La Font del Portal a Montserrat, com era fa 100 anys en rere

La Font del Portal, coneguda com a Font del Miracle, esta situada front a l’antiga portalada d’entrada al Monestir de Montserrat.Segons consta en escrits, es va construir en l’any 1777 i era en forma d’una gran cisterna.A finals del segle XIX, disposava de dues sortides d’aigua, la font de la Verge i la font del Miracle. ( Segons consta en el llibre Ermites i Fonts Montserratines de la Editorial Montblanc de 1967).Aquesta Font, ara fa mes de 100 en rere, era totalment diferent a la que coneixem avui.

Font del Portal o Miracle actualment.

Era una gran Font Monumental, tal com podem observar en les fotografies o postals de l’època.Una gran construcció en forma de casa, en la part central i dins d’una gran arcada, hi havia la fonts i per sobre una estàtua de la verge.Al principi sols era la construcció de la font i un petit lloc de venda d’objectes i ciris. Mes tard es va anar engrandint l’estructura, amb altres petites edificacions i wc.El peregrins o romeus, pujaven caminant, hores de trajecte, i arribaven cansats i necessitats de beure aigua, aliments i  trobar uns serveis.

Vista des del Portal d’entrada

Aquesta Font del Portal, els oferia aigua abundant pels peregrins assedegats i un jardí amb seients per descansar i els arbres proporcionaven frescor, sobre tot en èpoques de calor.Front la Font hi passava el camí del Viacrucis des del Monestir i que anava per  la muntanya .Veiem en aquesta imatge la Font i el seu jardí tot nevat.El nom de la Font del Miracle, es deu a la seva llegenda, que ja us vaig explicar en el seu dia i que trobareu en l’apartat de “Llegendes” en aquest mateix bloc.Va ser tota una gran llàstima en perdre aquella antiga construcció de la Font del Portal o Miracle a Montserrat.

 

Text i recull de Fotografies i Postals Antigues : Ramon Solé

 

Repartidor d’aigua de l’Ametlla del Vallès

El Repartidor  d’aigua esta situat a prop del centre de la població,  on actualment és una rotonda, en la cruïlla de la carretera de Puiggraciós i el camí de la Font del Gat de l’Ametlla del Vallès.L’Ametlla del Vallès a principis de segle XX,  era sols el que és avui en dia la part antiga i les masies desaminades arreu del municipi.Per ho al creixa i fer les noves cases,  no tenien prou amb les mines i sobre tot els pous existents en les cases, per aquest motiu el mossèn Lluís Paradell, a la vegada era el rector del Poble, va promoure amb l’Ajuntament una millora substancial perquè les cases del poble poguessin gaudir d’aigua tant necessària per beure com a regar l’hort.El Repartidor d’aigua va ser construït en l’any 1929.L’aigua va ser captada del Torrent del Verder, i a traves d’un rec és feia arribar fins al Repartidor.Des d’allí, i a traves de 8 compartiments repartien l’aigua a uns 200 litres per hora.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Torre d’Aigua del carrer Til•lers d’Alella

La Torre d’Aigua  del carrer de Til·lers, està situada en el carrer del mateix nom d’Alella.Per anar-hi, us cal anar per la riera tot a munt fins arribar al passeig de Marià Estrada, després d’un tros estret, trobareu el carrer Til·lers que va paral·lel a l’anterior, agafeu-lo us caldrà retrocedir, i quan fa una corba, allí esta La Torre d’Aigua.De fet , és ven visible des de lluny i per les rodalies, per la seva alçada i notable grandesa.Disposa d’un gran dipòsit rodo en la seva part superior.En la torre, que també es cilíndrica, disposa d’una finestres de ventilació del seu interior, en un costat hi ha una escala metàl·lica que facilita la pujada al dipòsit.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Torre d’Aigua en la Garriga

Aquesta antiga Torre d’aigua, esta situada dins d’una propietat particular, en la carretera de La Garriga a Samalús BP- 5107, en el numero 6, poc després d’haver passat el pas a nivell de les vies del tren venint de l’estació de RENFE de la Garriga.Pertanyia a una gran finca que va vendre el seu terreny per fer xalets  i en un d’ells va quedar la Torre d’Aigua, situada al costat del mur que dona a la citada carretera.Es pot veure des de la mateixa carretera, es de gran capacitat el seu dipòsit, passa inadvertit  per l’heure que ha crescut i a tapat, ara com ara, la Torre i el Dipòsit amb les seves verdes fulles.

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

El Parc dels Colors de Mollet del Vallès

El Parc dels Colors està situat entre l’avinguda de Caldes de Montbui i els carrers de l’Agricultura i de Francesc Layret;  de fet, uneix tres barriades de Mollet del Vallès: Santa Rosa, Plana Lledó i Can Borrell, amb una superfície: 34.000 m².Abans hi havia un immens terreny sense urbanitzar.És diferencia d’altres Parcs amb : Els bancs, Els grafits,  L’aigua, Els elements ceràmics (totxos), L’espai d’eucaliptus i palmeres, les grades, Els paviments i Les llums a la nit.Anem a descriure part per part :

  • Els bancs – De formes ondulades, com les muntanyes de Montserrat, que es veuen des de Mollet. Les bases dels bancs, amb formes d’animals: cocodril, drac, peix, gos….
  • Els grafits – es grans estructures de ciment i d’acer penjades damunt d’unes columnes de tres potes que es troben a dalt formant un nus. Representen grafits com a homenatge als joves artistes anònims urbans, l’estructura projecta ombres interessants.
  • L’aigua – Aquest és un lloc on sempre hi ha hagut aigua, com la que es trobava a la mina de can Borrell, les basses, els pous, el rec que anava al safareig públic de Can Lledó, on les dones rentaven la roba. L’Aigua brolla del terra;. Si es mira a través de l’aigua, la llum provoca un arc de Sant Martí.
  • Els elements ceràmics – Reprodueixen les parets de les antigues casetes i edificacions dels barris. El totxo, element humil, net, bàsic; tal com és, sense arrebossar, com ho va ser en les primeres edificacions de la zona.
  • L’espai d’eucaliptus i palmeres – Fa olor i, a romaní, espígol i altres espècies oloroses. Olors que ens porten al Mollet rural, al que encara existeix a Gallecs. I les palmeres llegendàries.
  • Les grades – Havia de ser un edifici alçat, amb potes amb un cap de dragó, on des de dalt es pogués veure la vida que discorria a baix.
  • Els paviments – Són de diferents colors i tipus, com les procedències, les parles, les edats, les diferents persones que avui passegen per aquí: fusta, ciment de colors, rajola àrab.
  • Llum – La il·luminació del parc destaca pels fanals en forma de troncs de fusta, fets com les travesses de la via del tren. Els altres fanals, els allargats que surten de la copa de la palmera, conviden a arribar a la rambla de la Unió, patentats per Philips amb el nom de Model Mollet.Us passo l’Article de “el País” sobre la inauguració del Parc dels Colors a Mollet del Vallès en 2001. :

https://elpais.com/diario/2001/07/13/catalunya/994986453_850215.html

El projecte, va ser obra dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, es va fer entre 1992 i 1995 i l’execució de l’obra entre 1995 i 2001.Nota : L’Arquitecta Enric Miralles (1955-2000), no va poder veure acabada aquesta obra, va morir un any abans de ser inaugurada.

 

Recull de Dades : Ajuntament de Mollet del Vallès i Soc de Mollet

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font del Canari de Barcelona

Aquesta Font del Canari de Barcelona, no, no la busqueu que no la trobareu..!. Ens preguntem avui en dia, si va existir o no aquesta Font ? Segons es diu sembla probable que existís fora de les muralles de l’antiga Barcelona, entre 1500 i 1700, any mes o any menys…Era anar a fer un passeig per fora de Barcelona, i sobre tot quan era l’estiu, anaven a La Font del Canari a beure l’aigua  fresca i passar la estona a sota de l’arbreda.Segons la llegenda, per aquelles èpoques havia un home propietari d’un comerç, que no sabia on amagar les monedes que tenia d’Or, i al final va decidir fer ho dins de la mina de la Font del Canari.Al poc temps, la gent que anava a la Font, va veure un fenomen estrany, l’aigua sortia de color groc, varen mirar dins de la mina i es va descobrir una gran Caixa plena de monedes d’Or, que es van repartir, l’avar comerciant és va arruïnar…

 

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

El Monument Homenatge a Picasso a Barcelona, escultura i aigua…

El Homenatge permanent a Picasso, és una obra d’Antoni Tàpies que es troba al Passeig de Picasso al costat del Parc de la Ciutadella de Barcelona.L’obra es troba coberta per un cub de vidre de 4m per cada costat, vorejat per un petit estany d’onze metres quadrats.Per les quatre parets del vidre cau l’aigua i sembla surar dins un estany.

Imatge d’arxiu

El 1981 l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Antoni Tàpies que portes ha terme un monument per homenatjar a Pablo Picasso.L’artista va decidir crear una obra fent un assemblatge de mobles d’estil modernista, més concretament fent servir un moble que tenia diverses funcionalitats, un sofà, un mirall i un armari, tot per evocar el període en què Picasso va viure a Barcelona.El moble està travessat per unes bigues de ferro blanques que recorden la Barcelona industrial de principis de segle XX i escrits d’en Picasso.Va ser restaurat el 2006. Actualment no s’aporta aigua al monument ni a les canals i sortidors de les rodalies.

 

Recull de dades, Ajuntament de Barcelona i Wiquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Font de la Parròquia de Sant Felix Africà de Barcelona

En les esglésies i/o ermites, sempre es construïen en llocs que hi hagués aigua, sigui un pou, una mina d’aigua, o una Font, per garantir les necessitats del temple.Algunes esglésies a Barcelona, en que sigui aigua de la xarxa pública, han construït en el patí o jardí una Font, dedicada a un sant o santa, relacionat amb el temple.En el cas de la petita parròquia de Sant Felix, situada en el carrer de Sardenya, 21 de Barcelona, també ho van fer en el seu dia.Es una Font molt senzilla, la imatge de Sant Felix amb rajola a color, situada sobre l’aixeta i una pica algo elevada.Us passo un enllaç sobre aquesta Parròquia :

https://www.sanfelixafricano.com/

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez  i Ramon Solé

 

Llibre recomanat : Aigua, pagesia i institucions. El Canal de Pinyana

Dades generals :

Autor: Vicedo Rius, Enric

ISBN: 978-84-9975-917-3

384 pàgines

Tapa dura

170 x 240 mm

Col·lecció: Monografies Nº 89

Data de publicació: Novembre 2017

Preu : 25,00 €

Comentari sobre el llibre :

Aquest llibre té un doble objectiu. En primer lloc es tracta de presentar un estudi amb una estructura coherent i clara que aporta nous coneixements, incorpora també resultats d’altres estudis propis i inclou elements d’altres historiadors. El segon objectiu del llibre és facilitar que els i les regants s’endinsin en la història dels recs de Pinyana i Fontanet, històricament gestionats conjuntament, per a la qual cosa, a més del text, s’inclouen alguns documents d’arxiu a través de citacions així com de pàgines seleccionades de la documentació estudiada. Un conjunt d’imatges, quadres i gràfics faran més real aquest viatge cap al passat.

L’estat de la qüestió sobre els recs i una cronologia històrica, amb un anàlisi tant dels condicionants mediambientals com de les etapes medievals, modernes i contemporànies, des de les Prohomenies de Segrià i Fontanet o la Junta de Sequiatge fins a les comunitats actuals.

La lectura dels diversos capítols i alguns documents reproduïts com a il·lustracions aproparan encara més a la realitat històrica dels recs als qui vulguin fer el viatge que proposem.

Inclou nombroses fotografies, quadres i gràfics.

Informació sobre l’Autor del Llibre

Enric Vicedo Rius (Reus, 1952), doctor en història, catedràtic d’història econòmica al Departament d’Història de la Universitat de Lleida, ha publicat diversos estudis sobre la Catalunya occidental, principalment amb relació als canvis de les societats agràries i el creixement econòmic; la producció i el mercat; la petita pagesia, la diferenciació social, les solidaritats pageses i la conflictivitat, i sobre recursos, organització del rec, treball agrari i transformacions territorials. El paper del regadiu ha estat analitzat en diversos treballs i en articles. Altres estudis han estat Els moviments socials contemporanis. Treball, solidaritat i lluita a les terres de Lleida (amb Jordi Soldevila, 2015); i la participació en obres col·lectives com Terra, treball i propietat (1986), Història de Lleida (2004), o Història agrària dels Països Catalans (2006).

 

Recull de la informació : Ramon Solé

La Riera de Llinars del Vallès, és un exemple com deu de ser una riera al pas per una població

La Riera que passa per Llinars, te en el seu curs, varis noms :

En Sant Antoni de Vilamajor, es la riera de Brugueres i rep l’aigua del Sot del Malinfern,posteriorment passa a ser la riera de Giola fins arribar a Llinars del Vallès, on li diuen senzillament, La Riera.Perquè posem que és un exemple al pas d’un població ?Es una Riera totalment neta d’obstacles, s’ha eliminat dels marges de la riera, com arbres i arbusts, amb un manteniment constant de les seves lleres, que no tinguin cap obstacle, com  brancatxa mort, males herbes i tot tipus de deixalles que es puguin haver abocat.Des de que aquesta riera entre a les portes de la població hi ha una total netedat, axó si, disposa d’arbres a cada costat de la riba, que no afectant al curs de l’aigua de la riera, sigui minsa o amb gran cabal.Podem veure que quan la Riera fa una corba en el seu traçat, s’han col·locat rocs per enfortir el fort cop d’aigua en aquest espai i derivar i encausar al seu curs …aigües a vall.Per últim, hi ha nombrosos passos o ponts per a gent a peu i per a vehicles.Axó, també s’ha fet amb als petits torrents o sots d’aigua que donen a la Riera.La gent per tindre el seu vehicle a prop, de casa o del treball a Llinars del Vallès, te la costum de fiar-se i deixar-lo dins de la Riera…Quan hi ha perill d’important avinguda d’aigua en dies de turmenta, l’Ajuntament avisa per medi de cartells a la ciutadania.Us passo un vídeo de fa uns anys on podeu veure una important avinguda d’aigua i les conseqüències que va originar al seu pas per Llinars del Vallès:

https://www.youtube.com/watch?v=CGuBvzLjqzg

i també, podeu veure un altra video sobre aquesta baixada de l’aigua per la Riera de Llinars.

https://www.youtube.com/watch?v=-EeJx059pJo

La Riera de Llinars del Vallès, és un exemple com deu de ser al pas per una població.

 Text i Fotografies : Ramon Solé