Avui coneixerem : La Font de Sant Pere de Sant Fost de Campsentelles

La Font de Sant Pere està situada a la cantonada de la plaça de les Glòries Catalanes amb el carrer Sant Pere al barri de Sant Pere de Sant Fost de Campsentelles.

Com podem observar va ser construïda l’any 1985 pels veïns del barri. És d’aigua de la xarxa municipal.

Situada en un frontal de pedra, una aixeta regula l’aigua que va a parar a una pica, en un costat hi ha la imatge de Sant Pere feta amb rajola. Devan la font hi trobem un lledoner monumental.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Resclosa del Parc de Sant Salvador de Santa Coloma Farnés

vista general resclosa

La Resclosa està situada en un extrem del Parc de Sant Salvador de Santa Coloma de Farnés, des de la població cal seguir  el passeig Sant Salvador, un pont passa per sobre la riera, ja a l’altre costat entrem al parc.

Resclosa a primers del segle passat

Cal seguir l’itinerari que travessa el parc pel passeig de la Font Picant,  a mig passeig trobem la Resclosa, punt on s’ajunten les dues rieres del poble.

Cartell explicatiu dades entorn de la Resclosa

L’aigua de la riera, en èpoques de forta pluja arrusseguen molta sorra i brancatges que queden depositats en la resclosa, cosa que fa que es portin treballs de dragat per recuperar els gorgs, us passo una informació de l’any 2018 al respecte :

https://www.gironanoticies.com/noticia/77274-comencen-els-treballs-de-dragat-de-la-resclosa-per-recuperar-els-gorgs-a-santa-coloma-de-farners.htm

Vista Resclosa

Aquest any, també ha passat el mateix.

Cartell informatiu i Resclosa

Un cartell ens dona la informació de la Resclosa, així com de la fauna i de la flora de les rodalies.

Vista de la Resclosa

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Un hort diferent : L’Hort de Febrer / 2021

Amb la plantada de Desembre, si l’hivern s’ha portat be, podem gaudir d’unes verdures ven bones .

Podrem recollir, naps, escaroles, porros, cols i pastanagues.

És bona hora per començar a sembrar i fer planter per la primavera.

Sembrar per exemple, all, apis, nap, xirivies, enciams, raves, pèsols, faves, patates i espinacs.

Així com fer un bon planter de cebes, cols, escaroles, bròquils, bledes, remolatxa, maduixes i alls.

En el cas que durant l’hivern, no heu treballat l’hort, aquest mes podeu preparar l’hort de cara a les sembres primaverals, remenar el substrat i afegir compost , i si teniu temps fer planter de tomàquet, albergínia, pebrot i alfàbrega.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Historia de la Font de La Mina de Caldes de Malavella

L’aigua termal de la Font de la Mina, també coneguda com la del Raig d’en Mel o d’en Xiberta, brolla a una temperatura propera als 60 graus i prové del manantial del Puig de les Moleres.

El vincle de Caldes de Malavella amb l’aigua és latent a tot el poble però resulta especialment evident a l’entorn de la Mina, un espai situat al carrer de Trasmuralla que exemplifica diferents usos socials d’aquest element

d’una banda, l’apreciada font d’aigua termal i, de l’altra, els antics safareigs on es rentava la roba.

Us passo la seva historia :

Tot i no ser la més antiga, és una de les fonts més populars de Caldes i va sorgir arran d’una extracció de terres feta per dessecar un camp pantanós.

Això passava a mitjans del segle XVIII, després que les fonts del poble deixessin de rajar com a conseqüència d’un terratrèmol produït l’any 1755.

Foto de INSPAI

Aquesta aturada va ser temporal i un cop restablerta la normalitat es va comprovar que al sector de les Moleres sortia aigua calenta: era, doncs, una tercera déu d’aigua termal que s’afegia a les del Puig de les Ànimes i de Sant Grau.

La descoberta va portar a crear una mina i, posteriorment, a la canalització de l’aigua i a l’obertura de la font pública que avui continua sent un dels llocs més visitats de Caldes.

A mitjans del segle XIX l’aigua termal de la font de la Mina es va canalitzar per a donar-li un ús balneari.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ft.-de-la-mina.jpg

Al costat hi ha uns antics safareigs creats a principis del segle XX sobre la riera Lleixiu, un nom que prové del convenciment que l’aigua de Caldes té molt bones propietats per rentar la roba.

Aquests rentadors formen part del conjunt de la font de la Mina, que es completa amb una zona enjardinada que convida a asseure’s i assaborir l’aigua termal.

La Font de la Mina és una font situada al nucli urbà de Caldes de Malavella inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Avui destaquem : La Font del Cantarell de Vic

Per conèixer a aquesta Font del Cantarell us caldrà anar al carrer de Folgueroles de Vic, teniu de creuar el riu Gurri, estareu en la Ruta Verda,

Cal continuar per la dreta paral·lels al riu, hi ha algun cartell que us indica per on passeu,

a tant sols uns 200 metres hi ha una esplanada, amb taules i bancs de fusta sota d’arbres.

En un costat esta la Font del Cantarell, que esta a uns dos metres a sota del nivell del terra, us caldrà baixar per uns esgraons,

A dins d’una arcada d’obra hi ha el tub de ferro gruixut on raja tot l’any un bon doll d’aigua,

aquesta cau a un pica arran del terra amb un desguàs.

Es coneix aquesta Font des de finals del segle XIX, cal dir que en un temps se la coneixia com la Font del Bruguer.

Al seu de munt hi ha gravat en pedra, el seu nom de Font del Cantarell.

Com era una Font molt abundosa, a mitjans del segle passat, es portava a una fabrica per necessitats d’aquesta industria.

En el segle XX, era un lloc de trobada i on dinar i passar el dia festiu amb família i amb amics.

La últim arranjament es va fer durant l’any 2010.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es photo_2020-09-12_09-21-16_01.jpg

Amb aquest arranjament fa d’estar de nou en aquest paratge

i fer un descans o àpat, aprofitant que esta en la Ruta Verda.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Arbres – L’Alzina de Santa Maria de Vallvidrera (Barcelona)

Aquesta Alzina, esta situada en un costat de la gran explanada front el Bar – Restaurant en la zona de lleure de Santa Maria de Vallvidrera (Barcelona).

Es calcula que aquesta Alzina te una edat de més de 200 anys… declarada com arbre d’interès local.

Destaca sobre la resta d’arbres de les rodalies.

Es veu una Alzina prou sana i amb un brancatge fort i allargat cap a munt.

Text i Fotografies : Ramon Solé

L’estanyol d’en Cisó de Porqueres

Us podreu apropar des de Banyoles, a l’estanyol d’en Cisó, caminant, amb bicicleta, o amb vehicle propi, que el deixareu a la carretera GIV-5248;

un cop passada l’església de Santa Maria de Porqueres, i al final d’una recta on la carretera passa a escassos 10 –15 metres de l’Estany  de Banyoles,

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es a-5.png

creueu la riera Castellana o Castellar i veureu la casa de Can Cisó en una corba del camí.

Des de la casa i per arribar a l’estanyol de Cisó, caldrà agafar una pista que des de la casa continua allunyant-se de la carretera i a escassos 100 metres entrar per un caminet a l’esquerra.

casa podeu accedir per un petit caminet a l’estanyol Nou, perfectament indicat.

L’estanyol d’en Cisó, també anomenat de la Ribera Castellana, o de’n Sisó, és un exemple d’estany eutròfic, per l’alta aportació de matèria orgànica i nutrients que contenen. Al quedar enclotats, acumulen restes de branques, arbres i fulles

Aquest estanyol és conegut, també, com l’estanyol vermell de Can Cisó per les variacions estacionals del color de les seves aigües que s’associen a l’alternança de comunitats bacterianes en superfície. Al llarg de l’any canvia de color, degut a la presència de bacteris que utilitzant el sulfat dissolt en l’aigua per als seus processos vitals son els que li fan agafar una tonalitat vermellosa (bacteris vermells del sofre).

Fotografia : Museus Banyoles

L’acumulació de sulfhídric fa que aquest arribi a la superfície, per la qual cosa no hi ha oxigen a l’aigua no pot ser colonitzat per animals, però si per bacteris que aprofiten la llum (bacteris fotosintètics que donen coloracions porpres, rosades, verdes o marrons molt intenses). Aquestes comunitats bacterianes, i aquests ecosistemes són d’un gran interès doncs són una mostra de les comunitats d’organismes vius que habitaven el planeta Terra quan l’atmosfera no tenia oxigen.

Va patir diversos enfonsaments l’any 1982 i 1986, que van compactar el fons de l’estanyol i als anys 90, l’acció negligent d’un pagès que va utilitzar l’aigua de l’estanyol per regar, va provocar un nou enfonsament de les vores de l’estanyol.

Des de llavors l’estanyol no s’ha tornat a veure de color vermell intens, només es poden apreciar lleugeres tonalitats rogenques a l’aigua.

A prop, hi ha al brollador de la riera del Castellar, una surgència en la riera del Castellar o Castellana que forma un petit bassal d’aigua.

Recull de Dades : Museus de Banyoles

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Vista Aèria : Google

Llibre recomanat : 100 Cims- El projecte més popular d’ascensions a les 308 muntanyes escollides de Catalunya

Fitxa Técnica

Fermí Azcona Vilatobà (Autor)

Constantí Torres Bosch (Autor)

Joan Maria Vives Teixidó (Autor)

COSSETANIA EDICIONS

AÑO DE EDICIÓN: 2018

ISBN: 978-84-9034-796-6

EAN: 9788490347966

PÁGINAS: 396

COLECCIÓN: (CAT).AZIMUT TURISME

ALTO: 225ANCHO:

120IDIOMA: CATALAN

Editat amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat

Preu : 21,75 €

Sinopsis

Aquesta guia ofereix tot un seguit d’itineraris pels 308 cims que conformen actualment el catàleg dels 100 Cims de Catalunya. Es tracta de diferents muntanyes representatives de totes les comarques catalanes, que s’han escollit per les seves possibilitats panoràmiques, pel seu interès excursionista i per la seva importància geogràfica.

L’activitat dels 100 Cims, proposada per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, té com a objectiu donar a conèixer el país i les seves muntanyes tot practicant l’excursionisme. Així, de cadascun dels cims es proposa un itinerari i se n’indiquen d’altres de possibles per accedir-hi.

La guia, estructurada per comarques, presenta els cims més emblemàtics de Catalunya, però també d’Andorra i de la Catalunya Nord, i n’indica, de cadascun, l’itinerari, la cartografia, el desnivell, la dificultat i altres característiques.

Recull del llibre : Ramon Solé

Avui coneixerem : La Font del Rossinyol de Terrassa

La Font del Rossinyol, es una de les poques fonts d’aigua natural que queden al torrent de Vallparadís dins del Parc del mateix nom a Terrassa, l’estructura la trobareu adossada a la paret i a la vessant esquerra, desprès de la Font del Tintorer que ja vàrem comentar.

Forma part del Parc i enjardinada per les rodalies, però antigament l’aigua afavoria als diferents i nombrosos horts que hi havia en aquest torrent Monner.

Tampoc, l’aigua d’aquesta font no és apta per ser consumida, no obstant, hi ha una aixeta de polsador amb aigua de xarxa, en la part mes superior, i l’aigua natural encara hi surt per la part mes inferior on una petita reixa impedeix agafar-hi l’aigua.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es un Pou de Glaç ?

Els Pous de Glaç es construïen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.

Generalment una nevera era un pou circular.

La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,

si bé de vegades disposaven d’una entrada inferior per a l’operació d’extracció.

Cal comentar que la planta fa entre 10 i 16 metres de llargada i entre 5 i 8 metres d’amplada, la profunditat sol ser d’entre 4 i 8 m.

La construcció sobresurt a la superfície un metre aproximadament i és tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d’aigua per fusió afecti el gel, ja que amb la pedra seca, l’aigua podia sortir.

Aquestes cases de neu sempre estaven cobertes i incloïen un porxo o un habitatge per als nevaters, algunes parets i camins d’accés.

L’activitat de les geleres artificials es coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX,

i han estat utilitzades fins a mitjan segle XX, quan, amb l’aparició dels primers frigorífics, cauen en desús.

Abans que hi hagués fàbriques de gel, l’emmagatzemament i distribució de gel a les gran ciutats i poblacions en la seva època va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.

Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.

Recull de dades Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola