Font del Racó de Barcelona

Els dos Pins que avui ens referim i destaquem, estan situats a l’entrada del Parc de la Font del Racó, pel carrer de Lluís Muntadas de Barcelona.

Són pins pinyers, alts i esvelts, amb un tronc amb certes curvatures.

En conjunt els dos destacant per de munt de la restes d’arbres d’aquesta zona del parc. Són com a sentinelles que donen una gran presencia !

Text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – Arbres de la vida a la mort / 2ª Part #

Aquesta segona part la dedicarem a veure com a un arbre, una vegada mort o, millor dit, tallat, encara li pot aflorar la vida indirectament.

Us passo tres imatges on podem veure que sobre on es va tallar l’arbre i durant l’hivern, molts reben l’estada de bolets, és ben curiós :

Alguns, són tapats per l’heura.

Altres, com és el cas d’aquesta alzina, rebrota tot pel seu costat.

I a un arbre que només li queda el tronc, li ha sortit un bolet de soca a mig nivell.

Veritablement, són efectes vius que queden en les restes d’un arbre que va costar anys, molts anys, en créixer…

I molt arbres formaran un Bosc…

Text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – Arbres de la vida a la mort / 1ª Part #

Els arbres, com a tot ser viu, sigui animal o vegetal, sigui petit o gran, té el mateix procés, néixer, créixer, reproduir-se, pot tenir infermetats, mutilacions… i al final  la seva mort.

El ser humà el pot destinar a un arbre per a fer mobles, caliu, paper, etc, … i tallar-lo, per tant seria una mort anticipada a la seva possibilitat de vida real.

També pot arribar-li la mort per altres causes indirectes de la pròpia natura, com una tempesta prolongada de vents, fortes nevades, desarrelar-se al terreny, paràsits…entre altres causes.

Un arbre per si sol és capaç d’aguantar un important escardament /s d’una o varies branques i seguir vivint, però, estarà en el perill de que algun paràsit entri per la ferida,

 i a poc a poc el vagi deteriorant per dins, fins que, passat uns anys, li causi la mort.

En altres cassos, igual mor o es talla el tronc principal, però si queda arrelat pot créixer una branca secundária des de la base formant un nou arbre.

Certs arbres, sobre tot els de fulla caduca, com plataners, pollancres …, una vegada tallats, si no es treu la part de l’arrel, tonen a rebrotar,

començant en la primavera següent a fer alguns troncs i d’allí més tard sortiran les fulles,

amb pas del temps pot formar un brancatge gran de troncs, que com hem dit abans, pot arribar a formar un nou arbre.

Hi ha arbres que una vegada morts es mantenen en peu, i l’heura s’apodera d’ell envoltant-lo fortament i grácies a les seves fulles li donaran un altra aspecte de verdor,

en aquest cas l’arbre ja no patirà aquesta planta tant agressiva i invasora en els nostres boscos.

Us passo dos arbres ben curiosos, no són fotografies meves, les he tret de internet, però crec que ens poden donar una imatge de la força dels arbres en la supervivència en la natura:

Quan aneu a un bosc, mireu de fer com faig jo, sempre deixar-me guiar pels arbres i d’aquesta forma podreu gaudir de les veritables meravelles que ells, els arbres, ens ofereixen,

De fet, el més important pels humans és que ens proporcionen l’oxígen pur i gratuït, els arbres són Vida !!!

Text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – Arbre de judes o Arbre de l’amor

L’arbre de l’amor o arbre de Judea :

És originari de les regions de l’est de la mediterrània. És l’espècie de l’Europa oriental del gènere Cercis.

Molt utilitzat en jardineria per les seves flors. Té les fulles en forma de cor, d’on obté un dels seus noms comuns, arbre de l’amor.

Us passo la seva historia :

És conegut com a “arbre de Judes” o “arbre de l’amor “, nom que podria provenir d’un antic mite que indica que aquest és l’arbre d’on es va penjar Judes Iscariot després de trair Jesucrist.

Tot i això, probablement és una corrupció del nom francès Arbre de Judeé que significa “arbre de Judea”, referit a la regió on es dona.

Descripció de l’Arbre:

El més espectacular d’aquest arbre és la seva floració a principis de primavera. Les flors, de color rosa intens i agrupades en raïms, creixen abans que apareguin les noves fulles, i moltes d’elles neixen directament dels troncs més joves. Els fruits, de color marró fosc, apareixen a principi de la tardor i resten a l’arbre durant tot l’hivern, de tal manera que és possible veure’n les flors i fruits alhora en l’arbre.

És nadiu de la zona Nord i Est del Mediterrani, des de França fins a Orient Pròxim. Introduït a Europa central, Península Ibèrica, Àfrica tropical i Nord-amèrica.

A Catalunya i la Península ibèrica, és una espècie exòtica introduïda, que es comporta com una espècie invasora, expandint-se per la difusió de les seves llavors, i competint per l’hàbitat amb les espècies autòctones.

Es troba normalment en pendents àrids al llarg de les riberes dels rius, preferentment en terrenys calcaris, però pot tolerar-ne els moderadament àcids.

Resisteix el fred, fins a -10 °C, però no les gelades perllongades. És resistent a la sequera i no tolera l’entollament del sòl.

Les seves flors anuncien l’arribada de la primavera astronòmica, se sol produir entre mitjan març i els primers dies del mes d’abril.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Imatges del Parc de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat

Arbres – L’Arborètum de Rubí

A l’entorn del Castell de Rubí  (Castell Ecomuseu Urbà) es va crear  l’Arborètum, conjunt d’arbres i plantes bàsicament mediterrànies.

Va ser ideat perquè fora una representació dels arbres més destacats de la nostra vegetació de Catalunya, i de altres parts del món.

A la vegada, és un ampli espai verd dels que forma part els jardins del Castell de Rubí.

L’arborètum del Castell, una agrupació d’arbres i altres plantes de diferents tipus que s’han distribuït en l’espai de 5.641 m2 en funció del seu continent d’origen.

A més, es va crear una xarxa de camins per facilitar la seva observació.

Cal destacar, que es va portar a terme la primera Festa de la Primavera, inaugurada el dissabte, 19 de març de 2011.

Lloc ideal per fer una passeig, prendre el sol o llegir un llibre.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Arbres – Els Plataners de la Rambla d’en Rufí de Caldes de Malavella

A Caldes de Malavella en la Rambla d’en Rufí, situada en un dels extrems de la població,

hi ha una llarga filera de Plataners centenaris de gran alçada i

amb un alt brancatge.

Es un bon lloc per passejar a l’estiu per la frescor que ens aporta.

També punt de sortida per realitzar alguna excursió per les rodalies.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

Arbres – Bellaombra

Bellaombra (Phytolacca dioica) és una espècie d’arbre. En realitat es tracta d’una espècie herbàcia molt gran.

A Amèrica del Sud se’l coneix amb el nom guaraní d’ombú que significa “ombra”.

Originari de Les Pampes d’Amèrica del Sud. Actualment és difícil trobar-ne de silvestres.

És el símbol de l’Uruguai, l’Argentina, i la cultura dels gautxos.

Arriba a fer de 12 a 18 m d’alt amb una capçada de 12 a 15 m. Les arrels són visibles.

La fusta és esponjosa i tova. Les fulles són el·líptiques, de fins a 20 cm de llarg. De disposició alternada.

Les flors són dioiques en raïms terminals blancs. El fruit és una baia de color vermell intens que conté llavors ovoides de 3 mm de llarg i de color negre.

Planta ornamental usada a carrers de ciutats i parcs. També, utilitzada per a fer bonsais.

La saba és verinosa i no l’afecta la plaga de la llagosta i altres plagues.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Totes les fotografies van ser realitzades en el Parc de Bellvitge

Pot afectar als arbres, gelades, boires prolongades i grans nevades?

Els arbres i vegetació en general poden estar exposats a les inclemències dels efectes de l’hivern, com gelades, boires prolongades i grans nevades, arribant a posar en perill la seva existència o produir danys importants.

De l’enciclopèdia.cat llegim en “ L’hivern silenciós “ :

A les boscanes decídues l’hivern és l’estació més tranquil·la, l’època de la quietud i el silenci. El bosc descansa en molts sentits i de diferents maneres; la majoria d’ocells han migrat i la seva xerradissa sorollosa s’ha aturat fins a la primavera. Molts mamífers, amfibis i rèptils entren en una fase de letargia o hibernació i pràcticament sembla que hagin desaparegut del bosc.

Els insectes i altres artròpodes moren, o bé passen l’hivern en estat letàrgic o en forma de larves o pupes immòbils. Fins i tot les llavors entren en una fase de letargia: tot i que podrien haver germinat en el moment de madurar i caure, retarden la germinació fins a la primavera per diferents mètodes.

Els arbres i els arbustos es troben inevitablement exposats al fred i a altres condicions adverses. Les plantes herbàcies, en canvi, passen l’hivern en forma de llavors, de bulbs o de rizomes i d’aquesta manera eviten els rigors de l’estació: les llavors sota la virosta, i bulbs i rizomes sota terra.

Per a arbres i arbustos, l’estació freda comporta el risc addicional de la possible formació de glaç als teixits de les seves parts aèries, que pot causar la mort del vegetal, bé per deshidratació i danys físics causats per la formació de cristalls de glaç, bé per alteracions en l’estat col·loïdal del citoplasma cel·lular o en la permeabilitat de les membranes plasmàtiques a baixa temperatura.

Els mecanismes destinats a prevenir aquests danys constitueixen un procés anomenat enduriment, l’única manera de resistir amb eficàcia les glaçades.

En aquest procés se succeeixen diferents fases: en primer lloc un pre-enduriment, que es dóna quan la temperatura encara és per sobre dels 0°C, i comporta un ràpid increment de la concentració de sucres en els sucs cel·lulars.

L’enduriment pròpiament dit es produeix durant la primera setmana de glaçades, al final de la tardor, quan la temperatura se situa entre els -3 i els -5°C. Comporta canvis en l’estructura col·loïdal del citoplasma cel·lular (principalment reduint el contingut d’aigua) i en la permeabilitat de la membrana plasmàtica, cosa que assegura que no es produeixin danys cel·lulars per formació de cristalls de glaç i permet a la planta suportar temperatures de fins a -30°C.

La fase d’enduriment final incrementa la resistència a la congelació i les parts aèries de la planta esdevenen pràcticament inactives.

En condicions de laboratori, s’ha comprovat que es pot sotmetre una planta a congelació amb nitrogen líquid a -196°C sense que es formin cristalls de glaç i es pot invertir el procés de vitrificació o congelació absoluta sense dany si es descongela la planta de manera adequada, pas a pas. Les arrels, que mai no es veuen exposades a l’acció del fred com les parts aèries de la planta ni han de resistir inclemències tan extremes, sempre es mantenen poc o molt actives i constitueixen una reserva important de saba i de substàncies nutritives que es podran utilitzar durant la següent estació de creixement fins que les fulles puguin reprendre la seva activitat sintetitzadora.

Les espècies acomoden els seus processos d’enduriment a la temperatura de les regions on viuen. El roure pènol (Quercus robur) i el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), per exemple, són molt més resistents a la congelació que altres espècies dels gèneres respectius pròpies de zones més occidentals d’Europa, de clima menys continental…

…Més avall, sota la neu, l’activitat al sòl s’ha reduït però no s’ha aturat del tot. Les fulles caigudes van desapareixent, consumides i digerides per cucs, bacteris, fongs i una miríade d’artròpodes, que al seu torn serveixen d’aliment a musaranyes (Sorex, Crocidura, Blarina) i talps (Talpa, Mogera, Parascalops, Condylura). Moltes de les llavors que han quedat mig colgades a la virosta són desenterrades, una darrere l’altra, pels ocells que es passen l’hivern al bosc i per petits mamífers com ara els talpons (Microtus, Eothenomys).

Hi ha ocells que emmagatzemen determinats tipus de llavors, com és el cas del gaig europeu (Garrulus glandarius), que té el costum d’enterrar aglans per menjar-se’ls a l’hivern i contribueix així, sense voler però ben activament, a la regeneració de les rouredes.

Els ocells i els mamífers de bosc que es mantenen actius durant l’hivern pateixen taxes de mortalitat elevades, sobretot en hiverns rigorosos durant els quals molts moren de fred o de gana. Per a aquests animals algunes espècies d’arbres i arbustos de les boscanes decídues que no perden la fulla a l’hivern, com ara els grèvols (Ilex) i el teix europeu (Taxus baccata), són particularment importants; els proporcionen refugi, sobretot als ocells i, en el cas dels grèvols, les seves fulles i llavors són una font d’aliment essencial.

D’Alerta Forestal, us passo una informació sobre, “ Les nevades a cotes baixes són més greus per als boscos” :

Si voleu saber més sobre aquest tema d’avui, podeu accedir a CREAF :

https://ddd.uab.cat/pub/butcre/butcre_a2018m2n53iCAT/index.html.5

Com hem vist, si que afecta les inclemències dels efectes de l’hivern al arbres i vegetació.

Recull de dades : enciclopèdia.cat i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Camí de Sant Jaume de Catalunya a Galícia

Bon dia de Sant Esteve per a Totes i Tots

El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.

És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.

Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.

No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.

Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol

i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.

Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.

Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.

Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.

Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.

Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.

Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.

Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.

Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.

El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.

Es passa per Monestirs, ermites, convents, …

rius, pantans i ponts,

i natura,

fonts naturals,

arbres monumentals, boscos de tot tipus

Boscos casi màgics

i camps…

L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.

El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,

i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.

El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels  camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,

Monestir de Montserrat (Catalunya)

i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.

Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat,  Lleida i fins l’Aragó :

Us animeu a fer la Ruta del Camí de Sant Jaume des de Catalunya fins a Galícia…?

Recull de dades : Viquipèdia

Fotografies : Oriol – Ramon Solé /  Arxiu Rasola