La Llegenda de Les coves d’en Riubanys

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent.

La llegenda conta que hi vivien unes Encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure’n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa.

Un dia un pescador de Prades, els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n va adonar i li ventaren una pallissa.

Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dintre d’una olla.

Passats uns dies se’n tornà la dona cap a casa seva i sense que les encantades se n’adonessin s’emportà el nin embolicat amb les tovalles, per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia greu malaltia.Aquesta seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l’armari.

Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda – robes i digué tres vegades les tres fórmules següents:

El dia voldries veure
el dia no veuràs
el dia faré el que voldré.

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i prosperitat.L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l’anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la resta dels veïns, les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de la Llegenda i Fotografies :  Ramon Solé

(Nota : Les fotografies No corresponent a la Llegenda)

Les Caixes – Niu, una petita llar pels Ocells

La caixa – niu és una estructura artificial que pot ser utilitzada pels ocells que fan niu a les cavitats dels arbres o de les roques.Aquestes caixes – niu es col·loquen per a diverses espècies d’ocells més o menys amenaçades i beneficioses per l’home, com son :

Mallerengues, pica-soques blaus, colltorts, raspinells, papamosques, pit-roigs, cotxes, xots, mussols, gamarussos, xoriguers, gaigs blaus, puputs, xixelles, entre molts altres. Hi ha ocells oportunistes que podrien nidificar perfectament en altres llocs i no estant en perill d’extinció , com a pardals o estornells principalment, i aprofitant en nidificar al trobar una caixa – niu a dins.Hem de tenir ben present que la col·locació de caixes-niu no és una solució definitiva per a protegir aquestes espècies, tot i que la seva utilització pot ser útil per afavorir la seva supervivència.En l’estació freda i de pluges o quan fan cria, estan mes protegits dins d’una caixa – niu, que no pas en un niu fet per ells.Hi ha, també, caixes per ratpenats, tots ja saben que a pesar que volen no son ocells, per ho també estan amenaçats en la seva extinció, tenen unes caixes diferents, entren per sota i dins de la caixa – niu disposen d’una tela o lligams per agafar-se amb les potes i el cap a vall.Altres petits animalons, també poden fer us d’una caixa – niu, jo mateix he trobat a l’obrir-ne, des de ratolins de bosc, petites serps, llangardaixos…. i fins hi tot formigues o aranyes, en aquest cas tenim dues opcions, deixar-los viure dins o treure’ls i netejar la caixa- niu.No fa masses anys es van provar els primers nius artificials per a orenetes i segons és diu amb uns bons resultats.Nosaltres podem fer  caixes – niu molt fàcilment, i fer el seu seguiment periòdic, per veure si tenim èxit en la nidificació i en la posterior cria.O be, podem aprofitar objectes casolans que estratègicament situats puguin fer-se el seu lloc per viure els ocells, com a : Troncs buits per dins, olles de fang, i altres… ens cal fer volar la imaginació.Una recomanació, si voleu pintar o envernissar una caixa – niu sigueu prudents i mireu una que sigui totalment ecològica i NO pugui intoxicar o perjudicar la salut dels ocells. Totes les dades necessàries per fer i instal·lar una caixa- niu :

http://www.xtec.cat/~jcerdeir/ornitoweb/caixes.htm

Consells sobre caixes –  niu :

http://abeljulien.blogspot.com.es/2015/04/com-no-ha-de-ser-una-caixa-niu-per.html

Consederem que Les Caixes – Niu, son una petita llar pels Ocells !

Recull d’informació, Text i Fotografies  : Ramon Solé

L’Aqüeducte de can Quintana de Barcelona

A Horta encara podeu  trobar el torrent de can Quintana, en la Ronda de Dalt, comença darrera mateix de la gasolinera, rep el nom de la masia de Can Quintana que ja és desapareguda, donat que va ser enderrocada a mitjans del segle passat.Podeu saber mes de la Masia de can Quintana, a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Quintana_(Barcelona)

i també a:

http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2012/08/can-quintana-la-seva-historia.html

Podeu arribar-vos a L’Aqüeducte de can Quintana de Barcelona , des del Passeig Universal, tot agafant un estret carrer “ Camí de la Font d’en Quintana” o be, si seguiu uns metres per la llera del torrent que us he indicat al principi, us trobareu els arcs de l’Aqüeducte.La infraestructura de l’Aqüeducte va ser construïda durant la dècada de 1860 portava aigua des de Dosrius pel maresme i barcelonès fins a Barcelona, i per un ramal passava a prop de Can Quintana, tot salvant el seu petit torrent.Es conserves casi tres arcades visibles.La mes curiosa és l’arcada que sembla que entri per la paret d’una casa particular.

Text, recull de dades i Fotografies : Ramon Solé

Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya

Portada

Us faig transcripció del Llibre Vermell sobre plantes en perill editat l’any 2010, per la Generalitat de Catalunya , que jo crec que és molt interessant :

“ 37 espècies de plantes estan en perill crític d’extinció a Catalunya

En total, unes 200 espècies estan amenaçades a casa nostra, però no són endèmiques, i moltes tenen una distribució mundial àmplia

 El principal factor de risc per a la flora és la destrucció dels seus hàbitats, tant per transformacions extensives del territori com per petites actuacions localitzades i fàcilment evitables

 Gran part de les plantes amenaçades estan protegides legalment gràcies a l’aprovació, fa dos anys, del Decret de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya”

 De les aproximadament 3.600 plantes diferents que hi ha a la flora de Catalunya, 199 estan amenaçades i 126 són endèmiques (exclusives o gairebé, a escala mundial) del país. Aquest és el resultat principal al qual s’ha arribat gràcies als treballs per elaborar el Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya, una obra que es presentarà demà, 15 de desembre re de 2010, a les 19 hores, a la sala d’actes de l’Obra Social de CatalunyaCaixa, a la Pedrera, a Barcelona.

Els autors d’aquest llibre són Llorenç Sáez, Pere Aymerich i Cèsar Blanché, que han comptat amb l’aportació d’informacions de més de 120 persones i amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Institució Catalana d’Història Natural, de l’Institut Botànic de Barcelona i del Departament de Medi Ambient i Habitatge. La publicació de l’obra, un volum il·lustrat de 800 pàgines que ha estat editat per Edicions Argania, ha estat possible gràcies al finançament de CatalunyaCaixa i de la Fundació Carl Faust de Blanes.

El Llibre Vermell considera com a plantes endèmiques de Catalunya les que existeixen només al nostre territori o bé hi tenen més de la meitat de la seva població mundial. Seguint aquest criteri, la concentració màxima de plantes endèmiques es troba al Pirineu oriental, en especial a l’eix de muntanyes que va des de la serra del Cadí fins al Puigmal. Una altra zona força rica en endemismes és el massís del Port, a les Terres de l’Ebre. La major part de les plantes endèmiques de Catalunya es troben escampades per àrees força grans (d’uns quants milers o centenars de quilòmetres quadrats), són relativament abundants (tenen poblacions de desenes o centenars de milers d’individus) i no estan amenaçades, però no és així en tots els casos. Algunes només es troben en àrees molt limitades, on no resulten especialment rares, com és el cas de Polygala vayredae (exclusiva de la vall del Bac a la Garrotxa), de Saxifraga genesiana (que es troba en comptats llocs del Montseny i les Guilleries), de Saxifraga catalaunica (que viu a Montserrat i Sant Llorenç del Munt) o d’Antirrhinum pertegasii al massís del Port. Altres estan molt localitzades i es consideren més o menys amenaçades, com poden ser Limonium vigoi (coneguda d’alguns saladars del delta de l’Ebre i del Baix Camp), Delphinium bolosii (existent en tres punts de la Noguera i el Priorat), Silene sennenii (que viu només als voltants de Figueres) i Spiraea crenata subsp. parvifolia (que es coneix en un lloc d’Osona i en quatre o cinc de les serres de la Noguera i el Pallars Jussà). Un cas extrem de planta endèmica rara és el de Festuca paucispicula, una gramínia descoberta l’any 1942 a la serra de Cardó (Baix Ebre), que mai més no ha estat retrobada i que s’ha donat per extingida, tot i que darrerament l’observació de plantes semblants als Ports ha revifat l’esperança que aquesta espècie encara persisteixi.

Delphinium montanum, una planta alhora endèmica de Catalunya i catalogada com a amenaçada, que en tot el món només viu en una desena de punts dels Pirineus orientals

Però la gran majoria de les 199 plantes amenaçades a Catalunya no són pas endèmiques, sinó que tenen una distribució mundial àmplia, i sovint fins i tot són abundants més enllà dels nostres límits administratius. Es tracta en general de plantes que aquí es troben al límit de la seva àrea de distribució mundial o que són pròpies d’hàbitats que a escala local són molt rars o han estat destruïts. Aquestes plantes amenaçades es localitzen sobretot a les comarques costaneres (Empordà, delta del Llobregat, litoral del Camp de Tarragona, delta de l’Ebre), en un petit sector de la plana de Lleida, als Ports de Tortosa i en una àrea del Pirineu central a cavall entre el Pallars i l’Aran. Hi ha 17 espècies que es considera que ja s’han extingit, la major part de les quals estaven lligades a aiguamolls i a platges, i 37 espècies més que es considera que estan en perill crític i podrien desaparèixer en poc temps. De fet, algunes d’aquestes potser ja han desaparegut, perquè no han estat vistes des de fa més de quinze anys, com és el cas de l’orquídia Gymnadenia odoratissima, observada fins als anys 1980 en tres punts del Pirineu oriental, o d’Anthericum ramosum, trobada per darrera vegada a la muntanya d’Alinyà (Alt Urgell). Aquestes plantes en situació d’alt risc tenen poblacions molt petites (en alguns casos no se’n coneixen més de 25 individus) o bé estan concentrades en superfícies molt petites, d’uns pocs metres quadrats. La situació és particularment alarmant per a un grup d’espècies d’ambients salins de la plana d’Urgell, que depenen de la conservació de petites taques de terreny sense cultivar i que ja han estat molt alterades, entre altres raons perquè han estat utilitzades com a abocadors. El principal factor de risc per a les plantes amenaçades és la destrucció dels seus hàbitats, tant per transformacions extensives del territori (urbanització al litoral i prelitoral, regadiu a la plana de Ponent) com per petites actuacions localitzades i fàcilment evitables (obertura d’una carretera o pista, creació d’una pedrera o un abocador, etc.).

Gran part de les plantes amenaçades estan protegides legalment gràcies a l’aprovació fa dos anys del Decret 172/2008, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. Però cal que la normativa proteccionista es vagi actualitzant, ja que no totes les plantes amenaçades tenen aquesta cobertura legal, incloent-hi algunes en situació molt dolenta com Teucrium campanulatum o Ceratophyllum submersum, la supervivència de les quals depèn del que es faci en dues petites basses situades respectivament al Segrià i a l’Alt Empordà.”

Orchis spitzelii, una orquídia amenaçada que es considera en perill crític. A Catalunya només se’n coneixen menys de 50 individus.

Fins aquí tota la informació sobre el Llibre vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya

 

Generalitat de Catalunya  / Departament/s  Territori i Sostenibilitat

Recull de la Informació : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font del Molí de Figaró

Per anar a La Font del Molí, us cal agafar la pista que no fa massa és va cimentar i que porta al veïnat de Vallcàrquera des del nucli de Figaró.

Font del Molí -any 1985- Arxiu Rasola

Una vegada passeu el pont sobre la riera, trobareu La Font del Molí a l’esquerra i l’antic Molí front mateix.

Pont

L’estructura d’aquesta font és ven curiosa i senzilla, entre mig d’uns rocs hi ha una petita mola de Molí, en el centre hi ha l’aixeta que regula el cabal d’aigua. L’aigua cau a una vella pica no gaire gran i quadrada.D’amunt de l’aixeta, hi ha gravat el nom de “Font  del Molí i l’any 1927”, que tant podria ser la data de construcció o d’una restauració.

Font del Molí – Any 2010- Arxiu Rasola

La Font del Molí, havia tingut sempre un broc on l’aigua era de raig continuo. A la llarga dels anys, ha tingut èpoques de molta aigua i també de períodes de sequera total; no fa masses anys és va refer la seva conducció d’aigua fins la Font.

Any 2017

Ara per poder disposar d’aigua, s’ha posat una aixeta.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies Antigues : Fons fotogràfic Rasola.

 

 

Arbres : L’Acàcia de l’Estació de Tren de Sant Andreu Comtal de Barcelona

A Barcelona com a altres ciutats i pobles de Catalunya, tenen els seu arbres d’Interès Local. En el cas d’avui, és coneguda per “Acàcia de tres punxes o espines”, l’Ajuntament de Barcelona la va catalogar  amb : 0037 – 09 – 93.Aquesta Acàcia la trobem front l’estrada de l’estació de tren de la RENFE de Sant Andreu Comtal, a la plaça de l’Estació.Probablement deu de tenir mes de 100 anys des de que la van plantar en aquest lloc, fora a principis del segle passat. Te mes de 15 metres d’altura.  El mes peculiar, son les espines o punxes ,que les trobarem en el tronc i en les branques.A l’Argentina també rep els noms de garrofa turca i acàcia negra.Us passo un enllaç d’un article de “el Periodico” sobre diversos arbres d’Interès Local de Barcelona segons el Barri :

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/sarria-sant-gervasi/arbres-interessants-2730997

Text, Recull de dades tècniques i Fotografies : Ramon Solé

El Meandre del Gelabert de Manlleu

El Meandre del Gelabert del riu Ter a Manlleu, va ser un dels primers passos per millorar les lleres del riu, tant amb netedat, recuperació de vegetació i l’eliminació d’un abocador.Va ser l’antesala del que seria el Projecte Riberes del Ter, i que us passo dades de l´Acord marc de custòdia :

 “ El projecte RIBERES DEL TER consisteix en el desenvolupament a l’Alt Ter d’acords i actuacions de custòdia fluvial concrets amb diversos propietaris (públics i privats) partint de l’acord marc de custòdia, establert l’any 2009, entre els tres ajuntaments (Torelló, les Masies de Voltregà i Manlleu) i el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis – Museu Industrial del Ter. L’objectiu de la custòdia fluvial és generar la responsabilitat dels usuaris i propietaris vinculats a rius i zones humides, però també de les administracions competents.Es tracta d’ordenar-hi elements, usos i accions amb el propòsit de conservar i restaurar progressivament la totalitat dels cursos fluvials de la conca de L’Alt Ter al seu pas pels diversos municipis, protegir-hi els valors existents i rehabilitar-hi i restaurar-hi el bon estat ecològic i la màxima biodiversitat, en la mesura que sigui possible i es disposi dels mitjans per fer-ho. S’hi fan seguiments i estudis de recerca, per a avaluar el resultat de les actuacions. El projecte Riberes del Ter, per tant, pretén aconseguir i desenvolupar a mitjà termini un gran nombre d’acords de custòdia fluvial.”El Meandre del Gelabert, és un lloc molt bonic on el riu fa un gir en la direcció que portava.Molts pescadors podeu trobar en las seves rodalies durant la temporada de pesca.Hi ha una cabanya o refugi amb una taula i seients de fusta gran per poder fer un àpat o refugiar-se en cas de pluja.A un dels costats  una taula rodona i seients de pedra, amb un relleu dels escuts dels Municipis que formen la Societat de Pescadors.Podeu arribar-vos des de Manlleu o Roda de Ter, fins ell Meandre del Gelabert, tot seguin un camí que va per la vora del riu, i està senyalitzat per cartells.Si aneu a fer un passeig o excursió, respecteu el lloc i no deixeu deixalles.

 

Dades tècniques : Ajuntament Les Masies de Voltregà

Text i Fotografies : Ramon Solé

De nou, anem al Pantà de Vallvidrera de Barcelona !

Collserola ha estat gestionat pel Consorci des de l’any 1987, en el marc d’un Pla especial de  protecció i, a partir del 2010, és va veure refermada i consolidada la seva dimensió ambiental amb la declaració de Parc Natural.El dia 6 de març de 2014, us vaig presentar el Pantà de Barcelona al Barri de Vallvidrera, donant informació general d’aquest petit pantà del segle XIX i que va suposar donar aigua de boca per la gent de Sarrià, fins que Barcelona va obtindré i tindre l’aigua d’altres llocs i sobre tot dels rius, Llobregat i Ter.

Entrada a la Mina que porta aigua de Barcelona al Barri de Vallvidrera

Avui dos anys després, tornem de nou a Vallvidrera, a veure com s’ha consolidat l’arranjament del Pantà i rodalies.Aneu a peu per poder veure tot millor.L’any 2006, és va projectar en la millora i arranjament del Pantà, Caseta del Guarda i rodalies,  com el cas de les Fonts naturals properes.

Casa del Guarda – Any 1999- Arxiu Rasola

La primera acció és va procedir a una plantada  d’una trentena d’arbres, entre avellaners, àlbers i salzes, als marges del pantà, en la primera trobada de l’arbre organitzada per l’Associació de Veïns de Sant Maria de Vallvidrera-Mas Sauró, simbolitzant la recuperació d’aquesta zona del Barri Barceloní de Vallvidrera.I a les rodalies, és van fer  feines de neteja i l’enretirada dels 5.000 pins i alzines que les nevades del gener  de 2006, van arrencar, van estar acabades a finals d’abril per evitar el risc d’incendis forestals.El Consorci del Parc de Collserola i l’Ajuntament de Barcelona va portar a terme la restauració complerta de la Caseta del Guarda, que havia sigut una obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat, on fou un edifici destinat a habitatge del guarda, taller del pantà i la infraestructura i magatzem de les eines.Així podem veure un edifici ben conservat i en la seva explanada contigua  hi ha unes taules i seients de fusta per fer pícnic.Cal destacar que és van fer cinc zones de rutes per les rodalies del Pantà, prioritàriament per gent a peu i amb bicicleta. Camins aquests que no espot entrar ni amb cotxe, ni moto, ni a cavall no autoritzats.Una de les finalitats del Pantà de Vallvidrera és la recuperació d‘amfibis com la granota, el gripau o el tritó, la salamandra, el tòtil, el gripauet o granoteta de punts, la reineta i la granota verda ..Altre finalitat molt important és el control d’espècies  com les gambúsies, aquest peix no és autòcton, així com altres animals aquàtics com tortugues americanes, cranc americà, el peix sol, la carpa, el carpí daurat, entre altres, que la gent compra en les tendes i al no voler tindre-les mes a casa, les introdueix al pantà i allí tenen una ràpida adaptació i procreació que van en perjudici dels amfibis autòctons d’aquí.Per a mes informació podeu consultar  a un blog d’informació molt interessant que us passo :

https://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2013/01/barcelona-el-pantano-de-sarria-las.html

Informació sobre el Pantà de Vallvidrera, L’ Historia i altres enllaços d’interès :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pant%C3%A0_de_Vallvidrera

Dades extretes de l’Ajuntament de Barcelona

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Torre d’Aigua de l’antiga fabrica del carrer Bolívia de Barcelona

Aquesta Torre d’Aigua, esta situada dins de l’illa formada pels carrers, Bolívia, Avila, Tànger  i Badajoz ; era d’us industrial i no es massa antiga.S’ens fa difícil veure la Torre, per les construccions que envolten l’illa, queda en molts llocs tapada.Te una curiosa forma de caixa oberta. Cal destacar que en les quatre cares te com una “Estrella de David”.Actualment, les naus de l’antiga fabrica, hi ha diverses empreses.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Poema : A la Primavera

Es una época muy hermosa
con una magia verdadera,
es del año una temporada
que es llamada primavera.

Se visten de muchos colores
huertas, jardines y campos,
se alegran los  corazones
se olvidan penas y llantos.Árboles, follajes y flores
de gala se visten toditas,
con trajes multicolores
todas muy bien derechitas.

Hermoso aroma del campo
que alegra a cualquier olfato,
las aves desde lo alto
nos deleitan con su canto.Es toda una sinfonía
un verdadero concierto,
escuchar durante el día
de pajaritos su aliento.

Las mariposas nos ofrendan
sus más variados colores,
cuando sus alitas agitan
adornando más las flores.También el agua que viaja
en ríos, cascadas y manantiales,
se escucha su voz callada
en alegres notas musicales.

Se anuncian hermosas flores
huele a fresca hierba del campo,
son motivos especiales
por los que amo a la primavera tanto.

 

Autor : Miguel Ángel Pérez Rojas

 

Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé