La Llegenda : No es pot banyar-se quan es pon el sol al gorg de la Llana

El gorg del Molí de la Riba, a Oristà, conegut també com el molí de la Llana, era un dels llocs on al capvespre els homes que tornaven de treballar tenien el costum d’anar-se a banyar allà i així aprofitaven per treure’s la suor.Amb el pas del temps va ser un lloc on molts joves hi anaven: si hi anaven abans de la posta de sol no hi havia cap perill però si s’hi tiraven quan hi ha era post, algunes de les goges que hi havia al fons del gorg se’ls podia emportar a dintre l’aigua per tal de passar una nit esbojarrada plena de jocs amorosos i al dia següent, però, tornava a la superfície i el deixaven en llibertat, la llegenda diu que aquestes goges es quedaven als nois ben plantats i galants.

Un dia un grup de joves s’hi van anar a banyar i hi van estar-hi fins tard. Ben plantats i galants, es van despullar i hi van passar una estona. Competien per veure qui aguantava més temps sota l’aigua fins que van quedar dos dels tres amics que aguantaven el mateix, així que van decidir de tirar-se un últim cop per veure qui era el guanyador.

Quan es van haver tirat, un dels dos va sortir sa i estalvi, però l’altre no sortia, i va passar una bona estona i no va sortir.

Així que els dos amics van marxar amb el pensament al cap que el seu amic havia mort ofegat. Ells dubtaven que la llegenda de les goges fos veritat, però no se la creien, tot i així l’endemà tornarien per buscar-lo.El dia següent, l’amic perdut va aparèixer nu, sa i estalvi. Deia que havia vist com unes noies molt joves i maques feien una dansa molt bonica i vestien amb una túnica blanca.

Quan va emprendre el camí altre vegada cap a Sant Feliu es va trobar els dos amics que anaven en la seva busca, els va explicar tot i va ser llavors quan els seus amics van creure la llegenda de les goges.

 

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Nota : Les fotografies no corresponen al lloc citat per la Llegenda

Anuncis

La Llegenda de la Font Embruixada de Barcelona

Us he estret avui de “Històries i Llegendes de Barcelona”  de Joan Amades, una llegenda que podria en certa part tindre una mica de realitat.

Penseu que alguns suposats fets, passaven de boca a boca… i d’avis a nets, sobre tot en el cas del tema de la bruixeria, la gent de fa mes de cents anys en rere, s’ho mirava amb por i respecta… !

La llegenda d’avui, diu així :

“ Una Font propera al carrer de Sant Pau, proveïa d’aigua a curanderos, bruixes i bruixots, així com a gent que vivia de les males arts.

Amb aquesta aigua s’elaboraven filtres amorosos i xarops màgics, per la gent que anava a buscar-ne aquests remeis.

Creien alguns, que l’aigua d’aquesta Font posseïa virtuts; i, d’altres, els repugnava provar-la, per si a cas…

La gent senzilla evitava passar a prop d’ella, per no trobar-se amb alguna bruixa que dones un mal d’ull per vida.

També. És diu que en la casa edificada al costat d’aquesta Font d’aigües embruixades, existia una escola de bruixeria on s’iniciaven algunes noies en l’art de la màgia i malifetes, és cobrava una onze per cada llisó.”…

No se si dir-vos… menys mal que és una llegenda… perquè no beuria pas aigua de cap de les Fonts de Barcelona …!

 

Estret de “Històries i Llegendes de Barcelona”  de Joan Amades

Recull de la llegenda, fotografies : Ramon Solé

(Les fotografies de les Fonts que apareixent  a l’article d’avui, NO correspon, evidentment,  a la descrita en la llegenda)

 Demà seguim amb la setmana dedicada a les Fonts.

 

La Llegenda de les Tres Nimfes del Masnou

“ Temps era temps, en època dels primers pobladors d’aquestes contrades, cada any per les mateixes dates i sempre al voltant d’una gran pedra negra que hi havia on actualment es troba Cal Ros de les Cabres, es produïen uns fets màgics.

Les nits de finals de primavera, quan la lluna feia el ple i la seva llum reflectia sobre la pedra negra, es concentraven al seu voltant les persones de més edat de tota la comarca, sàvies en experiències, coneixedores dels secrets més pregons de la natura. Era tal el poder d’aquella pedra i l’energia que desprenia que, al seu voltant, cantaven, ballaven i saltaven talment com si fossin jovencells. La nit del solstici d’estiu es formaven tres comitives des de tres indrets diferents en els quals s’havien recollit els elements que haurien de convertir-se en ofrenes màgiques.La primera consistia en una gerra d’aigua de mar, agafada de la riera d’Alella un dia de riuada on, quan plou, es barreja l’aigua salada de mar amb l’aigua dolça que baixa de la serra de Marina.

La segona gerra era plena de terra vermella i consistent, agafada una nit de lluna plena dels voltants d’on ara hi ha la Cella Vinària. Per la rodalia del que és ara el barri de Santa Madrona hi havia, en aquell temps, una esquerda llarga i profunda de la qual brollava aigua calenta. Cap a l’interior d’aquesta esquerda s’hi trobava el magma incandescent de l’interior de la terra. D’aquí provenia la tercera gerra, plena de brases i foc.Quan les tres comitives arribaven davant la pedra negra, dipositaven les tres ofrenes al seu voltant i, al llarg de la nit, cantaven, dansaven i prenien beuratges fets d’herbes remeieres collides la nit abans. En el precís moment en què la llum de la lluna es reflectia damunt de la gran pedra negra es procedia a barrejar els tres elements. De la màgica barreja sorgien tres nimfes alegres, delicades i juganeres que, amb els seus encants, embadalien grans, petits i feien més alegres els dies.

Però el temps és fugisser i passa de pressa; per això, abans que la lluna desaparegués del cel es tornaven a reunir davant la màgica pedra i, enmig de cants, beuratges i encanteris, cadascuna de les delicades nimfes es transformava, novament, en l’element que li havia donat vida:      aigua, terra o foc

cal Ros de les Cabres ?…

I no se sap com, aquella pedra negra i brillant es transformava en una llosa de granit i es mantenia així tot l’any fins arribar a les mateixes dates per tornar-se a repetir la història.

Diuen que les persones que participaven en aquesta festa envellien a poc a poc, tant és així que molts vivien prop de cent anys.”

 

  • Aquesta bonica llegenda la vaig extreure de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament del Masnou.
  • Les Fotografies no corresponent a cap lloc descrit per la Llegenda

 Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de l’ànima del Gorg Negre d’Oristà

El Gorg Negre, conegut també pel gorg del pla d’Oristà, es troba sota del pont del riu Bassi. A la banda dreta del saltant del gorg, a la vora es trobava la Font de l’Animeta. A prop també hi passava el camí ral per on la gent hi passava molt sovint.Un dia van començar a dir que a la Font del Gorg Negre hi sortia por…!

Que uns dies sortia una noia vestida de blanc però que al acostar-s’hi desapareixia.

Deien que era l’ànima d’una noia que havia mort ofegada al gorg.

Altres deien que l’ànima d’aquesta noia tornava per fer saber que allà hi havia hagut una mort violenta…

També, que era degut a un incompliment d’una deixa, que abans hi vivia un pagès que volia que una vegada sigues mort, es venguessin les terres i que amb els diners es fessin misses.

Llavors la seva ànima tornava per reclamar les misses.

Des de llavors la font és coneguda com la font de l’Animeta.

 

Recull de la Llegenda : Costumari Català

Fotografies : Dora Salvador

( Les fotografies no corresponen al Grog Negre d’Oristà)

 

Llegenda del Cavall Bernat de Montserrat

Muntanya de Montserrat – Any 1920

Hi ha varies versions d’aquesta antiga Llegenda, segons qui l’explica, jo us faig ressenya d’aquesta manera :

“Heus ací ja fa molt temps, que hi havia un boscater que vivia en un poblet dels voltants de Montserrat. Es guanyava la vida tallant i venent llenya que recollia dels boscos de la muntanya. Era una feina dura i sacrificada, ja que es passava el dia aterrant arbres a cops de destral i transportant fatigosament els feixos als pobles de la plana, vora el riu.

 Per això el llenyataire va fer un tracte amb el diable que li va prestar un cavall anomenat Bernat, ràpid com un llampec, perquè l’ajudés en aquesta feina.

 – Cavall Bernat, Cavall Bernat, baixa la llenya al Llobregat- deia el llenyataire al cavall !. –  i com un llamp el cavall portava la llenya a baix…

Cavall Bernat al fons a l’esquerra

 Però qui fa pactes amb el diable alguna cosa ha de donar a canvi. La condició imposada pel diable va ser que al cap de deu anys el llenyataire li havia de proporcionar un altre cavall de característiques similars.

 El llenyataire es va fer ric gràcies a l’ajuda del cavall Bernat però el dia que es complien els deu anys, el diable li recordà la promesa que el llenyataire ja havia oblidat, i que si no complia, se n’havia d’anar a viure amb ell a l’infern.

 Davant d’això, la seva muller va pregar a la Mare de Déu de Montserrat i una llum va omplir l’indret.

 Després de l’ensurt, el diable i el cavall Bernat havien desaparegut i en el seu lloc s’alçava una gran pedra assenyalant el cel.”

El Cavall Bernat !!!

 

Recopilació de La Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

 

La Llegenda de Les coves d’en Riubanys

Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent.

La llegenda conta que hi vivien unes Encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per heure’n una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa.

Un dia un pescador de Prades, els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n va adonar i li ventaren una pallissa.

Una vegada anà a la cova una dona en estat gràvid i les encantades la van atendre. Embolicaren el nadó amb unes tovalles tenyides amb flors de ginesta i el ficaren dintre d’una olla.

Passats uns dies se’n tornà la dona cap a casa seva i sense que les encantades se n’adonessin s’emportà el nin embolicat amb les tovalles, per tal de guarir el seu pare, anomenat el Gamat, el qual patia greu malaltia.Aquesta seguidament les recollí i cobrint-les amb un drap negre les guardà a l’armari.

Passats tres dies, en caure les batallades de les tres, es posà a tres passes del guarda – robes i digué tres vegades les tres fórmules següents:

El dia voldries veure
el dia no veuràs
el dia faré el que voldré.

La família posseïdora de les tovalles hagué la major riquesa i prosperitat.L’avi del nin es posà tan bo, que en lloc de Gamat l’anomenaren el Toixó, i les collites li anaren molt bé mentre anaven malament a la resta dels veïns, les encantades els enviaven tota mena de dissorts en trobar-se a faltar les tovalles.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de la Llegenda i Fotografies :  Ramon Solé

(Nota : Les fotografies No corresponent a la Llegenda)

La Llegenda : Ull de Ter

Un any fou tan eixut, que pel Pirineu gairebé no es trobava gota d’aigua per a beure. Una nit un vellet trucà a la cabanya d’un pastor per oferir-li una olleta que en tenia i que havia anat a cercar moltes hores lluny.En acomiadar-se, el vellet, lliurà encara al pastor una bota d’aquella aigua i li digué que era inextingible i que, per més que en begués, sempre rajaria. S’escaigué, però que passant pel cim d’una muntanya, al pastor li caigué la bota, que rodolà rostos avall i féu seguir un gran nombre de  pedregam; en arribar a la vall restà enterrada pels rocs i no fou possible trobar-la. Però en el pedregar sortí un gran doll, que és el que hom conta donà origen al riu Ter.El vellet era Jesús, que agraït als pastors perquè van ésser els primers a visitar-lo quan va néixer i  a consolar la seva mare en aquell trànsit, els ajuda sempre que es troben en treballs.

Afegeix la veu de la tradició que el Ter, després de lliscar manyagament per la plana, féu cap a la platja, vers l’Empordà, on trobà una fondalada immensament gran, que va arribar a omplir a força d’abocar-hi el seu corrent, fins a formar una gran mar, que per està voltat de terra rebé el nom de Mediterrània.

Costumari Català – Joan Amades

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

 

 

La Llegenda de les coves del Mont

Les coves del Mont, eren un cau d’encantades.

Un dia un pastor va enamorar-se d’una i s’hi va casar. Va tenir dos fills i sempre van nedar en gran riquesa i felicitat.cova_01

Un dia mentre la mare pentinava els noiets se li va trencar la pinta.

El pastor, enfadat, li digué que ja no hauria d’ésser encantada.

La mare va fugir i ell mai més no la va veure. Cada dia tornava i pentinava la mainada amb una altra pinta.

Un dia el pastor la hi amagà i encarregà als menuts que quan tornés li diguessin que ell tenia la pinta i que si la volia, la hi anés a demanar.img-20161031-wa0017_01

L’encantada, en saber-ho, se’n va anar i no la van veure més.

 

Joan Amades – Editorial Farell

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de l’espasa d’en Soler de Vilardell

dscn8246_01Con dèiem ahir, avui us donaré a conèixer aquesta particular Llegenda pròpia de les contrades de Sant Celoni, on és diu que deurien haver passats els fets… :

“ Fa molt de temps, pels entorns de Sant Celoni hi havia un drac

ferotge que tenia atemorida tota la contrada i molts viatgers

que passaven pel camí ral morien a les seves urpes.

 Al peu del Montnegre, hi vivia en Soler, senyor del petit

castell de Vilardell. Un dia, un pidolaire va trucar a la porta

demanant aliment i en Soler va anar a buscar un pa, però quan

va sortir ja no va trobar el pobre.dscn8245_01 Al seu lloc hi havia una espasa magnífica.

En Soler, sorprès, es va afanyar a provar-la. Va donar

un cop a un roure i es va partir. Quan va colpejar una

gran roca també es va trencar sense cap esforç. dscn8361_01El cavaller va entendre que aquella era una espasa de virtut i que la hi havien fet arribar del cel amb un objectiu: matar el drac.

 L’endemà va anar a l’església de Sant Martí de Pertegàs

per encomanar-se a Déu i va sortir cap a la roca del Drac, el

cau de la fera, protegit amb una armadura lluent i l’espasa de virtut.

 Quan va ser davant del drac, aquest es va espantar

en veure’s reflectit en l’armadura i l’escut, que brillaven

com miralls. Aprofitant el desconcert, en Soler de Vilardell

va alçar l’espasa i li va tallar el coll.dscn8244_01Satisfet de la gesta, va anar a trobar la gent de Sant Celoni,

que l’esperaven amb ànsia al portal de la Força.

Aleshores, alçant l’espasa amarada de sang proclamà:

 “Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has migpartit la roca,

                                                          i el drac també”.dscn8241_01En Soler de Vilardell es va equivocar i va donar més

importància al seu braç que no pas a l’espasa de virtut,

que era la que havia guanyat el drac.

 Aleshores la sang que regalimava de l’espasa el va emmetzinar i li va causar la mort.

 Les paraules que havia d’haver dit eren:

 “Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has migpartit la roca,

                                                            i el drac també.”dscn8238_01La llegenda té un final agredolç, ja que acaba amb la mort

dels dos protagonistes, però és un bell al·legat contra l’orgull

i la supèrbia. Històricament l’espasa de Vilardell, que era una

espasa de virtut, va ser molt apreciada a l’època medieval. Va

anar a raure a l’armeria dels comtes de Barcelona, segons consta

al testament del rei Pere el Cerimoniós, i va servir per guanyar

diverses batalles…”

dscn8243_01

Per veure els símbols d’aquesta llegenda podeu consultar a:

http://relatsencatala.cat/relat/simbols-de-la-llegenda-del-drac-de-vilardell/1029495

 

Informació obtinguda de l’Ajuntament de Sant Celoni

Recopilació de la Llegenda : Ramon Solé

La Llegenda – El perquè de la Ribera Salada

Asseguren els vells que la comarca de la Ribera Salada, en temps llunyans, era una esbarjosa plana suaument inclinada des del Prat d’Estaques a les ribes del Segre terra fecunda, brodada d’un seguit de trenes d’aigües.dscn6227_01Esdevingué una hora malastruga :

“ Un terratrèmol sotraguejà la comarca i arreu esllavissaments i timbes feréstegues, pedres punyents i còdols cantelluts, noses pels camins, neguits pels conreus; les terres perden les trenes d’aigua que s’enfonsen pels fondals, fatídic record perenne, les deus d’aigües es tornen, o brollen salades i les gemades aigües que del Querol a la serra de Cambrils nodrien la sonora i abundosa ribera d’An, que fecundaven tota la comarca, es convertiran en ribera d’Altés, i amb completa, absoluta repugnància, anomenaren la “Ribera Salada”.dscn5486_01

No poden negar els veïns el canvi i el càstig, les seves aigües cremaven les plantes de les hortes i les vores restaven eixarreïdes i cremaven les sargueres dels seus arenys, el animals morien…cam01257_01Malastrugança que perdura fins que treuen la sal de les aigües de Sant Quintí i s’acaben les ironies sagnants dels pagesos dels environs que mofaven les collites, els atuells i els ases amb que les treballaven.cam01307_01( Les fotografies no és correspon al lloc de la llegenda)

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé