Avui dia de Sant Jordi, la seva Llegenda

Avui diada de Sant Jordi, us he preparat tres articles

Us l’explico …

“ Que per les terres de Montblanc hi vivia un drac ferotge que tenia aterrida tota la població de la comarca.

El drac terrible feia anys que devorava persones i ramats sencers de bestiar i ningú podia viure tranquil.

Un dia el rei va decidir buscar una solució al problema: per poder portar una vida normal havien d’aconseguir que el drac no tingués gana i per això es va decidir que cada dia oferirien a la bèstia una persona escollida a l’atzar i així la resta dels vilatans podrien viure tranquils, almenys aquella jornada.

La sort va voler que la primera víctima en sacrifici fos la filla del rei. La jove i bella princesa va entrar en desconsol, però també tot el poble que l’estimava i l’adorava i que va demanar clemència al pare de la noia.

Però el rei, fidel a les seves decisions, va acceptar el que l’atzar havia marcat i amb tota la seva pena va enviar la seva estimada filla cap a la cova del drac per al seu sacrifici.

Però de sobte, muntat en un cavall blanc, va aparèixer un cavaller. El seu nom era Jordi i venia a salvar la princesa i tota la població de Montblanc.

Va lluitar de la manera més heroica i valenta contra el drac i, finalment, va aconseguir travessar-lo amb la seva llarga llança.

D’aquesta manera el cavaller no només va vèncer el drac i va alliberar tota la població d’aquell horror, sinó que també va salvar  la princesa d’una mort segura.

La Llegenda també explica que, de la sang que en brollà, en sorgí un preciós roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai.

Tot seguit, el cavaller en tallà una i l’oferí a la princesa. “

 

 

Aquesta bonica llegenda de Sant Jordi, ha sigut adaptada gràcies a la nostra col·laboradora, Joaquima Pellicer i Solà

Fotografies: Ramon Solé – Arxiu Rasola

La Llegenda del Pesca Llunes de Sant Feliu de Pallerols

Des de temps immemorials, les avies explicant als seus nets, que una nit de cel transparent i de lluna plena, anava un noi de Sant Feliu vorejant el riu Brugent quan va haver d’aturar-se atret per l’encant, mai vist per ell fins aleshores, que li oferia aquell astre que es reflectia en tota la seva plenitud en les aigües encalmades del riu.Tan embabaiat en va quedar de la bellesa d’aquella lluna, que molt brillava en la foscor de l’aigua, que il·lusionat, se li acudí pensar que la podia haver i decidí pescar-la amb un cove. Però per més que posés el cove dins l’aigua i l’enlairés ben de pressa no aconseguia ficar-la-hi.Algú va veure l’espectacle i en to burleta li digué: Noi, què voleu fer?  Pescar la lluna…?El xicot avergonyit es va marxar, potser pensant en tornar-ho a intentar-ho en la propera nit de Lluna plena…

 

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Llegenda del Salt de la Núvia

En el Mal pas de la Quera o  Salt de la Núvia a Sadernes, es el lloc on la llegenda situa una bonica i tràgica historia d’amor :

Una donzella, filla de un masover de Sant Aniol, la volien maridar amb l’hereu del ferrer de Talaixà, naturalment contra la seva voluntat. De bon matí el masover arranja les cavalleries i emprenent el viarany de pujada cap a Talaixà.La núvia no vol maridar-se amb l’hereu,  però el pare no està per raons i abraona el cavall perquè emprengui el camí. La núvia endolada per dins, plora el desconsol. De cop li ve la imatge esfereïdora. Una imatge que pot posar fi al seu sofriment. Un revolt de la cinglerada, el mes enlairat, el que s’acosta mes al cel.

De dalt del cavall es deixa caure, es llença al buit. No haurà de casar-se amb l’hereu, no serà de ningú, però tampoc del hereu.El darrer esglai es una mirada perduda damunt la Vall del Llierca i desprès…. el son etern.

Una altra versió diu :

La que explica que la mula de la noia es girà, espantada pels arcabussos disparats en senyal de gala i rodolà al fons del cingle amb la noia morin.

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font del Canari de Barcelona

Aquesta Font del Canari de Barcelona, no, no la busqueu que no la trobareu..!. Ens preguntem avui en dia, si va existir o no aquesta Font ? Segons es diu sembla probable que existís fora de les muralles de l’antiga Barcelona, entre 1500 i 1700, any mes o any menys…Era anar a fer un passeig per fora de Barcelona, i sobre tot quan era l’estiu, anaven a La Font del Canari a beure l’aigua  fresca i passar la estona a sota de l’arbreda.Segons la llegenda, per aquelles èpoques havia un home propietari d’un comerç, que no sabia on amagar les monedes que tenia d’Or, i al final va decidir fer ho dins de la mina de la Font del Canari.Al poc temps, la gent que anava a la Font, va veure un fenomen estrany, l’aigua sortia de color groc, varen mirar dins de la mina i es va descobrir una gran Caixa plena de monedes d’Or, que es van repartir, l’avar comerciant és va arruïnar…

 

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font de Canet d’Adri

Moltes llegendes sobre les dones d’aigua, son en llocs com escenaris naturals d’arreu de Catalunya.Una d’aquestes és el cas de La Llegenda de la Font de Canet d’Adri, on es diu que allí vivien dones d’aigua, aquestes eren sempre joves i francament molt belles…, a les nits sortien de les coves on passa la riera i anaven a rentar la roba tot cantant.La font allí existent, és diu que si us renteu la cara o el propi cos amb la seva aigua mantindreu una pell jova que no semblareu la edat que teniu…Llàstima que sols es una llegenda…!  Podria ser que fora veritat …? Axó us deixo a vosaltres quan visiteu aquest lloc natural.

Recull de la llegenda, Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

 

Les dues llegendes de l’ermita de Santa Magdalena de Conangle de les Masies de Roda

  • La llegenda del pou de Santa Magdalena diu que a Santa Magdalena, hi ha un pou, a darrere l’ermita, d’on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou, i quan la canalla mirava cap avall veien els ullets dels nens que des de dins el pou els miraven. Quan veien això és que havia arribat el temps de sortir i llavors la llevadora treia les criatures del pou.

  • La llegenda del Sant Crist de Santa Magdalena diu que a dins de l’ermita hi havia antigament la imatge d’un sant Crist que era molt estimada. Segons la tradició a aquesta imatge, que fou cremada durant la Guerra Civil, li creixien les ungles i era l’ermitana l’encarregada de tallar-les-hi. Era molt venerat per a les dones prenyades. També el treien quan convenia que plogués.

 

Recopilació de les dues llegendes : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Ramon Solé

La Llegenda de la Pedra Llarga de Palau i Solità

Us presento una Llegenda molt bonica del costumari català, que vaig recollir de Palau i Solità :

    Can Cortes de Palau de Plegamans

I d’aquesta singular manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable,

Pedra de Palau de Plegamans

al que li manca una pedra:

la nostra Pedra Llarga.” de Palau i Solità…

Espero molt que us hagi agradat !

 

 

Recopilació de la llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé

 

 

La Llegenda sobre protegir-se del temporal a pagès

Abans que es produís un gran temporal a pagès deien que feia molta xafogor. Els pagesos notaven que les cames no els portaven, ja que experimentaven un aixafament molt fort i un ensopiment que els faria dormir. Així que allargaven la migdiada de després de dinar.Llavors les bruixes guanyaven més temps per preparar el temporal i llavors els pagesos es despertaven amb el rebombori dels llamps i trons, després si que no hi havia manera de fer-los parar, per molt que els pagesos s’esforcessin a encendre ciris, a resar, a cremar herbes beneïdes en grans fogueres cap el cel…La malvestat estava assegurada, els camps i  les hortes destrossades i pots ser que el bestia també s’ha efectes.

Si les bruixes,  sentien el ferum d’herbes beneïdes que cremaven a la llar de foc els pagesos o el so de campanes…,  els era impossible treballar i fer pedregar !Per això, unes hores abans de començar la feina provocaven l’ensopiment de la gent de pagès… per elles poder  així anar fent… !

 

Llegenda del costumari Català

Recull de la llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del penitent de les Gorgues

A la riera de les Gorgues, entre l’Esquirol i l’antiga parròquia de Sant Bartomeu, hi ha la balma de les Gorgues, amb grans congostos i espectaculars cingles.Fa temps, en aquesta balma, hi va viure durant molt de temps un home amb aspecte d’ermità o místic, amb una llarga barba i conegut com

                                    “El penitent de les Gorgues”.

Diu així la Llegenda :

“ Ningú no sabia d’on venia ni res d’ell, però hi havia rumors que deien que havia comès moltes malifetes i, penedit del que havia fet, havia abandonat el món i les seves temptacions anant a veire en aquell lloc, per fer-hi penitència.

Es diu que més tard va anar a viure a prop de la masia del Llobet, no gaire lluny del lloc d’unió entre el Ter i la riera de les Gorgues, damunt d’un petit pla tocant el riu. Allà encara hi ha una balma-cova que es coneix com la cova del Penitent, davant del monestir de Sant Pere de Casserres.La balma-cova està formada per una gran llosa una mica inclinada clavada a terra recolzada amb una altra. Entre les dues lloses hi ha un gran espai com a refugi, amb la part del darrera tapada per una gran roca amb esquerdes i desnivells, que proporciona a la balma més protecció del mal temps i del fred.

L’ermità, acompanyat únicament dels ocells i la remor de l’aigua del riu, va viure aquí durant molts anys, fins a la seva mort, a finals segle XIX.”

Actualment la balma i la llegenda es troben submergides sota les aigües del pantà de Sau.

Nota : Les Fotografies no correspon al lloc descrit en aquesta Llegenda.

 

Llegenda extreta del costumari Català

Recull de la Llegenda : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Llegenda : El gorg de Llitons de Folgueroles

El gorg de Llitons, diuen que és tan fondo que mai ningú no ha pogut arribar a baix. És una cosa rodona i petita. Ningú no ha pogut mesurar el fons del gorg, tot i que molts ho han provat.“ Uns van lligar una pedra a un llibant. La van fer baixar fins que va arribar a l’altra cap. Però de tan fondo que era la pedra encara no tocava fons. Van anar a buscar un altra llibant. I quan van tornar allà es van trobar la corda i la pedra a fora el gorg.

Diuen que van sentir una veu que sortia de dins el gorg i els avisava que per més que ho provessin mai no arribarien al fons. Eren unes veus que semblaven pujades de l’infern, com si el gorg en fos una de les boques.  Ja ho deien que del gorg de Llitons en sortia por !.”

Per anar-hi us cal pujant per l’antic camí de Sau, arribareu al misteriós gorg de Llitons, just a una bifurcació de camins i sota un petit i dissimulat pont, conegut com el Pont de la Bruixa. El misteriós Gorg de Llitons o Nitons, és un paratge humit i ombrívol.Jacint Verdaguer explica en un llibre, que :

“ els Nitons, negres i banyuts surten del gorg en dies de temporal i ataquen els vianants”; uns éssers màgics capaços d’entrar al cervell, ficant-se per les orelles, els forats del nas o la boca, per això no cal mai fer-hi aquí migdiada. És aquest un lloc “que fa feresa d’aguaitar des del camí, entra els arços i romegueres que l’amaguen”…

 

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé