Poema : L’amor s’amaga

En mig de rams de flors virtuals.

Entre missatges de desconeguts

i els dels amics retrobats.

En fotos d’aquells llocs bonics

on un dia vam gaudir,

o en els que s’esdevindran.

Entre paraules senzilles i tendres

o en convencions més formals,

a les emoticones i els avatars.

Entre tantes coses a dir

que sabem i callem,

en allò que no fereix.

Al polsim de llum

que ens mou a mirar,

i al dolor que descobrim

La primavera és el brot

d’allò que l’hivern amagà,

un niu on vam fer caliu.

El caliu que ha fet,

del meu cos,

un lloc on estimar.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Dia Mundial de l’Aigua – 2021

El Dia Mundial de l’Aigua se celebra anualment el 22 de març com un mitjà de cridar l’atenció sobre la importància de l’aigua dolça i la defensa de la gestió sostenible dels recursos d’aigua.

Enguany, el Dia Mundial de l’Aigua tracta del que significa l’aigua per a les persones, del seu veritable valor i de com podem protegir millor aquest recurs vital.

Així, a partir d’ara i fins a finals de desembre, es posa en marxa una campanya digital a les xarxes socials que pretén generar converses, recollir opinions i comentaris de persones de tot el món sobre l’aigua i el que significa per a elles.

Podeu consultar:

L’Agència Catalana de l’Aigua, la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat que s’han adherit a la campanya per a la celebració del Dia Mundial de l’Aigua 2021.

Us passo uns enllaços de interès :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dia_Mundial_de_l%27Aigua

Recull de dades : L’Agència Catalana de l’Aigua, la Diputació de Barcelona.

Adaptació al text i fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola.

Fem una ullada fora de Catalunya : Aqüeducte de Segovia

L’aqüeducte de Segòvia és una construcció romana del primer terç del segle ii dC, a l’època dels flavis, al final del regnat de Trajà o començament del d’Adrià. Transporta l’aigua del río Frío a la ciutat de Segòvia.

L’aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb arcs senzills de mig punt que condueixen l’aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom d’El Caserón, on s’emmagatzemava l’aigua.

Posteriorment, un canal transporta l’aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dues monumentals fileres d’arcs superposats.

Consta d’una longitud de 728 metres i una alçada màxima de 28 metres i mig, als quals, a més, s’han de sumar a prop de 6 metres de fonaments en el tros principal. Consta d’una doble arcada, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l’aqüeducte.

A la part superior dels arcs es troba el canal que transporta l’aigua fins a la ciutat. L’elaboració de l’aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats com a enginyers dels romans, i malgrat tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques tan ciclòpies com en aquest cas.

Aquest magnífic monument s’ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, a causa de la grandesa de l’estructura, que imposa respecte al fet que, encara al segle xx continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l’obra original.

En l’actualitat, l’estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l’Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració.

Així i tot, aquesta obra ciclòpia continua cridant l’atenció de milers de turistes bocabadats de la seva brillantor i monumentalitat.

Us passo la llegenda d’aquest pont :

https://www.elnortedecastilla.es/segovia/leyenda-cuenta-acueducto-20190126190938-nt.html

L’any 1985 fou nomenat, juntament amb el centre històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fitografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Imatges antigues : Arxiu Rasola

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes : La contaminació de les Fonts Naturals d’aigua a Catalunya

Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.

La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.

Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).

La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.

Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.

És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.

Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:

Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.

Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).

Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).

Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.

Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:

Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.

Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.

Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.

Aquí teniu un article :

https://www.elsetembre.cat/noticia/668/estat/fonts/osona/llucanes/caiguda/lliure

Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :

https://www.gdter.org/category/fonts/

Podrem confiar que surti pura l’aigua de les fonts naturals de Catalunya algun dia?

Recull de dades : Viquipèdia, Grup de Defensa del Ter i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Imatges del Balneari Vichy Catalan, a primers del segle XX

Durant el principi del segle XX el Balneari de Vichy Catalan, era molt re nombrat per les seves aigües minero medicinals i com ha Hotel de gran elegància i benestar, freqüentat per la gent de la burgesia de les grans ciutats de Catalunya.

Vichy Catalan 1912

Avui us presento un recull d‘imatges de com era els diferents espais de dins i fora del Balneari :

Edifici

Menjador i Sala-Bar

Gran Saló

Font

Despatx

Laboratori

Capella

Vestíbul

Jardins

Text : Ramon Solé

Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : La Humitat en la muntanya

Avui veurem la importància que te la Humitat en el Sotabosc, en el Bosc de Ribera, en l’Alta  Muntanya i en altres llocs d’un bosc.

El sotabosc és la part del bosc ocupada per herbes i arbusts que en formen l’estrat inferior.

Les comunitats vegetals del sotabosc estant formades per una barreja de plantes nascudes de llavors i de rebrots dels arbres, formant un conjunt  amb arbres i arbusts petits, de plantes herbàcies,

així com, una diversitat de falgueres i molses, aquestes en els llocs molts humits.

Els arbres joves sovint romanen anys sense créixer gairebé gens dominats pels arbres adults. D’altra banda els arbusts són capaços de completar el seu cicle en les condicions més o menys ombrívoles de cada tipus de bosc.

Els esbarzers que es troben dins del bosc pot ser que mai floreixin i es van multiplicant de forma només vegetativa.

Al sotabosc i ha intensitats de llum més baixes que a les capçades superiors.

La longitud d’ona de la llum que està disponible és només una part de la total rebuda per la capçada, per això les plantes del sotabosc han de ser sovint tolerants a les condicions d’ombra

i ser capaces de fer la fotosíntesi amb èxit amb una quantitat limitada de llum i ser capaces de fer servir longituds d’ona no disponibles en la zona de les capçades.

En arbres caducifolis de zona temperada, com passa en les fagedes, les plantes han de tenir una biologia més ràpida i per exemple florir abans que les fulles dels arbres limitin la llum de manera important.

El sotabosc reté més humitat de les pluges, que les zones del bosc més exposades superficialment.

Si aneu per un bosc a l’estiu notareu els canvis de temperatura a mesura que baixeu de nivell fins arribar a la cota mes inferior,

on per exemple, esta un torrent, notareu humitat i frescor mes acusada i en algunes ocasions, estarà gràcies a la rosada nocturna com si hagués plogut.

Les capçades del bosc redueix la radiació solar i així la terra no s’escalfa tan ràpidament i no hi ha tanta evaporació.

Com a conseqüència el sotabosc s’asseca més lentament.

La major humitat permet que els fongs i altres descomponedors, animals i plantes, prosperin en millors condicions gaudint d’un millor microclima.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_0818_01-1.jpg

Les plantes fora del sotabosc o en boscos nets de sotabosc, a l’estiu pateixen la sequedat del terreny i moltes plantes es moren, i axó farà que trigui més en creixér i formar-se un nou sotabosc.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn6338_01-1.jpg
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dscn4195_01-1.jpg

Els boscos de ribera, a l’estar a la llera d’un riu o torrent important amb aigua, mantenent una humitat constant tot l’any.

Formant-se un auténtic refugi de frescor i humitat, que a molts animals i insectes els ajuda a passar el dur període de l’estiu mediterrani.

En el cas de l’Alta Muntanya, disposa en molts casos de poc bosc i és net en molts llocs de sotabosc, però gràcies a les humitats generals i a l’ambient molt més fresc, amb més pluges i boires, l’humitat perdura bona part de l’any,

es crea un microclima vegetal que afavoreix a trobar grans espais de gespa i vegetació natural molt verda,

tal com podem veure en la imatge amb el contrast de vegetació amb petits rocs.

Altres llocs humits els podeu trobar en Fonts Naturals, on podem apreciar que gràcies a l’aigua i a una humitat permanent, disposen d’una vegetació i de molsa petita;

en un Salt d’aigua podem en molts casos apreciar-la riquesa vegetal per la gran humitat que genera una aigua constant.

Curiosament, també algunes roques situades en zones humides, les veurem recobertes d’una capa de molsa, que fa que siguin mes atractives en veure-les.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es bolets-2_01-1.jpg

I per finalitzar, en cada tipus de sotabosc, a l’hivern podem trobar, si les condicions són optimes, bolets i fongs en general, que també formen part d’aquesta Humitat ambiental.

Recull de dades : Viquipèdia, i propi

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé / Joaquima Pellicer / Oriol Ramon Solé / Dora Salvador

La desapareguda Font d’aigües terapèutiques de la Puda de l’Hospitalet de Llobregat

Des de 1878, fins als anys 30 del segle XX, al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola que encara perdura a la Zona Franca 1, va existir una font d’aigües curatives molt visitada, coneguda per la Puda, era una font d’aigües sulfhídriques fredes, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.

Al 1892, el doctor Jaddet es lamentava, en un article publicat al “Faro de Llobregat”, de les dificultats que posaven al propietari d’aquestes aigües medicinals per part d’alguns dels seus col·legues.

Per a més dades, podeu accedir a :

https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/font-de-la-puda/

Text : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : internet

Maquines antigues pel procés d’embotellar l’aigua natural

A primers del segle XX, hi van haver les primeres maquines per l’embotellament en manantials d’aigua natural o al costat d’una font natural.

Arreu de Catalunya, a moltes fonts i pous s’embotellava l’aigua pura tal com sortia, per ser distribuïda a gran pobles o ciutats, algunes de les aigües eren considerades com a medicinals.

Aquest procés en un principi es feia de forma manual, botella a botella, i es tapava de la mateixa forma.

Al creixér la demanda en la producció es va crear maquinária per netejar, embotellar i per tapar la botella de vidre.

Us passo un recull d’imatges d’aquella època :

Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem una ullada fora de Catalunya : Jardines de La Granja de Segovia

Los Jardines de La Granja de Segovia están en el Palacio Real de la Granja de San Ildefonso en la Plaza España, 15 de Segovia.

El Palacio Real de la Granja de San Ildefonso es una de las residencias de la familia Real Española y se halla situado en la localidad segoviana de Real Sitio de San Ildefonso.

Está gestionado por Patrimonio Nacional y se encuentra abierto al público.

El Real Sitio de La Granja está situado en la vertiente norte de la sierra de Guadarrama, a 13 kilómetros de Segovia, y a unos 80 kilómetros de Madrid.

Su nombre proviene de una antigua granja que los monjes jerónimos del monasterio de El Parral tenían en las inmediaciones.

En 1719 el rey Felipe V mandó construir una capilla en sus alrededores, «sin demoler cosa alguna de lo antiguo»​ lo cual explica, según Eugenio de Llaguno en su Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su Restauración, publicada treinta años tras su fallecimiento por Juan Agustín Ceán Bermúdez en 1829, «su irregularidad» y el hecho de que sea «un conjunto de añadiduras».

Los reales jardines con una extensión de ciento cuarenta y seis hectáreas, los jardines rodean el palacio y son uno de los mejores ejemplos del diseño de jardines de la Europa del siglo XVIII.

Fueron diseñados por el jardinero francés René Carlier, que usó las pendientes naturales de las colinas que circundan el palacio como ayuda para la perspectiva visual

y como fuente de energía para hacer brotar el agua de cada una de las veintiuna fuentes monumentales que decoran el parque.

Carlier falleció en 1722, y su trabajo fue continuado por su compatriota Esteban Boutelou I (en francés Étienne Boutelou).

Al contrario que en Versalles, donde tenían muchos problemas para conseguir la presión del agua para las fuentes, en el Palacio de la Granja se utilizó la propia pendiente natural del terreno para conseguir una presión no vista hasta entonces en la época lo que permite que algunas fuentes superen los 40 metros de altura.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Berenadors i Fonts naturals a Montjuic de Barcelona

Avui us presento dos articles

Durant molts de segles la muntanya de Montjuic de Barcelona, era molt apreciada per les seves aigües naturals, la gent cansada de beure aigua dels pous de la ciutat o de les poques fonts que tenia Barcelona, anava fora de muralla a busca l’aigua d’algun brollador d’aquesta muntanya.

Però, a finals del segle XIX, en les fonts que quedaven actives, van construir els Berenadors, per oferir l’aigua fresca juntament amb altres begudes com aigua amb anís o menta, així com algun menjar cassolà.

La gent d’aquella època pujava amb família o amb amics a la muntanya de Montjuic sobretot els dies festius, sigui a peu o amb carro,

i es repartien a fer un àpat per la muntanya,

com a la Font dels Pins o en llocs ombrívols o solejats, segons la temporada,

altres anaven directament a algun dels Berenadors a passar una estona o tot el dia…

Això sí, sense deixar d’anar a recollir aigua a la popular Font de Canaletes !

Havien berenadors que tenien obert tota la nit oferint la possibilitat de música perquè la gent, sobre tot les parelles joves, poguessin ballar, eren les “Discoteques” d’aquells temps i a l’aire lliure, sobre tot a l’estiu.

Algunes dels Berenadors mes coneguts eren la Font Trobada, La Walkiria, la Font del Gat i un dels més populars, i que tenia mes gent, era el Berenador de la Font d’en Conna.

en aquesta imatge podem apreciar la gran quantitat de gent que anava a muntanya en dia festiu,

fins i tot es posaven paradetes venent menjars i begudes.

Paulatinament, amb els anys i la guerra civil,  van anar tancant  els Berenadors i desapareixent les fonts naturals, axó va ser fins els anys 60 del segle XX. La gent amb més poder adquisitiu, anava als Berenadors de Vallvidrera i Les Planes, a la Serra de Collserola,  molts van desaparèixer al construir-se els Túnels de Vallvidrera.

No deixarem de costat que en la muntanya de Montjuic hi havia gent molt humil que vivia en barraques…era el seu refugi fora de la ciutat de Barcelona.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Arxiu Rasola