Portada
Us faig transcripció del Llibre Vermell sobre plantes en perill editat l’any 2010, per la Generalitat de Catalunya , que jo crec que és molt interessant :
“ 37 espècies de plantes estan en perill crític d’extinció a Catalunya
En total, unes 200 espècies estan amenaçades a casa nostra, però no són endèmiques, i moltes tenen una distribució mundial àmplia
El principal factor de risc per a la flora és la destrucció dels seus hàbitats, tant per transformacions extensives del territori com per petites actuacions localitzades i fàcilment evitables
Gran part de les plantes amenaçades estan protegides legalment gràcies a l’aprovació, fa dos anys, del Decret de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya”
De les aproximadament 3.600 plantes diferents que hi ha a la flora de Catalunya, 199 estan amenaçades i 126 són endèmiques (exclusives o gairebé, a escala mundial) del país. Aquest és el resultat principal al qual s’ha arribat gràcies als treballs per elaborar el Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya, una obra que es presentarà demà, 15 de desembre re de 2010, a les 19 hores, a la sala d’actes de l’Obra Social de CatalunyaCaixa, a la Pedrera, a Barcelona.
Els autors d’aquest llibre són Llorenç Sáez, Pere Aymerich i Cèsar Blanché, que han comptat amb l’aportació d’informacions de més de 120 persones i amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Institució Catalana d’Història Natural, de l’Institut Botànic de Barcelona i del Departament de Medi Ambient i Habitatge. La publicació de l’obra, un volum il·lustrat de 800 pàgines que ha estat editat per Edicions Argania, ha estat possible gràcies al finançament de CatalunyaCaixa i de la Fundació Carl Faust de Blanes.
El Llibre Vermell considera com a plantes endèmiques de Catalunya les que existeixen només al nostre territori o bé hi tenen més de la meitat de la seva població mundial. Seguint aquest criteri, la concentració màxima de plantes endèmiques es troba al Pirineu oriental, en especial a l’eix de muntanyes que va des de la serra del Cadí fins al Puigmal. Una altra zona força rica en endemismes és el massís del Port, a les Terres de l’Ebre. La major part de les plantes endèmiques de Catalunya es troben escampades per àrees força grans (d’uns quants milers o centenars de quilòmetres quadrats), són relativament abundants (tenen poblacions de desenes o centenars de milers d’individus) i no estan amenaçades, però no és així en tots els casos. Algunes només es troben en àrees molt limitades, on no resulten especialment rares, com és el cas de Polygala vayredae (exclusiva de la vall del Bac a la Garrotxa), de Saxifraga genesiana (que es troba en comptats llocs del Montseny i les Guilleries), de Saxifraga catalaunica (que viu a Montserrat i Sant Llorenç del Munt) o d’Antirrhinum pertegasii al massís del Port. Altres estan molt localitzades i es consideren més o menys amenaçades, com poden ser Limonium vigoi (coneguda d’alguns saladars del delta de l’Ebre i del Baix Camp), Delphinium bolosii (existent en tres punts de la Noguera i el Priorat), Silene sennenii (que viu només als voltants de Figueres) i Spiraea crenata subsp. parvifolia (que es coneix en un lloc d’Osona i en quatre o cinc de les serres de la Noguera i el Pallars Jussà). Un cas extrem de planta endèmica rara és el de Festuca paucispicula, una gramínia descoberta l’any 1942 a la serra de Cardó (Baix Ebre), que mai més no ha estat retrobada i que s’ha donat per extingida, tot i que darrerament l’observació de plantes semblants als Ports ha revifat l’esperança que aquesta espècie encara persisteixi.
Delphinium montanum, una planta alhora endèmica de Catalunya i catalogada com a amenaçada, que en tot el món només viu en una desena de punts dels Pirineus orientals
Però la gran majoria de les 199 plantes amenaçades a Catalunya no són pas endèmiques, sinó que tenen una distribució mundial àmplia, i sovint fins i tot són abundants més enllà dels nostres límits administratius. Es tracta en general de plantes que aquí es troben al límit de la seva àrea de distribució mundial o que són pròpies d’hàbitats que a escala local són molt rars o han estat destruïts. Aquestes plantes amenaçades es localitzen sobretot a les comarques costaneres (Empordà, delta del Llobregat, litoral del Camp de Tarragona, delta de l’Ebre), en un petit sector de la plana de Lleida, als Ports de Tortosa i en una àrea del Pirineu central a cavall entre el Pallars i l’Aran. Hi ha 17 espècies que es considera que ja s’han extingit, la major part de les quals estaven lligades a aiguamolls i a platges, i 37 espècies més que es considera que estan en perill crític i podrien desaparèixer en poc temps. De fet, algunes d’aquestes potser ja han desaparegut, perquè no han estat vistes des de fa més de quinze anys, com és el cas de l’orquídia Gymnadenia odoratissima, observada fins als anys 1980 en tres punts del Pirineu oriental, o d’Anthericum ramosum, trobada per darrera vegada a la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell). Aquestes plantes en situació d’alt risc tenen poblacions molt petites (en alguns casos no se’n coneixen més de 25 individus) o bé estan concentrades en superfícies molt petites, d’uns pocs metres quadrats. La situació és particularment alarmant per a un grup d’espècies d’ambients salins de la plana d’Urgell, que depenen de la conservació de petites taques de terreny sense cultivar i que ja han estat molt alterades, entre altres raons perquè han estat utilitzades com a abocadors. El principal factor de risc per a les plantes amenaçades és la destrucció dels seus hàbitats, tant per transformacions extensives del territori (urbanització al litoral i prelitoral, regadiu a la plana de Ponent) com per petites actuacions localitzades i fàcilment evitables (obertura d’una carretera o pista, creació d’una pedrera o un abocador, etc.).
Gran part de les plantes amenaçades estan protegides legalment gràcies a l’aprovació fa dos anys del Decret 172/2008, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. Però cal que la normativa proteccionista es vagi actualitzant, ja que no totes les plantes amenaçades tenen aquesta cobertura legal, incloent-hi algunes en situació molt dolenta com Teucrium campanulatum o Ceratophyllum submersum, la supervivència de les quals depèn del que es faci en dues petites basses situades respectivament al Segrià i a l’Alt Empordà.”
Orchis spitzelii, una orquídia amenaçada que es considera en perill crític. A Catalunya només se’n coneixen menys de 50 individus.
Fins aquí tota la informació sobre el Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya
Generalitat de Catalunya / Departament/s Territori i Sostenibilitat
Recull de la Informació : Ramon Solé
Aquesta seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l’armari.
L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l’anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la resta dels veïns, les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.
