Carrer de Montserrat d’Esplugues de Llobregat, entre medi urbà i natural

El carrer de Montserrat d’Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) és un dels carrers històrics del nucli antic, originat com a camí ral fins a l’església de Santa Maria Magdalena.

Us passo la seva història:

L’origen de l’antic camí va lligat a la fundació d’una ermita al segle X, església parroquial des del 1103.

El carrer no està documentat fins al segle XVI, època de l’origen de les masies que s’han conservat.

En els segles XVIII i XIX es propicià el creixement i la consolidació de la trama urbana.

L’escultor Xavier Corberó i Olivella va instal•lar el seu taller a Can Cargol, i la fundació privada va esdevenir un centre de creació artística.

És un carrer sinuós situat dalt del petit turó que domina el nucli antic, al costat del torrent de la Creu.

El carrer comença davant de l’església en la plaça del Pare Miquel, on acaba el carrer de l’Església,

fins a la confluència amb el carrer Laureà Miró i l’avinguda dels Països Catalans, al sud, al costat de la Finca les Torres del Comte de Montseny.

Al nord, destaca la influència de l’Autopista del Baix Llobregat sobre tot el sector.

A l’oest limita amb el Parc dels Torrents.

Les antigues cases rurals amb hort i pou s’han anat transformant en residències aïllades amb jardí a les que s’hi han afegit altres habitatges entre mitgeres.

Prop de l’església destaquen les masies de Can Cargol i Can Bialet.

Més endavant es troben Can Rosselló, Can Llavinés i les Cases d’en Rovira.

Alguns arquitectes amb obres al segle XX en les cases del carrer són Emili Bofill Benessat, Enric Sagnier Villavecchia, Gabriel Borrell Cardona i Climent Maynés.

Es un carrer molt bonic per fer una passejada tota la família, veure recons plens de plantes i flors, un antic pou i molt més per poder gaudir d’un dia diferent dins d’una ciutat.

El carrer Montserrat amb un ambient urbà format per cases de tipologia diversa està protegit en conjunt com a bé cultural d’interès local d’Esplugues de Llobregat.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Mirador de Castelladral de Navàs

El poble de Castelladral ocupa la part central i més elevada del terme municipal de Navàs, del qual fou l’antic cap de municipi.

El poblament és dispers, si bé en els segles XVII i XVIII es formà un petit nucli de cases al peu del turó del Castellot, on hi havia hagut el castell.

Des d’aquest punt, hi ha el mirador, amb unes grans vistes d’una part important de la Comarca del Bages.

Llàstima del dia que es va anar, que feia un temps entre núvols i boires.

Us recomano fer una visita de Castelladral i rodalies…!

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La sèquia dels manresans

Balsareny i el seu castell, sota el que s’inicia la sèquia dels manresans. AGC, 2022

La «sèquia dels manresans» és una construcció que es va construir entre 1339 i 1383 per dur les aigües del Llobregat a Manresa. Neix sota el castell de Balsareny a la denominada “resclosa dels manresans”[1] i travessa els pobles de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós fins arribar a Manresa, al parc de l’Agulla.[2]

Rescola dels manresans i caseta des d’on es regula la entrada de les aigües a l’inici de la sèquia a Balsareny. Foto: Ramon Solé [1]
https://fontsaigua.wordpress.com/2015/07/17/la-resclosa-dels-manresans/

És una infraestructura d’uns 26 Km. Travessa paisatges diferents, com boscos de ribera, rouredes, horts o muntanyes de sal pròpies de la zona.[3] Al seu inici és conduïda, durant uns 600 m., per una mina artificial.

La sèquia al seu pas per Sallent, prop de la muntanya de sal d’aquesta localitat.
Foto: Ramon Solé [3]
https://fontsaigua.wordpress.com/2020/12/09/itinerari-de-balsareny-a-sallent-per-la-sequia-del-manresans/

Tot i que de vegades passa per conduccions subterrànies, és visible en molts trams. A vegades passa sota ponts o per sobre d’aqüeductes que permeten salvar el desnivell provocat per rieres o torrenteres. Es pot veure en molts trams del que es coneix com el “Parc de la Sèquia”, sempre prop del Llobregat.

La sèquia a Balsareny. AGC, gener de 2022

L’aqüeducte de Santa Maria, a Balsareny, salva la riera del Mujal a la seva trobada amb el Llobregat.

Aqüeducte de Santa Maria de Balsareny. AGC, 2022

En aquest tram, trobem la font i la capella de Sant Roc. Ja sabem que aquest sant era molt apreciat en temps de pandèmies. En tot cas, l’arribada de les aigües en aquests temps de moltes calamitats segur que va ser un bé molt preuat pels manresans. Un bé que mai pot mancar als éssers vius. Un bé comú que ara, com abans, hem de preservar.

Capella i Font de Sant Roc, sobre la carretera d’Avinyò. AGC, 2022

El llac artificial del parc de l’Agulla de Manresa emmagatzema l’aigua recollida. És una reserva d’uns 200 milions de litres d’aigua.[4]

Parc de l’Agulla a Manresa. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2014/08/13/el-llac-del-parc-de-lagulla-de-manresa/

Aquesta obra d’enginyeria industrial que es va fer a l’Edat Mitjana és, avui en dia, gestionada per la fundació Aigües de Manresa. La tradició es manté viva gràcies als sequiaires, encarregats del seu manteniment. En homenatge a totes les persones que han cuidat i cuiden de la sèquia es fa, des de 1985, la “Transèquia”, un recorregut a peu o en bicicleta d’aquest itinerari.

Sèquia, horts i aqüeducte a Balsareny. AGC, 2022

Segons explica una llegenda, els manresans havien demanat al rei que es portés l’aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa i el rei havia accedit, però el bisbe de Vic es va oposar a que la obra passés per Sallent, d’on era senyor…, però una Misteriosa Llum… en fi, podeu llegir la llegenda seguint aquest enllaç. [5] Tot i que les llegendes no són història documentada, sinó que expressen literàriament el desig més que els fets reals, trobo que aquesta relació d’una llum que commou un cor dur permetent el fluir d’un bé tan necessari és tot un símbol vàlid també pels nostres dies.

A la gent de Balsareny, d’on va venir la llum aigües avall.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 8-1-2022

A les persones que cuiden del bé comú i a les que no es cansen de demanar.

——————————————————————————————————————

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2015/07/17/la-resclosa-dels-manresans/

[2] https://fontsaigua.wordpress.com/2019/04/07/itinerari-per-la-sequia-a-prop-de-manresa/

[3] https://fontsaigua.wordpress.com/2020/12/09/itinerari-de-balsareny-a-sallent-per-la-sequia-del-manresans/

[4] https://www.diba.cat/es/web/mediambient/parc-sequia-manresa

[5] https://www.descobrir.cat/ca/agenda/festa-de-la-llum-de-manresa-2017-164938.php

La Torre d’aigua de can Jorba (abans can Llissach) de Santpedor

Aquest text es fonamenta a l’article de 2017 de Mireia Vila Cortina i Jordi Falip Sabartés sobre las famílies Llissach i Jorba, les obres que es van fer en la finca de la que van ser, i són actualment, propietaris i, especialment, les intervencions del que va ser arquitecte, artista, investigador i regidor Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) en la època de la última descendent dels LLissach: Serafina Jover de Llissach (1850-1928) en relació a la torre d’aigua.

1 D’entrada ens situem al nucli de la població medieval de Santpedor (Sant Pere d’Or, degut al riu d’Or que travessa el terme). Sembla que les cases medievals i la portada romànica de l’església de Sant Pere va inspirar l’arquitecte en la obra d’autoria conjunta: “L’arquitectura romànica a Catalunya”.

Fotografia: Viquipèdia

L’actual torre d’aigua va substituir un antic molí que funcionava amb la força del vent i un sistema de pistons a l’època de la mare de Serafina, Concepció de Llissach. L’actual torre, un element emblemàtic de Santpedor, combina elements medievals amb el modernisme però sense deixar de banda una enginyeria funcional que utilitzava la energia elèctrica quan encara aquesta, com l’aigua corrent, no era a l’abast de la població; tot just començava a instal·lar-se a les fàbriques tèxtils de la zona.

El dipòsit d’aigua a dalt de la torre (on es veu l’escala de cargol), podía emmagatzemar 8.000 litres d’aigua. L’interès de Serafina per millorar el jardí va fer que contractés a un jardiner expert, Manel Armengol, originari de l’Hospitalet de Llobregat que va instal·lar, amb la seva família, a la part de dalt de la casa.

Serafina va fer posar una bassa, millorant així el reg del seu jardí, va estar preocupada per l’aigua que trobava tèrbola, mentre la gent de Santpedor emmalaltia de tifus i moria. Puig i Cadafalch va ser diputat entre 1907 i 1909, s’ha trobat un full amb la capçalera de “Congreso de los diputados”, amb esborranys de projectes per a millores d’aquesta casa.

1 Falip Sabartés, J. i Vila Cortina, M. (2017) “L’empremta de Puig i Cadafalch a Can Jorba (Santpedor). Intervencions de l’arquitecte i altres artistes del seu entorn a l’antiga casa Llissach”.

Serafina, vídua, mor sense descendència en 1928 deixant la casa per a que es traslladés una escola religiosa per a nenes, de la mateixa manera que la seva mare va cedir l’ús d’una part de la propietat per a una escola de nens. El projecte no es va poder fer per una fallida del banc hipotecari en 1933.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7406-copia_01.jpg

La fundació del llegat dels Llissach va vendre la casa als Jorba de Manresa (dels magatzems Jorba de Barcelona) que van tenir cura del que van trobar i, per aquest motiu, podem gaudir d’uns elements de la història que en molts altres indrets s’han abandonat i perdut.

Conèixer les històries de l’art, de la tecnologia, dels interessos dels propietaris, de les feines de diferents sectors… ens ajuda a veure, darrera d’aquestes obres, objectes d’interès per a totes i tots, les penúries i els anhels d’una gent anònima que ens ha deixat el seu esforç. Els propietaris van ser uns benefactors, però també uns privilegiats, homes i dones del seu temps, van tenir uns objectius i els van desenvolupar de la millor manera que van poder.

Text : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-12-2021

Fotografies : Ramon Solé

Dedicat : Als treballadors i a les treballadores anònimes.

Camins de Provençana. Travessar el riu i aprofitar les rieres.

1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher

El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.

El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.

Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es pont-diable.jpg
El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé

Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.

Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.

Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.

El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.

El Camí del Mig. De barques i ponts.

A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.

Barca de passatge del Prat.

La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]

L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.

Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.

El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]

El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:

“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]

Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]

Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.

El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]

1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.

A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.

Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]

El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]

Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).

El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.

Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.

La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.

Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.

Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria  oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).

Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.

El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]

En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.

Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)

Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.

L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.

A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.

Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.

La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.

Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.

El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet

Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.

Camins que seguien el curs de les rieres i torrents

Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.

Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:

El de la Feixa Llarga, a prop del riu.

El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.

La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).

Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.

Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021

Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.

————————————————————————————————————————–

[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.

[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà

[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.

[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.

[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170

[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009.  Ajuntament del Prat. p. 261-279.

[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.

[9] “El pont de les tres puntes” a El poble de les febres http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-tres-puntes.html

[10] “El pont de les voltes” a El Prat ocult: http://m.elpratocult.elprat.cat/el-pont-de-les-voltes/

[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1341.

Informació: La Torre de Fontaubella i les Memòries Líquides. Veus de les bugaderes.

Aquest dissabte fem bugada al Priorat!! La Torre de Fontaubella viurà les Memòries Líquides en la seva màxima expressió!!!

Serà l’espectacle núm 58!! Sempre igual de diferent!!

A càrrec de l’autora del llibre : Rosa Vendrell Miret. i que diu :

Enlaira les ales és el meu segon llibre autoeditat, i el primer capítol es titula Memòries Líquides, una bona bugada. És un treball encetat el 2018 donant veu a les dones que van rentar la roba als safareigs, basses o rius, en condicions molt dures i mai prou valorades. La Rosalia és la bugadera viatgera, una creació de la Gisela Flasche per a l’espectacle Memòries Líquides, que ja he presentat a 58 poblacions i confio presentar-lo a moltíssimes més! Amb safareig o sense…

Més informació a :

https://www.youtube.com/channel/UCgNx3sAZvu3mzBcHewa19XA

Dissabte 11 d’abril de 2020 a les 19 hores als Rentadors

Safareig de la Torre de Fontaubella

Espectacle amb cançons: “Memòries líquides. Veus dels Safareigs.” A càrrec de Rosa Vendrell Miret

Organitza: Ajuntament de la Torre de Fontaubella

Text i imatge : Memòries Líquides. Veus dels safareigs

Poema : L’amor s’amaga

En mig de rams de flors virtuals.

Entre missatges de desconeguts

i els dels amics retrobats.

En fotos d’aquells llocs bonics

on un dia vam gaudir,

o en els que s’esdevindran.

Entre paraules senzilles i tendres

o en convencions més formals,

a les emoticones i els avatars.

Entre tantes coses a dir

que sabem i callem,

en allò que no fereix.

Al polsim de llum

que ens mou a mirar,

i al dolor que descobrim

La primavera és el brot

d’allò que l’hivern amagà,

un niu on vam fer caliu.

El caliu que ha fet,

del meu cos,

un lloc on estimar.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Dia Mundial de l’Aigua – 2021

El Dia Mundial de l’Aigua se celebra anualment el 22 de març com un mitjà de cridar l’atenció sobre la importància de l’aigua dolça i la defensa de la gestió sostenible dels recursos d’aigua.

Enguany, el Dia Mundial de l’Aigua tracta del que significa l’aigua per a les persones, del seu veritable valor i de com podem protegir millor aquest recurs vital.

Així, a partir d’ara i fins a finals de desembre, es posa en marxa una campanya digital a les xarxes socials que pretén generar converses, recollir opinions i comentaris de persones de tot el món sobre l’aigua i el que significa per a elles.

Podeu consultar:

L’Agència Catalana de l’Aigua, la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat que s’han adherit a la campanya per a la celebració del Dia Mundial de l’Aigua 2021.

Us passo uns enllaços de interès :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Dia_Mundial_de_l%27Aigua

Recull de dades : L’Agència Catalana de l’Aigua, la Diputació de Barcelona.

Adaptació al text i fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola.

Fem una ullada fora de Catalunya : Aqüeducte de Segovia

L’aqüeducte de Segòvia és una construcció romana del primer terç del segle ii dC, a l’època dels flavis, al final del regnat de Trajà o començament del d’Adrià. Transporta l’aigua del río Frío a la ciutat de Segòvia.

L’aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb arcs senzills de mig punt que condueixen l’aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom d’El Caserón, on s’emmagatzemava l’aigua.

Posteriorment, un canal transporta l’aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dues monumentals fileres d’arcs superposats.

Consta d’una longitud de 728 metres i una alçada màxima de 28 metres i mig, als quals, a més, s’han de sumar a prop de 6 metres de fonaments en el tros principal. Consta d’una doble arcada, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l’aqüeducte.

A la part superior dels arcs es troba el canal que transporta l’aigua fins a la ciutat. L’elaboració de l’aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats com a enginyers dels romans, i malgrat tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques tan ciclòpies com en aquest cas.

Aquest magnífic monument s’ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, a causa de la grandesa de l’estructura, que imposa respecte al fet que, encara al segle xx continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es degué realitzar prop dels Reis Catòlics, quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l’obra original.

En l’actualitat, l’estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l’Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració.

Així i tot, aquesta obra ciclòpia continua cridant l’atenció de milers de turistes bocabadats de la seva brillantor i monumentalitat.

Us passo la llegenda d’aquest pont :

https://www.elnortedecastilla.es/segovia/leyenda-cuenta-acueducto-20190126190938-nt.html

L’any 1985 fou nomenat, juntament amb el centre històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fitografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Imatges antigues : Arxiu Rasola

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes : La contaminació de les Fonts Naturals d’aigua a Catalunya

Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.

La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.

Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).

La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.

Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.

És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.

Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:

Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.

Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).

Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).

Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.

Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:

Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.

Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.

Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.

Aquí teniu un article :

https://www.elsetembre.cat/noticia/668/estat/fonts/osona/llucanes/caiguda/lliure

Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :

https://www.gdter.org/category/fonts/

Podrem confiar que surti pura l’aigua de les fonts naturals de Catalunya algun dia?

Recull de dades : Viquipèdia, Grup de Defensa del Ter i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé