La Llegenda de la Pedra Llarga de Palau i Solità

Us presento una Llegenda molt bonica del costumari català, que vaig recollir de Palau i Solità :

    Can Cortes de Palau de Plegamans

I d’aquesta singular manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable,

Pedra de Palau de Plegamans

al que li manca una pedra:

la nostra Pedra Llarga.” de Palau i Solità…

Espero molt que us hagi agradat !

 

 

Recopilació de la llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé

 

 

Anuncis

La Llegenda sobre protegir-se del temporal a pagès

Abans que es produís un gran temporal a pagès deien que feia molta xafogor. Els pagesos notaven que les cames no els portaven, ja que experimentaven un aixafament molt fort i un ensopiment que els faria dormir. Així que allargaven la migdiada de després de dinar.Llavors les bruixes guanyaven més temps per preparar el temporal i llavors els pagesos es despertaven amb el rebombori dels llamps i trons, després si que no hi havia manera de fer-los parar, per molt que els pagesos s’esforcessin a encendre ciris, a resar, a cremar herbes beneïdes en grans fogueres cap el cel…La malvestat estava assegurada, els camps i  les hortes destrossades i pots ser que el bestia també s’ha efectes.

Si les bruixes,  sentien el ferum d’herbes beneïdes que cremaven a la llar de foc els pagesos o el so de campanes…,  els era impossible treballar i fer pedregar !Per això, unes hores abans de començar la feina provocaven l’ensopiment de la gent de pagès… per elles poder  així anar fent… !

 

Llegenda del costumari Català

Recull de la llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del penitent de les Gorgues

A la riera de les Gorgues, entre l’Esquirol i l’antiga parròquia de Sant Bartomeu, hi ha la balma de les Gorgues, amb grans congostos i espectaculars cingles.Fa temps, en aquesta balma, hi va viure durant molt de temps un home amb aspecte d’ermità o místic, amb una llarga barba i conegut com

                                    “El penitent de les Gorgues”.

Diu així la Llegenda :

“ Ningú no sabia d’on venia ni res d’ell, però hi havia rumors que deien que havia comès moltes malifetes i, penedit del que havia fet, havia abandonat el món i les seves temptacions anant a veire en aquell lloc, per fer-hi penitència.

Es diu que més tard va anar a viure a prop de la masia del Llobet, no gaire lluny del lloc d’unió entre el Ter i la riera de les Gorgues, damunt d’un petit pla tocant el riu. Allà encara hi ha una balma-cova que es coneix com la cova del Penitent, davant del monestir de Sant Pere de Casserres.La balma-cova està formada per una gran llosa una mica inclinada clavada a terra recolzada amb una altra. Entre les dues lloses hi ha un gran espai com a refugi, amb la part del darrera tapada per una gran roca amb esquerdes i desnivells, que proporciona a la balma més protecció del mal temps i del fred.

L’ermità, acompanyat únicament dels ocells i la remor de l’aigua del riu, va viure aquí durant molts anys, fins a la seva mort, a finals segle XIX.”

Actualment la balma i la llegenda es troben submergides sota les aigües del pantà de Sau.

Nota : Les Fotografies no correspon al lloc descrit en aquesta Llegenda.

 

Llegenda extreta del costumari Català

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Llegenda : El gorg de Llitons de Folgueroles

El gorg de Llitons, diuen que és tan fondo que mai ningú no ha pogut arribar a baix. És una cosa rodona i petita. Ningú no ha pogut mesurar el fons del gorg, tot i que molts ho han provat.“ Uns van lligar una pedra a un llibant. La van fer baixar fins que va arribar a l’altra cap. Però de tan fondo que era la pedra encara no tocava fons. Van anar a buscar un altra llibant. I quan van tornar allà es van trobar la corda i la pedra a fora el gorg.

Diuen que van sentir una veu que sortia de dins el gorg i els avisava que per més que ho provessin mai no arribarien al fons. Eren unes veus que semblaven pujades de l’infern, com si el gorg en fos una de les boques.  Ja ho deien que del gorg de Llitons en sortia por !.”

Per anar-hi us cal pujant per l’antic camí de Sau, arribareu al misteriós gorg de Llitons, just a una bifurcació de camins i sota un petit i dissimulat pont, conegut com el Pont de la Bruixa. El misteriós Gorg de Llitons o Nitons, és un paratge humit i ombrívol.Jacint Verdaguer explica en un llibre, que :

“ els Nitons, negres i banyuts surten del gorg en dies de temporal i ataquen els vianants”; uns éssers màgics capaços d’entrar al cervell, ficant-se per les orelles, els forats del nas o la boca, per això no cal mai fer-hi aquí migdiada. És aquest un lloc “que fa feresa d’aguaitar des del camí, entra els arços i romegueres que l’amaguen”…

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : No es pot banyar-se quan es pon el sol al gorg de la Llana

El gorg del Molí de la Riba, a Oristà, conegut també com el molí de la Llana, era un dels llocs on al capvespre els homes que tornaven de treballar tenien el costum d’anar-se a banyar allà i així aprofitaven per treure’s la suor.Amb el pas del temps va ser un lloc on molts joves hi anaven: si hi anaven abans de la posta de sol no hi havia cap perill però si s’hi tiraven quan hi ha era post, algunes de les goges que hi havia al fons del gorg se’ls podia emportar a dintre l’aigua per tal de passar una nit esbojarrada plena de jocs amorosos i al dia següent, però, tornava a la superfície i el deixaven en llibertat, la llegenda diu que aquestes goges es quedaven als nois ben plantats i galants.

Un dia un grup de joves s’hi van anar a banyar i hi van estar-hi fins tard. Ben plantats i galants, es van despullar i hi van passar una estona. Competien per veure qui aguantava més temps sota l’aigua fins que van quedar dos dels tres amics que aguantaven el mateix, així que van decidir de tirar-se un últim cop per veure qui era el guanyador.

Quan es van haver tirat, un dels dos va sortir sa i estalvi, però l’altre no sortia, i va passar una bona estona i no va sortir.

Així que els dos amics van marxar amb el pensament al cap que el seu amic havia mort ofegat. Ells dubtaven que la llegenda de les goges fos veritat, però no se la creien, tot i així l’endemà tornarien per buscar-lo.El dia següent, l’amic perdut va aparèixer nu, sa i estalvi. Deia que havia vist com unes noies molt joves i maques feien una dansa molt bonica i vestien amb una túnica blanca.

Quan va emprendre el camí altre vegada cap a Sant Feliu es va trobar els dos amics que anaven en la seva busca, els va explicar tot i va ser llavors quan els seus amics van creure la llegenda de les goges.

 

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Nota : Les fotografies no corresponen al lloc citat per la Llegenda

La Llegenda de la Font Embruixada de Barcelona

Us he estret avui de “Històries i Llegendes de Barcelona”  de Joan Amades, una llegenda que podria en certa part tindre una mica de realitat.

Penseu que alguns suposats fets, passaven de boca a boca… i d’avis a nets, sobre tot en el cas del tema de la bruixeria, la gent de fa mes de cents anys en rere, s’ho mirava amb por i respecta… !

La llegenda d’avui, diu així :

“ Una Font propera al carrer de Sant Pau, proveïa d’aigua a curanderos, bruixes i bruixots, així com a gent que vivia de les males arts.

Amb aquesta aigua s’elaboraven filtres amorosos i xarops màgics, per la gent que anava a buscar-ne aquests remeis.

Creien alguns, que l’aigua d’aquesta Font posseïa virtuts; i, d’altres, els repugnava provar-la, per si a cas…

La gent senzilla evitava passar a prop d’ella, per no trobar-se amb alguna bruixa que dones un mal d’ull per vida.

També. És diu que en la casa edificada al costat d’aquesta Font d’aigües embruixades, existia una escola de bruixeria on s’iniciaven algunes noies en l’art de la màgia i malifetes, és cobrava una onze per cada llisó.”…

No se si dir-vos… menys mal que és una llegenda… perquè no beuria pas aigua de cap de les Fonts de Barcelona …!

 

Estret de “Històries i Llegendes de Barcelona”  de Joan Amades

Recull de la llegenda, fotografies : Ramon Solé

(Les fotografies de les Fonts que apareixent  a l’article d’avui, NO correspon, evidentment,  a la descrita en la llegenda)

 Demà seguim amb la setmana dedicada a les Fonts.

 

La Llegenda de les Tres Nimfes del Masnou

“ Temps era temps, en època dels primers pobladors d’aquestes contrades, cada any per les mateixes dates i sempre al voltant d’una gran pedra negra que hi havia on actualment es troba Cal Ros de les Cabres, es produïen uns fets màgics.

Les nits de finals de primavera, quan la lluna feia el ple i la seva llum reflectia sobre la pedra negra, es concentraven al seu voltant les persones de més edat de tota la comarca, sàvies en experiències, coneixedores dels secrets més pregons de la natura. Era tal el poder d’aquella pedra i l’energia que desprenia que, al seu voltant, cantaven, ballaven i saltaven talment com si fossin jovencells. La nit del solstici d’estiu es formaven tres comitives des de tres indrets diferents en els quals s’havien recollit els elements que haurien de convertir-se en ofrenes màgiques.La primera consistia en una gerra d’aigua de mar, agafada de la riera d’Alella un dia de riuada on, quan plou, es barreja l’aigua salada de mar amb l’aigua dolça que baixa de la serra de Marina.

La segona gerra era plena de terra vermella i consistent, agafada una nit de lluna plena dels voltants d’on ara hi ha la Cella Vinària. Per la rodalia del que és ara el barri de Santa Madrona hi havia, en aquell temps, una esquerda llarga i profunda de la qual brollava aigua calenta. Cap a l’interior d’aquesta esquerda s’hi trobava el magma incandescent de l’interior de la terra. D’aquí provenia la tercera gerra, plena de brases i foc.Quan les tres comitives arribaven davant la pedra negra, dipositaven les tres ofrenes al seu voltant i, al llarg de la nit, cantaven, dansaven i prenien beuratges fets d’herbes remeieres collides la nit abans. En el precís moment en què la llum de la lluna es reflectia damunt de la gran pedra negra es procedia a barrejar els tres elements. De la màgica barreja sorgien tres nimfes alegres, delicades i juganeres que, amb els seus encants, embadalien grans, petits i feien més alegres els dies.

Però el temps és fugisser i passa de pressa; per això, abans que la lluna desaparegués del cel es tornaven a reunir davant la màgica pedra i, enmig de cants, beuratges i encanteris, cadascuna de les delicades nimfes es transformava, novament, en l’element que li havia donat vida:      aigua, terra o foc

cal Ros de les Cabres ?…

I no se sap com, aquella pedra negra i brillant es transformava en una llosa de granit i es mantenia així tot l’any fins arribar a les mateixes dates per tornar-se a repetir la història.

Diuen que les persones que participaven en aquesta festa envellien a poc a poc, tant és així que molts vivien prop de cent anys.”

 

  • Aquesta bonica llegenda la vaig extreure de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament del Masnou.
  • Les Fotografies no corresponent a cap lloc descrit per la Llegenda

 Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de l’ànima del Gorg Negre d’Oristà

El Gorg Negre, conegut també pel gorg del pla d’Oristà, es troba sota del pont del riu Bassi. A la banda dreta del saltant del gorg, a la vora es trobava la Font de l’Animeta. A prop també hi passava el camí ral per on la gent hi passava molt sovint.Un dia van començar a dir que a la Font del Gorg Negre hi sortia por…!

Que uns dies sortia una noia vestida de blanc però que al acostar-s’hi desapareixia.

Deien que era l’ànima d’una noia que havia mort ofegada al gorg.

Altres deien que l’ànima d’aquesta noia tornava per fer saber que allà hi havia hagut una mort violenta…

També, que era degut a un incompliment d’una deixa, que abans hi vivia un pagès que volia que una vegada sigues mort, es venguessin les terres i que amb els diners es fessin misses.

Llavors la seva ànima tornava per reclamar les misses.

Des de llavors la font és coneguda com la font de l’Animeta.

 

Recull de la Llegenda : Costumari Català

Fotografies : Dora Salvador

( Les fotografies no corresponen al Grog Negre d’Oristà)

 

Llegenda del Cavall Bernat de Montserrat

Muntanya de Montserrat – Any 1920

Hi ha varies versions d’aquesta antiga Llegenda, segons qui l’explica, jo us faig ressenya d’aquesta manera :

“Heus ací ja fa molt temps, que hi havia un boscater que vivia en un poblet dels voltants de Montserrat. Es guanyava la vida tallant i venent llenya que recollia dels boscos de la muntanya. Era una feina dura i sacrificada, ja que es passava el dia aterrant arbres a cops de destral i transportant fatigosament els feixos als pobles de la plana, vora el riu.

 Per això el llenyataire va fer un tracte amb el diable que li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta feina.

 – Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat- deia el llenyataire al cavall !. –  i com un llamp el cavall portava la llenya a baix…

Cavall Bernat al fons a l’esquerra

 Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de característiques similars.

 El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat, i que si no complia, se n’havia d’anar a viure amb ell a l’infern.

 Davant d’això, la seva muller va pregar a la Mare de Déu de Montserrat i una llum va omplir l’indret.

 Després de l’ensurt, el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu lloc s’alçava una gran pedra assenyalant el cel.”

El Cavall Bernat !!!

 

Recopilació de La Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

 

La Llegenda de Les coves d’en Riubanys

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent.

La llegenda conta que hi vivien unes Encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure’n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa.

Un dia un pescador de Prades, els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n va adonar i li ventaren una pallissa.

Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dintre d’una olla.

Passats uns dies se’n tornà la dona cap a casa seva i sense que les encantades se n’adonessin s’emportà el nin embolicat amb les tovalles, per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia greu malaltia.Aquesta seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l’armari.

Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda – robes i digué tres vegades les tres fórmules següents:

El dia voldries veure
el dia no veuràs
el dia faré el que voldré.

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i prosperitat.L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l’anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la resta dels veïns, les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de la Llegenda i Fotografies :  Ramon Solé

(Nota : Les fotografies No corresponent a la Llegenda)