Aquesta font esta situada en un angle de l’Àrea de Pícnic de can Campanya de Castellbisbal.
La seva construcció esta feta d’una paret de totxanes semi circular, en ella dos sortides d’aigua que es regula mitjançant un boto polsador en la paret per cada sortida.
L’aigua cau a una pica mesi circular q ens recorda a una conxa.
A certa distancia hi ha uns bancs i seients de fusta per fer un àpat.
En el bosquet d’en front, hi ha el Degotalls i la Font de can Campanya, que us vaig presentar fa uns dies.
Els jardins d‘herbes remeieres i plantes medicinals recullen una mostra d’espècies vegetals que històricament han tingut diferents usos medicinals: sàlvia, marialluïsa, poliol o valeriana, entre d’altres.
Aquestes plantes ens permeten recuperar una part de la història natural del poble i ens ajuden a entendre millor la nostra relació amb el medi natural.
La presència d’horts, jardins d’herbes remeieres i plantes medicinals dins del parc, fomenta la conservació de la cultura i tradicions pròpies del nostre entorn, ens recorda el passat agrícola dels municipis
i ens permet també gaudir d’un espai on dur a terme activitats educatives i participatives.
Un d’aquests jardins esta situat en el Pla de Sant Joan, a prop de l’ermita de Sant Joan en La Palma de Cervelló.
Recull de dades: El área metropolitana de Barcelona
Des de Vallfogona de Ripollès cal seguir pel conegut camí del Cementeri,
tot resseguin paral·lelament el Torrent del Tornall, on en uns 25 minuts a peu arribareu a La Font de la Tosca.
També és coneguda com La Tosca del Pinetar, Cova dels Encantats o de les Encantades.
És una formació rocallosa de vàries metres de gruix que s’ha anat formant al llarg dels segles gràcies de la lenta i contínua deposició del carbonat de calci dissolt en l’aigua de la font, en forma de calcita.
Caminant es pot accedir per un camí fins sota del salt de la Tosca.
Donat la gran humitat que hi ha en la gran roca es forment i es manté durant tot l’any, herbes i molsa
que forment una gran bellesa visual.
Recull de dades : Ajuntament de Vallfogona de Ripollès
Per anar a la Font d’en Fàbregas, deixareu el vostre vehicle al final del carrer de Josep Mª Folch i Torres,
seguireu per un ample camí de terra,
que posteriorment agafareu per un estret camí que us portarà al bosc,
seguireu per la llera del riu Brugent que ens queda a la dreta.
Continueu riu amunt i en menys de 500 metres passareu a tocar de la font dels Capellans, al poc per una segona font
i després a l’esquerra, arribareu a la Font d’en Fàbregas.
Aquesta està adossada a la paret de la muntanya dins d’una obra feta de maons vistos, de planta rectangular, dins d’una volta.
En la paret lateral esquerra, està la font que l’aigua dona a una pica rectangular; en la paret dreta disposem d’un banc per seure, per sota del qual surt l’aigua sobrant directament de la mina.
En el fons hi trobareu una porta metàl·lica que dóna accés a la mina.
Els dos Lledoners que ens referim estan situats al costat de l’ermita de Sant Miquel de Taudell en el polígon industrial de can Mir de Viladecavalls.
Son dos exemplar pràcticament idèntic. A l’aixecar-se el mur del costat de l’ermita el seus troncs van quedar enterrat, ara sols es veu les seves allargades branques.
La Parc de la Font del Canyo, és situat als afores de la vila, a tocar del torrent Rissec, prop de la carretera que va d’Anglès a Santa Coloma de Farners.
Un dels indret més preuats de la població d’Anglès, tranquil i amb encant on gaudir de la natura, un dels indrets més bonics de la vila.
El Parc de La Font del Canyo és una zona verda del poble d’Anglès, on hi podreu trobar un parc infantil on els més petits,
també, disposa de bancs, fonts, zona d’exercicis per adults.
A més, el Parc consta d’una àmplia superfície on en ressalten els alts plataners així com d’altres arbres i plantes;
Està situada aquesta font al final del passeig dels jardins en l’explanada de sota de l’ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. Va ser construida en 1975 quan van arrenjar el Parc del Castell amb col-laboració amb el veïns.
Font senzilla adossada a la paret, dins d’una petita arcada d’obra, amb aixeta de pressió
i l’aigua de xarxa pública cau a una pica semicircular molt arran del terra.
En Setembre podem collir hortalisses d’estiu, com el cogombre, tomàquet, pebrot, albergínia i meló. També podem collir l’herba dels canonges o l’enciam.
Sembrarem pèsol, fava, herba dels canonges, rave, rúcola, bleda, pastanaga i espinac.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Té una superfície protegida de 13.694 haectàrees repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental, el Moianès.
Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m),[2] on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac forma part de la Xarxa d’Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. L’interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l’ús racional del territori i fer possible l’aprofitament ordenat dels seus recursos.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien.
A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, apareixen al cel alguns rapinyaires com l’àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis), esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extints ambdós com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d’Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
