Avui destaquem : La mina de Can Bernat de Santa Perpètua de Mogoda

Castell de Can Taió

La Mina de can Bernat esta situat al S del Castell de Can Taió al costat del camí de Can Mallol – Can Bernat.

 Historia:

  • 4 de juliol de 1730. L’intendent general del Principat de Catalunya establí a Josep Güell i Soler, prevere beneficiat de la parroquial església de Santa Maria del Mar de Barcelona, com a privada persona, les aigües tant profundes com superficials de la riera de Santiga, des del cap de vall de la seva propietat del mas Prat de Santa Perpètua de Mogoda, fins al paratge davant de l’església de Santa Maria l’Antiga, amb facultat de poder fer mines i conduccions.
  • 29 de desembre de 1779. Nou establiment de l’intendent general del Principat de Catalunya a favor de Teresa Vidal, vídua de Francesc Mas i Güell, difunt notari de Barcelona, i el seu fill Josep Francesc mas i Vidal, notari de la ciutat de Barcelona, de les aigües subterrànies i superficials de la riera de Santiga des del paratge davant de l’església de Santiga, fins al cap de vall de les terres del mas Prat, amb facultat de poder fer mines i conduccions.
  • 1785 i posteriors. Josep Francesc Masvidal i Antoni Mallol acordaren obrir mina en la part d’orient de la riera de 100 canes. Diego Llobet i dit Josep Francesc Masvidal tenien projectada una mina que travessaria la riera de Santiga i aniria a terres de can Bruguera.
  • Es formulen tres plets a la Reial Audiència a partir de 1784 amb els propietaris de la Ferrussa, plets que els magistrats de la Reial Audiència van refondre en un de sol contra els impediments dels propietaris de la Ferrussa.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

La mina de Can Bernat segons informacions orals donades per Esteve Canyameres correspon a la mina de Can Mallol – Can Bernat. A l’alçada de Can Mallol hi tindria la seva captació.

Actualment només se’n coneix un tram que es troba per sota la línia fèrria Papiol – Mollet, al sud del castell de Can Taió, entre la riera Seca i el camí del Padró.

Es conserva un tram de mina al descobert que encara porta aigua fins a un petit aiguamoll, aquesta aigua avui es perd i les seves aigües deuen arribar a la riera Seca.

La mina que porta aigua en molta abundància queda amagada dins una petita arbreda de ribera. Observem la mina en secció construïda i coberta amb volta de maons, per aquest motiu no es veu la seva alçària. La seva amplada aproximada ha d’estar entre els 60-70 cm.

Observacions:

No catalogada pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Actualment es desconeix el seu traçat, no marcada sobre plànols, tot i que l’aigua hi baixa amb molta abundància.

Sembla que antigament duria les seves aigües cap a dues basses de Can Bernat, una de les quals encara és visible, tot i que buida, l’altra es troba a l’altra banda del camí del Padró colmada de runes i coberta de vegetació. Es coneix una fotografia antiga (segons informació oral de Pere Garcia) on es veu una de les basses amb mainada banyant-se amb el castell de Can Taió al fons.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Arbres – Alzina del Pla de Maria de Moià

L’Alzina del Pla de Maria esta en el Pla de Maria entre el serrat de Caselles i el serrat del Rourell. Per sota de Quatre camins. A l’entrada de l’estació depuradora d’aigües residuals de Moià a prop de la carretera a Barcelona.

Anomenada “Quercus ilex” de la família de les fagàcies i classificada com a angiosperma. Poden arribar als 25 m d’alçada.

Alzina corpulenta de copa densa, amb fulles perennes i escorça fosca. D’uns aproximadament 9 m d’alçada. Les fulles són gruixudes i ja té fruits: glans de color castany fosc.

Actualment esta molt afectada per algun paràsit que l’està matant.

La tradició oral diu que quan l’hereu o pubilla d’una masia naixia, una alzina era plantada a prop de la masia on viuria.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Cristina Casinos

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Brocal del Pou de cal Quelus de Collbató

El Brocal del Pou de cal Quelus esta en la Plaça de la Font del Còdol del Barri de la Font del Còdol de Collbató.

Historia:

  • El pou de cal Quelus va ser obert per una família de pagesos per aprofitar l’aigua que passava per davant de casa seva.
  • El corrent és superficial, d’un 20 o 25 m, i escàs.
  • L’aigua s’utilitzava per regar.
  • L’any 2000, quan l’era de cal Quelus i els terrenys propers van ser urbanitzats, el pou passà a mans de l’Ajuntament.

El pou de cal Quelus té un brocal exterior fet amb rocs i restes d’obra cuita unides amb morter de fang.

L’aigua s’extreia per una obertura lateral, que té una llosa de pedra en posició vertical a la part de baix. Es tancava amb una porta, que ara ha estat substituïda per una reixa.

A l’interior encara hi ha la corriola que feia pujar i baixar el rest amb la galleda de treure l’aigua.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Bassa de can Dalmases de Collbató

La Bassa de can Dalmases esta situada en la Riera de can Dalmases.

Per anar –hi cal situar-se al final del carrer de la Riera en la Urbanització can Dalmases, un camí baixa a la riera i cal remuntar-la fins a la bassa.

Us passo dades generals i de la seva historia:

  • Antigament, on ara hi ha la bassa, hi havia la vinya de ca l’Anton de l’Ermità (un pagès del carrer Bonavista, de Collbató) i una petita bassa o bassal, dit de ca l’Anton de l’Ermità, que s’omplia amb l’aigua d’un rec que queia des dels plans de can Dalmases.
  • Aquesta aigua era utilitzada pels pagesos que tenien camps a prop.
  • Més tard, quan es va urbanitzar la finca, els treballadors van extreure grava i sorra d’aquesta vinya i van fer un gran clot que s’omplia amb l’aigua de la riera i era utilitzada per pastar el ciment, etc.
  • Durant uns anys va ser un abocador incontrolat, on Ajuntament i particulars llençaven runes i altres deixalles amb l’objectiu de reomplir l’esvoranc.
  • Les protestes d’alguns grups sensibilitzats pel medi ambient van servir per cridar l’atenció sobre aquest petit racó, que és gairebé l’únic espai humit que hi ha al terme de Collbató, i sobre la necessitat de protegir-lo.

La bassa de can Dalmases és un petit llac artificial de 0,50 ha d’extensió i forma ovalada que està envoltat de vegetació.

Observacions:

Està inclosa en l’Inventari d’Acords i Entitats de Custòdia del Territori i des de l’any 2005 i custodiada per la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. El 2007 l’Ajuntament va aprovar un projecte de regeneració per convertir-la en un reducte de diversitat faunística i vegetal riberenca.

Imatge de l’any 2011 / Fotografia : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Nota:

En la visita feta, com no plou massa poca aigua tenia, i el lloc esta molt tapat per la vegetació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Tornem a visitar la Font de La Riba de Sant Quirze del Vallès

Fotografia : any – 2008

L’any 2008 a través del Grup “Sant Quirze natura” i amb gent voluntària d’aquesta població, es va portar una tasca de millora de La Font de la Riba.

Fotografia : any – 2008

Va consistir en varies feines, repoblació del contorn de la riera de La Betzuca, l’accés a la Font, posar uns esglaons, desenbardisar les rodalies de la Font, fer camí d’accés ample i directament millorar la Font.

Fotografia : any – 2008

Casi 15 any després he tornar a visitar la Font, he vist com a canviat, molts arbres caiguts que fan difícil l’accés, molta vegetació,

el petit basal no hi ha aigua i la Font no raja ni una sola gota.

Tot aquell esforç, ara després d’aquests anys, ni es veu per en lloc.

Es una verdadera tristor veure com esta…!

Sense aigua , esta sent l’òvid d’una de les poques fonts que quedant en el terme municipal de Sant Quirze del Vallès i sobre tor una font que va ser en el segle passat molt popular entre els veïns…

Text i Fotografies : Ramon Solé.

Presentació del llibre : El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII.

Ens plau fer-vos saber que avui dimarts 24 de gener a les 18 hores a l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca, carrer de Santa Llúcia 1, davant la Catedral) tindrà lloc la presentació pública del llibre El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve; coedició de l’Editorial Afers i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona.

El Llibre de les fonts és un volum manuscrit de 1650 escrit pel mestre de les fonts Francesc Socies per encàrrec del Consell de Cent. En ell es descriu i s’explica tot el sistema d’abastiment d’aigua de boca a la Barcelona de l’època.

Francesc Socies, amb el seu manuscrit, ens dóna a conèixer les mines situades a Collserola des de les que Barcelona es proveïa d’aigua, i també totes i cadascuna de les fonts a les que, ja dins la ciutat, arribava aquesta aigua. No només explica quines són, sinó, fins i tot, els mecanismes interiors que les feien funcionar. Llegint les seves pàgines podem recórrer els camins que feia l’aigua pels carrers i places de Barcelona, i dins dels seus principals edificis públics i privats, en el que és, segurament, el primer gran itinerari escrit de la ciutat.

No només això, durant aquesta descripció del circuït de l’aigua per la Barcelona de mitjan segle XVII, Francesc Socies explica fets de la vida quotidiana relacionats amb l’aigua –com el cas de la font que s’assecava tres mesos l’any de manera inexplicable o els abusos i fraus sobre l’aigua comesos per alguns convents– i com eren els interiors d’alguns edificis avui desapareguts o molt transformats a la ciutat.

I sempre, amb un discurs on és constant la preocupació per l’aigua com a bé comú dels barcelonins i barcelonines, amb una gestió d’aquest recurs amb uns criteris que avui en diríem de sostenibilitat i consum responsable.

El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, ofereix la transcripció completa del manuscrit del Llibre de les fonts del mestre Francesc Socies, fins ara inèdit, junt amb set estudis sobre el context de l’època i l’obra, l’autor i diversos aspectes del que s’hi explica, des de la mirada de la història urbana, la història ambiental, cultural i tecnològica. Articles escrits per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza, Xavier Cazeneuve, Manel Guàrdia i Oriol Hostench, Mariano Barriendos i Albert Cubeles. La publicació és una coedició de l’Editorial Afers i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona,

Recull de dades: Amadeu Pons i Serra

Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals

Pous de Glaç de Mogoda de Santa Perpetua de Mogoda (Vallès Occidental)

Pou Gran

Els dos Pous de Glaç de Mogoda està a prop de la Plaça del Molí (en la Mogoda) de Santa Perpetua de Mogoda.

Pou Gran i Pou Petit

Historia:

  • Pous de glaç de Mogoda (CANYAMERES, 2009: 116-118). Els pous de glaç formen part d’aquell grup d’estructures de l’àmbit rural que com diria l’expressió popular: fan de mal conèixer. Generalment han deixat poc rastre escrit. Esbrinar la seva cronologia per la via dels documents resulta força complicat, i en la majoria de casos no hi ha resultats. S’ha de tenir en compte que hi ha moltes zones límit pel que fa a hores de fred, ja que normalment aquestes estructures productives es situen en zones de major alçada, a la muntanya i a les planes interiors, àrees més fredes que la plana del Vallès.
  • Tant els pous de Sant Oleguer i Ribatallada a Sabadell com els de Mogoda o can Donadeu aprofiten el diferencial tèrmic que hi ha al Ripoll i el Baix Vallès durant l’hivern i que predisposa a patir més intensament les situacions d’inversió tèrmica i per tant glaçades més fortes. Un dels factors determinants per a la ubicació de pous de glaç era la distància als possibles centres de consum.
  • En el cas dels pous del Vallès això no era cap limitació, sinó més aviat un avantatge. La limitació venia donada per les hores de fred. Un mínim de fred suficient per “empouar” garantia uns menors costos, donada la proximitat a centre de consum com la ciutat de Barcelona”.
  • Hom està d’acord que si bé la tècnica de la conservació de la neu i el glaç és coneguda des de l’antiguitat, però no és fins l’època moderna i especialment als segles XVII i XVIII quan a casa nostra podem parlar d’una indústria de l’obtenció, la conservació, el transport i el consum de glaç.
  • En aquest sentit, les dades que tenim dels pous de glaç de Mogoda són del segle XVIII.
  • El pou de glaç gran de Mogoda ja estava construït l’any 1718 i aquest mateix any es començava a fer el pou petit: “També y tenim un pou de glas gran que est any se ha tret que era ple, aventlo començat de traurer a 10 de juny y averlo acabat de traurer a tres de juriol, 1233 cargas.
  • Constant les cargas del 9 de juny, a 9 sous la carga, y les de juriol a 10 sous. Se ha tret 559 lliures. Sense 10 carregas que se’n tragué per nosaltres, y quatre sen da de limosna als Pares Capuchins de Barcelona. Les 1015 càrregas a 9 sous valen 456 lliures (…) Est any (1718) se fa lo altre pou petit,”
  • El més d’octubre de 1774, dos regidors de Barcelona, el marquès de Lló (Domènec de Mota i d’Arenys) i Francesc de Portell, acompanyats dels experts Joan Soler i Lluís Sadurní Galí, visitaren diversos pous de glaç dels Vallès i el Maresme per encàrrec del consistori barceloni, amb l’objectiu d’estudiar les possibilitats de subministrament de glaç a la ciutat. En l’informe fan referència als dous pous de Mogoda a més de diverses consideracions que ratifiquen el que s’ha dit a l’inici sobre hores de fred al Vallès, i costos de transport.
Pou Gran

Els Pous de glaç de Mogoda, es troben situats a la plaça del molí de Mogoda, a pocs metres de l’antic molí de Mogoda, actualment en runes. Des del nucli urbà l’accés a Mogoda es fa des d’una rotonda situada entre les avingudes Onze de setembre i avinguda Mossèn Jacint Verdaguer. Si es continua cap a llevant per l’avinguda Onze de setembre es troba una segona rotonda on cal trencar a la dreta. Seguint la pista arribem pel camí la Bòbila Bellsolà al nucli de Mogoda. Els pous es troben al nord-oest del nucli de Mogoda. Aquest nucli es troba al sud-est del nucli urbà, entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.

Pou Gran

Els pous de Mogoda estan formats per dues construccions de planta circular, secció cilíndrica i volta en cúpula. El pou més gran sabem que ja estava construït l’any 1718. El pou petit situat just al costat de ponent, és el que es veu primer, es va realitzar a l’any esmentat. Es tracta de construccions soterrades, obrades amb còdols barrejats amb maons i lligam de morter de calç.

Pou Petit

El pou petit conserva la volta en cúpula, amb una part descoberta protegida per una reixa metàl·lica. A la part inferior, del parament exterior no soterrat s’hi observa una obertura d’accés al pou. Quan el pou estava en funcionament, una vegada carregat, es tapaven les obertures amb lloses, portes, pedres, etc.

Vistes Pous

El glaç natural s’obtenia de fonts i mines pròximes que durant l’hivern quedaven glaçades, o bé de basses de poca fondària i de grans dimensions construïdes expressament. En el que és ara un camp de futbol, hi havia l’antiga bassa del Moli de Mogoda, que també hauria servit per a tal fi.

Pou Petit

Observacions:

Puntualment alguns diumenges el Grup Pro-Arqueologia organitza visites guiades als pous de glaç de Mogoda. Sense senyalització informativa. Les coordenades corresponen al pou gran, que és el de fet que apareix topografiat en tots els mapes. Les coordenades del pou petit són: x: 433049.96; Y: 4598110.86; Z: 67m snm.

Vistes Pous

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultutal – Diba.

Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font del Carner de Castellbell i el Vilar

La Font del Carner està ubicada a la llera dreta del torrent del Carner, després de baixar per una plataforma de pedra natural.

Per accedir-hi cal agafar el camí que baixa pel costat de la balma dels pobres, al pla del Mas Roig fins al Carner.

Al capdavall del camí hi transcorre el torrent que després s’enfila fins al Carner.

Un cop arribats a baix al torrent, cal baixar a peu, a mà dreta uns 150 metres. La grava deixa pas a una plataforma rocosa que un cop travessada ja dona pas a un eixamplament del torrent.

Historia:

  • Malgrat que la font rebi el nom del Carner, pertany al Penedès.
  • El propietari hi va fer construir una caseta amb un motor que feia pujar l’aigua per tal de regar els conreus.
  • Aquest indret era molt apreciat per la gent de Sant Cristòfol que hi anava a berenar i a dinar. S’hi havia fet arrossades.
  • De tant en tant, quan baixa una torrentada, l’indret es malmet i la gent ja no té l’estímul d’anar a netejar i preservar-ho.
  • Els darrers a fer-ho han estat en varies ocasions l’associació trialera dels Pistonuts.
  • Encara es conserva una placa commemorativa mig menjada per un plataner, del 30 de maig de 1993, per deixar constància de la rehabilitació de l’indret.

A mà dreta hi ha uns plataners amb bancs i seients de pedra i la font, arran de terra.

La gran quantitat de fulles i la manca de manteniment no deixen veure el broc.

A mà esquerra de la font hi ha una caseta d’obra amb un motor que pujava encara fa poc l’aigua fins a cal Penedès.

Una vintena de metres per sota de la caseta, a mà dreta, abans d’arribar a una resclosa, entre el bardissar s’endevinen els murs d’una bassa o safareig que segurament permetien emmagatzemar aigua per regar els conreus dels voltants.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Arbres – Alzina de Castellbell i el Vilar

L’Alzina que ens referim esta situada al costat de la carretera BV-1273, front mateix del Cementeri de Castellbell i el Vilar.

Es un bell exemplar d’Alzina, amb un bon estat en tot el seu conjunt,

Amb un tronc gruixut i un fort brancatge.

Va ser declarada Arbre d’Interès Local el 25 de gener de 1996.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sínia de cal Felip Neri de Marganell

La Sínia de cal Felip Neri esta en el Raval del Cisó, situat dins als horts de Cal Felip Neri, a l’altre costat de la carretera BV-1123 a Marganell.

Sínia que s’emprava per al regadiu, tot elevant l’aigua de la riera de Marganell, quan el seu curs passava arran d’aquesta. Està composta per dues columnes de pedra, damunt de les quals descansen els extrems d’una jàssera horitzontal.

En aquesta hi ha fixada una roda horitzontal amb braçols, que es movia amb una bèstia que hi voltava, i amb la qual s’engranaven les dents d’una roda vertical que es troba fixada en un tercer pilar. En rodar, movia una sèrie de catúfols disposats al llarg d’una cadena, la part inferior de la qual quedava submergida dins l’aigua.

Actualment, al seu costat hi ha un gran dipòsit d’aigua pel rec dels horts.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autor de la fitxa : M.Lloret – Kuanum

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé