Una ullada fora de Catalunya : Sorpresa enmig del Bosc !

Una sorpresa enmig del bosc. Escultura inspirada en el déu íber Endobeles, eixint de la terra. Cap de senglar i cos d’home. Es troba en la partida de la Raca, en el terme de Borriol, molt prop de Castelló de la Plana.

La seua autora és l’escultora Mercè Galán.

Text i Fotografies : Jordi Mig

Avui coneixerem : La Font del carrer nou del Teatre de Girona

Dins de la programació d’activitats de Temps de Flors que es celebra en Girona pel mes de maig, podem veure les fonts d’aquesta ciutat, engalanades amb plantes i flors.

Un exemple es la Font situada en el carrer nou del Teatre.

Font datada 1883

En aquesta podem llegir-hi un poema,

Val molt la pena de fer un tom per Girona per gaudir-hi !!!

Text: Ramon Solé

Fotografies: Ramon Badia

Avui destaquem : La Font d’en Teix de Sant Esteve d’en Bas

Cal que aneu a Sant Esteve d’en Bas, és el poble capital de la Vall d’en Bas, a La Garrotxa.

Pugeu per el carrer Verge de Montserrat, és un carrer sense sortida, a dalt del tot veureu un corriol el teniu de seguir, trobareu un filat i un cartell de propietat privada,  passeu tot donant la volta a la casa i us trobareu  la carretera de accés que per aquí baixareu per arribar  a la carretera abans d’un pont amb doble corba on hi ha un cartell que ens indica direcció a Murria

comença una pujar fins el collet de tres creus

arribareu al costat de una caseta o repetidor es el punt de unes vistes d’ Hostalets d’en Bas

i Serra Llancers.

Cal seguir unes fites de pedra en un filat, aquestes al poc van per la dreta, cal seguir direcció a l’esquerra,

Es un camí bastant tancat en vegetació.

Després d’ una pujada el  deixem per anar per un corriol a l’esquerra,  

on veureu un rètol en un arbre que ens avisa que està a prop la Font d’en Teix.

Aquesta, és una cisterna no massa gran

i que en temps de pluges retè al seu interior l’aigua.

Es un lloc tranquil i humit, però agradable per fer-hi un mos.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Arbres – Els Plataners de la Font del Quimet de Sabadell

Imatge de Google

Tot sortint de Sabadell per la carretera B-140, veureu a l’esquerra que s’inicia una pista forestal amb cadena,

caldrà seguir-la i en pocs minuts arribareu al paratge de la Font del Quimet, on veureu els grans i allargat plataners i la seva font natural.

Destacant principalment els dos plataners que fan guàrdia en cada costat de la Font.

Són molt alts, donat que mai deuen haver sigut tallades les seves branques.

És un paratge molt freqüentat per la gent i lloc de partida de diversos itineraris i molts llocs a visitar a la vora del riu Ripoll.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia El Criac i el seu Pou de Castellterçol

Està situada en el sector occidental del terme de Castellterçol amb Granera, a prop de la fita quilomètrica número 4 de la carretera local BV-1245.

Imatge de Google

Aquesta carretera fa tot el tomb a la masia, pel costat de migdia.

Una mica enlairada damunt de la carretera, aquesta masia és molt característica del paisatge en el qual es troba.

És una gran masia fortificada amb barri tancat, formada per diversos cossos, i situada sobre un petit aflorament rocós.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2021-05-15-17.57.42.png

El cos principal consta de planta baixa i dues plantes pis.

La coberta és de teula ceràmica aràbiga a dues vessants. Les obertures són rectangulars, majoritàriament de pedra carejada.

En destaca la finestra d’arc conopial situada a ponent.

El parament dels murs és fet de pedra lligada amb morter de calç i es troba, en part, arrebossat.

L’accés al barri es troba al costat nord, on es conserva un petit tram amb merlets. A l’interior del conjunt hi ha un pati amb les dependències complementàries de la casa.

En destaca un pou al costat nord-est,

i una pallissa amb un arc de mig punt.

Recull de dades : Viquipèdia i Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mercè Manzano

Un Hort diferent : L‘hort del mes de Juny – 2021

Es un mes ideal per recollir : alls, albergínies, cebes, escaroles, espinacs, pèsols, patates primerenques, cigrons, enciams, mongetes tendres, cogombres, carbassons, maduixes, pèsols i faves.

Podem plantar : carbassons, cebes, espinacs, tomates tardanes, mongetes, enciams, moniatos, bitxos, api, col morada, col i flor, col, porro.

Sembrar: bleda, axicòria, blat de moro, julivert, remolatxa i pastanaga.

Atenció a les adventícies, començar a esporgar les tomaqueres, alberginieres i recalçar les mongeteres i les patateres.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Dites i Refranys del mes de Juny

Amb poc o molt gra, pel juny has de segar

Aigües de juny, mal solen dur

Al juny, cada gota com lo puny

Al juny, el fred s’esmuny

Bon temps pel juny, bon estiu segur

Dels vents del juny el de Sant Bernabé és l’únic que va bé

Des de primer de juny fins a fi de maig, abans la camisa que el vestit

El sol de juny estalvia llum

Fins al deu de juny no et llevis roba ni et descordis el puny

Juny comença l’estiu: tot riu i tot viu

Juny formós, és abundós

Juny mullader, arruïna el Moliner

Juny assolellat i ben tronat, any de bon vi i de bon blat

Pel juny les faves al puny

Pel juny no pesquis anguila, perquè s’esmuny

Pel juny, l’albercoc, en vuit dies és groc

Per Corpus de juny els volenters baixen: el volant al puny i a la mà la carbassa

Per Sant Pau de juny, la cigonya ja està a punt

Si plou a primers de juny, el bon temps és lluny

Recull de Dites i Refranys : Costumari Català

Fotografies: Ramon Solé                    

Tornarem a Núria !

Estació del Cremallera de Núria, 2006. A Núria només s’accedeix a peu o en Cremallera.

Núria és un lloc emblemàtic de Catalunya, tothom que hi ha anat, hi vol tornar i qui no ho ha fet encara, té el desig de veure-ho amb els seus propis ulls.

Núria és un lloc per mirar i per respirar a fons.

Part del santuari, l’ermita de San Gil i el llac artificial de Núria des del Pic de l’Àliga.

Respirar a fons és el que hem trobat a faltar els que hem estat confinats a ciutat i no hem pogut més que repassar les nostres fotos i records.

Els meus records més recents són de l’alberg de la Generalitat “Pic d’Àliga” on vam fer un parell d’estades familiars i compartides amb amigues i amics.


L’Alberg “Pic d’Àliga” duu el mateix nom de la muntanya en la que es troba.

Un parell de caps de setmana llargs, tots dos amb temps plujós i fred, però plens de bons records: xerrades en bona companyia, jocs amb la canalla, vistes de les que, sense allunyar-nos massa, podíem gaudir, passejades amb pluja o núvols i el respirar a fons. Al matí fèiem Chi-Kung a l’esplanada de darrera l’alberg.

Una tarda, passejant, vam veure una vaca parint, vam quedar tan absorts que ningú va fer la foto. Els millors moments de la vida són aquests que hem gaudit amb tots els nostres sentits.

Passejada després de la pluja.
Part posterior de l’alberg. Al costat: les instal·lacions del telecabina Coma del Clot que puja a l’alberg Pic de l’Àliga

Els records, una mica més llunyans, de les excursions que fèiem de joves, l’esforç per arribar, sempre amb el goig de les vistes i del respirar. Pedres i pujades que després, ja esgotada, es tornaven baixades que feien patir els genolls. L’aigua freda on em mullava els peus.

Els pics que voltegen Núria es coneixen com “l’olla de Núria”.

Uns records una mica confusos del viatge a Núria d’adolescent amb els pares i la meva millor amiga del moment. La primera impressió del Cremallera que pujava vertical entre roques, muntanyes i rieres, el riure permanent dels quinze anys.

La visita al museu, l’olla i la campana on les dones demanen fertilitat, novament les rialles amagant la por a tot allò desconegut que ens havia de passar.

Una dona demanant fertilitat. Postal antiga.

Mai m’ha agradat la estètica de la església actual. Tot el santuari en conjunt sembla una instal·lació militar –ho va ser en certs moments de la història-. Ja de joveneta em tirava el romànic i tot el que era o semblava ser antic, com l’ermita de Sant Gil. La bellesa es troba en allò que se’ns mostra fràgil i senzill.

Ermita i font de Sant Gil Postal antiga.

Tenia un altre record amagat en algun racó de la consciència, devia ser als tretze o catorze anys, només vam fer una estada de nit, fèiem una ruta amb l’esplai i ens allotjàrem a la part dels excursionistes més pobres.

Tots els vàters estaven obturats. Una situació horrible amb la que de vegades he somniat, que vaig mig recordar llegint l’Assaig sobre la ceguera de Saramago i que ara, mirant les fotos de Núria he aconseguit situar.

Em ve la imatge d’una noia d’un barri obrer de les perifèries de Barcelona que, portada d’excursió sense saber massa bé on, mirava per unes finestres, amb una mica d’enveja, els que dormien a l’hotel i esmorzaven calent.

No ens van deixar colar als seus lavabos, érem pàries. Era el temps en que l’Opus Dei venia estampetes i altres objectes clericals, un temps en que, ara s’ha sabut del cert, es volia fer amb el complex.

L’església del santuari (1960), respon a una estética que se’ns fa estranya. Foto: Ramon Solé

Amb aquests records que entre llums i ombres s’han fet una mica més clars, espero tornar a Núria.

M’enduré la nena aclaparada per un món hostil, l’adolescent amb moltes ganes de viure malgrat les amenaces ambientals, la jove que gaudia amb la Natura tant com amb l’amistat, la mare de família que va saber trobar bons moments entre la duresa de compaginar les feines de les cures amb el treball fora de casa. Me la enduré amb els records i amb la història que ara conec una mica millor.

Esglèsia antiga enderrocada al 1911.
Façana neogòtica amagada per l’actual. Postal antiga.

Me’n duré aquesta que vaig ser i la deixaré als peus d’alguna font, perquè la deessa de la mare vida no rau als objectes fabricats pels homes, sinó a la terra i al fang, a la fusta del noguer amb la que, segons la llegenda, Sant Gil va fer la primera talla de la marededéu, als rituals ancestrals per demanar fertilitat, als aplecs de pastors i peregrins que menjaven la sopa dels monjos fent fila pobres i rics per igual.

M’acomiadaré de tot el viscut, somniat o imaginat i tornaré a ser. 

Text i Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 30-abril-2021

A qui gaudeix i procura bellesa, sense amagar la realitat ni oblidar les necessitats

Riera de Fontscalents entre Castellcir i Castellterçol. Banyeres i Balmes.

La Riera de Fontscalents és una riera dels termes municipals de Castellcir i Castellterçol, de la comarca del Moianès.

Es forma en el lloc on s’ajunten el torrent de la Mare de Déu amb el Sot del Forn, a prop i a ponent del Mas Montserrat, al sud-est del Verdeguer. Des d’aquell lloc davalla cap al sud-est, deixant a la dreta els Camps de Portet. Poc després rep per l’esquerra el Xaragall de la Cuaranya.

Cal destacar les Banyeres, que són unes cavitats naturals de la mateixa roca on es reté l’aigua de la riera.

Tot seguit travessa la Quintana d’Esplugues, deixa a l’esquerra la font de Fontscalents;

en aquell lloc deixa a l’esquerra, en el mateix marge de la riera, la Poua Montserrat.

Poc després, deixa a la dreta la masia d’Esplugues, passa per sota del Pont d’Esplugues i deixa a l’esquerra el Pou d’Esplugues. Encara, rep per l’esquerra el Sot d’Esplugues, deixa a l’esquerra les restes del Molí Vell i continua cap al sud-oest, amb la Font del Molí Vell.

En el moment que rep per l’esquerra el Sot de la Vinyota, deixa enrere Castellcir per entrar en el terme de Castellterçol a ponent del Pla de la Terma.

Ja en terme de Castellterçol, deixa a la dreta -nord- la Vinyota i el Molí Nou, mentre que a l’esquerra queden la Font de la Vinyota i la Poua del Molí Nou.

De seguida deixa a l’esquerra Cal Murri, rep per l’esquerra el Xaragall dels Pollancres, i s’aboca en el torrent de l’Àngel per tal de formar la Riera de la Fàbrega just a llevant del Polígon industrial El Vapor.

Aquesta és una riera viva, que sempre porta aigua. Travessa racons molt bonics: boscos de ribera, pinedes, camps on hi pasturen ramats de bestiar.

Recull de dades: Ajuntament de Castellterçol , Viquipèdia.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies. Mercè Manzano

Avui destaquem : La Font de la Plana de la Vall de Bianya

Situeu-vos a la carretera N – 260 amb direcció al Ripollès des de la Vall de Bianya, passat el restaurant La Mercè, a la dreta surt un camí cimentat amb el cartell de Sant Martí.

Passareu les marques grogues a la cruïlla cap la Font bonica.

Seguim recta arribem a can Pujolar on hi ha un cartell que indica a l’esquerra per anar a Sant Martí del Clot, l’agafareu passareu per can Bunot, al poc a les envistes de la casa de la Plana, just al sortir del bosc a la dreta tot resseguin el rec,

veureu una barana de fusta i a sota està la Font de la Plana.

De fet es com una cisterna on hi ha a dins l’aigua.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2021-02-18_17-36-05.jpg

En un lateral i en una part més superior podem veure un broc gran de pedra en desús.

Com que esta entre el bosc i la pista forestal, no fa de bon estar.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador