La Llegenda de Les coves d’en Riubanys

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent.

La llegenda conta que hi vivien unes Encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure’n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa.

Un dia un pescador de Prades, els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n va adonar i li ventaren una pallissa.

Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dintre d’una olla.

Passats uns dies se’n tornà la dona cap a casa seva i sense que les encantades se n’adonessin s’emportà el nin embolicat amb les tovalles, per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia greu malaltia.Aquesta seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l’armari.

Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda – robes i digué tres vegades les tres fórmules següents:

El dia voldries veure
el dia no veuràs
el dia faré el que voldré.

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i prosperitat.L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l’anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la resta dels veïns, les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de la Llegenda i Fotografies :  Ramon Solé

(Nota : Les fotografies No corresponent a la Llegenda)

La Llegenda : Ull de Ter

Un any fou tan eixut, que pel Pirineu gairebé no es trobava gota d’aigua per a beure. Una nit un vellet trucà a la cabanya d’un pastor per oferir-li una olleta que en tenia i que havia anat a cercar moltes hores lluny.En acomiadar-se, el vellet, lliurà encara al pastor una bota d’aquella aigua i li digué que era inextingible i que, per més que en begués, sempre rajaria. S’escaigué, però que passant pel cim d’una muntanya, al pastor li caigué la bota, que rodolà rostos avall i féu seguir un gran nombre de  pedregam; en arribar a la vall restà enterrada pels rocs i no fou possible trobar-la. Però en el pedregar sortí un gran doll, que és el que hom conta donà origen al riu Ter.El vellet era Jesús, que agraït als pastors perquè van ésser els primers a visitar-lo quan va néixer i  a consolar la seva mare en aquell trànsit, els ajuda sempre que es troben en treballs.

Afegeix la veu de la tradició que el Ter, després de lliscar manyagament per la plana, féu cap a la platja, vers l’Empordà, on trobà una fondalada immensament gran, que va arribar a omplir a força d’abocar-hi el seu corrent, fins a formar una gran mar, que per està voltat de terra rebé el nom de Mediterrània.

Costumari Català – Joan Amades

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

 

 

La Llegenda de les coves del Mont

Les coves del Mont, eren un cau d’encantades.

Un dia un pastor va enamorar-se d’una i s’hi va casar. Va tenir dos fills i sempre van nedar en gran riquesa i felicitat.cova_01

Un dia mentre la mare pentinava els noiets se li va trencar la pinta.

El pastor, enfadat, li digué que ja no hauria d’ésser encantada.

La mare va fugir i ell mai més no la va veure. Cada dia tornava i pentinava la mainada amb una altra pinta.

Un dia el pastor la hi amagà i encarregà als menuts que quan tornés li diguessin que ell tenia la pinta i que si la volia, la hi anés a demanar.img-20161031-wa0017_01

L’encantada, en saber-ho, se’n va anar i no la van veure més.

 

Joan Amades – Editorial Farell

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de l’espasa d’en Soler de Vilardell

dscn8246_01Con dèiem ahir, avui us donaré a conèixer aquesta particular Llegenda pròpia de les contrades de Sant Celoni, on és diu que deurien haver passats els fets… :

“ Fa molt de temps, pels entorns de Sant Celoni hi havia un drac

ferotge que tenia atemorida tota la contrada i molts viatgers

que passaven pel camí ral morien a les seves urpes.

 Al peu del Montnegre, hi vivia en Soler, senyor del petit

castell de Vilardell. Un dia, un pidolaire va trucar a la porta

demanant aliment i en Soler va anar a buscar un pa, però quan

va sortir ja no va trobar el pobre.dscn8245_01 Al seu lloc hi havia una espasa magnífica.

En Soler, sorprès, es va afanyar a provar-la. Va donar

un cop a un roure i es va partir. Quan va colpejar una

gran roca també es va trencar sense cap esforç. dscn8361_01El cavaller va entendre que aquella era una espasa de virtut i que la hi havien fet arribar del cel amb un objectiu: matar el drac.

 L’endemà va anar a l’església de Sant Martí de Pertegàs

per encomanar-se a Déu i va sortir cap a la roca del Drac, el

cau de la fera, protegit amb una armadura lluent i l’espasa de virtut.

 Quan va ser davant del drac, aquest es va espantar

en veure’s reflectit en l’armadura i l’escut, que brillaven

com miralls. Aprofitant el desconcert, en Soler de Vilardell

va alçar l’espasa i li va tallar el coll.dscn8244_01Satisfet de la gesta, va anar a trobar la gent de Sant Celoni,

que l’esperaven amb ànsia al portal de la Força.

Aleshores, alçant l’espasa amarada de sang proclamà:

 “Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has migpartit la roca,

                                                          i el drac també”.dscn8241_01En Soler de Vilardell es va equivocar i va donar més

importància al seu braç que no pas a l’espasa de virtut,

que era la que havia guanyat el drac.

 Aleshores la sang que regalimava de l’espasa el va emmetzinar i li va causar la mort.

 Les paraules que havia d’haver dit eren:

 “Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has migpartit la roca,

                                                            i el drac també.”dscn8238_01La llegenda té un final agredolç, ja que acaba amb la mort

dels dos protagonistes, però és un bell al·legat contra l’orgull

i la supèrbia. Històricament l’espasa de Vilardell, que era una

espasa de virtut, va ser molt apreciada a l’època medieval. Va

anar a raure a l’armeria dels comtes de Barcelona, segons consta

al testament del rei Pere el Cerimoniós, i va servir per guanyar

diverses batalles…”

dscn8243_01

Per veure els símbols d’aquesta llegenda podeu consultar a:

http://relatsencatala.cat/relat/simbols-de-la-llegenda-del-drac-de-vilardell/1029495

 

Informació obtinguda de l’Ajuntament de Sant Celoni

Recopilació de la Llegenda : Ramon Solé

La Llegenda – El perquè de la Ribera Salada

Asseguren els vells que la comarca de la Ribera Salada, en temps llunyans, era una esbarjosa plana suaument inclinada des del Prat d’Estaques a les ribes del Segre terra fecunda, brodada d’un seguit de trenes d’aigües.dscn6227_01Esdevingué una hora malastruga :

“ Un terratrèmol sotraguejà la comarca i arreu esllavissaments i timbes feréstegues, pedres punyents i còdols cantelluts, noses pels camins, neguits pels conreus; les terres perden les trenes d’aigua que s’enfonsen pels fondals, fatídic record perenne, les deus d’aigües es tornen, o brollen salades i les gemades aigües que del Querol a la serra de Cambrils nodrien la sonora i abundosa ribera d’An, que fecundaven tota la comarca, es convertiran en ribera d’Altés, i amb completa, absoluta repugnància, anomenaren la “Ribera Salada”.dscn5486_01

No poden negar els veïns el canvi i el càstig, les seves aigües cremaven les plantes de les hortes i les vores restaven eixarreïdes i cremaven les sargueres dels seus arenys, el animals morien…cam01257_01Malastrugança que perdura fins que treuen la sal de les aigües de Sant Quintí i s’acaben les ironies sagnants dels pagesos dels environs que mofaven les collites, els atuells i els ases amb que les treballaven.cam01307_01( Les fotografies no és correspon al lloc de la llegenda)

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

La Llegenda del Gorg del dimoni

En aquell temps antics, quan encara els llops transitaven per aquestes contrades lliurement, durant les llargues nits, la gent i el bestiar restaven quiets i arraulits dintre de les seves coves i cabanes quan sentien els udols de la ramada per dalt les carenes.

La casa de les Comes,  ja era de les més importants de la contrada; però a l’entorn d’aquesta casa no s’hi acostava gairebé ningú de dia i molt menys a la nit, ja que es deia que l’amo i el diable tenien un pacte, que permetia al primer dominar uns éssers que eren els seus esclaus.cam01381_01El seu poder era total durant la nit; però en sortir el sol, perdia tota l’eficàcia, ja que els esperits malignes no volien saber res amb la claror. L’amo de les Comes, doncs, era un home que tots temien.

Tenia una gran caixa, tancada sempre amb una clau que guardava gelosament. Una vegada, però, hagué de sortir a corre-cuita i s’oblidà d’agafar la clau. La seva muller per casualitat la trobà; malgrat les ordres severíssimes que tenia de no obrir la caixa per res del món, no en pogué resistir la temptació i, plena d’expectació, l’obrí finalment. Mentre contemplava, admirada, tots els tresors que dintre la caixa hi havia, sortiren d’aquesta un seguit de besties negres, que ràpidament s’escamparen per tots els racons de la casa. Aleshores començaren a demanar a grans crits que l’amo els tornés a la caixa o els donés feina. La mestressa no sabia que fer, fins que ja de nit arribà l’amo i davant la impossibilitat de tornar-los a la caixa, abocà un sac de mill i ordenà a aquelles bèsties que apleguessin un a un tots els grans i els tornessin a posar al sac.

Tots els dimonis es posaren a treballar en silenci i en poca estona ja tingueren de nou el mill dintre el sac. A les hores, començaren de nou a fer grans crits i a demanar més feina a l’amo.

Aquest els manà que anessin a la cinglera d’en Robert i que estimbessin els grans blocs de pedra que la coronaven, daltabaix. Amb gran cridòria els dimonis sortiren de la casa i s’encaminaren a les cingleres d’en Robert i començaren a estimbar els grans blocs de pedra daltabaix del cingle al costat de l’estany, (encara avui es poden veure entre les terres de conreu de la petita vall aquests blocs disseminats tal com quedaren estimbats).img-20160822-wa0008_01Abans de ser mitjanit ja havien acabat la tasca imposada i retornaren a la casa a demanar més feina perquè no podien estar-se quiets. L’amo, llavors els manà una tasca encara molt més difícil que la manada fins aleshores. Consistia a agafar una pell de cabra negra i anar al gorg de cal Cotis i rentar-la fins que es tornés blanca. Agafaren la pell de cabra negra i, amb gran enrenou, marxaren de dret vers el gorg de la riera. Allà començaren la tasca de rentar la pell per fer-la tornar de color blanc. Encara que treballaven tant com podien, els primers raigs del sol els sorprengueren sense haver pogut aconseguir la tasca imposada.

Aleshores, vençuts, es tiraren dintre del gorg que prengué després d’aquesta feta el nom de gorg del Dimoni. Cada nit se sent dintre del gorg el soroll que fan els diables picant la pell de cabra contra les pedres per a blanquejar-la. És un soroll com el que feien els picadors de les dones quan rentaven la bugada a la riera.img-20161031-wa0008_01En aquest gorg, que no s’asseca mai, sempre s’hi veuen peixos, però mai ningú no n’hi ha pescat cap. Són els dimonis que, de dia, agafen forma de peix i de nit tornen a transformar-se en diables; així continuen la seva tasca impossible d’aconseguir.

Del bruixot, no se n’ha sabut mai més res i mentre ell no els ho mani, els diables continuaran per sempre més intentant acomplir la tasca manada.

Qui de nit s’acosta al gorg i aplica l’orella a terra, sentirà la remor que fa la pell de cabra colpejada contra les pedres del fons, tots el dimonis encara estan, treballant i treballant…sense parar…!

Font d’informació: Joan Masats – ANGLE EDITORIAL 1996

Nota : Les Fotografies No corresponent al Gorg del Diable

————————————————————————————————————–

Carles Cornadó, ens passa l’enllaç de la seva entrada de la Llegenda del Gorg del Dimoni, i que podeu accedir :

http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/01/gorg-del-dimoni.html

A la vegada, una fotografia del Gorg del Dimoni del dia 26 de març de 2017; per tant us convido a coneixeu-ho i a la vegada gaudir de Rellinars i de les nombroses fonts naturals que hi ha en el seu Municipi. Podeu fer clic a :

https://goo.gl/photos/B5FGJZ4CdN1D68FM9

 El Gorg del Diable forma part de la Riera de Rellinars, dins del terme de Rellinars, poc abans d’entrar en terme de Castellbell i El Vilar. Es troba entre la masia de Cal Cotis (que també és citada a la llegenda) i l’església vella de Rellinars. S’hi accedeix des de la casa de Cal Cotis que es troba a tocar de la carretera B-122 que va de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars i la serra de l’Obac.

Enllaç que porta a Google Maps :

https://www.google.es/maps/place/41%C2%B038’20.6%22N+1%C2%B053’46.6%22E/@41.6389626,1.896847,295m/data=!3m1!1e3!4m5!3m4!1s0x0:0x0!8m2!3d41.639064!4d1.89627?hl=ca

Des d’aquí, agraeixo a Carles Cornadó aquesta aportació al Blog. Gràcies Carles !.

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : El Gorg blau

Segons és diu, es troba pel camí de Sarrià de Ter a Torroella de Montgrí.  En altres temps havia estat un senzill toll de poquíssima fondària.dscn7728_01Un dia un fadrí prengué una peça de roba d’unes goges quan estaven rentant i que vivien en una cova propera.dscn6287_01Les goges, per castigar-lo, el tiraren dintre el sot i demanaren que el seu fons es fes insondable perquè mai més no pogués sortir-ne.img-20161031-wa0006_01El sot es tornà gorg i l’aigua té un color blau, de tant toll que hi havia.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : El prodigi de l’agua convertit en vi, al Pont de Vilomara i Rocafort

En el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort i la seva àrea geogràfica més propera (termes de Mura i Talamanca) es donà al segle passat un fenomen únic dins l’àmbit de la viticultura i l’arquitectura rural catalanes: la construcció de tines i premses al bell mig de les vinyes. En total podien emmagatzemat uns 9.000 hl. de vi a plena capacitat.
Avui dia, oblidades i engolides pel bosc o pels incendis, resten encara dempeus i testimoniatge mut d’un activitat que donà riquesa i esplendor a aquestes  eixutes terres.dscn0002_01
D’un d’aquests grups de tines, les de la Lluca, situades a la vall de la riera de Santa Creu, passada la Casa nova, se n’explica aquesta feta o llegenda :

En un època que el preu del vi va patir un fort descens a causa de l’excessiva oferta, el rabassaire que guardava el vi en aquestes tines havia estat esperant que el preu que li pagaven pel vi compensés les despeses de producció que havia tingut, o si més no, les que tindria per transportar-lo fins a Manresa. Com que el preu del vi no va fer més que baixar, i aviat s’havia de donar cabuda a la nova verema, no li quedà més remei que desrapar les boixes de les tines i deixar escolar tot el seu roig contingut vessant avall fins a la riera, i d’aquesta al Llobregat.vista-9_01La notícia va córrer pel poble del Pont de Vilomara com la pólvora. S’havia produït un prodigi sobrenatural! L’aigua de la riera s’havia convertit en vi! Tots els vilomarencs deixaren les seves ocupacions per tal d’acostar-se a la riera i comprovar amb els seus propis ulls un esdeveniment tan inversemblant. Els més incrèduls no en van tenir prou de veure-ho, sinó que en van haver de beure per tal de creure-s’ho. D’altres es banyaven en els tolls d’aigua – perdó, de vi- ja que havia de tenir propietats curatives miraculoses!dscn5616_01En fi, per uns moments, la gent del Pont de Vilomara van trencar la monotonia quotidiana i van ser testimonis d’un prodigi que no es produïa d’ençà de les bodes de Canà!

Recopilació de la Llegenda popular i Fotografies . Ramon Solé

La Llegenda de La Font dels Capellans de Manresa

Antigament, al matí, els capellans sempre estaven ocupats dient Missa, però a les tardes els agradava canviar d’aires anant a passejar. Mossèn Camilo era un d’ells. Era un jove sacerdot que no passava un dia sense anar a estirar les cames. Feia les passes llargues i era molt decidit. Solia seguir la ruta de les fonts de Manresa i portava sempre una bosseta d’anissos a la butxaca. Moltes vegades anava a una font que hi havia al marge d’un camí de carro amb molta herba i arbres, per les rodalies de Manresa.dscn5496_01Allà es reunia amb una colla de tercerols de la Cova i d’altres capellans de la ciutat. En aquell temps, com que a les cases no hi havia aigua corrent, la gent havia d’anar a buscar l’aigua a les fonts i era freqüent que mentre els capellans feien petar la xerrada, s’hi acostés alguna noieta a buscar aigua.

Les noietes, per no mullar-se les llargues faldilles, se les aixecaven una mica i se les sostenien amb la mà. D’aquesta manera, els sacerdots i aprenents de sacerdots, podien contemplar els bonics i delicats turmells de les noietes.

“Era el nostre pecat “…deia mossèn Camilo somrient !cam01326_01Mentre les noietes s’allunyaven amb el càntir ple d’aigua, els capellanets continuaven xerrant de les seves coses i d’aquelles noietes tan boniques en aquella petits però agradable fonteta, que era coneguda per la gent de l’indret com la Font dels Capellans.

Avui la Font dels Capellans és un barri de Manresa. Entre el Pont de ferro i la Sagrada Família. El barri té 900 habitatges construïts fa una vintena d’anys per l’Obra Sindical del Hogar i avui gestionats per Adigsa. A més, hi ha diverses cases que recorden l’antic veïnat de pagès. A prop de la via del tren, una font recorda l’indret on hi havia el brollador que visitaven els capellans d’anys enrere.dscn5496b_01

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

(Nota : Les fotografies no corresponent a la font dels Capellans)

La Llegenda de Santa Anna i la pluja de Santpedor

A la imatge de santa Anna la feien servir per quan hi havia sequera. Quan no plovia, agafaven la imatge de l’ermita, la portaven a l’església del poble i esperaven que plogués.santa-anna_01Quan havia plogut un bon xàfec, la tornaven al seu lloc. Això ho podien fer moltes vegades a l’any.

Santuari

Santuari

Una vegada que la imatge ja devia estar cansada, va fer que plogués tant, que l’aigua del Riu d’Or va arribar a pujar fins que va inundar els seus voltants.50363950_26737971_01
Però també hi havia vegades que no hi havia manera que plogués i van estar a punt de fer venir sant Joaquim, l’espòs de santa  Anna, perquè l’animés una mica.cam01480_01
En dies de tempesta amb pedregada, la gent de Santpedor deia :

“Santa Anna gloriosa no ens guarda, cada any, pedregada “cam01485_01

 

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé