Han sigut 365 dies, hem tingut uns dies bons i altres no tant…; avui fem un recull de imatges de com ha sigut en aquest Blog durant aquest any 2020, i on ha sortit un article o mes, cada dia del present any que avui direm a deu :
Fonts, Mines, Cisternes i Pous
Fonts destacables d’aigua de xarxa
Espais Naturals protegits
Torres d’Aigua i grans Dipòsits d’Aigua
Muntanya
Pantans, Rescloses, Recs
Sèquies, Aqüeductes
Salts i Grogs
Arbres
Parcs, Jardins, Àrees de Lleure
Molins d’agua
Articles de fora de Catalunya
I molt mes…
Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors/res del Blog,
un Bon Any 2021.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé i Ramon Solé
Els Jardins de ca n’Arús estan en la Rambla de la Marina, 415 -427 de l’Hospitalet de Llobregat.
Els jardins de ca n’Arús tenen un marcat estil romàntic, propi de la segona meitat del segle XIX. Estan situats en la confluència de la Rambla de la Marina i l’Avinguda del Carrilet.
El parc està configurat en un pla dividit en sis espais enjardinats relacionats entre ells per avingudes que conflueixen en un espai central arrodonit amb una font d’aigua al mig feta de maó emmarcada per un parterre de llamborda moderna i envoltada quatre arcades al peu de les quals hi creix un xiprer.
L’accés original al parc es fa per una avinguda més ample on hi ha el barri original de la casa senyorial.
Fineix davant de la façana principal de la casa per una balustrada.
Les espècies representades són del tipus mediterrani, amb presència destacada de til·lers que aporten ombra i un agradable perfum durant l’època de floració, xipressos, varies espècies de pícees i magnòlies i alguna olivera i palmeres del tipus canariensis, datilera i algun margall.
Els parterres, es conserven verds, amb gespa i planta verda del tipus com les cintes verdes (Clorophytum comosum) que a més a més de ser considerades plantes purificadores de l’aire, aporten frescor a l’estiu.
Alguns dels seus racons s’han arranjat per fomentar la lectura, el recolliment i el descans o simplement com a un lloc de trobada.
El parc de Ca n’Arus obre del primer de maig al 31 d’octubre de les 9 del matí fins les 8 del vespre, i des de Tots Sants fins al 30 d’abril de 9 del matí a 6 de la tarda, amb els caps de setmana, de dos quarts de deu del matí a les dues de la tarda.
Recull del text : Diputació de Barcelona – Mapes de Patrimoni Cultural
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Des de Banyoles agafarem el camí del Santuari de Rocacorba i passarem pel lloc conegut com el Pla de Sant Nicolau.
Seguint la carretera i a 11,7 km. de Banyoles i a 725 m. d’altitud, trobarem un petit pla ermat amb una tanca, a prop de la casa a dins del bosc trobarem tres elements principals a destacar, la Font de Sant Nicolau, les Fagedes,
i el Castanyer de Sant Nicolau que està catalogat com a arbre monumental. Un arbre que segons la fitxa de la Generalitat fa 18 metres d’alçada i 16 m de capçada mitja.
Generalitat de Catalunya – Viquipèdia
Fa uns anys va trencar-se una important branca, aparentment la resta del castanyer esta prou sa.
Està en un dels indrets de més altitud de la comarca, que es constitueix com a mirador excel•lent del Pirineu al Ripollès. Cal remarcar que es un lloc declarat com a espai d’interès natural aquestes Muntanyes de Rocacorba.
Els arbres i vegetació en general poden estar exposats a les inclemències dels efectes de l’hivern, com gelades, boires prolongades i grans nevades, arribant a posar en perill la seva existència o produir danys importants.
De l’enciclopèdia.cat llegim en “ L’hivern silenciós “ :
A les boscanes decídues l’hivern és l’estació més tranquil·la, l’època de la quietud i el silenci. El bosc descansa en molts sentits i de diferents maneres; la majoria d’ocells han migrat i la seva xerradissa sorollosa s’ha aturat fins a la primavera. Molts mamífers, amfibis i rèptils entren en una fase de letargia o hibernació i pràcticament sembla que hagin desaparegut del bosc.
Els insectes i altres artròpodes moren, o bé passen l’hivern en estat letàrgic o en forma de larves o pupes immòbils. Fins i tot les llavors entren en una fase de letargia: tot i que podrien haver germinat en el moment de madurar i caure, retarden la germinació fins a la primavera per diferents mètodes.
Els arbres i els arbustos es troben inevitablement exposats al fred i a altres condicions adverses. Les plantes herbàcies, en canvi, passen l’hivern en forma de llavors, de bulbs o de rizomes i d’aquesta manera eviten els rigors de l’estació: les llavors sota la virosta, i bulbs i rizomes sota terra.
Per a arbres i arbustos, l’estació freda comporta el risc addicional de la possible formació de glaç als teixits de les seves parts aèries, que pot causar la mort del vegetal, bé per deshidratació i danys físics causats per la formació de cristalls de glaç, bé per alteracions en l’estat col·loïdal del citoplasma cel·lular o en la permeabilitat de les membranes plasmàtiques a baixa temperatura.
Els mecanismes destinats a prevenir aquests danys constitueixen un procés anomenat enduriment, l’única manera de resistir amb eficàcia les glaçades.
En aquest procés se succeeixen diferents fases: en primer lloc un pre-enduriment, que es dóna quan la temperatura encara és per sobre dels 0°C, i comporta un ràpid increment de la concentració de sucres en els sucs cel·lulars.
L’enduriment pròpiament dit es produeix durant la primera setmana de glaçades, al final de la tardor, quan la temperatura se situa entre els -3 i els -5°C. Comporta canvis en l’estructura col·loïdal del citoplasma cel·lular (principalment reduint el contingut d’aigua) i en la permeabilitat de la membrana plasmàtica, cosa que assegura que no es produeixin danys cel·lulars per formació de cristalls de glaç i permet a la planta suportar temperatures de fins a -30°C.
La fase d’enduriment final incrementa la resistència a la congelació i les parts aèries de la planta esdevenen pràcticament inactives.
En condicions de laboratori, s’ha comprovat que es pot sotmetre una planta a congelació amb nitrogen líquid a -196°C sense que es formin cristalls de glaç i es pot invertir el procés de vitrificació o congelació absoluta sense dany si es descongela la planta de manera adequada, pas a pas. Les arrels, que mai no es veuen exposades a l’acció del fred com les parts aèries de la planta ni han de resistir inclemències tan extremes, sempre es mantenen poc o molt actives i constitueixen una reserva important de saba i de substàncies nutritives que es podran utilitzar durant la següent estació de creixement fins que les fulles puguin reprendre la seva activitat sintetitzadora.
Les espècies acomoden els seus processos d’enduriment a la temperatura de les regions on viuen. El roure pènol (Quercus robur) i el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), per exemple, són molt més resistents a la congelació que altres espècies dels gèneres respectius pròpies de zones més occidentals d’Europa, de clima menys continental…
…Més avall, sota la neu, l’activitat al sòl s’ha reduït però no s’ha aturat del tot. Les fulles caigudes van desapareixent, consumides i digerides per cucs, bacteris, fongs i una miríade d’artròpodes, que al seu torn serveixen d’aliment a musaranyes (Sorex, Crocidura, Blarina) i talps (Talpa, Mogera, Parascalops, Condylura). Moltes de les llavors que han quedat mig colgades a la virosta són desenterrades, una darrere l’altra, pels ocells que es passen l’hivern al bosc i per petits mamífers com ara els talpons (Microtus, Eothenomys).
Hi ha ocells que emmagatzemen determinats tipus de llavors, com és el cas del gaig europeu (Garrulus glandarius), que té el costum d’enterrar aglans per menjar-se’ls a l’hivern i contribueix així, sense voler però ben activament, a la regeneració de les rouredes.
Els ocells i els mamífers de bosc que es mantenen actius durant l’hivern pateixen taxes de mortalitat elevades, sobretot en hiverns rigorosos durant els quals molts moren de fred o de gana. Per a aquests animals algunes espècies d’arbres i arbustos de les boscanes decídues que no perden la fulla a l’hivern, com ara els grèvols (Ilex) i el teix europeu (Taxus baccata), són particularment importants; els proporcionen refugi, sobretot als ocells i, en el cas dels grèvols, les seves fulles i llavors són una font d’aliment essencial.
D’Alerta Forestal, us passo una informació sobre, “ Les nevades a cotes baixes són més greus per als boscos” :
Per anar a la Font Picant us cal sortir des del nucli urbà de Santa Coloma de Farners pel passeig Sant Salvador, per un pont crear la riera de Santa Coloma, en l’altre costat estareu en el parc de Sant Salvador.
Allí teniu que anar pel passeig arbrat de més a la dreta, passareu pel costat de la Resclosa, cal seguir uns 400 metres sempre paral·lels a la riera, al poc esteu en la Font Picant.
L’antiga estructura d’aquesta Font està en una explanada amb algun banc de pedra per seure i un mur que l’embolta.
En aquesta estructura i en la seva part superior hi ha una escultura dedicada a Sant Dalmau Moner, que va viure entre l’any 1291 al 1341a Santa Coloma de Farners.
Actualment l’aigua surt abundant per un broc en la part baixa i a peu de riera,
donat que a vegades la riera baixa crescuda, pot quedat anegada, com va passar el dia que es van prendrà les imatges
La seva aigua es considera mineral, amb un to picant, per axó te aquest nom,
El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.
És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.
Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.
No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.
Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol
i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.
Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.
Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.
Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.
Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.
Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.
Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.
Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.
Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.
El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.
Es passa per Monestirs, ermites, convents, …
rius, pantans i ponts,
i natura,
fonts naturals,
arbres monumentals, boscos de tot tipus
Boscos casi màgics
i camps…
L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.
El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,
i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.
El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,
Monestir de Montserrat (Catalunya)
i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.
Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat, Lleida i fins l’Aragó :
És un cau d’encantades que renten una bugada blanca com la neu i que estenen al voltant del gorg.
El qui en pugui heure una peça té la ventura assegurada per tota la vida.
Una vegada un fadrí molt valent els va robar un llençol, les encantades se’n van atalaiar i se’l van emportar voltant tan enlaire que ja passava set vegades més enllà dels núvols.
El minyó, espantat, deixà anar el llençol, però les encantades en comptes de baixar-lo, el van tirar des de dalt i anà a caure al gorg, on encara se’l pot sentir de vegades com gemega.
El Parc de Colobrers està situat en un costat de la Ronda de Tolosa de Castellar del Vallès.
Es va posar el nom de Parc de Colobrers perquè a prop hi ha el torrent de Colobrers.
Es una façana verda de Castellar, propera al Pla de la Bruguera, i que delimita el terme municipal pel cantó sud-est.
Amb una superfície de 80.000 metres quadrats, bàsicament de bosc que ha sigut recuperat i cuidat,
on permet fer recorreguts a peu, en bicicleta, passejar el gos, inici d’excursions, llegir un llibre …
Disposa de mirador, zona lúdica amb gronxadors i un espai de pícnic.
Al Parc de Colobrers hi ha l’alzina del forn d’en Quim, és un dels arbres monumentals de Castellar, lloc on abans es trobava un forn rajoler.
Fotografia de l’Ajuntament de Castellar del Vallès
Us passo l’enllaç de lactual.cat de Castellar del Vallès que amb data14/07/2020, ens informava dels treballs de manteniment realitzats al Parc de Colobrers :
Los Jardines de La Granja de Segovia están en el Palacio Real de la Granja de San Ildefonso en la Plaza España, 15 de Segovia.
El Palacio Real de la Granja de San Ildefonso es una de las residencias de la familia Real Española y se halla situado en la localidad segoviana de Real Sitio de San Ildefonso.
Está gestionado por Patrimonio Nacional y se encuentra abierto al público.
El Real Sitio de La Granja está situado en la vertiente norte de la sierra de Guadarrama, a 13 kilómetros de Segovia, y a unos 80 kilómetros de Madrid.
Su nombre proviene de una antigua granja que los monjes jerónimos del monasterio de El Parral tenían en las inmediaciones.
En 1719 el rey Felipe V mandó construir una capilla en sus alrededores, «sin demoler cosa alguna de lo antiguo» lo cual explica, según Eugenio de Llaguno en su Noticias de los arquitectos y arquitectura de España desde su Restauración, publicada treinta años tras su fallecimiento por Juan Agustín Ceán Bermúdez en 1829, «su irregularidad» y el hecho de que sea «un conjunto de añadiduras».
Los reales jardines con una extensión de ciento cuarenta y seis hectáreas, los jardines rodean el palacio y son uno de los mejores ejemplos del diseño de jardines de la Europa del siglo XVIII.
Fueron diseñados por el jardinero francés René Carlier, que usó las pendientes naturales de las colinas que circundan el palacio como ayuda para la perspectiva visual
y como fuente de energía para hacer brotar el agua de cada una de las veintiuna fuentes monumentales que decoran el parque.
Carlier falleció en 1722, y su trabajo fue continuado por su compatriota Esteban Boutelou I (en francés Étienne Boutelou).
Al contrario que en Versalles, donde tenían muchos problemas para conseguir la presión del agua para las fuentes, en el Palacio de la Granja se utilizó la propia pendiente natural del terreno para conseguir una presión no vista hasta entonces en la época lo que permite que algunas fuentes superen los 40 metros de altura.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
fonts naturals, aigua, muntanya i més 