La Llegenda : La Font del Nen Gran de Viladrau

Aquesta llegenda és molt coneguda, me la va explicar en Pau, un home gran de Viladrau, i fa referència a la Font del Nen Gran,

i que diu així :

“ Viladrau va tindre en temps llunys una gran sequera, la gent del poble anaven a buscar aigua a les fonts, però sobre tot a una Font que es considerava molt bona

Molts dels nois ajudaven a la família a buscar aigua per veure, però un noi , en Tonet, no li deixaven anar perquè es trobava molt dèbil, era malaltís des de que va naixé.

El noi estava trist per no poder ajudar en aquesta tasca.

D’amagat i a les nits anava a buscar l’aigua i cada cop que baixava una garrafa bevia una mica. A poc a poc el nen es va convertir en un noi gran i fort que portava aigua de la font a tota la gent del poble, i és per això que des de llavor la font va canviar i es coneix com la Font del Noi Gran.”

 

  Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Tres llegendes de la Roca d’en Pla de Sant Hilari Sacalm

Primera Llegenda

Conta la llegenda que pujant cap a la Roca d’en Pla per la drecera hi havia una gruta. L’entrada d’aquesta es trobava situada a la part posterior de la roca que hom anomenava dels Encantats, situada gairebé al capdamunt de la drecera, a mà dreta. Segons comenten les males llengües, a partir de les 12 de la nit se sentien els cants de les nimfes que suposadament vivien i dormitaven dins la gruta.Molts hilariencs eren coneixedors d’aquest fet i pel poble es va començar a dir que si algú entrava a la gruta abans de les dotze de la nit  era probable que en sortís amb quelcom de valuós, però, això sí, havia d’entrar-hi sobretot abans de les dotze de la nit. Sembla ser que si aquest fet succeïa era no s’havia de mirar allò que hom s’emportava fins haver passat el rierol que travessava pocs metres abans d’entrar al poble.

A bona hora una minyona hilarienca va entrar a la gruta i en va sortir amb el davantal ple de vés a saber què. Evidentment coneixia la història, i molt bé sabia que no li era permès de fer el tafaner, però la seva curiositat la va trair abans d’arribar al rierol. Així doncs, el que va observar fou un munt de sègol. Va esclarissar-lo amb la mà per veure si hi havia alguna cosa més i va observar quatre puntets que brillaven. Sembla ser que si la minyona no hagués fet el que no tocava, en travessar el rierol el sègol hauria esdevingut or…

Segona Llegenda

Des de temps immemorial, fins fa pocs anys, a la mort de la mestressa de Can Rovira, última supervivent de la família, unes tovalles es col·locaven a l’altar que s’erigia davant la casa la diada de Corpus.

Es diu que les tovalles eren dels Encantats que habitaven en un palau sota terra, en el lloc de la Roca d’en Pla.

la Roca d’en Pla.

Un dia que els Encantats tenien les tovalles esteses a les roques, va passar per aquell indret l’hereu de Can Rovira i, en veure-les, se li va ocórrer agafar-les, marxant a més córrer cap a casa seva.

Els Encantats, que ho van veure, el seguiren per empaitar-lo, i ja quasi el tenien quan començaren a dringar les campanes de Sant Hilari, que tocaven a ànimes. Els Encantats van cessar la persecució, però cridant ben fort li digueren :

Guarda bé aquestes tovalles, ja que tot aquell qui les conservi mai no podrà ésser pobre.

En efecte, a Can Rovira foren un dels propietaris més forts de Sant Hilari.

Tercera Llegenda

La llegenda de la Roca d’en Pla diu que cada any, per la nit de Sant Joan, s’obre una escletxa. D’aquesta en surten tot de bruixes que aprofiten la nit per fer maldats tot donant una volta per l’indret arribant fins a Matagalls.Un cop s’acaba la nit, tornen al seu amagatall fins l’any següent.

Informació :

La Roca d’en Pla és una muntanya de 903 metres que es troba al municipi d’Arbúcies, a la comarca de la Selva. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 298103001). Al costat mateix hi ha l’Ermita del Nen Jesús de Praga.

la Roca d’en Pla i l’Ermita del Nen Jesús de Praga

 

 

Recull de les Llegendes i Fotografies antigues : Ramon Solé

La Llegenda del mes de Març

S’explica que un dia la mare del Març va veure que feia sol i li va demanar al fill si podia anar a rentar roba al llavaner, el safareig.

El Març li va dir que sí, i quan la dona estava fent la feina va caure una forta tempesta acompanyada d’una pedregada.La llegenda diu que el Març és deslleial, fins i tot amb la mare… !

L’adagi que podria resumir és el que ens espera les properes setmanes és: “El març marceja i la gent bogeja”.

Bojos ens tornarem amb tants daltabaixos.

 

Llegenda extreta del Periódico, és un escrit de Mònica Lòpez , aparegut el Diumenge, 11/03/2007.

Fotografies : Ramon Solé

La Llegendes de les encantàries de dalt la vall de Nidola

Aquesta llegenda d’alta muntanya, diu així :

A l’Espluga de Sels, dalt la vall de Nidola, prop del dolmen de Coll Durau, era l’indret escollit per les encantàries per estendre la bugada. Quan els valents del poble volien prendre alguna roba aquesta desapareixia.Qui tingué èxit va ser el Francesc de casa Francès de Castanesa, Alta Ribagorça, que va poder robar un llençol a les encantàries.Les encantàries el van maleí per sempre, tot dient :

“Francès, Francesot;

De ric prou te’n faràs,

Però amb caldo de gallina no moriràs”

L’hereu de casa Francès va morir ofegat al travessar un riu amb el cavall.

 

Recull de la Llegenda i Fotografies:  arxiu Rasola – Ramon Solé

Les Fotografies no corresponent on s’indica en la llegenda

La Llegenda : El Montseny i el camí de Mallorca

Es diu que dins el Montseny hi ha un Gorg Negre poc conegut, i que disposa d’un pas secret que porta fins la Roca de Babilla a Mallorca.

Es utilitzat per les Dones d’Aigua del Montseny i de Catalunya i a la inversa, per les Dones d’Aigo de les Illes Balears.Com que a Mallorca no hi han rius ni gorgs, elles viuen dintre dels antics pous i cisternes.

A veure si trobeu aquest Gorg Negre i veieu el lloc on van i venen de Mallorca les Fades d’Aigua.

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

Avui dia de Sant Jordi, la seva Llegenda

Avui diada de Sant Jordi, us he preparat tres articles

Us l’explico …

“ Que per les terres de Montblanc hi vivia un drac ferotge que tenia aterrida tota la població de la comarca.

El drac terrible feia anys que devorava persones i ramats sencers de bestiar i ningú podia viure tranquil.

Un dia el rei va decidir buscar una solució al problema: per poder portar una vida normal havien d’aconseguir que el drac no tingués gana i per això es va decidir que cada dia oferirien a la bèstia una persona escollida a l’atzar i així la resta dels vilatans podrien viure tranquils, almenys aquella jornada.

La sort va voler que la primera víctima en sacrifici fos la filla del rei. La jove i bella princesa va entrar en desconsol, però també tot el poble que l’estimava i l’adorava i que va demanar clemència al pare de la noia.

Però el rei, fidel a les seves decisions, va acceptar el que l’atzar havia marcat i amb tota la seva pena va enviar la seva estimada filla cap a la cova del drac per al seu sacrifici.

Però de sobte, muntat en un cavall blanc, va aparèixer un cavaller. El seu nom era Jordi i venia a salvar la princesa i tota la població de Montblanc.

Va lluitar de la manera més heroica i valenta contra el drac i, finalment, va aconseguir travessar-lo amb la seva llarga llança.

D’aquesta manera el cavaller no només va vèncer el drac i va alliberar tota la població d’aquell horror, sinó que també va salvar  la princesa d’una mort segura.

La Llegenda també explica que, de la sang que en brollà, en sorgí un preciós roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai.

Tot seguit, el cavaller en tallà una i l’oferí a la princesa. “

 

 

Aquesta bonica llegenda de Sant Jordi, ha sigut adaptada gràcies a la nostra col·laboradora, Joaquima Pellicer i Solà

Fotografies: Ramon Solé – Arxiu Rasola

La Llegenda del Pesca Llunes de Sant Feliu de Pallerols

Des de temps immemorials, les avies explicant als seus nets, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un noi de Sant Feliu vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades del riu.Tan embabaiat en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi.Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: Noi, què voleu fer?  Pescar la lluna…?El xicot avergonyit es va marxar, potser pensant en tornar-ho a intentar-ho en la propera nit de Lluna plena…

 

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Llegenda del Salt de la Núvia

En el Mal pas de la Quera o  Salt de la Núvia a Sadernes, es el lloc on la llegenda situa una bonica i tràgica historia d’amor :

Una donzella, filla de un masover de Sant Aniol, la volien maridar amb l’hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenent el viarany de pujada cap a Talaixà.La núvia no vol maridar-se amb l’hereu,  però el pare no està per raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí. La núvia endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve la imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el mes enlairat, el que s’acosta mes al cel.

De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. No haurà de casar-se amb l’hereu, no serà de ningú, però tampoc del hereu.El darrer esglai es una mirada perduda damunt la Vall del Llierca i desprès…. el son etern.

Una altra versió diu :

La que explica que la mula de la noia es girà, espantada pels arcabussos disparats en senyal de gala i rodolà al fons del cingle amb la noia morin.

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font del Canari de Barcelona

Aquesta Font del Canari de Barcelona, no, no la busqueu que no la trobareu..!. Ens preguntem avui en dia, si va existir o no aquesta Font ? Segons es diu sembla probable que existís fora de les muralles de l’antiga Barcelona, entre 1500 i 1700, any mes o any menys…Era anar a fer un passeig per fora de Barcelona, i sobre tot quan era l’estiu, anaven a La Font del Canari a beure l’aigua  fresca i passar la estona a sota de l’arbreda.Segons la llegenda, per aquelles èpoques havia un home propietari d’un comerç, que no sabia on amagar les monedes que tenia d’Or, i al final va decidir fer ho dins de la mina de la Font del Canari.Al poc temps, la gent que anava a la Font, va veure un fenomen estrany, l’aigua sortia de color groc, varen mirar dins de la mina i es va descobrir una gran Caixa plena de monedes d’Or, que es van repartir, l’avar comerciant és va arruïnar…

 

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font de Canet d’Adri

Moltes llegendes sobre les dones d’aigua, son en llocs com escenaris naturals d’arreu de Catalunya.Una d’aquestes és el cas de La Llegenda de la Font de Canet d’Adri, on es diu que allí vivien dones d’aigua, aquestes eren sempre joves i francament molt belles…, a les nits sortien de les coves on passa la riera i anaven a rentar la roba tot cantant.La font allí existent, és diu que si us renteu la cara o el propi cos amb la seva aigua mantindreu una pell jova que no semblareu la edat que teniu…Llàstima que sols es una llegenda…!  Podria ser que fora veritat …? Axó us deixo a vosaltres quan visiteu aquest lloc natural.

Recull de la llegenda, Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador