Per anar a la Font de La Saleta us cal seguir la pista rural que va des de Centelles a l’Abella – Sant Martí de Centelles,( o viceversa).
Una vegada que heu passat pel veïnat de la Saleta trobareu la font a mà dreta i a peu del mateix camí.
L’aigua surt d’un tub adossat a la paret de la muntanya, sol rajar amb mes o menys cabal tot l’any,
cau a terra i segueix uns metres per una petita canal, fins una bassa situada a poca distancia que serveix com a reserva d’aigua per les ADF. en cas d’incendi forestal.
En un costat disposa d’unes gran pedres que fan de seient,
uns allargats arbres li donen ombra, es un racó molt tranquil.
Text : Ramon Solé – Fotografies : Celia Peix i Ramon Badia
És originari de les regions de l’est de la mediterrània. És l’espècie de l’Europa oriental del gènere Cercis.
Molt utilitzat en jardineria per les seves flors. Té les fulles en forma de cor, d’on obté un dels seus noms comuns, arbre de l’amor.
Us passo la seva historia :
És conegut com a “arbre de Judes” o “arbre de l’amor “, nom que podria provenir d’un antic mite que indica que aquest és l’arbre d’on es va penjar Judes Iscariot després de trair Jesucrist.
Tot i això, probablement és una corrupció del nom francès Arbre de Judeé que significa “arbre de Judea”, referit a la regió on es dona.
Descripció de l’Arbre:
El més espectacular d’aquest arbre és la seva floració a principis de primavera. Les flors, de color rosa intens i agrupades en raïms, creixen abans que apareguin les noves fulles, i moltes d’elles neixen directament dels troncs més joves. Els fruits, de color marró fosc, apareixen a principi de la tardor i resten a l’arbre durant tot l’hivern, de tal manera que és possible veure’n les flors i fruits alhora en l’arbre.
És nadiu de la zona Nord i Est del Mediterrani, des de França fins a Orient Pròxim. Introduït a Europa central, Península Ibèrica, Àfrica tropical i Nord-amèrica.
A Catalunya i la Península ibèrica, és una espècie exòtica introduïda, que es comporta com una espècie invasora, expandint-se per la difusió de les seves llavors, i competint per l’hàbitat amb les espècies autòctones.
Es troba normalment en pendents àrids al llarg de les riberes dels rius, preferentment en terrenys calcaris, però pot tolerar-ne els moderadament àcids.
Resisteix el fred, fins a -10 °C, però no les gelades perllongades. És resistent a la sequera i no tolera l’entollament del sòl.
Les seves flors anuncien l’arribada de la primavera astronòmica, se sol produir entre mitjan març i els primers dies del mes d’abril.
Recull de dades : Viquipèdia i altres
Adaptació al text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Imatges del Parc de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat
El Croscat és un antic volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Olot (Garrotxa), al nord-oest de la vila, el més alt de la regió volcànica de la comarca d’Olot, de 786 msnm i 800 m de diàmetre de base. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la península Ibèrica, amb 160 m d’alçada. És també, segons sembla, el més recent de tots.Té el cràter en un dels vessants. Al cim hi ha les restes d’una antiga torre de defensa,
a la seva base és una zona de conreu de fesols de Santa Pau.
La seva erupció consta de tres fases:
Fase 1: durant aquesta primera fase predominen els blocs; aquest fet ens indica que l’activitat era molt poc explosiva i estromboliana.
Fase 2: hi predomina el lapil•li; aquest fet ens indica que l’activitat era més explosiva i va ser la que va construir el con. Inicialment, els piroclasts es van assentar formant capes gairebé horitzontals, però a mesura que el con creixia van anar adquirint pendent.
Fase 3: consisteix en l’emissió de la colada de lava causant de la forma de ferradura del cràter, que es va escolar en direcció oest passant per l’actual fageda d’en Jordà.
Aquest volcà va tenir dues erupcions importants: una fa 17.000 anys i l’altra fa 14.000 anys. Tot i que la primera fou més important, en aquell temps ja hi havia humans, per la qual cosa devia ser força perillosa, ja que la lava de la primera erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.
Després aquest volcà fou explotat com a pedrera, d’aquí el seu estat actual. Aquest volcà estigué durant 25 anys dedicat a l’explotació de greda.
mas casa de colònies la Canòva.
Per a més dades us passo aquest enllaç de Turisme a la Garrotxa :
Diu la llegenda de la Font de les Monges que dues monges que eren molt amigues i vivien al convent de Montalegre van fer un pacte abans de morir.
Varen quedar que la primera a morir donaria un senyal de l’existència després de la mort. Al cap d’uns anys, va haver-hi un fatal incendi en el convent i el resultat va ser que una d’aquestes monges va quedar greument ferida, sobretot a la cara, que li va quedar totalment desfigurada.
Al cap de poc d’aquest incident, unes quantes monges, sempre que anaven soles de camí a la font, morien apunyalades brutalment, trobant-se sempre el seu cos en mig del claustre del convent.
Anys després, la monja malferida va morir, alguns deien que va ser un suïcidi, d’altres un assassinat. Arrel d’aquella mort, els assassinats varen acabar, però són freqüents les persones que expliquen les aparicions d’un esser estrany, amb la cara blanca i sense rostre, als voltants del convent….
Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.
La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.
Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).
La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.
Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.
És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.
Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:
Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.
Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).
Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).
Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.
Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:
Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.
Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.
Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.
Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :
La guia, a banda de ser una proposta de descoberta del sud de la província de Lleida, és un inventari del seu excel·lent patrimoni. És una guia orientada a informar sobre el terreny amb precisió, obeint el desig d´acompanyar el visitant, però també una guia que destaca punts bàsics, raonats en la seva entitat, de cada divisió del territori acotat.
En diu l’escriptor Josep Vallverdú, al pròleg, “els atractius d’una guia com aquesta seran molts per al lector, el del país perquè descobrirà moltes, moltes realitats que no li havien estat abans revelades, i el visitant de fora perquè aquest sí que veurà obrir-se progressivament un ventall de belleses i riqueses naturals i històriques i, a més a més, descobrirà la fortalesa humana d’una identitat i caràcter que desconeixia.
En Jordi Monfort ens porta a conèixer la Font de Planes de Vilafamés de Castelló de la Plana:
Vilafamés és un poble que sorprèn al viatger en molts aspectes. Aquesta població castellonenca, colgada sobre un turó de pedra rogenca, i coronada per un castell, ofereix al visitant: història, art, gastronomia, oliveres mil·lenàries, bon oli, bon vi, muntanyes plenes de senders i pistes, i plenes també de fonts. Unes fonts naturals que aquest poble cuida amb especial zel.
El terme de Vilafamés està travessat per un sender de gran recorregut, el GR-33. Un sender que uneix Castelló de la Plana i l´ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, a les muntanyes més altes de Castelló. La ruta per a arribar a aquesta font, segueix un tram d´aquest sender, i es tarda una mitja hora en arribar.
La ruta que cal seguir és fàcil de fer, fins i tot amb xiquets, i les indicacions que cal seguir, són aquestes (els temps són totals):
-El punt d´inici és el km. 8´5 de la carretera que va de Sant Joan de Moró a Vilafamés. On hi ha una xicoteta capella, anomenada la capelleta de Sant Miquelet.
-Seguim el caminet que va paral·lel al barranc del Salze.
– 2 min. Deixem a mà esquerra un sender que travessa el barranc.
-11 min. Travessem el barranc i seguim el sender.
– 13 min. Tornem a travessar el barranc.
– 15 min. Novament travessem el barranc.
– 19 min. Per quarta vegada travessem el barranc, aquesta vegada girant cap a la dreta, no pel sender d´enfront.
– 22 min. Com no, tornem a travessar el barranc, ja per última vegada.
– 31 min. Apleguem a un camí. Ens desviem a mà dreta, i a uns 50 metres trobem la font.
La fonteta és molt humil en cabal. L´aigua cau a una piqueta amb forma de mitja lluna, i d´ací passa a un aljub.
No és una font abundosa, però el bon estat de la font, la poca dificultat de la ruta, i la bellesa de l´entorn, amb una vegetació abundant de pins, llentiscles, romer, timonet, bruc, argelaga, esparregueres, i moltes més espècies de la baixa muntanya mediterrània, fan d´aquesta, una ruta ideal per a fer en família o amics, i acabar el dia visitant el poble i el seu castell.
L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí de Sant Cebrià, 109-115 / ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona.
L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.
En el segle passat, front de l’ermita i casa, disposava d’un berenador. Darrera de l’ermita i al costat esquer del camí que us portaria a la famosa Font de la Llet, hi ha la mina de la Font de Sant Cebrià.
El senyor Tomàs Miquel Isern, ens explica que va néixer a la casa que hi havia junt l’ermita el 1940 i allí va viure fins el 1967.
Eren temps de postguerra. Els pares li explicaren que al començament de la Guerra Civil els milicians van prendre les campanes per fer canons. La seva mare va salvar l’altar de ser cremat dient que els hi serviria a ells per fer llenya a l’hivern i posant a taula uns gots de vi. La imatge del sant la va amagar el seu pare. Sota aquesta imatge va aparèixer un pergamí de 1211, però no sap que se’n ha fet.
Agraïm molt aquestes comunicacions.
L’aigua d’aquesta mina és canalitzada fins al dipòsit sobreeixidor des d’on va a l’aixeta del safareig, que és a un costat de l’ermita.
Text : Ramon Solé i Tomàs Miquel Isern.
Fotografies : Fidel Rodríguez , Arxiu Rasola i Viquipèdia
Un gran passeig aixecat sobre l’esplanada uneix el palau de can Mercader amb dues edificacions auxiliars, la casa dels masovers i una de més petita, tocant a la tanca de ponent.
Els Plàtans de can Mercader són un dels elements vegetals més emblemàtics del Parc.
Plantats l’any 1866, ens acompanyen com a sentinelles majestuosos fins a les portes del palau.
Són grans Plàtans, amb un gran brancatge que a l’estiu donen una frescor caminar sota d’ells.
El mes de setembre de 1991, l’Ajuntament de Cornellà els va protegir amb la declaració d’arbreda d’interès local.
Recull de dades : Museu de can Mercader i Ajuntament de Cornellà de Llobregat
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
fonts naturals, aigua, muntanya i més 