Noms de dones del segle X al Baix Llobregat.

Avui us presento tres articles

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

Una cosa que ens sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies .

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algun personatge dels esmentats als documents, el podem trobar actuant a diferents zones entre el Vallés i el Llobregat, per exemple.

Serra dels Galliners,una via de comunicació natural entre la Serra de Collserola i el Vallés.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985, ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart o amb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec, com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Placa que recorda el nom de l’Amalvigia, propietària d’un rec al segle X a la Marina de l’actual Hospitalet de Llobregat. AGC.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat  mencionat en 1055 en una donació de Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues .

A prop del límit entre St. Feliu i St. Just.

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione” entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magarona (Sabadell) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració .

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.

Recuperació del Llobregat amb Saboga ( Fotografia internet)

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar a la dona anomenada Preciosa, que veiem al Vallés (ja sabem que no cal preocupar-nos per aquestes distàncies), al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir de Sant Pere de les Puel•les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que “és sobre la casa de Ferrocint”.

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col•laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

De nou,  Àngels, ens ha ofert un article interessant sobre les Dones del segle X, i li agraïm aquesta aportació al Blog.

——————————————————————————————-

1 Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

2 Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

3 Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

4 Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

5 Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

6 Ibídem CCXXXIV i CCXCIV

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : La contaminació de l’aigua dolça

Avui us presento tres articles !

Podem dir que l’aigua està contaminada o no és potable,  quan conté una quantitat de residus tòxics o patològics suficients per posar en perill l’organisme humà,

Bidons en el riu Ter

Bidó amb substancies tòxiques

provocant-li alguna malaltia o, fins i tot, la mort.

Riera d’Osona, contaminada

Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la terra pot provenir d’orígens diferents:

  • Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar, entre altres.
  • Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides, i per les deposicions i els purins dels animals de les granges.
  • Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants, com mercuri, plom, i una llarga llista.

Un polígon industrial genera molta contaminació i molts residus

Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals.

Riells del Fai, fa anys en rere – Rec contaminat –

També, les aigües contaminades, a traves del subsòl, pel rec de camps, o per medi de pluges fortes, accidents industrials…

Desguàs d’una industria de Sant Celoni, avocant aigua contaminada al riu Tordera

es pot contaminar a altres deus o naixements, pous, llacs, terres, aqüífers, etc., que les seves aigües fins a les hores eren potables.

Pou

Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen,

abans d’abocar-les als rius o a la mar, en plantes depuradores.

Depuradora de La Roca

Aigua depurada va al riu Mogent

D’Agència de Residus de Catalunya, us passo informació sobre les Causes i efectes de la contaminació del sòl, podeu consultar-ho a l’enllaç que adjunto :

http://residus.gencat.cat/ca/ambits_dactuacio/sols_contaminats/causes_i_efectes_de_la_contaminacio_del_sol/

i també a :

http://residus.gencat.cat/ca/ambits_dactuacio/sols_contaminats/causes_i_efectes_de_la_contaminacio_del_sol/efectes_de_la_contaminacio_del_sol/

Tots en part som responsables de no contaminar l’aigua dolça !

 

Font de la informació: Viquipèdia i Generalitat de Catalunya i altres
Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Caminar es fer Salut, i de franc

Avui us presento dos articlesCaminar es fer Salut, no es una dita, és una realitat, cal caminar per mantindré una bona salut cardiovascular, moltes enfermetats cròniques es podent rebaixar els nivells, si cada dia es fa una estona de caminar, entre mitja hora a una hora mínim.L’Organització Mundial de la Salut (OMS), indica i subratlla que la manca d’activitat física és un dels factors de risc principals per a la salut, n’hi ha prou amb dedicar-li 30 minuts al dia- és l’esport més practicat i recomanat,i a més, no et costarà ni un euro.Casi tots els Ajuntament de Catalunya, a la llarg de l’any porten a terme campanyes per sensibilitzar a la gent per que porti a terme una caminata diària, sigui per la ciutat o poble, o per fora, com zona de muntanya o platja.Es important que cada persona sigui jove, gran o de la tercera edat, segueixi les indicacions del seu metge i/o infermera abans de començar a fer caminades diàries o periòdiques.Caminar i una dieta adequada a cada persona, pot ser una teràpia bona per allargar la vida o evitar enfermetats i rebaixar de nivell les cròniques.Dins de ciutats o en pobles, s’ha creat circuits, no massa llargs especialment o prioritàriament perquè la gent camini i en seguretat,alguns d’ells ja us els he fet algun article, son circuits conjuntament amb bicicletes,generalment planers i aptes per a tothom, inclòs usuaris amb cadires de rodes.Podeu participar, en caminades populars,passejar i caminar per un parc,fer un petit circuit cada dia per la muntanya,a tocar de la sorra de la platja, simplement, pels carrers en zona urbana.El mes important que la gent es mentalitzi de fer-ho i no deixar-ho per mes endavant, cada un amb les seves possibilitats.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Recull d’imatges de cartells : Ajuntaments i Entitats Oficials

Que són les Maresmes ?

Avui us presento dos articlesLes Maresmes són zones deprimides situades vora el mar, són territoris que fan com a frontera entre l’aigua i la terra.En el passat, ocupaven àrees extenses d’un delta, com exemple passa en les maresmes de Les Filipines.Avui en dia només en resten petits fragments aïllats.Concretament, la Maresme de les Filipines que està en el municipi de Viladecans a tocar del Prat de Llobregat i de l’Aeroport,és la mes gran Maresme de la província de Barcelona.També, és considera probablement, l’indret que conserva els paisatges més naturals del Delta del Llobregat.La vegetació de les maresmes depèn de varis factors, com del seu grau d’inundació, del tipus de sòl, de la salinitat de les seves aigües i del terreny.Quina vegetació és pot trobar en les Maresmes? Principalment hi dominen els canyissars, les jonqueres i els salicornars.A banda de les aus que tenen niu tot l’any o són migratòries, en les Maresmes acull una varietat molt diversa d’altres sers vius,podem observar diferents grups d’invertebrats que viuen a les aigües dels estanys i les Maresmes.La varietat de les especies està relacionada amb les condicions de l’aigua, per exemple, salinitat, fondària, oxigen, matèria orgànica entre altres…Moltes especies voladores passen una fase larvària aquàtica en les Maresmes.Malgrat algunes espècies exòtiques, com carpes i gambúsies, encara hi ha poblacions de peixos autòctones, com llises o anguiles, que entren als estanys des del mar.Sabíeu que el nom de Remolar, prové del rèmol, que és un peix amb aquestes característiques.El fartet és un petit peix exclusiu de zones humides del litoral mediterrani ibèric.És una espècie en perill d’extinció que al delta del Llobregat, s’està recuperant gràcies a un programa en el que també intervenen les escoles de les poblacions locals de les rodalies.Us recomano que aneu a fer una visita a les Maresmes del  Espai Natural del Remolar – les Filipines a Viladecans.

 

Recull de dades : Espai Natural del Remolar – les Filipines

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Dora Salvador

Terrassa amb essència ramadera

Avui us presento dos articles

No és difícil veure algun ramat d’ovelles i cabres pels límits d’algun barri de Terrassa, com Poble Nou, can Roca, can Boada, d’on són fetes les fotografies,

així com, veure-les passar per la riera de Palau, com podeu observar en aquest video de finals de febrer de 2020 :

http://www.diarideterrassa.es/terrassa/2020/02/25/riera-palau-convertida-estable-dovelles/132978.html

L’Ajuntament de Terrassa va construir un abeurador destinat al ramat de 700 ovelles i cabres que pasturen per les finques de Torrebonica, Can Bonvilar ,  us passo la informació :

https://terrassadigital.cat/lajuntament-construeix-un-abeurador-pels-ramats-dovelles-a-la-finca-de-can-bonvilar/

El silvopastoralisme  es la prevenció d’incendis forestals gracies a la pastura del sotabosc que aportant les ovelles i les cabres, deixant un bosc o camps no conreats molt més nets de vegetals i de forma natural.

 

Text i recull de dades : Ramon Solé – Fotografies : Darling Escoto

El judici de Déu o l’Ordalia de Sentemir

Avui us presento tres articles

Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que el pobre Sentemir reclama el 19 de març de 988 convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar -o no- les mans al foc per algú.

Annex del Monestir de Sant Cugat del Vallès

Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comportava aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que devia ser la dona qui ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.

Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.

El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.

Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, amb el seus bisbes, abats i clergues l’accepten, sabent el que passaria. Era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir, té unes propietats que ha guanyat treballant amb la família, unes propietats propicies pel monestir, però no és un senyor, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels grans. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que deuria controlar el veguer. Les eines, junt els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…

La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, Sentemir està segur de que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova. Podria ser que hi hagués hagut el testament del germà, però també podria ser que ho hagués fet pressionat a l’hora de la mort, no gosem dir que fos una falsificació.

En tot cas Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.

Aiguabarreig del riu Ripoll amb riu Besos

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, horts i per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un altre lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que Na Mello fa al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].

Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.

Sant Pere de Reixac

Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.

Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josp Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant per la història en temps de confinament.

Aportació de Fotografies : Ramon Solé

Fotografia de Sant Pere de Reixac : Fidel Rodríguez

————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.

[3] Ibídem, CCXXXIX

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39

[5] Mas, J., oc, n. CCCXXIV.

La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet

El monestir de Santa Maria de Castelldefels i les dones del segle X

Avui us passo dos articles

La primera menció de “Santa Maria de Castell de Félix” és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet (probablement el Lobeto d’abans) que, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del Castell de Ródenas, al lloc d’Eramprunyà que anomenen Castell de Félix[2]. El nom de “Ródenas”, pot venir del color vermellós de les argiles que baixen pel Llobregat i que donen color a Eramprunyà. Aquest nom serà utilitzat també per una altra dona que fa, ella sola, dues donacions: Ermengola (al 967 dona una vinya i al 976 dona cases, hort i vinya que hi tenia a aquest “castell de Ródenas” .

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

Al 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitata Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) que després aquest donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència[9].

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir.

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[12] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres, tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor, potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però els que li tenien de veritat eren les dones i homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs de Catalunya, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna i passarien al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar, però al que hauran de pagar la tasca i amb una terra que ja no serà seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[13], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

Per la seva part, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca. Una altra història en la que les dones tindran un gran protagonisme enfrontant-se a l’abús del monestir de Sant Cugat que, aliat amb el poder comtal i emparant-se en el document escrit, tindrà les de guanyar.

 

Autora del Text :  Àngels García – Carpintero Sánchez – Miguel L’H, maig, 2020 – Col-laboradora del Bloc.

Fotografies : Ramon Solé

 

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV,n. LXXV (966) i CXXX (981)

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, J., oc, n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[13] Ibídem, n. CCXIII,

Que és el Grand Tour i qui l’organitza ?

Avui us presento dos articles

Grand Tour és un projecte del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera.

És una ruta a peu d’uns 250 – 300 km i tres setmanes de durada que els participants comparteixen amb molts artistes de totes les disciplines: música, dansa, arts visuals poesia. Compartim la ruta amb un artista o un grup d’artistes que han preparat una proposta per als caminants en funció del lloc per on es passa i del seu patrimoni local material i immaterial.

El camí que fem dibuixa una espiral en el territori de manera que cada vegada és diferent i recorre tant paisatges urbans com rurals, naturals, camins de pla, de mar o de muntanya.

El viatge està obert al públic en tots els formats: es pot caminar cada dia, o dos o tres, un dia, o simplement anar a un punt de trobada i gaudir del que l’artista ofereix en aquest moment.

Grand Tour és un projecte per a tot tipus de públics; famílies amb nens, artistes, caminants experimentats o principiants. Un aspecte interessant és la capacitat del viatge per afavorir la participació creativa i inclusiva respecte de la creació i del territori.

També tenim moltes sorpreses amb els nostres amfitrions ja que a tothom li agrada mostrar la pròpia terra i allò que estima. Hem estat sempre molt ben acollits per pagesos, artistes i artesans locals, grups ecologistes, caminants i tota mena de persones que s’estimen els camins.

Finalment el Grand Tour també ens dona l’oportunitat de triar lliurement allò que mereix ser mirat, escoltat i compartit d’una manera més democràtica i distribuïda, posant un segell de des-jerarquització en el patrimoni i la cultura. Això posa l’accent sobre les persones i no tan sols sobre les “pedres” i transforma el turista en tourista. Sembla poc, però és immens.

GRAND TOUR – 2020 DE TÀRREGA A FARRERA DE PALLARS

Aquest any la ruta que es fa per sisena vegada sortirà de Tàrrega per travessar el Montsec, la Conca de Tremp i el Pallars fins al Parc Nacional de l’Alt Pirineu.

Sortirem el 8 d’agost i arribarem a Farrera el 30. És un viatge i una experiència per a tothom, tothom pot participar i és una nova forma d’acostar-se a l’Art Contemporani.

Això sí, per les circumstàncies actuals tan especials aquest any podrem caminar molt poquetes persones alhora, per la qual cosa, si esteu interessats a participar ho haureu de reservar i repartirem els llocs el millor possible.

A www.elgrandtour.net hi trobareu una guia d’etapes on es pot veure a on es va i què es fa cada dia.

També podeu demanar informació al correu electrònic: grandtour@elgrandtour.net

 

Text : Clara Garí Aguilera – Directora del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera.

Fotografies : Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera.

                                              ——————–

Vull donar les gràcies a Clara Garí per el present article i poder conèixer que és el Grand Tour !

Ramon Solé

On es rentava la roba en la primera mitat del segle XX?

Com cada divendres us passo dos articles

Molts articles que he fet en aquest blog sobre el rentar la roba eren en llocs com un safareig públic d’un poble o en la llera d’un riu.

Avui veurem l’evolució de com es rentava la roba fora d’aquests dos llocs en la primera mitat del segle XX.

Ja des de finals del segle XIX i molt a principis del XX, en ciutats o cases de muntanya que sols disposaven d’aigua de pou o d’una deu propera,

s’utilitzava un cubell de fusta rodó que havia d’omplir-se d‘aigua sovint per ensabonar la roba i aclarir-la amb aigua neta per posar-la a eixugar.

En general l’aigua era freda, qui podia escalfar-la ho feia a una llar de foc, especialment, per l’hora d’aclarir-la,

val a dir que d’aigua corrent no n’hi havia més que a algunes poques cases, com tampoc en tenien d’electricitat.

De seguida es va posar una fusta quadrada i ondulada per poder treballar-hi millor, així com uns rodets per on passar la roba, perquè quedés mes eixuta de l’aigua, abans d’estendre-la a l’aire i al sol.

Amb els anys el cubell serà metàl•lic i es col•locarà a sobre d’una cadira o tamboret.

Generalment, es procurava rentar fora de casa, al camp o a l’entrada, pel mullader que s’originava al terra.

Em pregunto, en aquelles èpoques que ens referim: Era un costum  o un deure el fet de que fossin les dones que rentessin? …

A les nenes, des de petites o de ben jovenetes, se les ensenyava les “feines de la casa”, així aprenien l’ofici, mai valorat, de tirar endavant la casa.

Van anar passant els anys i les dècades i, com es natural, ja es tenia aigua corrent i electricitat a les cases, això va propiciar el fer alguna instal-lació de safarejos individuals a dins o fora de casa.

Alguna persona aprofitava les banyeres per rentar-hi la roba.

Van sortir al mercat, principalment desprès de la guerra mundial, les primeres i primitives rentadores elèctriques que, molt sovint no centrifugaven.

El sabó que s’utilitzava era elaborat per les mateixes dones, però això és un altra tema.

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet