Que és l’osmosi en l’Aigua ?

Que es l’osmosi ?

En un sistema format per dues dissolucions de concentracions diferents, però amb el mateix dissolvent, separades per una membrana dita semipermeable, tendència a passar dissolvent de la dissolució menys concentrada a la que ho és més.

Una membrana semipermeable, d’origen natural o artificial, és la que deixa passar uns tipus de molècules (les del dissolvent) i uns altres no (les del solut).

Fotografia de l’Ajuntament de Sant Lluis

I en el cas de l’osmosi  en l’Aigua ?

L’osmosi inversa és una tecnologia de purificació de l’aigua que utilitza una membrana semipermeable per eliminar ions, molècules i partícules més grans, deixant que només passi l’aigua potable. Dins d’un entorn amb membrana semipermeable, si s’augmenta la pressió del costat de major concentració, pot aconseguir-se que l’aigua passi des del costat d’alta concentració al de baixa concentració. D’aquesta manera s’està produint el fenomen contrari a l’osmosi, per això es diu osmosi inversa. És a dir, l’aigua de la zona d’alta concentració passa a la de baixa concentració, aconseguint travessar la membrana en sentit contrari.

Un exemple el tenim a Xilxes, municipi de la província de Castelló, situat en la Comarca de la Plana Baixa. Compta amb aproximadament 2752 habitants (INE 2015). FACSA gestiona la xarxa municipal de aigua potable i clavegueram municipal des de 2009. Des del Consorci de la Plana i  dues captacions, s’abasteix a les fonts públiques, a la zona del nucli urbà i a la zona de la platja de Xilxes. S’emmagatzema i tracta l’aigua en un dipòsit del municipi i, a més, per a subministrar l’aigua a les fonts públiques, es fa passar per una estació de tractament d’aigua per osmosi inversa.

Font pública de Sant Lluis, ubicada al Pla de Cas Rector (darrera de l’església), es tracta de la primera font pública de Menorca i de Balears que funciona amb aquest sistema d’osmitització.

Fotografia : Ajuntament de Sant Lluís

Presentació a Maó, de la primera Font Pública tractada amb el sistema d’osmosi :

https://ib3.org/mao-posa-en-marxa-la-primera-font-publica-dosmosi-per-omplir-les-garrafes

També, us passo una informació que es considera pitjor  l’aigua procedent d’osmosi :

https://www.betera.com/2019/06/28/el-nou-govern-elimina-el-sistema-dosmosi-de-les-fonts-publiques-en-assegurar-que-la-qualitat-de-laigua-es-pitjor-que-la-de-laixeta-de-casa/

Per a mes amplia informació podeu accedir a Viquipèdia i que us adjunto l’enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Osmosi_(directa)

Des del Blog sols donem Informació, no entrem en polèmiques …!

Recull de dades : Enciclopèdia Catalana, i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé  – Fotografies : Anna Maria Molinero

Qui va ser Joan Amades ?

Com cada divendres us passo dos articles avui

Joan Amades i Gelat  (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – 17 de gener de 1959) fou un destacat etnòleg i folklorista català. Va treballar com a conservador al Museu d’Indústries i Arts Populars de Barcelona i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Va col·laborar en la premsa del moment, com a D’Ací i d’Allà o Diario de Barcelona, entre d’altres.

El seu treball es va materialitzar amb una copiosa producció de llibres, com ara el Costumari català. El curs de l’any (5 volums), Barcelona 1950-1956, que ha estat referent en els estudis de folklore dels Països Catalans.

El Fons Amades és el recull documental aplegat per Joan Amades que constitueix un dels elements claus per a la interpretació i l’estudi de la cultura tradicional catalana, principalment dels segles XIX i XX.

Està configurat per impresos, amb imatges i textos de les diferents manifestacions de la cultura popular i tradicional catalana dels segles XVII, XVIII i XIX.

L’obra de Joan Amades com a folklorista se sustenta, en bona part, en aquest ampli compendi d’informacions i coneixements que s’atresoren en el fons documental que ell mateix va recopilar al llarg de la seva vida i que avui gestiona la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya.

L’any 1989, el Departament de Cultura va iniciar el procés de recuperació del fons documental de Joan Amades, procés que s’ha implementat en fases successives. Després de diferents contactes i de la localització i comprovació de l’estat de conservació del fons documental, es va procedir a inventariar-ne el contingut, determinar el seu abast i magnitud i calibrar la seva importància.

La recuperació del fons es va materialitzar a través de la compra al senyor Ròmul Gavarró, que n’era el propietari, i a través de l’Associació Cultural Joan Amades. Aquesta entitat privada, que va ser fundada l’any 1995 per la mateixa Consol Mallofré, dipositària dels drets d’autor de Joan Amades, amb la finalitat de completar la publicació dels materials inèdits d’aquest folklorista i de divulgar els materials que ella havia conservat fins a la seva mort.

El 1997 se signà un conveni entre el Departament i l’Associació Cultural Joan Amades sobre cessió i dipòsit de la documentació de l’entitat amb l’objectiu de reunificar els materials del Fons Amades i posar-los unitàriament a l’abast dels estudiosos.

Us passo mes dades de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre Joan Amades :

http://pagines.uab.cat/joanamades/content/biografia

Com que el blog de les Fonts naturals, aigua, muntanya i mes, durant aquest 6 anys a fet menció de les seves obres, en especial de Dites i Refranys del Costumari Català, he volgut que estigues present  amb un record a Joan Amades i  Gelat .!

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Que es un Dolmen ?

Avui us presento dos articles

Un dolmen és una construcció megalítica, pròpia del neolític o calcolític.

El mot “dolmen” prové de l’expressió taol maen, que significa “taula de pedra” en bretó.

Rep els noms, vivents sobretot en toponímia de cova de l’alarb, caixa/cabana de moro o caixa o cova de/Caixa de Rotllan, o llosa de jaça.

Un dolmen era un monument funerari, ja que les restes arqueològiques trobades en el seu interior confirmant a questa teoria.

La formació bàsica del dolmen, la constitueixen dues pedres verticals amb una d’horitzontal al damunt, generalment acompanyades d’altres pedres en la rodalia, de grans dimensions.

Tipus de Dòlmens :

  • Hi ha sols amb una càmera.
  • Dòlmens de corredor, amb càmera i passadís d’entrada
  • I els mes grans tenen galeria, el corredor i l’amara son casi de la mateixa amplada i inclús en alguns casos es poden distingir varies càmeres successives.

Les característiques, en el més senzill -dues pedres verticals i una d’horitzontal- s’anomena cista, o sigui, “caixa”; quan el dolmen central en té un altre de més petit que li serveix d’entrada, rep el nom de sepulcre de corredor: passat el corredor d’entrada, s’arriba al dolmen major o galeria coberta a manera de cambra, on s’han utilitzat diverses pedres verticals.

Els límits dels túmuls es marcaven de vegades amb un cercle de pedres aixecades (cromlech), de vegades amb pedres ajagudes en cercle (peristàtil). Les ofrenes es barrejaven en el túmul i al costat dels cossos enterrats.

A Catalunya, aquestes motes sovint es van erosionar o van ser destruïdes per robar-ne el contingut i només queda aleshores el dolmen.

També es por trobar :

Un paradolmen és un monument megalític natural consistent en una cavitat entre blocs erràtics o abric rocós. Generalment, era usat com a cambra funerària, agençat amb murs o lloses per a tancar-lo i, ocasionalment, amb un corredor megalític d’accés. A diferència del dolmen, el paradolmen no és una construcció humana, tot i que en alguns casos la intervenció humana n’ha modificat l’estructura.

Algunes zones de Catalunya presenten una gran concentració de paradolmens, com el Massís de Cadiretes, a cavall de les comarques de La Selva i el Baix Empordà. Alguns exemples de paradolmens del Massís de Cadiretes són Pedra Sobre Altra, Paradolmen d’en Garcia i Paradolmen de Ses Rates.

Un hemidolmen o megàlit de pedra picada es un sepulcre megalític que consisteix en un fossar excavat al sòl, tapat per un túmul i cobert per una llosa allargada. A vegades les lloses tenen inscultures o decoració incisa. Cada extrem de la llosa era subjectat per una pedra vertical. Datat en el calcolític, els hemidolmens abunden en la comarca del Solsonès.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : Que és un Gorg ?

Com cada divendres us presento dos articles !

Tenim varis noms que és refereixen per igual, piscina d’immersió , piscina d’una cascada, gorg o gorga d’erosió,  és una depressió profunda al llit d’un rierol, riera o un importat torrent, en general, es forma a la base d’una cascada mes o menys gran.

Uns descripció més senzilla podria ser, un gorg és una mena de bassa fonda que es forma en corrents d’aigua quan aquesta s’entolla o alenteix el curs.

És creada per les forces d’erosió de l’aigua que cau sobre les roques situades a la base de la caiguda, on l’aigua impacta.

El terme pot referir-se a l’aigua que ocupa la depressió o a la pròpia depressió.

La quantitat d’aigua va relacionada amb l’aigua que entre i la que surt i la profunditat del gorg.

Les piscines d’immersió es formen per la força natural de l’aigua que cau, com per exemple una cascada; també apareixen en estructures artificials, com ara alguns dissenys de sobreeixidors d’aigua.

Sovint les piscines d’immersió són molt profundes; en general, la profunditat està relacionada amb l’altura de la caiguda d’aigua, el volum d’aigua, la resistència del sòl de la piscina i altres factors.

L’aigua impactant i el remolí que es forma, que de vegades conté roques dins d’ell, foraden el llit del riu i apareix una conca, que sovint presenta costats aspres i irregulars. Les piscines d’immersió poden romandre plenes d’aigua durant molt temps després que el flux d’aigua hagi desaparegut.

Existeixen diversos exemples d’antigues piscines d’immersió a les cascades Dry, a la regió de Channeled Scablands de l’est de l’estat de Washington (Estats Units d’Amèrica).

Les piscines d’immersió són característiques d’erosió fluvial que es produeixen en l’etapa juvenil del desenvolupament del riu, caracteritzada per pendents més pronunciades i fluxos d’aigua molt ràpids.

Allà on la roca més suau o fracturada s’ha erosionat de nou fins a un knickpoint, l’aigua continua desgastant la seva base.

Com que sovint aquesta roca és menys resistent que la dels estrats superiors, l’aigua des de més alt, continua erosionant la roca fins que s’aconsegueix un equilibri.

Quan la piscina té una forma semblant a un bol creat per l’aigua que flueix, enlloc de l’aigua que cau, es coneix com a «forat per fregament», aquest es produeix de forma natural.

Us passo un article elaborat per  adolescents.naciodigital.cat , d’un recull molt interessant sobre les 50 millors piscines naturals a Catalunya :

https://adolescents.naciodigital.cat/noticia/35090/saps/es/gorg/50/millors/piscines/naturals/catalunya

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació a Text : Ramon Solé

Fotografies : Oriol-Ramon Solé

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : Que es una Cascada o Salt d’aigua?

Com cada divendres us presento dos articles !

Una cascada, també anomenada salt d’aigua, saltant, sallent o fall,  és la caiguda d’un curs d’aigua per un precipici, a causa d’un desnivell sobtat, una cinglera, un penya-segat o una falla en el terreny, del pas d’un sòl de roques dures a un altre de més toves i erosionables.

També, podríem definir com, és la forma natural que fa un caient  amb aigua, de mes o menys altura, segons l’orografia del terreny muntanyós on passa, i a la seva base es crea un gorg, posteriorment l’aigua segueix el seu curs riu o riera avall.

Les cascades comunament es formen quan un riu és jove.

En aquell moment el canal sovint és estret i profund.

Quan el riu fa el seu curs sobre roca mare resistent, l’erosió ocorre lentament.

A mesura que el curs d’aigua incrementa la seva velocitat, i s’aproxima a la cascada, , diposita material i causa una major increment de l’erosió.

Això causa que la cascada excavi més profundament el llit del riu arribant a crear un congost.

La taxa de retrocediment d’una cascada pot arribar a ser d’1,5 metres per any.

Les cascades es poden agrupar en 10 classes basant-se en el seu volum mitjà d’aigua present a la cascada,

les cascades de mes envergadura i amb més quantitat d’aigua, com diem de classe 10, estarien incloses  les famoses : les cascades de Niàgara, Cascada Paulo Afonso i Cascada Khone.

Si us banyeu en un gorg d’aigües netes, mai us poseu a sota d’un Salt d’aigua, pots ser perillós.

 

Recull de dades : Ramon Solé

Fotografies : Oriol – Ramon Solé / Urianguies

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : El Bosc de les Creus, ritual o art ?

Com cada divendres us presento dos articles !

El 26 de juliol de 2015 el foc forestal va afectar i arrasar més de 1.200 hectàrees de bosc prop de la carretera de can Massana a Montserrat  i Òdena.

Era trist i desolador veure un paratge verd i que en poques hores pel pas del foc es va convertir-se en cendres i un paratge negre.

D’aquelles cendres en sortiria una de les mostres artístiques més colpidores, originals que podia servir per que la gent quan passes pel lloc, medites que un foc forestal, destrueix la natura, els bens i també en ocasions, vides.

El Bosc de les Creus és un projecte de Marc Sellarés a partir d’un bosc cremat convertint les restes en més de 1000 creus com un ritual de dol i expressió de sentiments

i un testimoni que durant mes de 50 anys no tornarà ha estar com estava havans del incendi.

Un any desprès elpais es fa ressò d’aquell important incendi forestal i de la col·locació de la creu número 1.293, us passo aquell article :

https://cat.elpais.com/cat/2016/07/25/catalunya/1469475242_852949.html

Com diem, compta amb 1.293 creus, tantes com hectàrees cremades, l’última, col·locada a 12 metres d’alçada.

El bosc de les Creus, creat pel bomber Marc Sellarès va voler expressar el dolor del bosc cremat del bosc cremat  en aquet tràgic dia, i que va afectar part del municipis d’Òdena, El Bruc, Castellfollit del Boix i Sant Salvador de Guardiola.

Us passo un Video on el propi autor i bomber,  Marc Sellarès parla del Bosc de les Creus :

https://www.youtube.com/watch?v=WOiutyYyd-Q

No sols a peu de Montserrat es van posar creus als boscos cremats, us invito a obrir aquest enllaç que us passo, i veure altres llocs del Mon que també ho han fet :

http://www.theforestofthecrosses.cat/

Marc Sellares, va crear  aquesta imatge de les Creus,

per on havia hagut un bosc verd, per tal que els fets no quedessin en l’oblit…

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Bogada, també es feia al riu !

Avui us presento dos articles

Moltes vegades m’he referit als safarejos públics i a les dones rentant en ells,

avui em referiré a quan es rentava la roba en un riu.

Us imagineu vosaltres, dones o homes rentant en un riu?

No, ja sé que avui en dia seria impossible pensar-ho i fer-ho.

Les aigües de molts rius i destacades rieres, no són massa netes i no ens deixaria tranquils la roba rentada allí …

Si ja era dur a qualsevol època de l’any anar a fer la bogada a un safareig, sobre tot a l’hivern,

ara poseu-vos a la pell d’aquelles dones que no disposaven d’un safareig prop on vivien,

havien d’anar al riu o a la riera carregades amb un gran cistell amb la roba bruta, el sabó, fins una de les vores del riu,

Havien de buscar un lloc, agenollar-se i estar així mentre durava el procés d’ensabonar i esbandir la roba,

en molts cassos, es buscava una pedra o roca gran, s’hi fregava la roba a sobre,

o també, disposaven d’una fusta amb ondulacions per aquest mateix fet,

algunes disposaven d’aquesta fusta amb potes a un nivell alt  i podien estar incorporades en aquest període del rentat.

Aprofitant el sol, posaven la roba a eixugar sobre unes roques o penjada en un arbre,

Mentre seguien rentant més roba…

Si el poble disposava d’un canal, com en el cas de Manlleu, prop del poble, les dones anaven a rentar-hi la bogada tenint molta cura de que no caigués la pesa de roba que, el més segur, seria arrastrada per la corrent i es perdria.

També, un altre dels punts per fer la bugada era en una resclosa en l’entrada de l’aigua a un rec o canal, com en el cas d’Olot.

La pregunta continua present, aniríeu a rentar la roba al riu ?

En canvi, preferiu més la comoditat d’una rentadora moderna d’última tecnologia ?…

 

Text, Fotografies  i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Que sabem del Ficus? Es un Arbre o un arbust?

Com cada dissabte us presento dos articles sobre arbres

El Ficus és un gènere de plantes amb flor dins la família de les moràcies, no es un arbre però adopten la forma d’arbres, arbusts i lianes.

És el mateix gènere al qual pertany la figuera i moltes plantes utilitzades com ornamentals anomenades popularment com Ficus.

Són originàries de la zona de clima tropical amb unes poques espècies en zones de clima temperat càlid.

És una planta nativa del nord-est de l’Índia, Nepal, Bhutan, Birmània, Xina (Yunnan), Malàisia, i Indonèsia.

Les plantes d’aquest gènere fan el fruit en forma de siconi.

El ficus de cautxú, Ficus elastica, són els que podem veure en carrers, com si foren arbres , en parcs i jardins.

Fa de 30 a 40 m d’alçada un gran tronc d’uns 2 metres de diàmetre. El tronc desenvolupa arrels aèries.

Les seves fulles són ovals i brillants de 10 a 35 cm de llargada i tenen forma acuminada.

Com en altres espècies de figueres els cal unes espècies de petites vespes per a ser pol·linitzades.

El fruit és un petit siconi oval de color verd groguenc d’un cm de llargada no gaire comestible i només té una sola llavor viable.

Ficus elastica es considera una planta ornamental que pot viure a l’exterior en zones sense glaçades i com planta d’interior en altres llocs.

Ficus elastica proporciona un làtex de color blanc però verinosa mortalment si s’ingereix que antigament servia per fer cautxú.

Us passo com plantar i cuidar un Ficus, estret de mijardin :

https://www.mijardin.es/ornamentales/follaje/ficus/como-cuando-plantar-ficus/

 

Recull de dades : Viquipèdia i Mijardin

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Card, que en sabem ?

Avui us presento dos articles

El Cardo o Card, és el nom comú d’un grup de plantes florals caracteritzades per fulles amb punxes afilades als marges, majoritàriament de la família de les Asteràcies.

També es poden produir ceps a tota la planta, a la tija i a les parts planes de les fulles.

Tant les podem trobar en el camps, com en jardins públics o privats, quant mes cuidats mes granés la planta i la seva flor; en època de flor, aquesta te una bellesa singular  i amb color intens.

Us adjunto les diferents especies de card que hi ha :

https://dle.rae.es/cardo?m=30_2

Per a mes informació sobre el Card, podeu consultar a:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Herbacol

I també a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Card_mari%C3%A0

Text : Ramon Solé

Fotografies de Cards : Dora Salvador

Fotografia ocell : Tito Garcia

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Noms de dones del segle X al Baix Llobregat.

Avui us presento tres articles

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

Una cosa que ens sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies .

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algun personatge dels esmentats als documents, el podem trobar actuant a diferents zones entre el Vallés i el Llobregat, per exemple.

Serra dels Galliners,una via de comunicació natural entre la Serra de Collserola i el Vallés.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985, ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart o amb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec, com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Placa que recorda el nom de l’Amalvigia, propietària d’un rec al segle X a la Marina de l’actual Hospitalet de Llobregat. AGC.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat  mencionat en 1055 en una donació de Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues .

A prop del límit entre St. Feliu i St. Just.

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione” entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magarona (Sabadell) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració .

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.

Recuperació del Llobregat amb Saboga ( Fotografia internet)

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar a la dona anomenada Preciosa, que veiem al Vallés (ja sabem que no cal preocupar-nos per aquestes distàncies), al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir de Sant Pere de les Puel•les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que “és sobre la casa de Ferrocint”.

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col•laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

De nou,  Àngels, ens ha ofert un article interessant sobre les Dones del segle X, i li agraïm aquesta aportació al Blog.

——————————————————————————————-

1 Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

2 Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

3 Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

4 Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

5 Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

6 Ibídem CCXXXIV i CCXCIV