Per anar a la Font del Solà del Sot, cal sortir de Castellterçol per la pista indicada per cartells que us portaria a Sant Julià d´Uixols,
abans d’arribar-hi, trobareu a mà dreta la masia El Solà del Sot i a prop de la casa la seva Font i bassa.
La Font del Solà del Sot es del tipus de cisterna disposa en un costat d’una aixeta per poder regular l’aigua, una mica mes a munt però a l’altre extrem hi ha el sobreeixidor.
L’aigua cau a una pica rectangular molt a nivell de terra. Una portella metàl·lica dona accés a la cisterna.
El Comú és una zona d’ús públic edificada a inicis del segle XX (1903) per l’ajuntament d’aquells temps; l’entorn presenta una forma allargassada on s’entra pel carrer Major a través de dues columnes modernistes de maó vist, a darrere d’aquest hi ha la popular Font del Comú o Font de la Bomba,
el seu renom el va adquirir gràcies a l’aigua que se n’extreia, dotada d’una frescor natural envejable, als seus inicis la font tenia una bomba accionada a mà per elevar l’aigua del pou establert a l’altra banda de carrer.
Seguit de la font, hi trobem el Passeig del Comú ombrejat per una dotzena d’acàcies.
Hi finalment hi trobem el Safareig Públic del Comú, amb gran cabuda d’aigua, on les dones del poble hi feien via per rentar la roba.
El Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, recordem que esta el Turo de Montcada inclòs dintre del Parc, és va portar a terme la seva recuperació ambiental de les rodalies de la Font de la Mitja Costa de Santa Maria de Montcada.
Font Falsa / antic abeurador
L’aigua va a parar a un nivell mes baix, on esta el camí de pujada des de Santa Maria, en la paret de la dreta trobarem un reduït i antic abeurador. (anomenat també, Font Falsa)
L’aigua va conduïda a una petita basseta, situada a sota del mateix camí i front de l’abeurador (esquerra), que te la finalitat concreta perquè els animals puguin beure aigua
L’aigua va conduïda a una petita basseta, situada a sota del mateix camí i front de l’abeurador (esquerra), que te la finalitat concreta perquè els animals puguin beure aigua
i a la vegada és un petit lloc on podrem amb paciència veure animalons que viuen dins de la bassa. És una bona acció pel medi ambient de la zona.
Des de 1878, fins als anys 30 del segle XX, al costat de la desapareguda platja de l’Hospitalet, propera a la Farola que encara perdura a la Zona Franca 1, va existir una font d’aigües curatives molt visitada, coneguda per la Puda, era una font d’aigües sulfhídriques fredes, on la gent dels voltants feia cua per banyar-se i guarir-se de diverses malalties.
Al 1892, el doctor Jaddet es lamentava, en un article publicat al “Faro de Llobregat”, de les dificultats que posaven al propietari d’aquestes aigües medicinals per part d’alguns dels seus col·legues.
Saps quan es van obrir els banys Orientals de Barcelona? Quan va néixer la Costa Brava? Com eren els càmpings de Gavà i Viladecans? A quin any s’instal·laren els primers banys de Tarragona? Com sorgí la Costa Daurada?
L’objectiu d’aquest llibre és aproximar-nos al litoral, entre principis del segle XIX i finals del segle XX, per assistir a la seva evolució fins a esdevenir un espai d’oci i de banys de mar. Ens endinsarem en la descoberta dels establiments balnearis i cercarem el com i el perquè de la seva existència, quan la gran majoria han desaparegut a conseqüència de les recents transformacions. Visitarem i reviurem els banys de Sant Sebastià, els de Sant Miquel i els Orientals de Barcelona; els banys Colón i els de Santarromana de Caldetes; les casetes desmuntables de Montgat; els establiments termals de Llavaneres; el balneari Monte Bello d’Arenys de Mar; els de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols; la vila de Roses i la cala Montjoi, com a llocs de referència de la denominada Costa Brava; el complex turístic de la Pineda, entre Gavà i Viladecans; la platja de Castelldefels; el nucli del Garraf, el complex Terramar de Sitges; Vilanova i la Geltrú; el municipi de Calafell, el balneari d’aigües medicinals de Coma-ruga i la platja de Sant Salvador del Vendrell, que contribuïren a configurar el caràcter de la costa de Ponent; la platja del Miracle de Tarragona; Salou i el naixement de la Costa Daurada.
En definitiva, un recorregut a través d’unes instal·lacions que, des de finals del segle XIX, van ser capaces de competir amb les ja existents a la Mediterrània francesa i les costes atlàntica i cantàbrica. El text va acompanyat amb 145 imatges, postals de l’època i fotografies.
